Doncs no, la CUP no es presentarà a les autonòmiques del 2010. Després de molt debat i de donar-hi moltes voltes, els militants vàrem decidir que encara no és el moment, i la proposta d'anar a les eleccions fou rebutjada per la majoria. Jo, per qüestions personals, no vaig poder quedar-me fins a l'hora de les votacions, però sí que vaig seguir bona part dels debats, i em sembla que entenc, si més no aproximadament, les raons d'aquesta decisió.
La veritat és que l'assemblea de Girona ha estat molt condicionada per qüestions alienes a les CUP, i aquest fet ha jugat en contra dels partidaris del sí. Els redactors de la ponència van fer tots els esforços possibles per raonar els avantatges d'anar a les eleccions, i ho van fer basant-se en criteris polítics i d'oportunitat. Més enllà de la conjuntura, exposaven raons de fons, estructurals, que aconsellaven que la CUP entrés en aquesta contesa electoral. L'excessiva pressió mediàtica, però, ha distorsionat els posicionaments, i ha plantejat la discussió en uns paràmetres que afavorien el no.
De la manera que jo ho veig, els ponents del sí han caigut en la trampa de la conjuntura, i això els ha fet perdre. El que a ells els ha semblat el punt més fort del seu discurs és el que molta gent ha vist com la prova de la feblesa del seu argumentari. M'explico.
Certament, mai com ara el panorama polític de la Comunitat Autònoma de Catalunya s'havia mostrat tan favorable als interessos de la CUP. La gent està farta dels partits tradicionals, hi ha molts independentistes descontents amb ERC, i la feina municipals de les CUP ha començat a donar fruits. Per primer cop, es pot pensar en que una candidatura independentista rupturista obtingui representació parlamentaria. A més, la irrupció de partits unionistes i xenòfobs fa pensar en la necessitat d'alternatives realment d'esquerres i independentistes. El creixement de l'esquerra independentista, doncs, possibilita l'entrada a les institucions, i fins i tot la fa necessària. La conjuntura és tan favorable, que els ponents del sí (o, si més no, això és el que s'ha transmès) han cregut que ja era suficient.
Des de la banda del no, aquesta actitud ha reforçat els temors, i ha servit per refermar el discurs de la prudència. Si no volem esdevenir un partit convencional, no caiguem en anàlisis de conjuntura convencionals. El problema no és presentar-se, sinó que en traurem, d'estar al Parlament. Calia explicar molt bé com es garantiria que la CUP seguís sent el referent de l'esquerra independentista, sense caure en el joc parlamentari i la política d'interessos. I això és el que la proposta del sí no ha sabut explicar. No dic pas que els ponents no ho tinguessin clar, ni que no estes suficientment explicat en la ponència. El cas és que la percepció de la militància ha estat aquesta.
I la majoria de la militància de la CUP té molt clar que el nostre objectiu no és esdevenir una alternativa a ERC o ICV. La nostra feina no és prendre-li vots al Carretero, molt menys encara a l'Anglada. La nostra feina és transformar la societat, i això també es pot fer des de fora del Parlament. Això no vol dir que els militants es creguin tots els arguments del No, ni que els sectors contraris a presentar-se siguin els dominants en l'organització. De fet, crec que molta gent va votar No a contracor; el vot real potser era un Sí, però no ara.
Si seguim treballant com ho hem fet fins ara, si la CUP segueix creixent i el nostre missatge es difon, aviat estarem preparats per a nous reptes. Tal i com jo ho veig, no hem de renunciar, d'entrada, a ser present als parlaments autonòmics. Hi passen coses massa importants com per a obviar-les. Però abans cal que tothom tingui clar que hi volem fer, i com ho volem fer. Sense pressions, sense presses; amb pas ferm i segur.
La veritat és que l'assemblea de Girona ha estat molt condicionada per qüestions alienes a les CUP, i aquest fet ha jugat en contra dels partidaris del sí. Els redactors de la ponència van fer tots els esforços possibles per raonar els avantatges d'anar a les eleccions, i ho van fer basant-se en criteris polítics i d'oportunitat. Més enllà de la conjuntura, exposaven raons de fons, estructurals, que aconsellaven que la CUP entrés en aquesta contesa electoral. L'excessiva pressió mediàtica, però, ha distorsionat els posicionaments, i ha plantejat la discussió en uns paràmetres que afavorien el no.
De la manera que jo ho veig, els ponents del sí han caigut en la trampa de la conjuntura, i això els ha fet perdre. El que a ells els ha semblat el punt més fort del seu discurs és el que molta gent ha vist com la prova de la feblesa del seu argumentari. M'explico.
Certament, mai com ara el panorama polític de la Comunitat Autònoma de Catalunya s'havia mostrat tan favorable als interessos de la CUP. La gent està farta dels partits tradicionals, hi ha molts independentistes descontents amb ERC, i la feina municipals de les CUP ha començat a donar fruits. Per primer cop, es pot pensar en que una candidatura independentista rupturista obtingui representació parlamentaria. A més, la irrupció de partits unionistes i xenòfobs fa pensar en la necessitat d'alternatives realment d'esquerres i independentistes. El creixement de l'esquerra independentista, doncs, possibilita l'entrada a les institucions, i fins i tot la fa necessària. La conjuntura és tan favorable, que els ponents del sí (o, si més no, això és el que s'ha transmès) han cregut que ja era suficient.
Des de la banda del no, aquesta actitud ha reforçat els temors, i ha servit per refermar el discurs de la prudència. Si no volem esdevenir un partit convencional, no caiguem en anàlisis de conjuntura convencionals. El problema no és presentar-se, sinó que en traurem, d'estar al Parlament. Calia explicar molt bé com es garantiria que la CUP seguís sent el referent de l'esquerra independentista, sense caure en el joc parlamentari i la política d'interessos. I això és el que la proposta del sí no ha sabut explicar. No dic pas que els ponents no ho tinguessin clar, ni que no estes suficientment explicat en la ponència. El cas és que la percepció de la militància ha estat aquesta.
I la majoria de la militància de la CUP té molt clar que el nostre objectiu no és esdevenir una alternativa a ERC o ICV. La nostra feina no és prendre-li vots al Carretero, molt menys encara a l'Anglada. La nostra feina és transformar la societat, i això també es pot fer des de fora del Parlament. Això no vol dir que els militants es creguin tots els arguments del No, ni que els sectors contraris a presentar-se siguin els dominants en l'organització. De fet, crec que molta gent va votar No a contracor; el vot real potser era un Sí, però no ara.
Si seguim treballant com ho hem fet fins ara, si la CUP segueix creixent i el nostre missatge es difon, aviat estarem preparats per a nous reptes. Tal i com jo ho veig, no hem de renunciar, d'entrada, a ser present als parlaments autonòmics. Hi passen coses massa importants com per a obviar-les. Però abans cal que tothom tingui clar que hi volem fer, i com ho volem fer. Sense pressions, sense presses; amb pas ferm i segur.
