divendres, 20 de novembre de 2009

Adéu, me'n vaig al twitter


Els més observadors us haureu adonat que fa molt temps que no actualitzo el bloc. Doncs sí, ha passat el que passa en aquests casos, i la fal·lera inicial ha donat pas a una mandra bestial. Ja se que ningú no plorarà, però em fa certa cosa donar de baixa el bloc, o sigui que de moment mantindré aquesta adreça. No se sap mai, potser demà em tornen a venir ganes d'escriure.
De moment, i per als que em vulgueu seguir, aquí teniu el meu Twitter, on continuo postejant enllaços i petites idees que em passen pel cap. Gràcies per seguir-me durant aquest temps en aquest bloc, i fins aviat.

dilluns, 22 de juny de 2009

Preparem les municipals


Doncs no, la CUP no es presentarà a les autonòmiques del 2010. Després de molt debat i de donar-hi moltes voltes, els militants vàrem decidir que encara no és el moment, i la proposta d'anar a les eleccions fou rebutjada per la majoria. Jo, per qüestions personals, no vaig poder quedar-me fins a l'hora de les votacions, però sí que vaig seguir bona part dels debats, i em sembla que entenc, si més no aproximadament, les raons d'aquesta decisió.
La veritat és que l'assemblea de Girona ha estat molt condicionada per qüestions alienes a les CUP, i aquest fet ha jugat en contra dels partidaris del sí. Els redactors de la ponència van fer tots els esforços possibles per raonar els avantatges d'anar a les eleccions, i ho van fer basant-se en criteris polítics i d'oportunitat. Més enllà de la conjuntura, exposaven raons de fons, estructurals, que aconsellaven que la CUP entrés en aquesta contesa electoral. L'excessiva pressió mediàtica, però, ha distorsionat els posicionaments, i ha plantejat la discussió en uns paràmetres que afavorien el no.
De la manera que jo ho veig, els ponents del sí han caigut en la trampa de la conjuntura, i això els ha fet perdre. El que a ells els ha semblat el punt més fort del seu discurs és el que molta gent ha vist com la prova de la feblesa del seu argumentari. M'explico.
Certament, mai com ara el panorama polític de la Comunitat Autònoma de Catalunya s'havia mostrat tan favorable als interessos de la CUP. La gent està farta dels partits tradicionals, hi ha molts independentistes descontents amb ERC, i la feina municipals de les CUP ha començat a donar fruits. Per primer cop, es pot pensar en que una candidatura independentista rupturista obtingui representació parlamentaria. A més, la irrupció de partits unionistes i xenòfobs fa pensar en la necessitat d'alternatives realment d'esquerres i independentistes. El creixement de l'esquerra independentista, doncs, possibilita l'entrada a les institucions, i fins i tot la fa necessària. La conjuntura és tan favorable, que els ponents del sí (o, si més no, això és el que s'ha transmès) han cregut que ja era suficient.
Des de la banda del no, aquesta actitud ha reforçat els temors, i ha servit per refermar el discurs de la prudència. Si no volem esdevenir un partit convencional, no caiguem en anàlisis de conjuntura convencionals. El problema no és presentar-se, sinó que en traurem, d'estar al Parlament. Calia explicar molt bé com es garantiria que la CUP seguís sent el referent de l'esquerra independentista, sense caure en el joc parlamentari i la política d'interessos. I això és el que la proposta del sí no ha sabut explicar. No dic pas que els ponents no ho tinguessin clar, ni que no estes suficientment explicat en la ponència. El cas és que la percepció de la militància ha estat aquesta.
I la majoria de la militància de la CUP té molt clar que el nostre objectiu no és esdevenir una alternativa a ERC o ICV. La nostra feina no és prendre-li vots al Carretero, molt menys encara a l'Anglada. La nostra feina és transformar la societat, i això també es pot fer des de fora del Parlament. Això no vol dir que els militants es creguin tots els arguments del No, ni que els sectors contraris a presentar-se siguin els dominants en l'organització. De fet, crec que molta gent va votar No a contracor; el vot real potser era un Sí, però no ara.
Si seguim treballant com ho hem fet fins ara, si la CUP segueix creixent i el nostre missatge es difon, aviat estarem preparats per a nous reptes. Tal i com jo ho veig, no hem de renunciar, d'entrada, a ser present als parlaments autonòmics. Hi passen coses massa importants com per a obviar-les. Però abans cal que tothom tingui clar que hi volem fer, i com ho volem fer. Sense pressions, sense presses; amb pas ferm i segur.

dissabte, 30 de maig de 2009

El meu viatge a Roma

Article publicat a ManresaInfo.cat, el 29 de maig del 2009


Dimarts, 26 de maig

Camp Nou, Barcelona. 17:00 h. Nivell d'ansietat, 8 sobre 10. Nivell d'eufòria, 4/10.
L'esplanada del camp és plena de gent; 20 busos esperen per carregar la multitud. Banderes, bufandes i samarretes del Barça per tot arreu. No les tinc totes; fins que no pujo al bus, no m'acabo de creure que aniré a Roma.

Carrers de Barcelona. 18:10 h. Ans. 8/10, euf. 6/10.
El meu bus arrenca. Càntics i cervesa. No conec ningú. A la part del darrera del bus hi ha els típics semi-hooligans culers. Nois joves, de bona família, torrats i cridaners. Porten una nevera plena de cerveses. Si s'acaben, els xòfers també van carregadets de birres; les venen a un euro.

Àrea de servei, prop de Montpeller. 22:17 h. Ans. 6/10, euf. 6/10.
Primera parada, hora de sopar. La gent es comporta molt bé. Quan ens posem en marxa, comença l'avorriment. Ja estic fart de llegir, i els del darrera no em deixen dormir. Vaig fent cops de cap, però fins les 3 no aconsegueixo adormir-me.

Dimecres, 27 de maig

Àrea de servei, Itàlia. 08:30 h. Ans. 7/10, euf. 5/10.
Ha arribat el gran dia, però estic trinxat. Parem a esmorzar, i la gent fa mala cara. Després dels cafès, la cosa canvia. Comencem a parlar del partit, l'eufòria creix. Ja som a prop de Roma, o això ens pensem.

Peatge de l'autopista, prop de Roma. 11:23 h. Ans. 8/10, euf. 6/10.
Els carabinieri ens aturen quan passem l'últim peatge. Ens fan ensenyar l'entrada a tots, i posen un cotxe davant del bus per escoltar-nos fins l'estadi. Van molt a poc a poc. Així no arribarem mai!

Piazzale Clodio, Roma. 13:08 h. Ans. 8/10, euf. 8/10.
Ja hi som! Ha costat, però ja estem a tocar de l'estadi. Necessito desconnectar, i opto per agafar el metro i marxar del centre. Al cap de tres quarts, estic menjant pizza i bevent cervesa a l'altra punta de Roma. Els nervis passen. La pausa m'ha anat molt bé. Torno cap al centre, comença la festa.

Colosseu, Roma. 16:30 h. Ans. 6/10, euf. 6/10.
Als voltants del Colosseu tot és blaugrana. Pel que diuen, tot el centre és del Barça. Com que al centre de la ciutat no venen alcohol, els anglesos no es deixen veure. Al costat del Colosseu hi ha la copa, l'orelluda, la més desitjada. La gent està molt i molt tranquil•la. Ningú no canta, ningú no crida.

Plaça de Sant Pere, Roma. 17:24 h. Ans. 3/10, euf. 5/10.
Que bonic que és Sant Pere! Em marxa l'ansietat, l'anaconda desapareix. Aquí, enmig de la plaça, fins i tot un ateu com jo pot sentir com se li eleva l'esperit. Pels voltants, els seguidors del Barça es barregen (i es fan fotos) amb monges africanes i grups de turistes polonesos. Ningú no ho dubta, Déu és del Barça.

Piazzale Flaminio, Roma. 18:25 h. Ans. 8/10, euf. 3/10.
Ja és l'hora d'anar cap a l'estadi. Aconsegueixo pujar a un bus, però quedo arraconat per la multitud. Quan m'hi fixo, veig que el bus és ple de seguidors anglesos. Comencen a cantar, i se'm posen els pèls de punta. No paren; canten 15 o 16 cançons, totes diferents, totes meravelloses. Tothom se sap la lletra, és impressionant. La més simple i curta, i una de les poques que entenc, fa així (la música és la del When The Saints Go Marching In):
Oh Manchester (oh Manchester),
Is wonderful (is wonderful),
Oh Manchester is wonderful,
It's full of tits, fanny and United,
Oh Manchester is wonderful.

Oh Merseyside (oh Merseyside),
Is full of shit (is full of shit),
Oh Merseyside is full of shit,
It's full of shit, shit and more shit,
Oh Merseyside is full of shit.


Merseyside, per si algú no ho sap, és Liverpool. De debò, aquesta gent em fa molta enveja. Nosaltres només tenim quatre o cinc cançons (l'himne, el ser del Barça és... i poca cosa més), i només les canten els més exaltats. Els anglesos no paren, tots ells, de cantar cançons brutals, moltes d'elles fetes per a l'ocasió. Baixo del bus desmoralitzat, però de seguida veig l'estadi i m'animo.

Fan Zone del Barça, Stadio Olimpico, Roma. 19:10 h. Ans. 5/10, euf. 7/10.
Després de caminar molt, i de fer poca cua, ja sóc dins del recinte. Les aficions estan separades, i hi ha una Fan Zone per a cada equip. Com que no hi ha cervesa, l'animació no és cap cosa. Hi ha música i menjar (passant per caixa). La gent canta i balla, però sense massa eufòria. Jo estic estranyament tranquil. Només m'exalto quan sento el Viva la vida, una cançó no massa bona d'un grup que no suporto, i que ara mateix considero la millor cançó que mai s'hagi composat (després de l'himne soviètic i la marsellesa, és clar).

Curva Sud, porta 18, bloc 18AD, fila 65, seient 8D. Stadio olimpico, Roma. 20:30 h.Ans. 9/10, euf. 7/10.
Un quart d'hora de cua i ja sóc dins l'estadi, al meu seient. El camp es veu molt bé, tot i que estic molt lluny. Ara si que estic nerviós. Ja surten els jugadors, l'anaconda es mou. Em creuo amb els jugadors de l'equip de bàsquet, que han vingut a veure la final. També hi ha el Chichi, el nostre Chichi. No les tinc totes, el Silvinho no m'acaba de convèncer, i el Busquets al mig del camp em fa por. Tot i així, In Pep I trust. Els anglesos canten, nosaltres també, i molt! Comença la cerimònia, nyonya però acceptable. Que comencin ja!

Curva Sud. Stadio olimpico, Roma. 20:55 h. Ans. 3/10, euf. 10/10.
El partit no ha començat bé. El Manchester apreta, nosaltres no la rasquem. Tenen ocasions, sort del Piquenbauer i el Valdés. La gent està histèrica. Iniesta en dribla un, la passa a l'Eto'o; finta, xut, la xarxa es mou. Perdo el món de vista, m'abracen, m'abraço. Comment tu t'appelles? Je m'appelle Samuel. Brutal, quina passada, l'adrenalina raja pel meu cos. La gent no para de cantar, semblem hooligans de debò.

Curva Sud. Stadio olimpico, Roma. 21:35 h. Ans. 5/10, euf. 9/10.
Mitja part. No tinc esma ni d'aixecar-me. Em quedo al meu lloc, flipant, en èxtasi. El que estic vivint és molt gran. Darrera meu, un nen de deu o dotze anys no s'ho acaba de creure. L'Steward que tinc al costat (un italià molt trempat) i jo, petem la xerrada. Som molt a prop del triplet.

Curva Sud. Stadio olimpico, Roma. 22:10 h. Ans. 6/10, euf. 10/10.
La segona part ja era una altra cosa. El típic partit d'aquest Barça, tocant i tocant, amb el Manchester corrent sense ni olorar la pilota. Però no acabàvem de marcar, i tots temíem que ens fessin un gol tonto, i a patir. La gent seguia animant, tots empenyent, però el gol es resistia. Centra Xavi, remata Messi, de cap! Més abraçades, més crits; Copa, Lliga i Champions! Deliri, el camp vibrava sota els nostres peus. Eo, eo, eo, esto es un xorreo! Ara tornen els nervis, encara queden vint minuts. Molts recordàvem la final del 99, al Camp Nou, quan el ManU va fer dos gols en un minut.

Curva Sud. Stadio olimpico, Roma. 22:35 h. Ans. 0/10, euf. 10/10.
Falta molt poc, ja és nostra. Quin any, mare de déu. Tres copes, un joc enorme. Guanyarem la copa amb set nanos del planter, amb el Guardiola a la banqueta. La toquem i la toquem, rondo gegant. Són molt bons, molt! Això s'acaba; salts, alegria, càntics. Ens recordem del Madrid, de la Brunete, del canguelo, del clavo ardiendo, del xorreo. Ja en tenim tres, com el Manchester. I les hem vistes totes tres, amb aquests ullets. Quina alegria. Em truquen els amics, truco a casa; el Barça és això, un sentiment, un país.

Piazzale Clodio, Roma. 23:57 h. Ans. 0/10, euf. 10/10.
Arribo al bus, que ja m'ha costat prou. Ens han tingut una hora tancats a l'estadi. Al principi, cap problema, cantàvem i aplaudíem als nostres. Després, la gent s'ha començat a posar nerviosa. Volíem sortir, córrer, celebrar el títol, i no podíem. Quan han obert, la gent ja estava cremada. Fora, m'he perdut, i no trobava el bus. Sort dels policies, sinó encara voltaria per la ciutat eterna. Abraçades amb els companys que havia conegut el dia abans, cervesa (ara sí) i més càntics.

Dijous, 28 de maig

Àrea de servei, prop de Gènova. 02:17 h. Ans. 2/10, euf. 9/10.
Hora de sopar. No havia menjat res des del dinar de dimecres. Estem molt cansats, però molt contents. Parlem del Guardiola, del Messi, del Piqué. Cap retret, a ningú. Ha estat la temporada perfecta, inoblidable. Ara toca dormir, ja no podem amb la nostra ànima. Encara queden moltes hores de bus, després el tren. Val la pena. Les tres copes.

I el dos mil deu, al Bernabeu!

dimecres, 20 de maig de 2009

Phelps no és imbatible


Avui us proposo un exercici d'imaginació. Suposem que un esportista de l'estat espanyol (aragonès, andalús o murcià) guanya, per primer cop, el millor especialista de l'història en una modalitat determinada. Per exemple, suposem que un tal José Martínez, fill de Jaén, ha guanyat una cursa oficial a Michael Phelps, el millor nedador de la història, que va guanyar 8 medalles d'or a les últimes olimpíades i 6 a les anteriors. Imagineu-vos que passaria si un espanyol aconseguís aquesta gesta. Sense cap mena de dubte, TV3 obriria els informatius, o com a mínim la secció d'esports, amb aquesta magnífica notícia. De fet, ja ho fa sovint, obrint els informatius amb victòries de l'Alonso, el Nadal o el Contador.
Doncs resulta que aquest dilluns, a la Charlotte Ultraswim, un català va guanyar una cursa al Michael Phelps, a qui va deixar a gairebé un segon en els 100 metres lliures. Aquest català, que també ostenta el rècord del món dels 50 lliures, ja va estar a punt de derrotar Phelps a les olimpíades de Pequín, però s'hi va quedar a les portes. Com és possible que un fet d'aquesta magnitud hagi passat desapercebut? Com pot ser que TV3, tan atenta sempre a les gestes esportives dels catalans i els espanyols, no hagi emès cap especial ni hagi fet connexions en directe amb Charlotte?
L'explicació és molt senzilla, i mostra clarament quin és l'estat del nostre país i quina és l'actitud de la televisió autonòmica catalana (i de l'anomenada Ràdio nacional de Catalunya) envers la nostra terra. El problema del nedador en qüestió, Frédérik Bousquet, és haver nascut a la banda equivocada de la frontera. Si fos lleonès o gallec, TV3 el tractaria coma un dels nostres. Li faria entrevistes, ens ensenyaria el seu poble i parlaria amb els seus pares. Però com que Bousquet és rossellonès, i per tant, francès, TV3 no el considera dels nostres, i les seves gestes no tenen cap importància.
Tot i els milions que es gasten en promocionar-s'hi (l'USAP porta publicitat de TV3 a les seves samarretes), la corporació no té cap mena d'intenció d'incloure la Catalunya Nord en el nostre imaginari col·lectiu. Per a ells, allò és França, i només s'hi acosten, molt de tant en tant, quan hi passen coses de rellevància internacional. Hi donen el mateix tracte que a Marsella o Stuttgart, molt per sota de l'atenció que dediquen a les comunitats autònomes espanyoles. Per TV3, és més notícia un incendi a les Canàries que un incendi al Conflent.
Les instruccions polítiques són clares, i els mitjans públics s'asseguren d'eliminar tot el que pugui ser associat a pancatalanisme. Si poden, sempre intenten colar allò de "territoris de l'antiga corona d'Aragó"; i si no hi poden incloure els aragonesos, sempre els queda el recurs dels "territoris de llèngua catalana". Tot plegat, per no dir Països Catalans. I sempre, sempre, fent referència a les zones sota domini espanyol, ignorant completament els territoris ocupats per França. La Catalunya del Nord no existeix, i no se la té mai en compte. Si fos d'altra manera, TV3 subtitularia en català les intervencions fetes en castellà (gairebé la meitat de la programació informativa), de manera que els rossellonesos, que no saben espanyol, les poguéssin entendre.
És una llàstima, perquè des de les comarques sota administració francesa, la Comunitat Autònoma catalana és un referent molt important. Per a ells, nosaltres som l'exemple a seguir, i observen amb enveja els nostres avenços nacionals. Nosaltres, però, els donem l'esquena i els abandonem a la seva sort. Només ens fixem en Perpinyà si l'USAP està apunt de guanyar algun títol. Aleshores, tots trempem amb l'Estaca i les senyeres, i fins i tot TV3 té el detall d'oferir-nos el partit. La resta de dies, res. Sort que la conselleria de mitjans de comunicació està en mans d'Esquerra. Així demostren el seu grau de compromís en la construcció d'uns Països Catalans lliures.

dijous, 14 de maig de 2009

Visca la copa, fora el rei (segona part)


Tot i l'alegria d'haver guanyat la copa, i malgrat la satisfacció per la feina ben feta, em feia molta mandra escriure sobre la final d'ahir. El Pedro J, però, ha aconseguit desemmandrir-me, amb una de les frases més fastigoses de la història del periodisme: "una sociedad democrática no puede aceptar como parte de su paisaje el que miles y miles de personas abucheen al jefe del Estado y al himno nacional" diu el grandíssim desgraciat. Així són ells (i quan dic ells vull dir ELLS, tots ELLS), que s'han arribat a creure que la democràcia era el franquisme, que el democràtic és omplir un camp de soldats i funcionaris que aixequen el braç quan entra el cap d'estat. Per a ells, que la gent expressi les seves idees és la demostració de l'absència de democràcia. Estan tan acostumats a prohibir partits i tancar diaris dissidents, que no entenen que encara quedin ciutadans no afectes al règim.



És el mateix que es pensaven els de TVE, que encara creuen que tothom és idiota, i que no tenim ulls a la cara. En l'era de les comunicacions, ara que tots tenim accés a tots els mitjans, es pensen que poden censurar una xiulada. Són tan rucs, però, que fins i tot els seus se'ls han girat en contra. Ahir i avui, tots els mitjans brunetils, critiquen fortament l'actuació de la primera, i demanen responsabilitats pel lamentable incident. Encara que només sigui per desgastar els socialistes, i per parlar d'alguna cosa que amagui el triomf blaugrana, des de l'As fins al Marca, passant pel Mundo i la SER, han iniciat una croada contra la censura. Fins i tot la Rosa Diez està indignada.
Tot plegat em fa molta por, perquè no acabo de veure on volen anar a parar. Em temo que l'objectiu és doble. D'una banda, els xiulets són la prova de la neteja de cervell a que estem sotmesos tots els catalans i bascos criats pel nacionalisme; de l'altra, justifiquen tot l'odi que ens tenen, i serviran d'excusa per als atacs contra Catalunya dels propers anys.
En fi, que no ens poden ni veure. Ja es va veure abans del partit, amb tots els mitjans lloant l'Athlètic i desitjant la victòria dels bascos. Els espanyols, de tota la vida, ens odien a nosaltres molt més que als bascos, per molt que nosaltres siguem més pacífics i menys valents. Ja s'ho faran.
I del partit no cal parlar-ne gaire. Jo mai no he vist res semblant; aquesta superioritat, aquest talent, aquesta seguretat, aquest joc endimoniat. Són el millor equip del món, el millor Barça de la història. I a Roma, guanyarem.

dilluns, 4 de maig de 2009

Justícia


S'ha acabat la farsa; el Barça guanyarà la lliga, i al Madrid no li servirà de res la millor segona volta de la història. No podia ser d'altra manera, si en això del futbol hi ha una mica de justícia (no ho tinc gens clar). Després d'una temporada per a emmarcar, de golejades escandaloses i d'un joc mai vist, encara hi havia gent que dubtava d'aquest equip. Jo mateix, no ho tenia del tot clar. Mal fet, i a partir d'ara, com diuen els amics del Yoyalodije, In Pep I trust.
El que estem vivint és molt gran, i quan tinguem una mica de perspectiva, ens adonarem de la sort que tenim de veure i viure aquest moment. Dos cops per setmana, amb molt poques excepcions, tenim el plaer de gaudir d'unes exhibicions futbolístiques incomparables. Gaudim-ne a fons, que difícilment viurem una altra temporada com aquesta. Alguna cosa s'espatllarà, els culers no estem preparats per a tantes alegries.
I tot plegat, amb un entrenador de Santpedor i 8 jugadors del planter al Bernabeu. El millor defensa (Piqué), el millor mig (trieu, Xavi o Iniesta) i el millor davanter (Messi) del món són del Barça, i fets a la Masia. Potser exagero, però ara per ara, no veig ningú millor. Jo no em queixaria pas si, jugant igual de bé, tots els jugadors vinguéssin de fora; però si a sobre són de la casa, oli en un llum, i que duri.



I el millor de tot, veure les carones dels madridistes després del partit, i l'alegria de tot un país, l'esclat de joia a les places i els carrers catalans. Ens hem hagut d'empassar tota la merda del chorreo, del canguelo i del clavo ardiendo; ens deien que jugar bé no servia de res, que l'estil no era important. Doncs té, aquí ho teniu. 2 a 6, i cap a casa. El bé ha triomfat, el futbol s'ha imposat, i el maligne s'ha quedat amb la cua entre cames.
Trigarem molts anys a oblidar-ho, tots recordarem el que fèiem aquest 2 de maig del 2009. Ho explicarem als fills, als nets, als nebots i a tothom que ens vulgui escoltar. Els narrarem, encara emocionats, com l'estètica va derrotar l'èpica en la batalla definitiva. De la mateixa manera que nosaltres varem envejar els nostres avis per haver gaudit del Samitier i el Kubala, els nostres nets ens maleiran per haver tingut el privilegi de viure aquest Barça meravellós.
Potser no n'hi per tant, d'acord; potser en faig un gra massa. És possible, però el que vaig viure dissabte passat va ser molt gran. Per primer cop, vaig veure el meu fill gaudint d'una victòria del Barça, emocionant-se, visquent el que significa ser culer. Digueu-me sentimental, però això no es paga amb diners.
Visca el Barça!

dijous, 16 d’abril de 2009

Flaixos



* El PSOE (secció autonòmica catalana) i el PP decideixen fer a Barcelona el Centre Internacional per la Pau al castell de Montjuïc. Amb la presència del ministeri de Defensa espanyol, això sí. Quan els convé, aquí també s'alien per imposar-nos l'espanyolisme. I els seus companys de tripartit, ni s'immuten. Ja ho diu l'alcalde Hereu: "hi ha ministeris com el de defensa que generen condicions per a la pau, i ignorar-los és ignorar un part de la realitat". No patiu, no; l'any 1984 ja ha passat.

* Per segon any seguit, tres anglesos a semis de la Champions. I justament el dia que es compleixen 20 anys de la massacre de Hillsborough. En vint anys, han passat del no-res a ser els amos del continent. De fet, en les últimes 5 Champions, entre anglesos, Barça i Milan, sumen 18 dels 20 semifinalistes. Entre 6 equips es reparteixen el 90% del pastís.

* Canviant de tema i d'esport, parlem de l'Espanyol. Sembla ser que ara, per culpa de la crisi, el Tamudo també ha de fer hores com a corrector de català a la pàgina web del club. Si no us ho creieu, aquí en teniu la prova (cliqueu-hi per veure-ho més gran):
Pochettino: "Em sap a poc". A mi també. Gràcies Toni, per passar-me el link.

* A Alemanya les vendes de cotxes han augmentat un 40% durant el passat mes de maig. Aquí, no es ven un cotxe ni per casualitat. Però la culpa és de la crisi internacional i de la conjuntura econòmica mundial, en cap cas de la inutilitat dels nostres governants. Alemanya deu formar part d'una altra confederació intergalàctica, i no es veu afectada per la crisi ni per la conjuntura.

* Al País Basc, PP i PSOE s'han tret la careta, i una de les primeres mesures ha estat eliminar Navarra del mapa del temps. Aquí (on no els cal ni portar careta), van pel camí. L'altre dia, al temps de TV3, van informar de la previsió per tot el territori espanyol, perquè "molta gent hi viatjarà durant la setmana santa". Abans d'un any, presència contínua de la pell de brau, n'estic segur.

dimecres, 18 de març de 2009

Bolonya


Ja fa molt temps que vaig deixar de ser estudiant (si més no, a temps complet), i no tinc massa elements de judici per a avaluar el que significa l'Espai Europeu d'Educació Superior, Procés de Bolonya per als amics. Escoltant una mica als implicats, però, dedueixo que té molts aspectes foscos. D'entrada, ningú no està en contra de la unificació i assimilació dels títols a nivell europeu, però darrera d'aquest esquer s'hi amaga un seguit de reformes que aboquen els estudis universitaris a anar a remolc dels interessos econòmics, fent de l'ensenyament superior un espai elitista, només a l'abast de les capes més altes de la societat.
Més enllà de les bondats del pla, observo amb preocupació la deriva que prenen els esdeveniments, que ja han saltat al primer pla mediàtic. D'entrada, no entenc l'actuació de molts dels responsables universitaris, que han optat per donar l'esquena als estudiants i a les seves demandes, deixant-los sols davant de l'opinió pública i posant en dubte la veracitat dels seus arguments. Tot plegat, em recorda l'actuació de molts mestres (i també de molts pares) durant les protestes que es van produir, quan jo estudiava a l'institut, contra la LOGSE. Els mestres i els pares acusaven els que protestàvem de ser uns anti-tot, de no voler estudiar i de buscar tres peus al gat. Uns anys més tard, els nostres temors van veure's confirmats, i tots els mestres i pares es queixaven, desconsolats, del mal que havia fet la LOGSE. Temo que ara passarà el mateix, i que tots aquells que ara acusen de fanàtics i violents als estudiants, d'aquí uns anys s'adonaran de tot el que significa Bolonya.
El més preocupant, però és la reacció dels nostres polítics davant les protestes. Eviten el diàleg, i s'escuden en la pretesa violència dels manifestants per a negar-los qualsevol representativitat. Entre els rectors i els polítics, han fet un front comú per a aïllar les protestes, usant, altre cop, els arguments preferits dels manipuladors; violència contra raó, rauxa contra seny. Ahir mateix, l'ajuntament de Manresa va tombar una moció de la CUP (a proposta del SEPC) en solidaritat amb els expulsats de l'Autònoma, i PSOE, CiU, PP i Esquerra van dir molt clarament que els estudiants tenien el que es mereixien, i que amb la violència no s'anava enlloc.
Avui, però, han quedat ben retratats. Les imatges dels aldarulls davant de la Universitat de Barcelona parlen per si mateixes.





Sense cap provocació, els mossos carreguen brutalment contra els estudiants, els persegueixen i els atonyinen, sense altra voluntat que la de fer-los mal. Els testimonis (fins i tot TV3, poc sospitosa d'antigovernamental) coincideixen a recalcar la desproporció de l'actuació policial i el component pacífic de la protesta, que en cap moment no ha provocat a ningú. Qui hagi vist els mossos com repartien, per força ha hagut de recordar els moments més foscos de la dictadura; policies embogits, atacant tot el que es movia, com si fossin bèsties engabiades.
I ara, que diran els polítics i els rectorats? De ben segur, i sense cap vergonya, acusaran els estudiants de provocadors, i així tindran encara més arguments per a negar-los la paraula i la possibilitat de diàleg. Primer t'apallissen, i desprès encara t'acusen d' intentar defensar-te. El senyor Saura, igual que el senyor Huguet, ens està mostrant la seva cara més fosca, deixant-se dur pel seu malaltís seguidisme, fent la feina bruta del PSOE. Consellers d'esquerres que justifiquen càrregues policials, neguen el dret al diàleg i deixen la Universitat pública en mans dels mercaders. No anem bé, no.

dimecres, 11 de març de 2009

Linux


Sóc un usuari entusiasta de les noves tecnologies des que tinc coneixement, però en cap cas no em considero un expert en la matèria. No tinc coneixements de programació, no acabo d'entendre el sistema binari, i no odio a mort el Bill Gates. Per a mi, un ordinador és una eina, i mentre funcioni, no em preocupa massa el que hi ha al darrera.
Tot i així, per curiositat i per principis, vaig decidir provar el programari lliure. Vaig començar amb l'OpenOffice, que em va defraudar una mica; desprès vaig intentar-ho amb el Firefox, i me'n he tornat un incondicional. És un navegador d'Internet infinitament superior (crec jo) a l'Internet Explorer de Microsoft. És molt més complert, més pràctic, i te milers d'extensions (programets gratuïts, fets per voluntaris, que aporten moltíssim). Tot plegat en català, i gratis. A partir d'aquesta experiència, vaig començar a interessar-me de debò pel software lliure. I vaig fer el gran salt.
Un bon dia, vaig decidir canviar el meu sistema operatiu. No estava especialment descontent amb el Windows XP, però volia provar l'alternativa. Així doncs, vaig cercar informació sobre Linux, el sistema operatiu lliure amb més implantació. El sistema GNU/Linux fou creat en un primer moment (1991) per Linus Torvalds, però la gràcia de l'invent és que contínuament és millorar i actualitzat gràcies al treball col·laboratiu de programadors de tot el món. Del Linux n'hi ha moltes distribucions, i jo vaig triar l'Ubuntu, que acabava de llançar una nova versió.
D'entrada, vaig optar per instal·lar l'Ubuntu sense eliminar Windows, de manera que cada vegada que engegava l'ordinador, podia triar el sistema operatiu. La instal·lació és molt fàcil, i es pot fer mitjançant una imatge de CD que et baixes per Internet i després graves, o bé demanant un CD (del tot gratuït), que t'envien per correu postal. El procés més complicat és el de la partició de discos, però a Internet hi ha molta informació sobre el tema.
De fet, aquest és un dels factors més interessants del Linux. A la xarxa hi ha milers de pàgines, wikis i fòrums sobre el tema, i tothom t'ajuda en les primeres passes. És cert que de vegades no s'entén res, però això és degut a que, fins ara, Linux ha estat un reducte d'informàtics i de geeks, i encara no son del tot conscients de la universalització del sistema. Linux encara requereix una mica massa de coneixements informàtics, però de ben segur que molt aviat serà tan accessible com Windows.
Pel que fa al funcionament i als programes, no té res a envejar als sistemes comercials. És intuitiu, ràpid i fiable, i amb el paquet d'instal·lació hi venen gairebé tots els programes que necessites. Quan te'n calen més, te'ls baixes i punt. A part dels jocs d'última generació, hi ha equivalents lliures per a tots els programes comercials més utilitzats. Tot i així, sempre hi ha programes que només trobem en Windows, i que necessitem per força. En aquest cas, podem fer servir un emulador o un disc dur virtual, que fan que els programes de Windows corrin en Linux. Jo els necessito pel programa del GPS i pel d'e-books, ja que els seus fabricants no en fan cap versió per a Linux. Amb l'emulador, ja no necessito per a res el sistema operatiu sencer, i ja he desinstal·lat la partició de Windows.
En resum, Linux és una alternativa més que vàlida a Windows i al programari de pagament. És pràctic, gratuït i socialment útil. No genera dependències ni desigualtats, i és millorat diàriament per la comunitat d'usuaris. Si no sou usuaris de softwares molt específics ni voleu l'ordinador per a jugar amb els darrers jocs, Linux és per a vosaltres. Proveu-ho, no hi teniu res a perdre.

divendres, 6 de març de 2009

Visca la copa, fora el rei



Tot i la pèssima organització de la federació espanyola, i malgrat que en els darrers anys tots els campions són equips menors (dels quatre grans, només el València l'ha guanyada), la Copa del rei de futbol segueix sent un esdeveniment únic. L'emoció dels partits d'anada i tornada i, sobretot, l'emotivitat de la final a partit únic, la fan una competició molt més intensa que la lliga.
Els records blaugranes de la meva infantesa són, bàsicament, records de la copa (de lligues no en guanyàvem gaires; fins que vaig tenir 17 anys, només en recordava una). La final contra l'Sporting amb el Simonet i el Quini l'any 81, el gol del Marcos contra el Madrid (i les botifarres del Schuster) del 83, les hòsties contra l'Athlètic del 84, o el gol de l'Alexanko a la Real del 1988 estaran gravats a la meva memòria per sempre. les lligues, en canvi, són molt llargues, i és difícil recordar-ne moments puntuals (excepte els èpics finals de Tenerife, o el penal de l'Urruti).



Les finals de copa, a més, són molt especials, perquè permeten unes demostracions de sentiment culer que difícilment afloren en partits de lliga. En el context català i espanyol, on els aficionats no tenen costum de seguir els seus equips en els desplaçament, les finals de copa són la gran excepció. És l'únic partit de l'any en que els barcelonistes es desplacen massivament (llevat de si hi ha finals europees), i per tant, és l'únic argument dels que encara sostenen que som la millor afició del món (per sort, la globalització ja ha obert els ulls a gairebé tothom).
Aquest any, per a acabar-ho d'adobar, el rival acompanya. Tot i que l'esmentada final del 1984 va marcar el punt màxim de l'odi entre els dos clubs, des d'aleshores les coses han canviat moltíssim. A conseqüència de la davallada esportiva de l'Athlètic, que mai més no ha estat un rival directe del Barça, i de l'aflorament de la solidaritat entre els pobles basc i català, la relació entre les dues aficions és, hores d'ara, immillorable. La final, si tot va bé, serà una gran festa, i els afortunats que es desplacin a València s'ho passaran d'allò més bé. I si el Barça no guanya (Déu no ho vulgui), com a mínim guanyarà l'Athlètic.
Els espanyols, però, ja estan ben acollonits. Les ments pensants de la federació ja estan buscant la manera d'evitar l'inevitable, i no saben com fer-s'ho per impedir que els catalans i els bascos mostrin els seus sentiments envers Espanya i la monarquia. De moment, ja preparen un sistema de megafonia especial per dissimular els previsibles xiulets contra l'himne espanyol, i suposo que quan surti el rei també hi posaran música de fons, per amagar la música de vent. De totes maneres, no podran impedir els càntics irreverents, ni podran imposar la presència de banderes espanyoles enlloc de les senyeres i les ikurriñes. Serà molt divertit, la final de la copa del rei, i ni una puta estanquera a les graderies.
Guanyi qui guanyi, els diaris podran recordar les declaracions del Chendo, aquell central del Madrid, després d'una final de copa: "lo que más me jode, es que ha ganado la copa un equipo que no es español". Com deien les pintades que van aparèixer a tot el territori català, "Chendo, tens raó".

dilluns, 2 de març de 2009

Euskadi és Espanya


Ho han aconseguit. Els espanyolistes ja poden estar ben contents, finalment les vascongades han caigut. Desprès d'intentar-ho de totes les maneres possibles, els no-nacionalistes (ni poc) manaran al País Basc durant els propers quatre anys. Si no hi ha cap daltabaix, PSOE, PP i UPD formaran govern, i faran fora al PNB. La manera d'aconseguir-ho ha estat ben simple: només ha calgut impedir que un 10 % de la població pogués exercir el seu dret a vot. D'aquesta manera, les coses són molt més fàcils.
Si l'esquerra abertzale hagués pogut votar, hauria tret, com a mínim, 7 escons. Suficients, no cal dir-ho, per a impedir la victòria espanyola. Però no, la democràcia espanyola, la de les tupinades i les tortures, ha estat inflexible, i més de 100.000 bascos s'han quedat sense veu. Aquesta és la seva democràcia.
Més del 60 % dels bascos ha votat partits no espanyolistes (PNB, EA, EB, D3M i Aralar), però han guanyat els espanyolistes. Com s'enten? Doncs ben fàcil; a part de les prohibicions, el sistema electoral hi ajuda força. A la Comunitat Autònoma basca, els tres territoris escullen el mateix nombre de diputats. Malgrat que Àlaba només representa el 14,36 % de la població basca, envia al Parlament els mateixos representants que Biscaia, amb el 53,18 % de la població. D'aquesta manera, el feu espanyolista alabés contraresta les províncies més abertzales, i el PPSOE pot estar tranquil. Dels 38 escons espanyolistes, 15 són alabesos; un 14 % d'habitants otorga el 40 % d'escons.
Són les seves normes, la pilota és seva i en fan el que volen. Si convé, no deixen jugar als que no són amics seus; i a sobre, quan guanyen, fan el milhomes. Ara ens sentirem a dir, cada dos per tres, que Euskadi també és Espanya, que els bascos s'han cansat del jou nacionalista i vint mil parides més. Però no ho oblideu, han guanyat fent trampes, i moltes. Jo personalment, mai no els reconeixeré aquesta victòria fraudulenta, aquest insult a la democràcia. La voluntat popular dels bascos ha estat trepitjada, els seus drets com a poble anorreats.
Les basques i els bascos han parlat, i ho han fet molt clarament; 3 de cada cinc volen una nació lliure. Tot i això, el front nacional molt probablement els governarà durant els propers quatre anys. Aquesta és la democràcia espanyola, la mateixa que ens impedeix, als catalans, decidir el nostre futur i triar les nostres pròpies regles de joc. Davant d'aquest enemic implacable, cal seguir lluitant. Amb totes les forces, per tots els mitjans, des d'aquí i des d'allí, fins que els nostres drets siguin garantits i la voluntat dels pobles sigui respectada. Ta segi aurrera!

dilluns, 16 de febrer de 2009

L'any Darwin

Per si algú encara no se n'ha adonat, us comunico que aquest és l'any Darwin. El 2009 es celebra el bicentenari del biòleg anglès, i també el 150 aniversari de la publicació de l'Origen de les espècies. A tot el món, també a casa nostra, s'han programat un grapat d'actes i celebracions, i les seves obres es tornen a publicar arreu. Aprofitant l'efemèride, s'han publicat moltes notícies i comentaris, que consoliden Charles Darwin com a un dels personatges més influents en la història de la ciència.
Altres vegades ja us he parlat sobre aquest tema, ja sigui fent referència als creacionistes americans o bé centrant-me en els components político-socials de la teoria. Així doncs, avui em centraré en dos articles, apareguts aquests dies, que il·lustren la vigència de les controvèrsies darwinianes.
Segons una enquesta, la meitat dels britànics creu que la teoria de la evolució no pot explicar la complexitat de la vida a la terra, i per tant, cal un dissenyador que ho expliqui. Efectivament, a les illes s'estan tornant creacionistes més ràpidament del que jo em pensava. D'aquí quatre dies, començaran a promoure lleis d'igualtat i bestieses similars, com ja fan els seus cosins americans. Tal i com diu Richard Dawkins, un eminent biòleg i autor de best-sellers científics (tot i que per a El Periòdico és simplement " l'impulsor de la campanya dels autobusos ateus"), això demostra un preocupant nivell d'ignorància científica. Jo aniria més enllà, i diria que l'enquesta, el que mostra, és una preocupant influència de l'església (o les esglésies). La ignorància es pot perdonar, però l'enganyifa del disseny intel·ligent no.
Però Darwin no només desperta passions entre els seus detractors, sinó que fins i tot entre la comunitat científica hi ha veus que en qüestionen la preeminència. Més enllà de controvèrsies científiques, ja hi ha qui posa en dubte la idoneïtat del mateix concepte de darwinisme. En aquest interessant article, l'ecòleg Carl Safina planteja la qüestió en aquests termes: en anomenar-la darwinisme, donem la impressió que l'evolució és només la teoria d'un home, no un fet de la naturalesa. Només es tracta d'un altre isme, com el marxisme o el catolicisme, i per tant som lliures de confiar-hi o no.
És cert, el darwinisme no es considera un fet, sinó una creença. No passa el mateix amb la gravetat o la relativitat, que són percebudes com a lleis immutables, tot i que tenen el mateix suport científic que l'evolució. Potser si parléssim de newtonisme i d'einsteinisme les coses es percebrien diferent. És molt probable que la designació no sigui la més adient, i fins és possible que aquest fet hagi llastrat la teoria fins els nostres dies. Però em temo que les coses no són tan senzilles; el tema d'estudi de Darwin és massa sensible, toca el nucli d'una qüestió massa important, com per no generar polèmica. Canviem-li el nom, diguem-li sempre evolució, no donem arguments als enemics de la raó. Tot i així, els que volen mantenir Déu en el centre del debat científic, seguiran negant-se a acceptar la realitat. L'evolució és un fet, tan cert com l'atracció entre planetes o l'esfericitat de la terra. No hem de demanar perdó per explicar la realitat; a qui no li agradi, que s'hi posi fulles.

dimarts, 10 de febrer de 2009

El Passeig i les bicis

Després de molts dies d'absència, finalment torno a escriure. Darrerament hi ha hagut uns quants canvis a la meva vida, i no he tingut massa temps (ni ganes) d'estar pel bloc. Ara les coses ja s'han aclarit un xic, i miraré d'escriure, com a mínim, un apunt cada setmana. I per retrobar-me amb el bloc, el millor és reprendre una de les meves obsessions manresanes, el futur de la mobilitat a la ciutat.
Aprofitant el Fons Estatal d’Inversió Local, l'ajuntament de Manresa s'ha decidit a arreglar el Passeig Pere III, des de la Bonavista fins a Crist Rei. Amb els 831.000 Euros que els dona l'Estat, l'ajuntament vol millorar-ne el paviment i, d'una vegada, dignificar els trams del passeig menys cèntrics.Així doncs, estem davant d'una oportunitat històrica, que ens permet reordenar la mobilitat en una de les principals vies de la ciutat. Aquí podrem veure quina és la voluntat real de l'equip de govern, més enllà de les manifestacions de bona voluntat i de les campanyes electorals. Ara no s'hi valen excuses; es comença de nou, tot està per fer i, si hi ha una mínima voluntat política, tot és possible.
Segons el que sempre ha manifestat l'equip de govern, Manresa ha de tenir, en els propers anys, una xarxa de carrils bici que permetin travessar-la amb certa facilitat. Un dels eixos principals d'aquesta xarxa, en la proposta municipal, ha d'unir la zona universitària amb Sant Domènec, passant pel passeig. A la zona de les Basses ja hi ha alguns carrils operatius, i ara caldria enllaçar-los amb el passeig a través del carrer Súria. Les obres són ben senzilles, i només cal una mica d'empenta per iniciar-les.
Només hi ha un petit problema: el carril bici necessita espai ( no gaire, no us penseu), i aquest espai s'ha de restar del que actualment tenen els cotxes. No hi ha cap altre alternativa, les coses funcionen així. La competència de les bicicletes són els cotxes, no els vianants; si realment es vol impulsar una mobilitat alternativa, cal facilitar les coses a les bicis i dificultar-les als cotxes. De fet, les mesures necessàries no serien gens traumàtiques. Només caldria eliminar uns quants llocs d'aparcament del carrer Súria i del Passeig, en cap cas prohibir-hi la circulació.
Així doncs, l'ajuntament es troba davant d'una oportunitat immillorable per portar a la pràctica allò que predica. Ara pot, si vol, canviar la dinàmica de la ciutat, fent-la més racional, assequible i verda. Des de la CUP, apostem per aquesta Manresa millor, i per això, el proper dilluns dia 16, presentarem al ple municipal una moció per assegurar aquesta via per a bicis al Passeig. Si l'equip de govern és mitjanament coherent, no dubtem del seu vot favorable. D'altra manera, no entendríem que partits declaradament ecologistes, que aposten per un model de societat alternatiu, impedissin a la ciutat gaudir d'una alternativa tan òbvia al soroll, el caos i la contaminació.

dimarts, 13 de gener de 2009

Assemblea


Aquest diumenge passat, a Mataró, la CUP va celebrar una Assemblea Nacional extraordinaria, on vàrem decidir l'estratègia a seguir durant els propers anys. Hi havia quatre propostes (la de Berga fou retirada), i després d'un debat lúcid i tranquil, la militància va optar per triar el model presentat per les CUPs de Lleida, Manresa i Sant Celoni. Més enllà dels titulars fàcils dels mitjans de comunicació de masses, més enllà de si ens presentem o no a les autonòmiques, m'agradaria comentar la meva percepció de l'assemblea. Si en voleu altres opinions, el Titot, el Pere Fontanals (company de la CUP de Manresa), el Juli Cuellar (Mataró), el Pau Juvillà (Lleida), i l'Antoni Rico també han publicat les seves observacions.
D'entrada, cal dir que estic molt satisfet de com es va desenvolupar l'assemblea; tot i les diferències entre projectes, el debat fou seré i adult, sense estridències ni retrets, i es va parlar del que calia. Malgrat alguns problemes logístics i de procediment (les votacions secretes alenteixen en excés el procés), la jornada fou força amena. La militància va respondre, conscient de la importància del debat, i la democràcia interna va sortir-ne reforçada.
Tot i que els mitjans presentaven l'assemblea com una confrontació entre els que volen presentar-se a les autonòmiques i els que no, el cert és que el debat estratègic anava molt més enllà. El que calia era decidir que volíem que fos la CUP quan sigui gran. I vàrem decidir que la CUP, les CUP, seguirien centrant-se en el treball municipal, tot i que cal començar el procés per esdevenir un referent nacional dins l'esquerra independentista.
Personalment, estic content amb la ponència, tot i que hi havia aspectes de les altres opcions que també m'agradaven molt. Trobo que és una llàstima que no es pogués refondre la ponència guanyadora amb la finalista (la de Vilafranca, Vilanova i la Geltrú, Capellades, Sant Pere de Ribes, Valls, Sallent i Martorell). Espero que a partir d'ara, i partint de la ponència triada, s'hi puguin fer esmenes, i encabir-hi el màxim de sensibilitats possibles. La proposta de Manresa, Lleida i Sant Celoni deixa moltes portes obertes, i crec que cal concretar els dos aspectes estrella: la relació entre la CUP i l'esquerra independentista i la decisió sobre les autonòmiques.
Jo m'inclino per una relació en peu d'igualtat amb l'EI (tot i que la CUP és, de facto, la punta de llança mediàtica del moviment), i pel reforçament de l'estratègia de la unitat popular. Pel que fa a les eleccions, encara tinc molts dubtes; sóc conscient que la conjuntura actual és segurament immillorable, però aquesta mateixa conjunturalitat em fa molta por. La nostra prioritat ha de ser reforçar les estructures internes, elaborar el nostre missatge, i aglutinar les classes populars a l'entorn d'un projecte engrescador. Si tenim tot això, podem enfrontar-nos amb les contradiccions que representa la participació en unes eleccions espanyoles. Si no ho aconseguim, els perills són massa grans. És cert que hi tenim molt a guanyar, sobretot pel que fa a la visibilitat pública, però també és cert que els riscos són enormes. No podem caure en la trampa i convertir-nos, empesos per la voràgine electoral, en un partit polític convencional. Jo no vull votants rebotats d'Esquerra, que avui ens votaran però demà no, jo vull difondre l'independentisme revolucionari.
En fi, que de moment no tinc massa clar que haurem de fer d'aquí dos anys, quan es convoquin eleccions. El que si que em va quedar clar diumenge és que la CUP ja és una organització madura, que sabrà fer el debat quan toqui, i que serà capaç d'esdevenir el que tanta gent espera, el referent popular de l'esquerra independentista.