Botiguers manresans

Per a molta gent, de dins i fora del país, Manresa és un dels referents del nacionalisme català. Des de les Bases per a la Constitució Regional Catalana fins a la implicació de manresans en la lluita per l'alliberament nacional i social, podem trobar molts motius per recolzar la visió de la ciutat com a feu del nacionalisme i l'independentisme. Els espanyols, quan volen exemplificar la desafección a Espanya, visiten Manresa, i fins i tot en fan reportatges. Qualsevol que llegeixi o senti aquestes cròniques, arribarà a la conclusió que la capital del Bages és un niu d'independentistes, on a cada cantonada hi trobem estelades, i el castellà és una llengua desconeguda i rebutjada.
Els manresans, però, sabem que la realitat és molt diferent. Durant la darrera Eurocopa ja varem poder veure com molts conciutadans gaudien de la victòria espanyola, i fins i tot una gran cadena de bars i restaurants encoratjava la gent a posar-se la roja. I ara, els comerciants de la UBIC decideixen obsequiar-nos amb la visita dels prínceps d'Espanya. Per tal de celebrar els 30 anys de la unió de botiguers, no se'ls ha acudit res millor que portar-nos la pesta borbònica a casa.
Els mateixos que prediquen el retorn a la cultura de l'esforç conviden aquesta mena de paràsits socials, que l'únic esforç que fan és el de somriure a la càmera i allargar la mà. Amb aquest gest, la Ubic ens ha mostrat molt clarament les seves intencions. Són espanyolistes i monàrquics, menystenen el nostre país i les nostres institucions, i ens passen pels morros la monarquia, el símbol més clar de la nostra manca de llibertat.
Molt bé, per ells faran. És la seva festa, que hi convidin qui vulguin. Ara bé, de mi que no n'esperin ni cinc. A partir d'ara, no penso comprar mai més a les seves botigues, i encoratjo tots els manresans antimonàrquics a fer el mateix. Cal que els fem veure que aquí no hi volem més borbons, que el futur del nostre país passa per desempallegar-nos-en. No hi comprem més, diguem-los ben clar que no es riuran de nosaltres. Que aquests són capaços, d'aquí 10 anys, de convidar el rei.

Bicicleta

Des de fa un parell d'anys, m'he acostumat a utilitzar la bicicleta per als meus desplaçaments dins de Manresa (i com jo, moltíssima gent; ja tenim fins i tot una coordinadora). Quan la gent em pregunta perquè he fet aquest canvi, sempre contesto el mateix: perquè sóc molt mandrós. Em fa mandra anar amb cotxe per Manresa, perquè n'hi ha massa i els desplaçaments són lents i pesats. Em fa mandra buscar aparcament, i de fet, ja vaig directament als pàrquings privats (però em fa molta mandra haver de pagar). I també em fa mandra anar a peu, perquè em canso i trigo molt. En canvi, amb la bici, arribo ràpid, sense cues, sense haver d'aparcar i sense cansar-me (gaire). Potser la moto seria una bona opció, però és molt més cara i menys pràctica. És a dir, que no vaig en bici ni perquè sigui més ecològic (que també), ni per gastar menys gasolina (que també), ni per ser més alternatiu, ni tan sols per estar més en forma. Fins ara, si més no.
Com que l'edat no perdona, i la última analítica no era per tirar coets, finalment m'he decidit a fer el que sempre havia odiat: practicar esport per tal d'estar en forma. Jo no és que sigui extraordinariament sedentari, i durant la meva vida he practicat força esports, amb més o menys intensitat. Ara bé, sempre ho havia fet per pura diversió, i sempre es tractava d'esports d'equip (hoquei, futbol, bàsquet, rugbi,...) , on és més fàcil passar-s'ho bé amb els companys. Mai no havia entès aquesta gent que fa esport tota sola, i no per a gaudir sinó més aviat per a patir. I segueixo sense entendre-ho gaire, però què hi farem. I ja que he de fer exercici, prefereixo fer-lo amb la bici. Faig més quilòmetres, veig més coses, descobreixo racons, i de passada, agafo fons. Així, el dia que hagi de pujar fins a Sant Joan de Déu, no hi arribaré ofegat.
Com que jo, tot i ser de Manresa (o potser precisament per això), sóc un pixapí, no coneixia camins ni rutes per on circular, i vaig preguntar-les al senyor Google, que té respostes per a tot. Al principi no entenia res, però mica en mica he anat descobrint tot un món de possibilitats, que converteixen les sortides en apassionants reptes. Amb l'ajuda d'Internet i de la meva PDA amb GPS, puc planificar, estudiar, compartir i analitzar les rutes, els desnivells, la velocitat i un grapat més de paràmetres inútils.
D'entrada, puc planificar les sortides sense moure'm de davant l'ordinador. Amb l'ajut dels mapes i les fotografies de satèl·lit, puc escollir els traçats que prefereixi, sabent en tot moment els quilòmetres de la ruta i el perfil de desnivell. Al principi ho feia des de la pàgina Bikely.com, amb la utilitat Bycicle Path. Sobre un mapa del Google (plànol o satèl·lit), dibuixes la ruta, i la guardes amb un format compatible amb el GPS. Després passava l'arxiu a la PDA i l'obria amb un programet gratuït, el Noni GPSPlot. Aquest sistema és prou bo, però ara n'he trobat un de millor. Es tracta del CompeGPS, un programa fet per un català, que permet fer autèntiques virgueries (si en voleu un resum més complet, visiteu aquesta pàgina). De moment amb la versió Demo ja en tinc prou, però no se que passarà quan s'acabin els quinze dies de prova. Amb el Compe ens podem baixar mapes de tot tipus, marcar-hi rutes, waypoints i tracks i mil coses més. Quan no se on anar, obro el Compe, miro una foto de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (que el programa ja incorpora) i hi marco a sobre la ruta a seguir. El programa m'informa dels quilòmetres i les alçades, i jo puc afegir comentaris als punts més interessants del trajecte (compte que ve pujada, font a la dreta, camí de pedres,...). Quan acabo, ho guardo a la targeta de la PDA i ho obro amb el CompePocket, el germà petit del Compe. Ara només cal seguir la fletxa i mirar el mapa de tant en tant. Quan acabo la ruta, ho guardo tot i cap a casa.
Però la cosa no s'acaba aquí. Si vols, un cop a casa pots analitzar la ruta que has fet. Passes l'arxiu al PC, i amb el Compe pots veure tota la informació que vulguis: quilòmetres, desnivell, % de pujada, estona parat, velocitat, etc. Fins i tot et desglossa les pujades i baixades segons el desnivell. Una passada. Guardes l'arxiu amb la data corresponent, i així vas acumulant dades sobre el teu estat de forma. Tot això també es pot fer amb programes gratuïts com el Noni, però és un xic més complicat.
I si amb tot això no en tens prou, encara hi ha un altre avantatge. Mitjançant Internet, pots compartir les rutes amb altre usuaris. Si et fa mandra planificar, et baixes la ruta d'algú que ja l'ha fet, i així saps l'itinerari i la resta de dades. Hi ha moltes pàgines des d'on et pots descarregar els arxius, que normalment estan ordenats per zona geogràfica o per dificultat. En alguns casos, ens faciliten l'index IBP, que serveix per poder comparar rutes diferents i tenir una idea de la seva dificultat objectiva. Aquesta pàgina està molt bé, i aquesta també; i si no trobeu res, busqueu al Google.

Una persona, un vot

La democràcia és el menys dolent de tots els sistemes, diuen. Pot tenir mancances, però el sufragi universal fa possible que tothom hi participi, diuen. Si no t'agrada el que hi ha, el teu vot pot fer canviar les coses, diuen. Però això, si més no a l'Estat Espanyol (i al francès, i a l'italià,i ...), és mentida. Deixant de banda les violacions contínues de la voluntat popular al País Basc, al nostre país hi ha milers de persones que no poden votar, que mai no poden manifestar la seva opinió a les urnes.
Es tracta dels immigrants no comunitaris, que a l'hora de veritat sembla que no són ciutadans de primera. Pel sol fet d'haver nascut a la banda equivocada de la frontera, han de suportar que se'ls negui el més elemental de tots els drets cívics, el dret a decidir qui són els seus representants. I òbviament, si no poden votar tampoc no poden ser votats, de manera que també se'ls nega el dret a dir la seva des de les institucions democràtiques. Treballen com tothom, paguen impostos com tothom, tenen els mateixos deures que tothom, però no poden votar.
És cert que el dret a vot no solucionarà tots els problemes dels immigrats, però és un pas indispensable per a acostar-los al nivell democràtic de la resta de la població. Simplement, ningú no pot ser considerat ciutadà si no té garantits tots els drets. A partir d'aquí, caldrà impulsar noves polítiques per tal de garantir la igualtat real d'oportunitats. No volem, ni podem, permetre que la societat quedi fracturada socialment.
El dret a vot, d'altra banda, no és cap premi, és un dret fonamental, que no pot donar-se a canvi de res. Tots aquells que reclamen exàmens de ciutadania i bestieses similars, l'únic que pretenen és perpetuar les desigualtats, exigint als immigrats el que mai s'atreviria a exigir a la resta de ciutadans. De cap manera no podem condicionar un dret fonamental a l'aprovació d'un exàmen, i molt menys encara el podem condicionar a l'asseveració d'uns sentiments.
Tard o d'hora, els mateixos que ara neguen els drets a una bona part de la població, els mateixos que feren la llei d'estrangeria, reclamaran el dret a vot per a tothom. I ho faran, no pot ser d'altra manera, empesos més pels seus interessos que no pas pel bé comú. Quan les enquestes els diguin que amb el canvi hi tenen més vots a guanyar que no a perdre, aleshores els immigrants tindran dret a vot. Mentrestant, que es fotin i que s'esperin, que la cosa no està com per a perdre vots. De fet, a molts països europeus (Dinamarca, els Països Baixos , Suècia,..) la situació ja està normalitzada, i per a fer-ho aquí només caldria modificar el mateix article de la Constitució que es va canviar per a reconèixer el dret de vot dels ciutadans comunitaris. Fàcil, només cal un xic de voluntat política.
Des de la CUP tenim molt clar que no podem esperar més. La fractura sicial ja és massa important, i no podem permetre que vagi més enllà. El clam ve de lluny, i és el mateix que va mobilitzar als obrers primer, a les dones després i a les minories més endavant: una persona, un vot. Ben senzill, ben obvi. Si hem de patir aquesta democràcia, com a mínim que ho sigui per a tothom.

Guardiola

Abans de res, vull deixar clar que el 6 a 1 de l'altre dia, molt probablement, només serà un miratge, i que encara manca molta feina per fer. També vull aclarir que amb el Guardiola entrenador em passa el mateix que amb el Guardiola jugador; m'agraden molt esportivament, però no els suporto personalment. Aquesta pose de bonrollisme intel·lectualoide em posa molt nerviós. Però ja se sap que, en aquest país, només cal dir que llegeixes Martí i Pol per a ser considerat un geni.
Un cop aclarit això, deixeu-me dir que crec que el Guardiola pot ser un molt bon entrenador per al Barça. Per dir-ho, em baso en els meus nuls coneixements futbolístics i en la meva precària intuïció (la mateixa que aconsellava fer fora el Xavi i fitxar el Luque). Així doncs, es tracta d'una opinió més aviat prescindible, que de totes maneres m'agradaria argumentar. El que més em crida l'atenció del nou entrenador del Barça és la seva flexibilitat. A diferència dels darrers tècnics, per al Guardiola la tàctica no és una finalitat, sinó un mitjà, i els jugadors són intercanviables sense problema. Fins ara, la tàctica era sagrada, juguéssim contra qui juguéssim, i sempre havien de jugar els mateixos, llevat que estiguessin lesionats. Ara, tot i que l'onze de gala està força clar, hi ha canvis constants. I el Guardiola no ho fa per despistar (com ho feia en Cruyff), sinó perquè creu que és el millor per a l'equip. I a mi em sembla perfecte; amb l'equip que tenim, no cal que els bons juguin sempre. Per guanyar a l'Sporting, no cal el Messi. I la tàctica, no cal que sigui la mateixa contra el Ràcing que contra el Manchester.
Una altra diferència la trobem en la gestió de les substitucions. Amb en Rijkaard, els canvis estaven cantats. Tothom sabia qui entraria, qui sortiria, i gairebé el minut en què es faria. Ara, amb més o menys encert, els canvis es fan sobre la marxa, considerant el que està passant sobre el camp. I no cal fer entrar sempre davanters, sigui quin sigui el resultat, perquè no t'acusin de defensiu; si calen defenses, doncs entren defenses. A més, amb el partit resolt, els més cansats i els més importants són els que deixen el camp, que la temporada és molt llarga, i les lesions són un perill important. De fet, aquest any pràcticament no hi ha hagut lesions musculars. Ja sé que és molt d'hora, i que pot passar de tot, però sembla que en Guardiola es pren molt seriosament la preparació física, i això segur que ajudarà a prevenir contratemps.
En el que portem de temporada, el Barça ha fet més gols d'estratègia quer en tota la temporada passada. sembla mentida, però amb en Rijkaard, segons el Marquez, només hi havia una jugada preparada. entenc que el Barça ha de prioritzar altres aspectes del joc, però em sembla estúpid renunciar a un grapat de gols per mandra o per deixadesa. No costa gaire mirar uns quants vídeos i preparar unes quantes jugades, sobretot si tenim en compte les tàctiques ultra defensives que sovint utilitzen els rivals. a més, si fem por amb l'estratègia, els rivals es tallaran més a l'hora de fer faltes, i els davanters tindran un xic més de llibertat.
Si a tot això hi afegim que l'altre dia jugàvem amb 7 jugadors de la pedrera, oli en un llum. M'encanta veure l'equip ple de gent de casa, i la seva implicació sempre serà superior a la dels jugadors forans, però és un tema que considero secundari. Jo el que vull són títols, copes d'Europa i lligues; quan vulgui veure jugadors compromesos i que parlin català, ja aniré a veure el Gimnàstic de Manresa o la Monistrolenca. El cas és que ara, no sé si per casualitat o per la feina ben feta, ens podem permetre tenir jugadors de casa a l'equip titular. Tenim un porter decent (al qui jo canviaria, tot sigui dit), un gran central i un que va pel camí, dos cracs mundials i un nano molt prometedor a la mitja, i a dalt, el millor jugador del món i un nen que, si no s'espatlla, serà un altre crac. La majoria ja eren al primer equip, i el Guardiola aprofitarà el seu coneixement del filial per a fer-ne pujar més. Tant de bo que la propera Champions la guanyem amb 11 tios de la Masia. Però el cas és que la guanyem.
Boomp3.com

Facebook

A aquestes alçades, suposo que ja tothom sap de què es tracta. Ningú no sap ben bé per a que serveix, però qui no està al Facebook no existeix. Aquesta xarxa social és, si més no en el meu entorn, omnipresent. Pràcticament tots els meus amics hi són, tot i que alguns són semi analfabets informàtics. Però si no són al facebook, queden exclosos de les converses, i es perden bona part de les relacions interpersonals. Si volen veure les fotos de quan érem joves, o els vídeos més inversemblants, han d'entrar al facebook.
Tot i això, i pel que he pogut comprovar, el facebook és un fenomen relativament adult. Els adolescents en passen bastant, perquè suposo que ja tenen altres eines per a comunicar-se. Els que som una mica més grans, que ja ens hem quedat un xic enrere en les noves tecnologies, hem trobat en el facebook una eina fàcil i molt versàtil per a relacionar-nos. A més, tot el tema Remember when, molt present en el meu cercle (tothom penja fotos i vídeos de l'any de la pera) no interessa en absolut als més joves. Els meus amics i jo, en canvi, gaudim de valent amb les fotos i els vídeos de les manis i les festes de la nostra joventut.
La gràcia de l'invent és la interrelació entre els usuaris. Jo sóc amic de X persones, que tenen X amics cadascú i així exponencialment. Jo, que tinc pocs amics reals i que sóc un xic selectiu a l'hora d'afegir-ne de virtuals, només tinc 77 amics, però el més normal és tenir-ne més de cent. Personatges públics, com ara en Titot, en tenen més de 500. A l'hora de la veritat, si vols, estàs connectat a tots els amics dels teus 77 amics, i això són milers de persones.
Per donar-te d'alta, només necessites una adreça de correu, i això fa que hi hagi molts perfils diguem-ne poc creïbles. Fins i tot hi ha hagut problemes amb gent que ha utilitzat noms de personatges públic per treure'n profit, o simplement per denigrar-los. Si a això hi afegim que molta gent afegeix amics sense conèixer-los realment, la cosa acaba degenerant, i una bona part de les relacions facebooqueres són més aviat irreals.
Jo procuro no afegir amics indiscriminadament, i només demano l'amistat de gent que conec en persona, llevat d'un parell d'excepcions. Ara bé, el que si que faig és acceptar totes les peticions d'amistat. Si algú vol ser el meu amic, jo encantat. No és que em ploguin les peticions, ni molt menys, però sempre hi ha algun amic d'un amic que ho demana.
Una altra cosa són els grups i els esdeveniments, on tinc un criteri molt més flexible. Tot i que no m'apunto a tot el que em suggereixen, deu n'hi do. També tinc certa tendència a bombardejar els amics amb grups i esdeveniments creats per mi, o sigui que no em puc queixar. Actualment formo part de 18 grups, i m'he apuntat a un bon grapat d'esdeveniments. Jo mateix he creat un parell de grups, un de dedicat al gran ninotaire manresà Pep Pèrez, i un altre de dedicat als amants del Joc de les comarques.
En fi, que queda clar que tenim poca feina, o que la que tenim no la fem. D'aquí a tres anys, ja ningú no se'n recordarà del Facebook, i hi haurà una altra xarxa que ens robarà el temps i rebaixarà la nostra productivitat (ja hi ha empreses de selecció de personal que repassen els perfils del facebook dels candidats). Mentrestant, gaudirem d'aquest invent que no serveix per a res però que ens ha esdevingut indispensable.