dissabte, 29 de novembre de 2008

Ens la tallem


L'Antoni Bassas no és, ni de lluny, un dels meus referents. El trobo pesat, cursi i missaire, i té un posat de superioritat que no suporto. Tot i així, quan l'encerta, l'encerta. L'altre dia, a el Periòdico li vaig llegir un article molt bo. En poques paraules, el seu missatge era el següent: quan ell era xic, a casa, parlaven català. La llengua era semi clandestina, i no hi havia manera d'aprendre-la a l'escola; deien molts barbarismes: llençaven les cartes al busón, caminaven per l'acera i moltes altres coses. Ara bé, utilitzaven correctament els pronoms febles, feien (no donaven) petons i neutralitzaven les a i les e àtones. Ara, en canvi, tothom diu bústia, desenvolupar i vorera, però n'hi ha molts que ignoren els pronoms, tots utilitzem construccions castellanes, i cada cop costa més neutralitzar les vocals.
Darrera de la hipercorrecció lèxica, hem abandonat la resta de la llengua. Els nens aprenen un català castellanitzat, sense ànima. Com diu en Basses, ell no va haver d'aprendre els pronoms febles; ja venen amb la llengua, en són una part indestriable. Els nens anglesos, tot i que ens sembli mentida, no s'han d'estudiar la llista dels verbs irregulars. Els nens catalans, en un país normal, no haurien d'estudiar els pronoms febles. Una altra cosa és que, un cop dominada la llengua oral, i quan volem perfeccionar la llengua escrita, hem d'aprendre les irregularitats i les combinacions menys usuals. Segur que els anglesos, ja grandets, també s'han d'estudiar algun verb irregular especialment inusual.
Però nosaltres, que no som un país normal, veiem com la llengua s'esquerda sota els peus. En un espai comunicatiu cada cop més castellanitzat, costa trobar referents lingüístics. Els periodistes, els polítics, els esportistes, tots utilitzen una llengua híbrida, amb girs, locucions i pronúncies castellanes barrejades amb paraules catalanes. Al final ens passarà com als gallecs, que quan surten al Telediario ja no els han ni de subtitular.
Des de dintre, de vegades costa adonar-se de com evoluciona la llengua. Per fer-ho, caldria poder comparar la nostra situació amb la del català sense la influència del castellà. I resulta que, oh meravella, ho podem fer. A la Catalunya Nord, el català no ha sofert la competència del castellà, però desgraciadament ha sofert la del francès, un enemic encara més temible. I si llegim i escoltem el català que parlen més amunt de l'Albera, ens adonarem de la realitat de la nostra llengua.
Hi ha veus que pronostiquen la desaparició del català en breu. Jo no hi estic d'acord, de cap manera. El català ja fa dies que està desapareixent, convergint acceleradament cap al francès i l'espanyol. D'aquí uns anys (10, 30, 50) els nostres nens continuaran dient vorera, manllevar i cabòries, però seran incapaços de neutralitzar les vocals (als territoris on toca fer-ho), d'utilitzar els pronoms, de fer servir girs propis. Aleshores s'haurà completat el cicle, i farem com els gallecs. Parlarem castellà, canviant els articles i quatre parauletes. Quan parli el president a Tele 5, ja no caldrà subtitular-lo (de fet, ja no cal fer-ho ara). Òbviament, d'aquí quatre dies, els catalans de les comarques centrals no ens entendrem amb els del nord, i ben justet amb els del sud.
Però sobretot, que ningú no s'espanti. No fos cas que trenquéssim l'harmonia d'aquest holograma de país en què vivim. Que a ningú no se li ocorri demanar que els periodistes parlin bé el català, que se'ns podrien enfadar. On s'és vist, que els periodistes utilitzin correctament la llengua? El següent pas quin seria, obligar-los a dir la veritat, a no sotmetre's a les estructures de poder? On anirem a parar! Deixem les coses com estan, sense molestar a ningú. Continuem caminant cap al desastre, amb el cap ben alt i les mans a les butxaques, tot xiulant la Santa Espina.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Determinisme històric


Si encara no us n'heu adonat, us diré un secret; sóc militant de la CUP de Manresa, independentista i d'esquerres. Si no sou de per aquí, potser no sabeu que l'Adam Majó també és de la CUP de Manresa, també és independentista i també és d'esquerres. Tot i aquestes coincidències, sovint discutim sobre determinats temes, i darrerament ho fem especialment sobre la interpretació de la història; i, a sobre, ho fem en públic. El meu post sobre Marx i Darwin, i el seu sobre la Primera Guerra Mundial, així com els respectius comentaris, en són la mostra més evident.
L'Adam m'acusa de determinista, i crec que no té raó, o que no la té tota. Jo no crec que tota la història estigui escrita, que les forces materials només facin possible un camí històric. De fet, no crec ni tan sols que el fi de la Història sigui l'arribada del socialisme. Ara bé, el que si que crec és que hi ha forces molt poderoses, lligades a factors materials, que empenyen molt fortament en determinades direccions. No hi ha una sola Història possible, però el destí tampoc depèn de fets anecdòtics. George Washington podria haver mort als dotze anys ofegat en un pou, però tard o d'hora les colònies americanes s'haurien enfrontat als britànics i haurien aconseguit la independència. James Watt hagués pogut neixer a la India, però algú, a Europa, hagués acabat inventant una màquina que fes possible la industralització.
En el cas concret de la Gran Guerra, no puc estar gens d'acord amb L'Adam. Segons ell, la I GM és fruit de la casualitat, mentre que la II és inevitable. Jo penso que la realitat és la inversa. Des del moment en que Alemanya es va constituir en Estat, l'any 1871, era evident que hi hauria problemes. L'Imperi alemany era capdavanter en economía, indústria, cultura i ciència, però degut a la seva recent unificació, tenia molt poc pes en les relacions internacionals. Els alemanys es sentien menystinguts per anglesos, francesos i russos, les tres grans potències mundials; fins i tot els austriacs, una petita part d'alemanya encara independent, pintaven més que ells. La conferència de Berlin, lluny de ser el final del conflicte, fou el preludi de l'esclat de la guerra.
Si a la voluntat expansionista alemanya i a la poca predisposició d'anglesos i francesos ,hi sumem el sorgiment dels conflictes obrers i el naixement de les identitats nacionals minoritàries, la cosa no podia acabar gaire bé. El món havia canviat, però les estructures polítiques encara no. Calia resoldre el conflicte, i el més habitual és que les tensions estructurals es resolguin en una guerra. L'enfrontament bèlic potser no era inevitable, però entre 1910 i 1925 hauria passat alguna altra cosa que hagué canviat les relacions internacionals, les relacions entre classes i que hagués fet evident l'emergència de la societat de masses.
La segona guerra mundial, en canvi, es podria haver evitat amb una pau més justa. Sense el sentiment d'humiliació que significà el tractat de Versalles, els alemanys no s'hagueren deixat portar a la follia nacinalsocialista. Sense l'hipernacionalisme expansionista fruit d'una pau opressiva, el missatge de Hitler no aportava res de nou. Potser hagués fundat l'NSDAP, però l'haurien seguit quatre gats. La II Guerra Mundial comença a Versalles, tot i que això no exculpa, ni de bon tros, els alemanys i els seus aliats.
Pel que fa a la guerra freda, és veritat que mai es va convertir en una guerra oberta, i que la serenitat dels principals agents polítics hi tingué molt a veure. També és cert, però, que tot i que el conflicte no va petar globalment, sí que va haver-hi petits (i no tan petits) episodis bèlics, que alliberaven les tensions creades (Corea, Vietnam, Afganistàn, Nicaragua,...). És d'agrair que ningú no perdès el cap durant els 45 anys de guerra freda, però el cas és que al final no calgué cap guerra, i un dels bàndols es va disoldre com un terrós de sucre. El materialisme històric no només preveu guerres aniquiladores, sinó que pronostica enfrontaments entre realitats socials, que acaben amb la desaparició de les societats vigents i l'aparició de noves formes de relació. Marx es va equivocar en el sentit més finalista, ja que no van guanyar els seus (de moment); tot i així, la base del seu raonament continua sent, crec jo, vigent.
I per acabar, embolico un xic més la troca. Tal i com jo ho veig, el problema de les ciències socials és sempre el mateix, la incapacitat per veure el món amb uns altres ulls. Per a nosaltres, només hi ha una realitat possible, la que estem vivint. L'evolució biològica podria haver estat molt diferent, sense arribar a crear mai cap ésser intel·ligent. En aquest cas, però, nosaltres no seriem aquí per a reflexionar sobre aquest fet. Així doncs, l'evolució, tal i com succeí, és el requisit indispensable d'una teoria evolutiva feta per humans. No se si m'explico, intento un altre exemple (el principi antròpic): l'univers ens sembla perfecte, però és que si no fos perfecte (si no s'adigués punt per punt a la nostra conformació), nosaltres no seriem aquí per lloar la seva perfecció.
En Història passa una cosa semblant; la mateixa Història ens fa veure la Història. Si la revolució francesa ( i l'americana abans) no hagués succeit mai, si les coses no haguèssin canviat des de l'Edat Mitjana, jo ara no estaria assegut davant l'ordinador escrivint aquestes bestiesses, sinó al camp treballant (o al castell afartant-me). Però com que les coses han canviat, interpretem que les coses canvien i que porten en la nostra direcció. Els ianomamis, segurament, tenen una concepció de la Història ben diferent de la nostra, igual d'encertada i igual d'equivocada.

dijous, 13 de novembre de 2008

L'holograma nacional


L'altre dia, l'amic Toni em comentava la diferència entre els grups catalans i bascos al Facebook. Em va fer veure que mentre l'espai independentista català és molt present a la xarxa social, el Moviment d'Alliberament Nacional Basc gairebé hi és inexistent. La majoria de grups bascos, a més, estan plens de catalans. Vist des de fora, sembla que l'independentisme català sigui molt més fort que el basc, però tots sabem que això és mentida. Així doncs, que és el que passa? Segons el Toni, els catalans ens conformem amb lluitar virtualment, mentre que els bascos, cansats de la lluita diària al carrer, no tenen temps ni ganes de fer el borroka davant del teclat. Si en volem proves, només cal veure tots el grups de boicot a Telecinco, que no s'han traduït de cap manera en una baixada de l'audiència al nostre país.
Tot i això, crec que la diferència principal entre els catalans i els bascos és una altra, molt més profunda. Els bascos, des de fa uns quants anys, estan construint un Estat. Els catalans, per contra, volem fer com si tinguéssim un Estat. No parem de mobilitzar-nos per tenir matrícules pròpies, seleccions autonòmiques, dominis d'Internet, zones geogràfiques al facebook, el català a Europa i centenars d'altres causes simbòliques. Els bascos passen de moltes d'aquestes coses; saben que, quan siguin lliures, tot els arribarà automàticament. Catalunya no és cap Estat, no pot exigir que la selecció jugui el mundial. Primer aconseguim la independència, i aleshores ningú ens ho discutirà.
Sóc el primer que coneix la importància dels símbols, però no podem deixar que el secundari esdevingui el nucli de la nostra lluita. Jo el que vull són uns Països Catalans independents i socialistes. Si a més podem jugar el mundial, oli en un llum. Els bascos, crec jo, ho tenen molt clar, i per això tota la seva lluita és per construir una realitat nacional, no un holograma. A més, ells no renuncien a res. Volen la independència, el socialisme, i la unitat territorial. Després ja es veurà el que passa, però d'entrada, no deixen pel camí cap part de la nació. Nosaltres, en canvi, sovint oblidem bona part del nostre país. Aquí ningú no pensa, ni tan sols somnia, en una selecció dels Països Catalans. Allí, en canvi, els mateixos jugadors es neguen a jugar sota el nom d'Euskadi, i exigeixen fer-ho com a Euskal Herria. Que voleu que us digui, d'una banda m'alegro molt de la desició, però de l'altra, em cau la cara de vergonya.

dilluns, 10 de novembre de 2008

El català és fàcil?


M'agrada molt el futbol, i cada diumenge intento seguir els partits de la lliga espanyola per la ràdio. Tot i que no jugui el Barça, vull saber el que fa el Madrid, l'Espanyol i els equips que opten al campionat. El problema és que no m'interessa prou l'Espanyol ni el Madrid com per seguir el partit complet (només vull sentir com perden), i com que en català no hi ha cap emissora que retransmeti tots els partits, he d'escoltar el Carrusel de la SER. Amb el temps, m'he acostumat al seu estil, i ara el trobaria a faltar. Així doncs, cada diumenge a les 5, sintonitzo la SER.
Aquest diumenge, però, era de viatge, i la ràdio del meu cotxe no m'agafava el Carrusel. Per tant, vaig haver d'empassar-me el partit de l'Espanyol sencer (de fet, fins que no ho vaig poder aguantar més i em vaig passar a la música) per Catalunya ràdio. El partit era molt avorrit, de manera que la meva atenció es va centrar en els comentaristes. El que em va cridar més l'atenció fou la manera de pronunciar els noms dels jugadors; tots els que intervenien el la retransmissió pronunciaven els noms que contenien la lletra Z a la catalana: Lacrus, Martínes, Márques. En una altra entrada ja explicava el que en pensava, sobre aquest tema. Si fos per mi, tots els noms es pronunciarien tal i com sonen en la llengua original, fins i tot amb l'accent corresponent. Entenc, però, que el criteri sigui un altre. Ara bé, el que no pot ser és no tenir criteri, com els passava als locutors de Catalunya Ràdio. Perquè resulta que el Lacrus passava la pilota al Tamudo, així, en espanyol. A un home nascut a Pamplona li catalanitzen el nom, però al fill de Santa Coloma l'anomenen en castellà. De la mateixa manera, catalanitzen el nom de l'argentí Martínes, però al Manresà li diuen David García, amb la C castellana.
Suposo que es tracta d'alguna consigna, de la recerca d'un tret diferencial; diguem totes les Z com a S, i així la gent ens reconeixerà, deuen pensar. Potser creuen que és graciós, potser es pensen que els dona un aire més culte. A mi, simplement em semblen ridículs. Ja m'ho semblarien si canviessin tots els noms, si ho pronunciessin tot a la catalana. Però encara m'ho semblen més d'aquesta manera, combinant catalanitzacions amb castellanitzacions, sense cap criteri ferm.
Aquest és el problema de la nostra llengua, que sembla no tenir entitat pròpia. Fins i tot nosaltres ens hem arribat a creure que el català és una invenció, que Pompeu Fabra va crear una llengua del no res. Al Facebook hi ha diversos grups (4 com a mínim) dedicats a vilipendiar els pronoms febles i la ortografia fabriana. Es queixen de l'extrema complicació de la llengua, com si el català fos la única llengua complexa del món. Els pronoms febles, per molt que molestin, formen part del català, no els va inventar ningú. Moltes altres llengües, com el francès i l'espanyol, tenen estructures similars, i ningú no es queixa.
Però els espanyols han aconseguit que nosaltres ens sentim incòmodes amb la nostra llengua, que no la considerem una cosa natural. Totes les llengües europees han estat codificades i fixades arbitràriament, però ningú no renega d'aquesta estandardització, sinó tot el contrari. Aquí, per contra, Fabra és l'enemic públic número 1, i és assenyalat com a culpable de la monstruosa dificultat del català. Com si l'italià, l'alemany o el francès fossin llengües fàcils d'aprendre!
En aquest país, tothom es veu amb cor a opinar sobre futbol i ortografia (fins i tot jo mateix). La gent és incapaç d'escriure tres línies sense fer divuit faltes, però no tenen cap problema en pontificar sobre gramàtica i lexicografia. Els uns diuen que s'han d'eliminar el pronoms febles, els altres que cal incloure carajillo al diccionari, i els de més enllà asseguren que els accents fan nosa. La llengua s'està morint, i nosaltres encara li clavem punyalades.