dimecres, 30 de juliol del 2008

FMA

boomp3.com

Ja tenim aquí l'agost, i a Manresa això vol dir que s'acosta la Festa Major. I vol dir, sobretot, que s'acosta la Festa Major Alternativa, una de les primeres del país, que 17 anys després conserva l'esperit i la força d'aquell llunyà 1992. La FMA és la demostració perfecta del que es pot aconseguir amb l'autogestió i les ganes de canviar les coses. Sense pràcticament cap ajuda governamental (i que duri), amb el treball voluntari de centenars de persones i la feina dels 5 col·lectius (AJM, CUP, La Fadulla, Tirallongues, Maulets), cada s'aconsegueix tirar endavant una festa que ha esdevingut una referència a tot Catalunya.
Si sou bagencs, ja sabeu de què va, i si no, us convido a gaudir d'aquesta meravellosa festa, que s'allarga des de dimecres fins diumenge. Si encara dubteu, aquí teniu el programa d'enguany; si voleu més informació, visiteu la web de la FMA.


Programació 17a Festa Major Alternativa




Manresa – 2008 – del 23 d’agost a l’1 de setembre

“CASA NOSTRA, EL SEU ABOCADOR”


Dimecres 27 a la Plaça Puigmercadal (21:00)


Pregó
Sopar popular (a càrrec de Som lo que Sembrem) (menú: amanida, paella de verdures, pa, aigua, vi i postres; preu 8 euros)
Merino (cançó de revolta. Sant Boi de Llobregat)
Concurs de Cants populars (a càrrec de El Cor de la Carxofa, cant improvisat dels Països Catalans)
Kòdul (Ska, reggae, funk. Pla de Bages)


Dijous 28 a la Plaça Puigmercadal (22:00)

Feliu Ventura (cantautor. Xàtiva)
At Versaris (hip hop. Sants-Sabadell)
Actitud María Marta (hip hip, reggae. Argentina)
The Pepper Pots (ska, rocksteady, soul. Girona)


Divendres 29 a la Plaça Puigmercadal (23:00)

Revolta 21 (hardcore i metal. Penedès)
Demostració castellera (a càrrec de la Colla Castellera Tirallongues)
Etsaiak (punk, hardcore, trash metal. Euskal Herria)



Dissabte 30 a la PlaçaPuigmercadal (23:00)


Efedefunk (funk, rock, pop. Manresa)
Subterranean Kids (hardcore. Bcn)
RATM Project (banda de tribut a Rage Against the Machine. Penedès)


Diumenge 31 a la Plaça Puigmercadal (23:00)


The Black Beltones (funk, soul i boogaloo)
Crema de la falla
La Carrau (folk festiu. Terrassa)
Dj Yuca & DJ Merey

Cercatasques

Dissabte 23 d’agost a les 22:00 al CP La Fadulla: Cercatasques inaugural amb els Bufalvent de Manresa. Fi de festa al restaurant els Carlins amb PD Poler.
Dilluns 1 de setembre a les 18:00 al CP La Fadulla: Cercatasques de clausura amb La Vallesana.


Xerrades

Dilluns 25 d’agost a les 20:00 al Casal Popular La Fadulla: “Les lluites contra la destrucció del territori a la comarca del Bages”. Amb la participació de membres de la Plataforma Som lo que Sembrem i de la Plataforma Prou Sal!


Dimarts 26 d’agost a les 20:00 al Casal Popular La Fadulla: “Crítica i alternatives al model urbanístic de Manresa”. Amb la participació d’Adam Majó (portaveu de la CUP a Manresa), un membre de l'Entesa pel Decreixement i un membre de Meandre.


Altres actes

Dissabte 30 d’agost a les 19:30 a la pl. Sant Domènec: Mostra irònica de destrucció del territori
Diumenge 31 d'agost a les 11:00 al Pati de Casa Caritat: Taller de sardanes (amb vermut gratuït per als participants)
Exposició de cartells de la Festa Major Alternativa a al Vermell (c/ de les Piques, 3) durant tota la FMA
Diumenge 21 de setembre: XIV Triatló del Bar Porró


Ho organitza: Comissió de la Festa Major Alternativa

diumenge, 27 de juliol del 2008

On sortir?

boomp3.com

A aquestes alçades, ja ningú no dubta que Internet és una gran oportunitat per a normalitzar les llengües minoritzades, i que els idiomes sense presència al món virtual difícilment podran competir en el món real. En aquest sentit, el català està fent força bé la feina, i de fet, crec que la seva presència a la xarxa és molt i molt superior a la que li pertocaria, tant per parlants com per presència al carrer.
Les constants campanyes i mobilitzacions han aconseguit que la majoria de companyies tinguin en compte el català, i les xarxes socials, cada cop més importants, també s'han vist obligades a incloure la nostra llengua en les seves opcions. Google, Microsoft, Facebook, tots plegats ja són conscients de la nostra perseverància, i mig món ja sap que el català és una llengua viva, amb milions de parlants que no tenen cap intenció de renunciar a parlar com els seus pares.
Així doncs, ja tenim les eines i els mitjans per aconseguir que la nostra llengua sigui visible, i ara només cal fabricar els continguts. Ja fa molt de temps que els pioners van iniciar la feina, i comptem amb moltes webs i blocs de referència, com ara Vilaweb, Softcatalà, Llibertat.cat, la Viquipèdia, el bloc del Saül Gordillo i molts d'altres; però no podem badar, i hem d'aprofitar totes les oportunitats que ens ofereix la xarxa. Si les noves iniciatives aposten decididament per un referent català i tenen una voluntat clara de reconstrucció nacional, el futur no ens ha de fer cap por. En aquest sentit, em sembla molt interessant la iniciativa de Onsortir.cat, un portal interactiu de l'oci, la cultura i el turisme d'arreu dels Països Catalans.
Tot i que encara es tracta d'una versió beta, i encara hi manca molta oferta, de seguida ens adonem que les possibilitats del portal són enormes. Quan l'invent sigui conegut, i els empresaris dels diversos sectors hi confiin, la pàgina pot esdevenir una mena de central de reserves del turisme més o menys alternatiu, del que defuig les agències tradicionals i els hotels massificats. Si la cosa funciona, poden arribar a simplificar-nos molt la vida. De moment hi trobem allotjaments, restaurants, bars, llocs per fer esport, museus, botigues d'alimentació i encara d'altres opcions d'oci i esbarjo. Podem fer cerques generals, o bé centar-nos en la comarca que preferim. De moment, la oferta està molt centrada en les comarques del nord del país, però segur que aviat hi trobarem recursos de tot l'ambit nacional.
A part de la tasca més aviat comercial, de posar en contacte proveïdors i clients, la pàgina té una altra funció: la difusió de les festes populars i tradicionals d'arreu dels Països Catalans. Degut a l'origen berguedà dels promotors del portal, el primer esdeveniment ofert per onsortir.tv fou la Patum de Berga. Després n'han vingut d'altres, i darrerament han anunciat la retransmissió en directe de la diada castellera de Sant Fèlix, des de Vilafranca. Aquest acord amb els Castellers de Vilafranca i amb RTVVilafranca, permetrà que tots puguem gaudir de la diada més important de l'any sense haver de demanar festa a la feina, i sense haver d'aguantar la calor i la gentada de la plaça (una de les gràcies de la festa, d'altra banda). Jo ja vaig haver de veure l'ultim salt de Patum mitjançant Onsortir, i espero poder gaudir de Sant Fèlix de la mateixa manera. La qualitat de la retransmissió és prou bona, i com que els comentaris són de gent de la terra, són molt més interessants del que ho serien els de TV3.
Si la cosa s'imposa, podrem seguir les festes del país sense sortir de casa, i això de ben segur que ajudarà a construir una consciència nacional més amplia i més ben formada. Els moros i cristians d'Alcoi, Sant Joan a Ciutadella, les Fires a Girona, Sant Jordi a Perpinyà, o l'Aplec dels Ports. El dia que no pugui seguir el ritme en directe, m'agradaria poder veure la Festa Major Alternativa de Manresa còmodament assegut al sofà (i així espiar el meu fill), o bé admirar com pengen el ruc del carnaval de Solsona sense necessitat de moure'm de casa.
Mitjançant aquest servei, molta gent podrà descobrir moltes festes altament recomanables que només són conegudes en àmbits molt reduïts, i persones d'arreu del país podran tastar les festes més llunyanes abans de decidir si les visiten en properes edicions. Internet no només ha de servir per saber el que passa al món, sinó que també ens pot fer conèixer esdeveniments tan espectaculars com la Nit boja de Les Santes de Mataró, de la qual jo no en sabia res fins que l'altre dia vaig trobar el vídeo al bloc del Saül, i que també es pot seguir per onsortir.tv.
Projectes com aquest són els que han d'aconseguir el que TV3 i la resta de canals públics no volen fer; construir un espai comunicacional català, que faci sentir tots els catalans com a membres d'una mateixa terra. Ara que els socialistes i els seus aliats estan arrencant la poca crosta que quedava, cal, més que mai, crear espais de llibertat i conscienciació, espais que ens recordin que tots plegats parlem la mateixa llengua i tenim la mateixa cultura, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

dimarts, 22 de juliol del 2008

U, U, Oleguer

boomp3.com


Si no hi ha res de nou, que en això del futbol no se sap mai, l'Oleguer Presas deixarà de ser jugador del Barça i fitxarà per l'Ajax d'Amsterdam. A la xarxa ja hi ha diverses webs i blocs que es fan ressò de la notícia, i en general es mostren sorpresos per les xifres de l'operació (entre tres i cinc milions i mig d'euros). Segons alguns entesos, l'Ajax ha fitxat un jugador mediocre (o directament dolent) a preu d'or. Potser si, potser s'equivoquen i l'Oleguer és un paquet, però m'agradaria recordar els seus números amb el Barça. Mentre ell va ser titular, el Barça va guanyar, en tres anys, dues lligues i una Champions (i algun altre trofeu menor); quan va sortir de l'equip, el Barça va guanyar, en dos anys, zero títols. No sóc tan ingenu de creure que ell era el que feia campió l'equip, però si que crec que l'Oleguer és un símptoma del que s'ha fet malament durant aquests dos anys. Quan en Rijkaard ha pogut triar, i ha tingut estrelles en totes les demarcacions, l'holandès no l'ha encertada. Quan Oleguer-Puyol era l'única defensa possible, la cosa anava com una seda, però amb l'entrada d'Edmilsons, Marquezs i companyia, tot se n'anà en orris.
Però si l'Oleguer s'ha convertit en un referent per a una part del barcelonisme, no ha estat només pels seus mèrits futbolístics. L'Oleguer és al cor de molta gent perquè ha estat el primer futbolista català que ha demostrat tenir criteri més enllà del camp de futbol. I no és simplement que el noi llegeixi alguna cosa més que l'Sport i el Marca, ni que tingui una carrera i mitja; a més, el paio té idees polítiques pròpies. Els que ens movem en l'òrbita de l'esquerra independentista ja havíem sentit parlar d'aquest noi de Sabadell molt abans d'arribar a ser conegut mediàticament, gràcies a la seva relació amb el moviment. Alguns pensàvem que quan arribés al primer equip s'oblidaria dels seus amics indepes, dels casals i de les lluites populars. Però no, no només no se'n oblidà sinó que continuà lluitant en molts fronts, i utilitzà la seva presència mediàtica per difondre-les. Fins i tot va gosar parlar sobre el tema tabú entre els tabús, i va escriure un article sobre la situació de De Juana Chaos.
Per primer cop en la història del futbol espanyol, un jugador va negar-se, tot i que no públicament, a jugar amb la selecció espanyola. En contra del que ens volen fer creure els guardioles de torn, és possible ser coherent (tot i que no surt gratis, evidentment). Aquest compromís nacional i social ha donat algun suport extra al jugador dins de Catalunya i potser al País Basc, però l'ha perjudicat moltíssim al territori espanyol. Les xiulades i els insults són habituals en molts camps, i fins i tot els pocavergonyes de Kelme li van retirar el patrocini. Inclús dins de Catalunya, l'actitud valenta de l'Oleguer li ha passat factura. Els mateixos que volen fer fora el Laporta (que ja hem vist que no són pocs), odien l'Oleguer. Mica en mica, i barrejant qüestions esportives i qüestions polítiques, s'ha creat una opinió contraria al jugador dins del barcelonisme, que ha fet impossible la continuïtat del jugador al club.
Tot i que, com ja he dit, la davallada de l'equip ha coincidit amb la seva suplència, alguns l'han assenyalat com a culpable per les seves mancances futbolístiques. Les crítiques es concentren en dos partits, la final de la Champions de Paris i el Barça-Madrid de la temporada 2006-2007. Del dia de l'Arsenal se li retreu la seva incapacitat per aturar les contres dels anglesos, i en el partit del Madrid se'l culpa del mal resultat per la seva expulsió primerenca. Doncs bé, el dia de la final, evidentment no va aconseguir controlar els davanters (com tampoc ho aconseguí el Puyol), però és que és impossible atrapar dues fletxes com l'Henry (el de fa tres anys) i el Ljungberg, que tenen passadors com el Cesc i el Pires, quan jugues amb tot l'equip en camp contrari i sense ningú que els ajudi. El dia del Madrid si que la va cagar, però ho va fer perquè l'equip estava descentrat per culpa d'un plantejament nefast del Rijkaard, que va donar vida a un Madrid mig mort. Si el partit s'hagués plantejat amb un mínim de sentit comú, l'Oleguer hauria acabat el partit, hauríem guanyat el partit, i segurament tindríem dues lligues més al sarró.
Però a partir d'aquell moment, l'Oleguer va entrar a la llista negra de molta gent, i inclús molts defensors del sabadellenc van començar a dubtar. Que hi farem, el futbol és així, i un jugador que ho ha donat tot i que ha estat a un nivell més que acceptable, se n'ha d'anar per la porta del darrera, mentre que encara hi ha gent que plora per l'adéu d'un gandul com el Ronaldinho (que va ressuscitar al Barça quan estava a les últimes, certament).
Espero que l'Oleguer tingui molta sort a l'Ajax, tot i que ja se que si les coses van bé per l'equip serà malgrat el sabadellenc, i que si van mal dades serà per culpa d'aquest indepe inepte. Jo hi confio, tot i que he de dir que s'ha equivocat, i molt, en l'elecció de l'equip. L'Ajax, igual que el Tottenham Hotspur, és un equip de tradició inequívocament jueva, i no se pas com reaccionaran els seguidors quan s'assabentin que l'Oleguer és un defensor de la causa palestina. Pot semblar una tonteria, però jo no m'imagino el Salva Ballesta, ni cap jugador amb simpaties imperialistes espanyoles, amb la samarreta del Barça. Ja se que no hi té res a veure, però molta gent confon, sovint interessadament, el pro-arabisme amb l'antisemitisme, i l'Oleguer s'haurà d'explicar molt bé si es vol entendre amb l'afició ajacied. En fi, bona sort i continua caminant cap a Itaca.

dilluns, 21 de juliol del 2008

Fora, fora, fora la bandera espanyola (i fora també l'alcalde!)


boomp3.com

Ho ha tornat a fer. L'alcalde de Manresa, president del ple de la corporació municipal, responsable màxim de la instància democràtica més propera al ciutadà, ha tornat a decidir que els manresans no tenen dret a que s'escolti la seva veu al ple. Com ja va passar el mes de febrer, quan va eliminar de l'ordre del dia dues mocions, avui impedirà que el Ple municipal debati sobre la possibilitat de treure la bandera espanyola de l'ajuntament. Aquesta és la seva democràcia.
Com cada any, les diferents organitzacions de l'esquerra independentista manresana estan organitzant una campanya per demanar la retirada de la bandera de la Casa Gran; una de les accions de la campanya era la presentació al ple d'una moció, molt semblant a la que s'ha discutit a poblacions com Mataró. Però l'alcalde, fent gala d'una gran cultura democràtica, ha cregut que no calia parlar-ne, que ell ja sap el que convé als manresans i manresanes, i que els partits de la oposició (especialment la CUP) no tenen dret a fer perdre el temps al govern municipal.
La excusa oficial, la que l'alcalde ja ha utilitzat públicament, parla de la legalitat vigent, i apel·la al que va passar l'any 2003. Per als que no coneixeu el tema, aquests fets succeïren l'estiu del 2003. Amb els vots de CiU i ERC, el ple de l'ajuntament va decidir treure les banderes espanyola i europea de l'ajuntament. Però la delegació del govern va iniciar un procediment, i l'ajuntament manresà va decidir tornar a plantar les banderes.
Ara, l'alcalde diu que no té sentit debatre un acord que seria il·legal, i per tant ha eliminat la moció de la CUP. I per què no? Si realment estem tan desencaminats, els altres grups ja ens ho faran veure, i votaran contra la moció. Però en podrem parlar, i així quedarà clara la postura de tots els grups municipals. A més, si resulta que la retirada és il·legal, ja vindran a dir-nos-ho. La feina de l'alcalde és complir els acords del Ple, li agradin o no.
A mi em sembla que tot plegat només és una excusa per no quedar retratats. En primer lloc, si la moció es discutís, el PSC tornaria a demostrar la seva espanyolitat militant. Si, a més, la moció s'aprova, les desavinences del tripartit tornen a quedar exposades. I el que és més greu, si es treuen les banderes i després ens obliguen a posar-les, queda demostrat un cop més que la voluntat dels catalans no es té en compte, i que Espanya ens imposa els seus símbols, tan si ho volem com si no. Ja va quedar prou clar l'any 2003; per molt que els manresans decideixin democràticament que no volen l'estanquera, l'Estat ens recordà que ells són els que manen.
Espero que la resta de grups, o com a mínim els que fa cinc anys votaren la moció, demanin explicacions a l'alcalde, tot i que no m'estranyaria que guardessin silenci. De fet, davant la cacicada del febrer, no varen gosar d'obrir la boca. Ara que tenen l'excusa de la legalitat, probablement donin suport a l'alcalde. Però serà només això, una excusa. El cert és que hi ha molts ajuntaments catalans i vascos on no oneja la bandera espanyola, i si no us ho creieu, els amics de El Mundo ens en fan un llistat. Si teniu un bon estòmac, també podeu entrar a Libertad Digital, on tenen una galeria fotogràfica d'ajuntaments sense estanquera. Fins i tot hi ha ajuntaments del PP. O sigui que, si no la vols posar, no la poses.
Hi haurà gent que no ho entengui, però la feina de la CUP no és respectar a qualsevol preu la legalitat vigent, sinó intentar que la legalitat s'ajusti a les necessitats dels manresans i catalans. Als anys noranta, una sèrie de manresans, molts d'ells ara vinculats a la CUP, van iniciar, en companyia de molts altres catalans (i d'altres companys de l'Estat Espanyol), una lluita contra una llei que consideràvem injusta. Els partits tradicionals, i molt especialment els PSC-PSOE de'n Marsal, ens titllaven d'irresponsables i antidemocràtics, perquè desobeíem una llei bàsica de l'ordenament espanyol. Nosaltres seguirem lluitant, i ara els joves manresans no perden un any de la seva vida sostenint l'exèrcit espanyol. La insubmissió és una batalla guanyada pel poble contra la legalitat establerta. La de les banderes en pot ser una altra, sempre que els nostres polítics siguin prou valents per defensar el que la gent que els ha votat els demana. Si la majoria de manresans no volem banderes, doncs fora banderes. Això és la democràcia, no?
Tal i com diu el clàssic: "Si qualsevol forma de govern esdevé contrària a aquests drets inalienables, el dret del poble és alterar-lo o abolir-lo, i instaurar un nou govern." A mi em semblen unes línies molt encertades, que ens mostren el camí de la desobediència civil com a vehicle del canvi social. Si les lleis són injustes, la feina del poble, i sobretot dels polítics, és canviar-les. I les línies que he citat, com ja sabeu, no corresponen a cap cançó de Kortatu, ni a cap discurs del Che, sinó que formen part del document fundacional de les democràcies burgueses contemporànies. Es tracta d'un dels fragments més coneguts de la declaració d'independència americana.
Si a l'alcalde li fa por defensar els mandats del poble, que plegui. Si el que vol és no haver de discutir sobre política, que plegui. I si el seu únic interés és fer la vida impossible a la CUP, que es carregui de paciència, que no ens rendirem fàcilment. En poc més d'un any, ja ens ha negat la paraula tres vegades. Tres vegades que els 1.590 votants de la CUP han estat menystinguts i despreciats. Però nosaltres continuarem lluitant, fent tot el que calgui per tal d'aconseguir que Manresa sigui la ciutat que volem, la ciutat que vulguin els manresans.
Presentarem les mocions que considerem convenients, i ens agradaria que fos el Ple, els representants escollits pel poble, el que ens les rebutgi o accepti. Només tenim un regidor, i si diem bestieses, els altres vint-i-quatre segur que ens ho faran veure. L'actitud de l'alcalde és inacceptable, i l'únic que demostra és una voluntat democràtica feble i una por desmesurada a no sabem ben bé qui o què.


dimarts, 15 de juliol del 2008

El tramvia de Manresa

boomp3.com

Amb la visió de futur que caracteritzava la dictadura franquista, durant els anys 70 es van eliminar les xarxes de tramvies que existien a les principals ciutats espanyoles. La democratització del transport privat i el conseqüent augment del parc automobilístic van bandejar aquest sistema de transport col·lectiu. Deu anys després, el tramvia s'enfortia a tota Europa, i arreu s'augmentaven les xarxes o se'n creaven de noves. Actualment, al vell continent hi ha més de 10.000 kilòmetres de via, en un centenar de ciutats diferents. A casa nostra, hi ha tramvies (o n'hi haurà aviat) a Barcelona, València, Alacant, Sóller i Ciutat de Mallorca.
L'any 2002, quan començaren les obres, el Trambaix de Barcelona va rebre un allau de crítiques; ningú no entenia perquè s'apostava per un sistema arcaic, que prenia lloc als cotxes i en dificultava la circulació. Els mitjans de comunicació catalans n'anaven plens, i els telèfons del Bassas no donaven a l'abast per rebre les queixes dels barcelonins. Uns anys després, poca gent posa en dubte idoneïtat del sistema, i la xarxa barcelonina tendeix a créixer cada cop més. El tramvia reuneix els avantatges del metro (està segregat, és elèctric) amb les del bus (va per superfície, és més accessible), i a més és molt modulable.
Tot plegat, un mitjà de transport ideal per a ciutats grans i mitjanes, que combina rapidesa i flexibilitat sense necessitar inversions multimilionàries. Un sistema que, des de la CUP, creiem que s'ajusta perfectament a les necessitats de Manresa. Com ha quedat repetidament demostrat, el trànsit rodat a Manresa és un desastre. I els culpables no són els carrers ni la Guàrdia Urbana; els culpables són els cotxes, que superen de llarg les possibilitats de la ciutat. Si volem que el trànsit millori, l'única solució és eliminar cotxes; i per eliminar cotxes, l'única solució és un sistema de transport públic eficaç. I aquí entra en joc el tramvia, que pot ser el desencallador de l'atzucac en què ens trobem. El bus és una bona idea, però té un greu problema: comparteix l'espai amb els cotxes. El que cal és un sistema segregat, ecològic i ràpid, que pugui competir amb el cotxe.
Òbviament, la xarxa de tramvia no pot arribar a tot arreu d'entrada, però creiem que, si les coses es fan bé, i començant només amb un sector, els manresans s'adonaran dels avantatges del mitjà i aquest es podrà estendre per la ciutat. La nostra idea és començar per l'eix viari principal de la ciutat, el que formen la carretera de Vic i la de Cardona. El principi de la línia seria a la plaça de Prat de la Riba, i caldria estudiar si fos possible unir el tramvia urbà amb el tren-tram que proposa la generalitat. El tramvia recorreria tota la carretera de Vic fins la Muralla, i després continuaria per la carretera de Cardona fins els pisos de l'Avecrem. Allí, es podria baixar pel Francesc Moragues i enllaçar amb la línia de la RENFE. Anant més lluny, des de la RENFE es podria seguir la línia fins a Sant Joan pel costat del riu (o per on convingui). Una altra opció seria passar directament des de l'Avecrem fins l'altra banda del riu i cap a Sant Joan, mitjançant la construcció d'un pont (que també serviria per acostar Manresa i la zona del Congost pels vianants). A partir d'aquesta columna vertebral, i segons les necessitats, la xarxa podria créixer per donar servei als barris.


Des de la CUP comprenem que l'obra no seria fàcil, i que significaria un canvi total de concepció de la ciutat, però entenem que això és precisament el què necessita Manresa. La carretera de Vic i la de Cardona perdrien totes les places d'aparcament en superfície, i potser en alguns llocs caldria desviar el transit. Però la prioritat ha de ser per al tramvia, sempre tenint en compte les necessitats dels veïns i comerciants (entrades de pàrquings, zones de descàrrega,...). També caldria construir, als dos extrems de la línia, pàrquings dissuasoris, d'entrada gratuïta per als usuaris del tramvia. La gent (sobretot els d'altres pobles) podrien deixar-hi el cotxe i moure's per la ciutat amb tramvia, i així es reduiria moltíssim el transit rodat.
Aquesta només és una idea, que cal ampliar, i de la qual no en tenim cap estudi tècnic desenvolupat. Però del que estem convençuts és de que la possibilitat del tramvia a Manresa és real. El primer cop que vàrem insinuar la proposta, la gent ens titllava de sonats, però cada cop hi ha més gent receptiva amb la idea, i estem segurs que algun dia serà una realitat; el centre de Manresa deixarà de ser un infern ple de cotxes per convertir-se, tot i que sembli mentida, en una ciutat europea normal.

divendres, 11 de juliol del 2008

Banús i ivori

boomp3.com

Fa uns anys, una amiga que havia viscut una temporada als Estats Units, va explicar-me un fenomen al que jo no vaig donar gaire credibilitat. La noia assegurava que, en una conversa telefònica, qualsevol nord-americà (i fins i tot ella, que només hi va viure uns anys) era capaç de saber si l'interlocutor era de raça negra. Jo li vaig respondre que, evidentment, si es tractava d'un adolescent que parlava slang, o d'una persona amb poca formació, no havia de ser difícil distingir-los. Però ella em va respondre que no, que prescindint de l'edat, el nivell cultural i l'origen geogràfic, els negres parlen diferent. Jo continuava pensant que no era possible que un negre que hagués estudiat a Harvard i visqués a Greenwich Village es pogués distingir d'un blanc del mateix nivell cultural.
Però resulta que sí, que és cert. Els americans no tenen cap problema en distingir un blanc d'un negre, com comfirma un estudi de la Universitat de Chicago, que analitza la diferència de salaris entre els blanc i els negres als EUA. Els autors del treball, varen fer escoltar a un seguit de voluntaris les veus de diferents persones. Les grabacions foren expurgades per tal d'eliminar qualsevol indici sobre l'origen de l'entrevistat. Tot i això, els voluntaris van identificar correctament, en un 84% dels casos, els parlants de raça blanca, i en un 77% els de raça negra. L'estudi explica, a més, que la gent que té veu de negre rep un salari inferior, encara que no sigui negre.
No se com analitzar aquestes dades. Després de tantes generacions, no entenc com és posssible aquesta diferència, i desconec si és deguda o no a factors biològics. Em costa de creure, però potser els negres tenen un sistema fònic lleugerament diferent. O potser simplement encara fa massa poc temps de l'arribada dels negres a uns estàndards de riquesa i formació cultural dignes.
De totes maneres, les diferències entre les diverses comunitats nord-americanes no acaben aquí.
Els mateixos autors que mantenen el blog d'on he tret la informació sobre les veus, Steven D. Levitt i Stephen J. Dubner, expliquen en el seu llibre Freakonomics un altre cas ben curiós. Resulta que, des de la decada dels 70, els noms que els pares posen als seus fills s'han convertit en un altre indicador fiable de l'origen dels nens. A diferència dels hispans o els asiàtics, els pares negres acostumen a posar noms negres als seus fills. En efecte, en un estudi fet a Califòrnia, es va comprovar que el 40% dels noms posats a nenes negres no eren utilitzats per cap nena blanca. Al contrari, el 40% dels noms de blancs, són quatre cops més freqüents entre blancs que entre negres. És impensable un nen blanc anomenat DeShawn, o una nena blanca que es digui Shanice. Tampoc hi ha gaire Connors ni Emilys entre la població negra.
En aquest cas, si que hi ha una clara relació entre els noms dels fills i els ingressos de la família. Molt probablement, en DeShawn serà fill d'una família (més probablement d'una mare soltera) pobre (i negra), mentre que els Jakes de famílies negres poques vegades viuen en suburbis. Tot i això, l'estudi mostra que els noms més populars entre els negres pobres (Kayla, Amber, DeShawn) són diferents del més posats entre blancs pobres (Cody, Travis, Angel, Heaven), que alhora divergeixen dels preferits pels blancs mitjans i rics (Sarah, Alexandra, Benjamin, Katherin, Samuel). De fet, els noms que avui estan de moda entre la classe alta, demà ho estaran a la classe mitjana, i demà passat només els posaran els pobres.
Tota aquesta història del melting pot i el mestissatge, em sembla que només és un sopar de duro. Blancs i negres, rics i pobres, es barregen tan poc com poden, i les dues comunitats es regeixen per principis ben diferents. Per això, quan els negres comencen a tenir diners, comencen a actuar com a blancs, i són titllats de traïdors pels negres sense tanta sort. És el cas del Barack Obama, molt popular entre els blancs, que ja fou acusat per Jesse Jackson de "acting like he's white".
Però els americans no són els únics que tenen problemes d'aquest tipus, sinó que són els que els tenen més avançats, ja que fa molts més anys que al país hi conviu gent de molt diverses procedències. A Europa, i sobretot a l'Estat Espanyol, on el fenomen és més recent, les diferències són encara més extremes. Aquí molts inmigrants no tenen ni tan sols dret a vot, i les diferents comunitats viuen, sovint, en mons completament separats, que rarament entren en contacte. Els fills dels inmigrants, nascuts a Manresa, encara són comptats com a inmigrants, i la majoria de catalans mai acceptarà algú que s'anomeni Hassan o Mohamed com a un dels seus. Ens queda molt camí per recòrrer, per arribar al punt en que el fill o el net d'un antic sense papers sigui candidat a la presidència del govern.

dimecres, 9 de juliol del 2008

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra.

boomp3.com

La cosa està fotuda. Molt fotuda. Els espanyols guanyen l'Eurocopa, el Barça no sap on navega, la crisi empeny, Tele 5 s'uneix als botxins, el Nadal guanya Wimbledon enfundat en una estanquera, i fins i tot la Caballé es declara española de pura cepa (vés quina sorpresa). No és la millor època per l'independentisme, certament. O potser si; potser tota aquesta onada d'espanyolisme, menys rància però igual de perversa que les anteriors, servirà per acabar d'obrir els ulls a molta gent, que encara busca l'encaix de Catalunya dins Espanya. Potser sóc massa optimista, però és que no vull ni pensar en les alternatives. Si realment Catalunya s'ha d'espanyolitzar encara més, jo plego.

És evident que el PSC-PSOE està aconseguint els seus objectius. La suposada crosta dels mitjans de comunicació s'ha extirpat sense cirurgia, i el president no te cap vergonya en fer articles espanyolistes als diaris. Els referents nacionals s'eliminen, i l'antic missatge pseudofederalista torna amb força. Com ha dit sempre el PSC, ser catalans és la nostra manera de ser espanyols (i si ets de Vilafranca de Conflent, tens un problema).

I a Esquerra sembla que ja li va bé. Fins ara pensava que l'estratègia d'ERC era errònia i prou, però començo a creure que es tracta d'una opció suïcida. Han deixat en mans del PSOE la possibilitat de convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, i tot i la seva suposada influència, estem perdent fins i tot el poc que havíem aconseguit amb els convergents. Quan t'ajuntes amb un gegant, sovint hi tens les de perdre, a no ser que et conformis amb anar menjant les engrunes que li cauen. Aquesta sembla ser l'opció d'Esquerra, que ja en te prou amb les poltrones i els càrrecs. Passaran a la història com els que van fer possible que un partit espanyolista ensorri el país, però això no els preocupa. I ara que el Puigcercós remena les cireres, la cosa no té pinta de canviar.

En començo a estar tip, però no em rendeixo. En aquests moments gairebé depressius, em refugio en la literatura, que té respostes per a tot. Els clàssics són clàssics, entre d'altres coses, per la capacitat que tenen de transmetre sentiments universals. El que ens impacta no és un pensament original, una idea excepcional, sinó trobar els nostres mateixos sentiments meravellosament expressats ; adonar-nos que no estem sols, que els nostres pensaments i angoixes són compartits. I això és el que m'ha passat llegint aquest famosíssim poema de Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple.

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.


Això és, exactament, el que em passa pel cap. Per ganes marxaria, nord enllà, a recomençar la meva vida. Un nou país, noves costums, civilització, tranquilitat, ordre i seny. Prou crits, prou COPE, prou espanyolisme, prou tripartit. Però no, no he de seguir mai el meu somni. Sóc massa covard; i potser també m'estimo massa aquesta pobra, bruta, trista, dissortada terra.

diumenge, 6 de juliol del 2008

El progrés no sempre va endavant



No seré pas jo qui negui que el progrés és una bona cosa. Només els necis segueixen pensant que qualsevol temps passat fou millor que aquest. Si més no pels quatre privilegiats que vivim als països rics (que sou els que llegiu això), aquesta època és indubtablement la més prospera de la història. Tot i que de vegades ens semblin insuficients, les millores en la nostra qualitat de vida, respecte de la dels nostres avantpassats, són inqüestionables: la mortalitat infantil (4 de cada mil ara, 139 de cada mil l'any 1900), l'esperança de vida (80 anys ara, 32 anys l'any 1900), la situació de la dona (queda molt per fer, però fa 75 anys no tenien ni dret a vot), les condicions de treball, l'alfabetització (99% ara, 66% el 1930), l'accés a la cultura, la llibertat política i en general tots els indicadors, mostren clarament la millora. Qui segueixi creient que abans es vivia millor, que vagi a qualsevol cementiri antic i miri l'edat de defunció a les tombes.
Els mites del passat gloriós són això, mites. Abans no hi havia robatoris; és clar que no, si la gent no tenia res. Abans no tenien presa; com n'havien de tenir, si treballaven de sol a sol. Les coses més insignificants, que avui donem per descomptades, fa quatre dies eren una utopia. L'aigua corrent, la calefacció, el dret de manifestació, anar al restaurant, conèixer els besavis. No som conscients, per sort, del que significa no haver d'enviar els nostres fills a la guerra, no haver de patir per si la setmana que ve podrem menjar tres àpats al dia (o dos, o un).
Però el progrés no sempre significa millora. De vegades, en nom de la modernitat, perdem coses bones pel camí. A part dels aspectes més generals (el paisatge, la natura verge) i de les qüestions més etèries (la innocència original, el lligam a la terra, la manca d'estres), hi ha eines concretes que, malauradament, han perdut la seva vigència. La majoria, com els estris de treballar el camp o els safareigs, han estat substituïts per eines millors, que ens fan la vida més fàcil. Però enmig de la voràgine consumista, també hem deixat de banda estris ben útils, que encara ens farien servei, i n'hem creat de nous, menys eficaços i també més cars. Per ser més concrets, em refereixo als barrets, els cistells i els envasos retornables.
Ara que arriba la calor, ena anirien molt bé els barrets. Amb el forat a la capa d'ozó i tota la pesca, els barrets tenen molt més sentit ara que fa cent anys. Però, pel culpa de les modes i de la prevalença de les raons estètiques, la gent prefereix passejar sota el sol amb el cap descobert. No se sap quan ni perquè, es va passar del tants caps tants barrets a la desaparició de barrets, capells i barretines. La moda de les gorres de beisbol, importada pels rapers, ha facilitat una certa revifalla del tema capellistic, però la majoria de caps encara circulen descapotats.
Amb els cistells ha passat una cosa similar. Abans, quan només es comprava l'estrictament necessari (i encara) i l'oferta era limitada, hi havia estris específics pel transport. Ara, que comprem de tot i a tota hora, ara deixem de banda els cistells i els carretons. Com explicava l'altre dia, les bosses de plàstic d'un sol ús són un malson ecològic, i amb l'augment del preu del petroli, un malbaratament de recursos. I solucionar aquest problema és tan fàcil com retornar al que feien els nostres avis: anar a comprar amb el cistell (o la bossa de roba, o el carret, o la caixa de cartró). Fins i tot a la Xina, com explica el Daniel, s'han adonat del disbarat, i la gent torna a anar a plaça amb el cistell (o el que facin servir per aquelles terres).
Les ampolles de vidre no retornables són un altre dels invents inútils que, no només no han millorat les coses, sinó que les han empitjorat. No fa pas tants anys, l'aigua, el Vichy, el sifó i el vi, que jo recordi, es venien en envasos retornables. El fabricant s'estalvia fabricar més ampolles (es renten i avall), el consumidor te la mateixa feina (és igual llençar-les al contenidor que portar-les al super) i les administracions s'estalvien la recollida i el reciclatge. Els únics que hi surten guanyant són els distribuidors, que s'estalvien l'espai d'emmagatzematge. Suposo que aquesta és la raó de tot plegat; quan les grans superfícies van començar a remenar les cireres, van eliminar el sistema antic i van introduir els milers d'envasos no reutilitzables. A Alemanya, per contra, encara segueixen utilitzant el retorn, i fins i tot les ampolles de plàstic de mig litre tenen pfand, i si els tornes et paguen 20 cèntims (o els que toquin). Encara que a tu et faci mandra tornar l'envàs i el deixis al carrer, sempre hi haurà algú (un homeless, un punki) que la recollirà i cobrarà el pfand. És el mateix que passa amb els vasos de plàstic de les festes majors, que no els veus tirats per terra, perquè tenen un valor. El sistema és ben senzill, i els súpers alemanys estan perfectament preparats, i fins i tot han automatitzat el servei. Tu poses les ampolles en una màquina, que llegeix el codi de barres, i et dóna un tiquet amb el total de pfand que has retornat. Un cop a la caixa, et descompten el tiquet del total de la compra.
Tan els barrets, com els cistells, com les ampolles retornables, tenen tan sentit (o més) ara que no pas fa cinquanta anys. Per què no s'utilitzen? Jo crec que és per una falsa concepció de la comoditat, o potser per una idea equivocada de progrés. El que és vell és inferior, i sempre és millor un invent recent que no un estri dels de tota la vida. Però més nou no vol dir, necessàriament, millor. Que voleu que us digui, jo prefereixo una bona llangonissa que qualsevol chopped indusrial.
Ara que en algunes coses ens volen fer tornar cent cinquanta anys enrere (65 hores setmanals), no estaria malament recuperar aquests invents que ens ajudarien a millorar la nostra qualitat de vida i la salut del planeta.

divendres, 4 de juliol del 2008

L'últim post sobre l'Eurocopa (ho prometo)



Pel que sembla, la Real Federación Española de Futbol permetrà que la selecció catalana pugui jugar més partits, òbviament amistosos, durant els propers anys. Com ja vaig explicar en una entrada anterior, aquesta selecció de la Comunitat Autònoma de Catalunya a mi no em representa, ja que només admet jugadors d'una part del país. A més, quan els sembla convoquen jugadors nascuts a Espanya, com l'Iniesta (com que és espanyol, és mig català).
Tot i això, espero ansiosament el proper partit de la selecció catalana. Tinc ganes de veure que passa amb el Puyol, el Xavi, el Cesc, el Sergio Garcia i el Capdevila (potser me'n deixo algun). Jo suposo que, si el seleccionador té una mica de vergonya, no els convocarà. Si els convoca, suposo que els jugadors, ni que sigui amb excuses de lesions i baixes formes, renunciaran a la convocatòria, sempre i quan tinguin un bri de coherència personal. I si, malgrat totes les evidències, aquests jugadors participen amb la selecció, suposo que el públic actuarà de l'única manera possible: xiulant-los i maleint-los cada vegada que toquin la pilota.
Jo entenc (no ho comparteixo, però ho entenc) que un futbolista no renuncii a jugar amb la selecció espanyola. Sóc conscient que els calés i el prestigi que suposen l'aparador de la selecció espanyola són molt llaminers. No acusaré de botiflers els jugadors pel sol fet de defensar la Roja. Ara bé, aquests paios (el Puyol, el Xavi, el Cesc, el Sergio Garcia i el Capdevila) no només han jugat amb Espanya; aquests paios s'han fet un fart de cridar Viva España, d'embolicar-se amb la bandera espanyola, de saltar i ballar amb bufandes i cantant el Que Viva España del Manolo Escobar.
Aquests tios no tenen perdó de déu, són uns venuts, i si tots plegats tinguéssim una mica de decència, no jugarien mai més amb cap selecció catalana, de veritat ni de fireta.
Ara, que llegint l'opinió del President de la Generalitat, tot queda molt més clar. És trist, molt trist, que el senyor que representa els catalans del mal anomenat Principat es dediqui a fer discursos espanyolistes. Però encara és més trist que els pseudoindependentistes que el varen portar a la presidència no s'immutin. Ells, mentre tinguin la poltrona i el sou a final de mes, cap problema. Tan se val que el país se'n vagi a la merda, que el president manifesti públicament el seu espanyolisme militant, que el Bassas (a qui no suporto) se'n vagi de Catalunya ràdio per nacionalista(!). A ells tot això no els preocupa. I així anar fent; com els crancs, però anar fent.
Ha arribat un punt en què ja no se que pensar. La situació m'entristeix profundament, i de vegades ho engegaria tot a la merda i me'n aniria a viure a Suècia. Però aleshores penso que potser no, que potser totes aquestes samarretes espanyoles, tots els clàxons i les banderes, el que fan és potenciar el sentiment independentista de la majoria de la població. Ja us dic, no se pas com agafar-m'ho. Com que sóc optimista de mena, vull pensar què tot plegat serà a fi de bé.
En tot cas, nosaltres seguirem lluitant, des de Manresa i des d'on calgui, per arribar a aconseguir aquest món millor que volem. Els d'esquerra potser no se'n recorden, però Macià ho va dir ben clar: "Hem de saludar amb una alegria vibrant d'esperances el primer Parlament de la nova etapa autonòmica, en el curs de la qual podrem refer una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa". Jo suprimiria "de la nova etapa autonòmica", i substituiria Catalunya per Països Catalans. La resta, impecable.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Dia sense bosses


El dia 3 de juliol, demà, es celebrarà el Dia català sense bosses de plàstic, una iniciativa de la Fundació Catalana per a la Prevenció dels Residus i el Consum Responsable, que s'inclou en la campanya Catalunya lliure de bosses. Hi haurà diversos actes, però es tracta sobretot de donar a conèixer la iniciativa de la fundació. L'objectiu és reduir, o millor eliminar, el consum indiscriminat de bosses de plàstic d'un sol ús. Les dades són esfereïdores: cada cap de setmana, a Catalunya, es gasten 14 milions de bosses; generen 110.000 tones de residus l'any; triguen 500 anys en descompondre's; estan fetes de petroli; i el més indignant de tot, són molt fàcilment substituïbles. Moltes vegades ens queixem quan les administracions carreguen sobre nosaltres els problemes mediambientals, però en aquest cas sí que podem canviar les coses. Només cal que fem servir els estris de tota la vida: cistells, bosses de roba, carretons, el que ens vagi millor. Com que sempre va bé tenir algun incentiu, la plataforma proposa aplicar una ecotaxa a cada bosa de plàstic. Així, els supermercats haurien de cobrar 20 cèntims per bossa, i aquests diners anirien destinats a un fons econòmic de prevenció, que realitzaria actuacions mediambientals.
No se si la creació del dia sense bosses és gaire encertada (tenint en compte el precedent del dia sense cotxes), però la iniciativa general em sembla magnífica. A d'altres països, com Irlanda, la cosa ha funcionat molt bé, i s'ha reduït en un 90% l'ús del plàstic. El que sembla mentida és que fins l'any 2008 ningú no hagi reaccionat. A Alemanya, fa un grapat d'anys que tothom va a comprar amb les bosses de roba, i a Catalunya algunes empreses com ara Bon preu/Esclat fa molt temps que intenten, sense èxit, promoure els envasos reutilitzables. Però ja ho sabem, si no hi ha multes, no reaccionem. I com que no ens poden obligar a fer servir el cistell, doncs que ens cobrin 20 cèntims per bossa, a veure si així n'aprenem.
Des de la CUP de Manresa vàrem presentar una moció sobre el tema al Ple municipal del juny, però l'equip de govern va demanar-nos de postposar-la fins el juliol, per tal de poder estudiar les mesures que pot prendre l'ajuntament. Esperem de tot cor que la voluntat de la regidoria sigui ferma, i no ens quedem, com gairebé sempre, en bones intencions. Som conscients que les atribucions de l'ajuntament sobre aquest tema són limitades, però molts dels acords que proposem són perfectament assumibles:

-Desenvolupar una campanya progressiva de comunicació a la població (Escoles, entitats,..)i al sector comercial del municipi, dels acords d’aquesta moció i de la necessitat de limitació de la bossa de plàstic en el context de la prevenció de residus d’envasos i embolcalls, i les alternatives més ecològiques (bossa de roba, bossa plegable, carretó, cabàs...).

-engegar dinàmiques amb els comerços com la creació d'una Xarxa de comerços respectuosos amb el medi ambient, proposta que fomentarà principalment l’acord per a que els comerciants del municipi redueixin progressivament l’ús de les bosses de plàstic del comerç.

-Preparar un acord amb els comerços locals posar un preu a les bosses de plàstic, per desincentivar el consum. Destinar el fons que es generi al desenvolupament de campanyes de conscienciació ambiental en l’àmbit de la prevenció i el consum.

-Preparar una proposta de bonificació fiscal a partir de les ordenances fiscals als comerços locals que desenvolupin actuacions per a reduir de forma efectiva el nombre de bosses d’un sòl ús.

-Acordar que es contactarà amb els distribuidors del municipi per a concretar la limitació de les bosses de plàstic de forma específica en els proveïments i activitats que desenvolupi l’ajuntament.

-Acordar regular la distribució de bosses dins el reglament del mercat municipal.

Tot això només depèn de la voluntat política del consistori, i estem convençuts que les mesures es poden implementar sense massa problemes.