dissabte, 30 de maig del 2009

El meu viatge a Roma

Article publicat a ManresaInfo.cat, el 29 de maig del 2009


Dimarts, 26 de maig

Camp Nou, Barcelona. 17:00 h. Nivell d'ansietat, 8 sobre 10. Nivell d'eufòria, 4/10.
L'esplanada del camp és plena de gent; 20 busos esperen per carregar la multitud. Banderes, bufandes i samarretes del Barça per tot arreu. No les tinc totes; fins que no pujo al bus, no m'acabo de creure que aniré a Roma.

Carrers de Barcelona. 18:10 h. Ans. 8/10, euf. 6/10.
El meu bus arrenca. Càntics i cervesa. No conec ningú. A la part del darrera del bus hi ha els típics semi-hooligans culers. Nois joves, de bona família, torrats i cridaners. Porten una nevera plena de cerveses. Si s'acaben, els xòfers també van carregadets de birres; les venen a un euro.

Àrea de servei, prop de Montpeller. 22:17 h. Ans. 6/10, euf. 6/10.
Primera parada, hora de sopar. La gent es comporta molt bé. Quan ens posem en marxa, comença l'avorriment. Ja estic fart de llegir, i els del darrera no em deixen dormir. Vaig fent cops de cap, però fins les 3 no aconsegueixo adormir-me.

Dimecres, 27 de maig

Àrea de servei, Itàlia. 08:30 h. Ans. 7/10, euf. 5/10.
Ha arribat el gran dia, però estic trinxat. Parem a esmorzar, i la gent fa mala cara. Després dels cafès, la cosa canvia. Comencem a parlar del partit, l'eufòria creix. Ja som a prop de Roma, o això ens pensem.

Peatge de l'autopista, prop de Roma. 11:23 h. Ans. 8/10, euf. 6/10.
Els carabinieri ens aturen quan passem l'últim peatge. Ens fan ensenyar l'entrada a tots, i posen un cotxe davant del bus per escoltar-nos fins l'estadi. Van molt a poc a poc. Així no arribarem mai!

Piazzale Clodio, Roma. 13:08 h. Ans. 8/10, euf. 8/10.
Ja hi som! Ha costat, però ja estem a tocar de l'estadi. Necessito desconnectar, i opto per agafar el metro i marxar del centre. Al cap de tres quarts, estic menjant pizza i bevent cervesa a l'altra punta de Roma. Els nervis passen. La pausa m'ha anat molt bé. Torno cap al centre, comença la festa.

Colosseu, Roma. 16:30 h. Ans. 6/10, euf. 6/10.
Als voltants del Colosseu tot és blaugrana. Pel que diuen, tot el centre és del Barça. Com que al centre de la ciutat no venen alcohol, els anglesos no es deixen veure. Al costat del Colosseu hi ha la copa, l'orelluda, la més desitjada. La gent està molt i molt tranquil•la. Ningú no canta, ningú no crida.

Plaça de Sant Pere, Roma. 17:24 h. Ans. 3/10, euf. 5/10.
Que bonic que és Sant Pere! Em marxa l'ansietat, l'anaconda desapareix. Aquí, enmig de la plaça, fins i tot un ateu com jo pot sentir com se li eleva l'esperit. Pels voltants, els seguidors del Barça es barregen (i es fan fotos) amb monges africanes i grups de turistes polonesos. Ningú no ho dubta, Déu és del Barça.

Piazzale Flaminio, Roma. 18:25 h. Ans. 8/10, euf. 3/10.
Ja és l'hora d'anar cap a l'estadi. Aconsegueixo pujar a un bus, però quedo arraconat per la multitud. Quan m'hi fixo, veig que el bus és ple de seguidors anglesos. Comencen a cantar, i se'm posen els pèls de punta. No paren; canten 15 o 16 cançons, totes diferents, totes meravelloses. Tothom se sap la lletra, és impressionant. La més simple i curta, i una de les poques que entenc, fa així (la música és la del When The Saints Go Marching In):
Oh Manchester (oh Manchester),
Is wonderful (is wonderful),
Oh Manchester is wonderful,
It's full of tits, fanny and United,
Oh Manchester is wonderful.

Oh Merseyside (oh Merseyside),
Is full of shit (is full of shit),
Oh Merseyside is full of shit,
It's full of shit, shit and more shit,
Oh Merseyside is full of shit.


Merseyside, per si algú no ho sap, és Liverpool. De debò, aquesta gent em fa molta enveja. Nosaltres només tenim quatre o cinc cançons (l'himne, el ser del Barça és... i poca cosa més), i només les canten els més exaltats. Els anglesos no paren, tots ells, de cantar cançons brutals, moltes d'elles fetes per a l'ocasió. Baixo del bus desmoralitzat, però de seguida veig l'estadi i m'animo.

Fan Zone del Barça, Stadio Olimpico, Roma. 19:10 h. Ans. 5/10, euf. 7/10.
Després de caminar molt, i de fer poca cua, ja sóc dins del recinte. Les aficions estan separades, i hi ha una Fan Zone per a cada equip. Com que no hi ha cervesa, l'animació no és cap cosa. Hi ha música i menjar (passant per caixa). La gent canta i balla, però sense massa eufòria. Jo estic estranyament tranquil. Només m'exalto quan sento el Viva la vida, una cançó no massa bona d'un grup que no suporto, i que ara mateix considero la millor cançó que mai s'hagi composat (després de l'himne soviètic i la marsellesa, és clar).

Curva Sud, porta 18, bloc 18AD, fila 65, seient 8D. Stadio olimpico, Roma. 20:30 h.Ans. 9/10, euf. 7/10.
Un quart d'hora de cua i ja sóc dins l'estadi, al meu seient. El camp es veu molt bé, tot i que estic molt lluny. Ara si que estic nerviós. Ja surten els jugadors, l'anaconda es mou. Em creuo amb els jugadors de l'equip de bàsquet, que han vingut a veure la final. També hi ha el Chichi, el nostre Chichi. No les tinc totes, el Silvinho no m'acaba de convèncer, i el Busquets al mig del camp em fa por. Tot i així, In Pep I trust. Els anglesos canten, nosaltres també, i molt! Comença la cerimònia, nyonya però acceptable. Que comencin ja!

Curva Sud. Stadio olimpico, Roma. 20:55 h. Ans. 3/10, euf. 10/10.
El partit no ha començat bé. El Manchester apreta, nosaltres no la rasquem. Tenen ocasions, sort del Piquenbauer i el Valdés. La gent està histèrica. Iniesta en dribla un, la passa a l'Eto'o; finta, xut, la xarxa es mou. Perdo el món de vista, m'abracen, m'abraço. Comment tu t'appelles? Je m'appelle Samuel. Brutal, quina passada, l'adrenalina raja pel meu cos. La gent no para de cantar, semblem hooligans de debò.

Curva Sud. Stadio olimpico, Roma. 21:35 h. Ans. 5/10, euf. 9/10.
Mitja part. No tinc esma ni d'aixecar-me. Em quedo al meu lloc, flipant, en èxtasi. El que estic vivint és molt gran. Darrera meu, un nen de deu o dotze anys no s'ho acaba de creure. L'Steward que tinc al costat (un italià molt trempat) i jo, petem la xerrada. Som molt a prop del triplet.

Curva Sud. Stadio olimpico, Roma. 22:10 h. Ans. 6/10, euf. 10/10.
La segona part ja era una altra cosa. El típic partit d'aquest Barça, tocant i tocant, amb el Manchester corrent sense ni olorar la pilota. Però no acabàvem de marcar, i tots temíem que ens fessin un gol tonto, i a patir. La gent seguia animant, tots empenyent, però el gol es resistia. Centra Xavi, remata Messi, de cap! Més abraçades, més crits; Copa, Lliga i Champions! Deliri, el camp vibrava sota els nostres peus. Eo, eo, eo, esto es un xorreo! Ara tornen els nervis, encara queden vint minuts. Molts recordàvem la final del 99, al Camp Nou, quan el ManU va fer dos gols en un minut.

Curva Sud. Stadio olimpico, Roma. 22:35 h. Ans. 0/10, euf. 10/10.
Falta molt poc, ja és nostra. Quin any, mare de déu. Tres copes, un joc enorme. Guanyarem la copa amb set nanos del planter, amb el Guardiola a la banqueta. La toquem i la toquem, rondo gegant. Són molt bons, molt! Això s'acaba; salts, alegria, càntics. Ens recordem del Madrid, de la Brunete, del canguelo, del clavo ardiendo, del xorreo. Ja en tenim tres, com el Manchester. I les hem vistes totes tres, amb aquests ullets. Quina alegria. Em truquen els amics, truco a casa; el Barça és això, un sentiment, un país.

Piazzale Clodio, Roma. 23:57 h. Ans. 0/10, euf. 10/10.
Arribo al bus, que ja m'ha costat prou. Ens han tingut una hora tancats a l'estadi. Al principi, cap problema, cantàvem i aplaudíem als nostres. Després, la gent s'ha començat a posar nerviosa. Volíem sortir, córrer, celebrar el títol, i no podíem. Quan han obert, la gent ja estava cremada. Fora, m'he perdut, i no trobava el bus. Sort dels policies, sinó encara voltaria per la ciutat eterna. Abraçades amb els companys que havia conegut el dia abans, cervesa (ara sí) i més càntics.

Dijous, 28 de maig

Àrea de servei, prop de Gènova. 02:17 h. Ans. 2/10, euf. 9/10.
Hora de sopar. No havia menjat res des del dinar de dimecres. Estem molt cansats, però molt contents. Parlem del Guardiola, del Messi, del Piqué. Cap retret, a ningú. Ha estat la temporada perfecta, inoblidable. Ara toca dormir, ja no podem amb la nostra ànima. Encara queden moltes hores de bus, després el tren. Val la pena. Les tres copes.

I el dos mil deu, al Bernabeu!

6 comentaris:

Dani ha dit...

Osti quina enveja! a Beijing a part d'un bar plè de catalans, al carrer res de res... i Tiananmen tancat i barrat a qualsevol intent de cel·lebració.

per cert al final el tema de les entrades, el xip i tota la pesca va servir per evitar la revenda??

salut!

Jordi Masdeu ha dit...

Del xip, res de res. A l'entrada et demanaven el DNI, però no el confrontaven amb l'entrada. Tot plegat, només volen posar la por al cos de la gent i prou.

Anònim ha dit...

hello... hapi blogging... have a nice day! just visiting here....

Pol ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Martí ha dit...

Com vas aconseguir les entrades Jordi? ets soci?

Jordi Masdeu ha dit...

Jo no sóc soci, però el meu fill, de cinc anys sí. Diguéssim que el vaig convèncer perquè em passés l'entrada.