Phelps no és imbatible

Avui us proposo un exercici d'imaginació. Suposem que un esportista de l'estat espanyol (aragonès, andalús o murcià) guanya, per primer cop, el millor especialista de l'història en una modalitat determinada. Per exemple, suposem que un tal José Martínez, fill de Jaén, ha guanyat una cursa oficial a Michael Phelps, el millor nedador de la història, que va guanyar 8 medalles d'or a les últimes olimpíades i 6 a les anteriors. Imagineu-vos que passaria si un espanyol aconseguís aquesta gesta. Sense cap mena de dubte, TV3 obriria els informatius, o com a mínim la secció d'esports, amb aquesta magnífica notícia. De fet, ja ho fa sovint, obrint els informatius amb victòries de l'Alonso, el Nadal o el Contador.
Doncs resulta que aquest dilluns, a la Charlotte Ultraswim, un català va guanyar una cursa al Michael Phelps, a qui va deixar a gairebé un segon en els 100 metres lliures. Aquest català, que també ostenta el rècord del món dels 50 lliures, ja va estar a punt de derrotar Phelps a les olimpíades de Pequín, però s'hi va quedar a les portes. Com és possible que un fet d'aquesta magnitud hagi passat desapercebut? Com pot ser que TV3, tan atenta sempre a les gestes esportives dels catalans i els espanyols, no hagi emès cap especial ni hagi fet connexions en directe amb Charlotte?
L'explicació és molt senzilla, i mostra clarament quin és l'estat del nostre país i quina és l'actitud de la televisió autonòmica catalana (i de l'anomenada Ràdio nacional de Catalunya) envers la nostra terra. El problema del nedador en qüestió, Frédérik Bousquet, és haver nascut a la banda equivocada de la frontera. Si fos lleonès o gallec, TV3 el tractaria coma un dels nostres. Li faria entrevistes, ens ensenyaria el seu poble i parlaria amb els seus pares. Però com que Bousquet és rossellonès, i per tant, francès, TV3 no el considera dels nostres, i les seves gestes no tenen cap importància.
Tot i els milions que es gasten en promocionar-s'hi (l'USAP porta publicitat de TV3 a les seves samarretes), la corporació no té cap mena d'intenció d'incloure la Catalunya Nord en el nostre imaginari col·lectiu. Per a ells, allò és França, i només s'hi acosten, molt de tant en tant, quan hi passen coses de rellevància internacional. Hi donen el mateix tracte que a Marsella o Stuttgart, molt per sota de l'atenció que dediquen a les comunitats autònomes espanyoles. Per TV3, és més notícia un incendi a les Canàries que un incendi al Conflent.
Les instruccions polítiques són clares, i els mitjans públics s'asseguren d'eliminar tot el que pugui ser associat a pancatalanisme. Si poden, sempre intenten colar allò de "territoris de l'antiga corona d'Aragó"; i si no hi poden incloure els aragonesos, sempre els queda el recurs dels "territoris de llèngua catalana". Tot plegat, per no dir Països Catalans. I sempre, sempre, fent referència a les zones sota domini espanyol, ignorant completament els territoris ocupats per França. La Catalunya del Nord no existeix, i no se la té mai en compte. Si fos d'altra manera, TV3 subtitularia en català les intervencions fetes en castellà (gairebé la meitat de la programació informativa), de manera que els rossellonesos, que no saben espanyol, les poguéssin entendre.
És una llàstima, perquè des de les comarques sota administració francesa, la Comunitat Autònoma catalana és un referent molt important. Per a ells, nosaltres som l'exemple a seguir, i observen amb enveja els nostres avenços nacionals. Nosaltres, però, els donem l'esquena i els abandonem a la seva sort. Només ens fixem en Perpinyà si l'USAP està apunt de guanyar algun títol. Aleshores, tots trempem amb l'Estaca i les senyeres, i fins i tot TV3 té el detall d'oferir-nos el partit. La resta de dies, res. Sort que la conselleria de mitjans de comunicació està en mans d'Esquerra. Així demostren el seu grau de compromís en la construcció d'uns Països Catalans lliures.

Ens la tallem

L'Antoni Bassas no és, ni de lluny, un dels meus referents. El trobo pesat, cursi i missaire, i té un posat de superioritat que no suporto. Tot i així, quan l'encerta, l'encerta. L'altre dia, a el Periòdico li vaig llegir un article molt bo. En poques paraules, el seu missatge era el següent: quan ell era xic, a casa, parlaven català. La llengua era semi clandestina, i no hi havia manera d'aprendre-la a l'escola; deien molts barbarismes: llençaven les cartes al busón, caminaven per l'acera i moltes altres coses. Ara bé, utilitzaven correctament els pronoms febles, feien (no donaven) petons i neutralitzaven les a i les e àtones. Ara, en canvi, tothom diu bústia, desenvolupar i vorera, però n'hi ha molts que ignoren els pronoms, tots utilitzem construccions castellanes, i cada cop costa més neutralitzar les vocals.
Darrera de la hipercorrecció lèxica, hem abandonat la resta de la llengua. Els nens aprenen un català castellanitzat, sense ànima. Com diu en Basses, ell no va haver d'aprendre els pronoms febles; ja venen amb la llengua, en són una part indestriable. Els nens anglesos, tot i que ens sembli mentida, no s'han d'estudiar la llista dels verbs irregulars. Els nens catalans, en un país normal, no haurien d'estudiar els pronoms febles. Una altra cosa és que, un cop dominada la llengua oral, i quan volem perfeccionar la llengua escrita, hem d'aprendre les irregularitats i les combinacions menys usuals. Segur que els anglesos, ja grandets, també s'han d'estudiar algun verb irregular especialment inusual.
Però nosaltres, que no som un país normal, veiem com la llengua s'esquerda sota els peus. En un espai comunicatiu cada cop més castellanitzat, costa trobar referents lingüístics. Els periodistes, els polítics, els esportistes, tots utilitzen una llengua híbrida, amb girs, locucions i pronúncies castellanes barrejades amb paraules catalanes. Al final ens passarà com als gallecs, que quan surten al Telediario ja no els han ni de subtitular.
Des de dintre, de vegades costa adonar-se de com evoluciona la llengua. Per fer-ho, caldria poder comparar la nostra situació amb la del català sense la influència del castellà. I resulta que, oh meravella, ho podem fer. A la Catalunya Nord, el català no ha sofert la competència del castellà, però desgraciadament ha sofert la del francès, un enemic encara més temible. I si llegim i escoltem el català que parlen més amunt de l'Albera, ens adonarem de la realitat de la nostra llengua.
Hi ha veus que pronostiquen la desaparició del català en breu. Jo no hi estic d'acord, de cap manera. El català ja fa dies que està desapareixent, convergint acceleradament cap al francès i l'espanyol. D'aquí uns anys (10, 30, 50) els nostres nens continuaran dient vorera, manllevar i cabòries, però seran incapaços de neutralitzar les vocals (als territoris on toca fer-ho), d'utilitzar els pronoms, de fer servir girs propis. Aleshores s'haurà completat el cicle, i farem com els gallecs. Parlarem castellà, canviant els articles i quatre parauletes. Quan parli el president a Tele 5, ja no caldrà subtitular-lo (de fet, ja no cal fer-ho ara). Òbviament, d'aquí quatre dies, els catalans de les comarques centrals no ens entendrem amb els del nord, i ben justet amb els del sud.
Però sobretot, que ningú no s'espanti. No fos cas que trenquéssim l'harmonia d'aquest holograma de país en què vivim. Que a ningú no se li ocorri demanar que els periodistes parlin bé el català, que se'ns podrien enfadar. On s'és vist, que els periodistes utilitzin correctament la llengua? El següent pas quin seria, obligar-los a dir la veritat, a no sotmetre's a les estructures de poder? On anirem a parar! Deixem les coses com estan, sense molestar a ningú. Continuem caminant cap al desastre, amb el cap ben alt i les mans a les butxaques, tot xiulant la Santa Espina.

L'holograma nacional

L'altre dia, l'amic Toni em comentava la diferència entre els grups catalans i bascos al Facebook. Em va fer veure que mentre l'espai independentista català és molt present a la xarxa social, el Moviment d'Alliberament Nacional Basc gairebé hi és inexistent. La majoria de grups bascos, a més, estan plens de catalans. Vist des de fora, sembla que l'independentisme català sigui molt més fort que el basc, però tots sabem que això és mentida. Així doncs, que és el que passa? Segons el Toni, els catalans ens conformem amb lluitar virtualment, mentre que els bascos, cansats de la lluita diària al carrer, no tenen temps ni ganes de fer el borroka davant del teclat. Si en volem proves, només cal veure tots el grups de boicot a Telecinco, que no s'han traduït de cap manera en una baixada de l'audiència al nostre país.
Tot i això, crec que la diferència principal entre els catalans i els bascos és una altra, molt més profunda. Els bascos, des de fa uns quants anys, estan construint un Estat. Els catalans, per contra, volem fer com si tinguéssim un Estat. No parem de mobilitzar-nos per tenir matrícules pròpies, seleccions autonòmiques, dominis d'Internet, zones geogràfiques al facebook, el català a Europa i centenars d'altres causes simbòliques. Els bascos passen de moltes d'aquestes coses; saben que, quan siguin lliures, tot els arribarà automàticament. Catalunya no és cap Estat, no pot exigir que la selecció jugui el mundial. Primer aconseguim la independència, i aleshores ningú ens ho discutirà.
Sóc el primer que coneix la importància dels símbols, però no podem deixar que el secundari esdevingui el nucli de la nostra lluita. Jo el que vull són uns Països Catalans independents i socialistes. Si a més podem jugar el mundial, oli en un llum. Els bascos, crec jo, ho tenen molt clar, i per això tota la seva lluita és per construir una realitat nacional, no un holograma. A més, ells no renuncien a res. Volen la independència, el socialisme, i la unitat territorial. Després ja es veurà el que passa, però d'entrada, no deixen pel camí cap part de la nació. Nosaltres, en canvi, sovint oblidem bona part del nostre país. Aquí ningú no pensa, ni tan sols somnia, en una selecció dels Països Catalans. Allí, en canvi, els mateixos jugadors es neguen a jugar sota el nom d'Euskadi, i exigeixen fer-ho com a Euskal Herria. Que voleu que us digui, d'una banda m'alegro molt de la desició, però de l'altra, em cau la cara de vergonya.

Perpinyà, la catalana

Boomp3.com

D'entrada, he de confessar que no sóc cap gran amant de la fotografia. Les fotos, per a mi, són poc més que retalls de realitat, i les considero més un substitut de la memòria que no pas un art. Tot i així, he de reconèixer que, en les mans adequades, una càmera de fotos pot esdevenir una eina artística de primera magnitud. I si aquestes mans són, a més, compromeses, les fotografies es poden convertir en portaveus de les injustícies i els desequilibris mundials. El fotoperiodisme és, sovint, la nostra porta d'entrada als conflictes dels països empobrits, i una foto ha servit, més d'un cop, per a despertar les nostres adormides consciències.
I resulta que el festival de fotoperiodisme més important del món es celebra, des de fa 20 edicions, a casa nostra. El Visa pour l’image de Perpinyà és una referència per a tots els amants de la fotografia, i la ciutat rossellonesa es converteix en la capital mundial del fotoperiodisme durant una setmana. De l'1 al 7 de setembre podeu trobar a Perpinyà un grapat d'exposicions, vetllades fotogràfiques i altres activitats relacionades amb el tema. Si entreu a la pàgina del festival, hi trobareu tota la informació necessària, i podreu fer un tastet de les fotografies que s'hi mostren.
Ja us dic que a mi no m'entusiasma la fotografia, però el meu germà, que n'és un apassionat, no es perd aquesta cita anual . El festival val molt la pena, i a més, pot servir per a (re)descobrir Perpinyà, una ciutat, com diu el tòpic, tan propera i tan llunyana a l'hora. A poc més de dues hores de Manresa, Perpinyà és una ciutat que m'encanta. No és ni massa gran ni massa petita, té un centre històric molt bonic, amb monuments interessants, i una vida al carrer prou intensa. Té les coses bones de l'estat francès sense perdre les coses bones catalanes. Suposo que si grates una mica la superfície, trobes les coses dolentes franceses i les catalanes, però així per sobre, la ciutat m'agrada molt.
A la web del festival hi ha una secció titulada Guia pràctica de Perpinyà, on trobareu informació sobre la ciutat, com arribar-hi, on menjar i veure i on dormir. Si encara no l'heu visitada mai, aprofiteu aquests dies, i si no, aneu a veure un partit de la USAP, que també val molt la pena. Més enllà del tòpics sobre la llengua, els gitanos i les senyeres, Perpinyà és una ciutat que no podem deixar-nos perdre.
És veritat que la catalanitat perpinyanenca és molt sovint folklòrica, i que la llengua hi té una presència més aviat escarransida. Però també és cert que la feina d'Arrels, de la Bressola, i d'altres entitats que treballen per enfortir la catalanitat de la Catalunya Nord, ha significat una revifalla de la llengua i de la cultura. Ara que ni tan sols cal descanviar moneda per anar-hi, és l'hora de descobrir no només Perpinyà, sinó totes les comarques de l'altra banda de la línia, una línia molt més real del que voldríem, que durant anys ha impedit la comunicació entre les dues parts del país. Una línia tan real i tan tangible com la que ens separa del País Valencià, que sovint sembla tan diferent i tan llunyà com si es trobés en un altre estat.
No hem de deixar que els enemics del país se surtin amb la seva; no ens podem permetre viure d'esquena a la resta de territoris catalans. No s'hi val a criticar Terra Mítica i lloar Port Aventura, o a meravellar-nos del Circuit de Catalunya mentre denigrem el de València. Ens riem de l'alemanyització de Mallorca, com si les costes principatines fossin verges de turisme. A Perpinyà hi ha molta gent que no se sent catalana. Però també n'hi ha molta a Barcelona, i no per això hi renunciarem.
Per cert, si aneu per aquelles terres, no oblideu tastar les especialitats locals, i molt especialment el Muscat (que s'hauria de dir Moscat), un vi blanc, dolç, semblant al moscatell. És boníssim, ideal per als postres, però que també es beu com a aperitiu. Degut a la ingent quantitat que en vàrem consumir durant la nostra primera visita a l'estadi Aimé Giral, va donar nom a una efímera penya de suporters manresans de la USAP.

On sortir?

boomp3.com

A aquestes alçades, ja ningú no dubta que Internet és una gran oportunitat per a normalitzar les llengües minoritzades, i que els idiomes sense presència al món virtual difícilment podran competir en el món real. En aquest sentit, el català està fent força bé la feina, i de fet, crec que la seva presència a la xarxa és molt i molt superior a la que li pertocaria, tant per parlants com per presència al carrer.
Les constants campanyes i mobilitzacions han aconseguit que la majoria de companyies tinguin en compte el català, i les xarxes socials, cada cop més importants, també s'han vist obligades a incloure la nostra llengua en les seves opcions. Google, Microsoft, Facebook, tots plegats ja són conscients de la nostra perseverància, i mig món ja sap que el català és una llengua viva, amb milions de parlants que no tenen cap intenció de renunciar a parlar com els seus pares.
Així doncs, ja tenim les eines i els mitjans per aconseguir que la nostra llengua sigui visible, i ara només cal fabricar els continguts. Ja fa molt de temps que els pioners van iniciar la feina, i comptem amb moltes webs i blocs de referència, com ara Vilaweb, Softcatalà, Llibertat.cat, la Viquipèdia, el bloc del Saül Gordillo i molts d'altres; però no podem badar, i hem d'aprofitar totes les oportunitats que ens ofereix la xarxa. Si les noves iniciatives aposten decididament per un referent català i tenen una voluntat clara de reconstrucció nacional, el futur no ens ha de fer cap por. En aquest sentit, em sembla molt interessant la iniciativa de Onsortir.cat, un portal interactiu de l'oci, la cultura i el turisme d'arreu dels Països Catalans.
Tot i que encara es tracta d'una versió beta, i encara hi manca molta oferta, de seguida ens adonem que les possibilitats del portal són enormes. Quan l'invent sigui conegut, i els empresaris dels diversos sectors hi confiin, la pàgina pot esdevenir una mena de central de reserves del turisme més o menys alternatiu, del que defuig les agències tradicionals i els hotels massificats. Si la cosa funciona, poden arribar a simplificar-nos molt la vida. De moment hi trobem allotjaments, restaurants, bars, llocs per fer esport, museus, botigues d'alimentació i encara d'altres opcions d'oci i esbarjo. Podem fer cerques generals, o bé centar-nos en la comarca que preferim. De moment, la oferta està molt centrada en les comarques del nord del país, però segur que aviat hi trobarem recursos de tot l'ambit nacional.
A part de la tasca més aviat comercial, de posar en contacte proveïdors i clients, la pàgina té una altra funció: la difusió de les festes populars i tradicionals d'arreu dels Països Catalans. Degut a l'origen berguedà dels promotors del portal, el primer esdeveniment ofert per onsortir.tv fou la Patum de Berga. Després n'han vingut d'altres, i darrerament han anunciat la retransmissió en directe de la diada castellera de Sant Fèlix, des de Vilafranca. Aquest acord amb els Castellers de Vilafranca i amb RTVVilafranca, permetrà que tots puguem gaudir de la diada més important de l'any sense haver de demanar festa a la feina, i sense haver d'aguantar la calor i la gentada de la plaça (una de les gràcies de la festa, d'altra banda). Jo ja vaig haver de veure l'ultim salt de Patum mitjançant Onsortir, i espero poder gaudir de Sant Fèlix de la mateixa manera. La qualitat de la retransmissió és prou bona, i com que els comentaris són de gent de la terra, són molt més interessants del que ho serien els de TV3.
Si la cosa s'imposa, podrem seguir les festes del país sense sortir de casa, i això de ben segur que ajudarà a construir una consciència nacional més amplia i més ben formada. Els moros i cristians d'Alcoi, Sant Joan a Ciutadella, les Fires a Girona, Sant Jordi a Perpinyà, o l'Aplec dels Ports. El dia que no pugui seguir el ritme en directe, m'agradaria poder veure la Festa Major Alternativa de Manresa còmodament assegut al sofà (i així espiar el meu fill), o bé admirar com pengen el ruc del carnaval de Solsona sense necessitat de moure'm de casa.
Mitjançant aquest servei, molta gent podrà descobrir moltes festes altament recomanables que només són conegudes en àmbits molt reduïts, i persones d'arreu del país podran tastar les festes més llunyanes abans de decidir si les visiten en properes edicions. Internet no només ha de servir per saber el que passa al món, sinó que també ens pot fer conèixer esdeveniments tan espectaculars com la Nit boja de Les Santes de Mataró, de la qual jo no en sabia res fins que l'altre dia vaig trobar el vídeo al bloc del Saül, i que també es pot seguir per onsortir.tv.
Projectes com aquest són els que han d'aconseguir el que TV3 i la resta de canals públics no volen fer; construir un espai comunicacional català, que faci sentir tots els catalans com a membres d'una mateixa terra. Ara que els socialistes i els seus aliats estan arrencant la poca crosta que quedava, cal, més que mai, crear espais de llibertat i conscienciació, espais que ens recordin que tots plegats parlem la mateixa llengua i tenim la mateixa cultura, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

NOVA VERSIÓ DEL JOC DE LES COMARQUES

Fa uns quants anys, quan a Manresa organitzàvem l'aplec dels Països Catalans, se'm va acudir fer un joc en flash per facilitar l'aprenentatge de les comarques de tot el país. Aquell primer intent era força cutre, i de seguida vaig començar a preparar-ne un de millor, en què es tractava d'endevinar les capitals. El cas és que quan ja gairebé el tenia a punt el vaig abandonar. Se'm va girar feina, i com que no sé programar per a mi era molt lent i difícil avançar.
L'altre dia, regirant fitxers, vaig trobar el joc, i finalment l'he enllestit. Abans de res, vull aclarir dues coses: primer, el mapa del joc està basat en les comarques oficials, o almenys en les que jo he trobat; no és fàcil elaborar un mapa comarcal dels Països Catalans, bàsicament perquè no tenen entitat política real. Les comarques del joc són administratives, no naturals. Entenc que molta gent se senti incòmoda amb l'actual distribució territorial, però jo no puc fer res més que reproduir-la. Si volgués incloure totes les reclamacions no acabaria mai i el mapa seria irreconeixible. No nego les raons dels crítics, simplement jo havia de seguir un model com més estable millor. En segon lloc, vull deixar molt clar que el joc és una eina per a l'aprenentatge, i evidentment necessita moltes millores. Com que jo no en sé més, us penjo l'arxiu .fla, i els que sàpiguen programar que hi facin el que puguin. No ho tindran fàcil, perquè jo ho feia tot sobre la marxa, consultant per Internet i sense cap coherència. Si algú vol fer-ne versions, que es senti ben lliure d'utilitzar el que li sembli del meu joc. L'únic que voldria és que em fessin arribar una còpia dels nous jocs.
I ara, a jugar. Per fer més jugable l'invent, vaig partir el país en tres parts; quan comença el joc, n'heu de triar una, i després podeu anar canviant de mapa mentre jugueu, que els encerts es guarden igual. Si voleu pistes, cliqueu el mapa que acompanya aquest post.
Per fer-ho més interessant, he pensat que podeu anar deixant les vostres puntuacions als comentaris.

JO NO HI RENUNCIO

Finalment la Federación Española de Futbol ha autoritzat el Catalunya-Argentina del 24 de març. Aquesta mateixa setmana s’anunciava també el pedaç per poder jugar al PES 2008 amb la selecció catalana. Així doncs, els amants del futbol català estan d’enhorabona. A mi però, tot plegat em fa més aviat llàstima. Llàstima que ens conformem amb la selecció d’un tros del nostre territori, llàstima que ens conformem amb la realitat virtual, llàstima que preferim treballar pels símbols que per la independència.

Sóc conscient de la importància dels símbols, però no pot ser que els arbres no ens deixin veure el bosc. Els espanyols no permetran mai que tinguem seleccions mentre formem part del regne d’Espanya; ells tenen més força, i sempre mouran els fils per impedir-ho. D’altra banda, quan tinguem bandera a l’ONU no caldrà ni que les demanem, les tindrem automàticament. Així doncs, qui vulgui seleccions més val que lluiti directament per la independència, i deixem-nos d’històries; com deia el poeta, suprimim l’intermediari.

A part d’aquesta obvietat, el que més m’emprenya de tot plegat és la renuncia voluntària que impliquen les seleccions de Catalunya. Quan van jugar a Bilbao, els hauria d’haver caigut la cara de vergonya en veure que s’enfrontaven a Euskal Herria, no a Las Vascongadas. Ells ho tenen clar, no renuncien a res. Nosaltres en canvi, ja abandonem dos terços del país abans de començar a negociar. Em direu que cap valencià no voldria jugar a una selecció dels Països Catalans; potser no, però no per això hem de renunciar a la idea. Potser algun balear sí que ho voldria, i molt probablement un rossellonès n'estaria encantat. En qualsevol cas, la nostra obligació és lluitar per la unitat del país, no rendir-nos als nostres enemics i després culpar-los a ells de tots els mals. No s’hi val a reclamar TV3 al País Valencià i després negar-los el dret a jugar a la selecció.

Durant les olimpíades d'hivern del 2002 va succeir un fet molt revelador. El Jordi Basté (juraria que era ell, però em puc equivocar) va intentar parlar amb la medallista olímpica de la Catalunya Nord Doriane Vidal, i es va enfadar molt quan va descobrir que la noia no parlava català ni tenia cap interès en Catalunya. El periodista va dir aleshores que com que no era catalana no valia la pena saber-ne res. Ara bé, ell mateix ha entrevistat moltes vegades el Tamudo, el Fernando Navarro (del Mallorca), el Sergio García i altres esportistes nascuts a la Comunitat Autònoma de Catalunya que tampoc no parlen català ni els importa gens ni mica el país. Però aquests, com que són catalans de primera, no han de demostrar res, i són tractats amb naturalitat, els agradi o no. Només els catalans perifèrics han d’evidenciar el seu compromís.

És molt fàcil dir que els valencians no volen ser catalans i quedar-se tan amples. La realitat és molt més complexa, i el que no ens podem permetre és deixar abandonats tots els que creuen en els Països Catalans més enllà del Principat (de fet, el principat inclou la Catalunya Nord, Andorra i la Franja; si volem ser exactes, hem de parlar de C.A. de Catalunya).

Fa poc, TV3 va signar un acord per garantir les emissions a la Catalunya Nord. Em sembla molt bé, però suposo que en l’acord també es contempla l’ensenyament del castellà a la població. Ho dic perquè si no saben castellà, es perdran bona part dels continguts de “la nostra”. D’entrada, molts anuncis són en castellà. A les notícies, molts dels vídeos són de gent que parla en castellà. A molts programes, sobretot els d’entreteniment, s’entrevista en castellà a la majoria de convidats. Als documentals, si algú parla en castellà no se’l subtitula (tot i que després subtitulen els mallorquins que parlen “massa tancat”). En definitiva, si no saps castellà no t’assabentes de la missa la meitat.

I això deixant de banda que a TV3 només es parla en clau espanyola. Els pobres rossellonesos s’hauran d’empassar tota la informació sobre la política espanyola, el Madrid, l’Alonso, el Gasol, el Canto del loco, el Sabina, el Bardem i la Obregón, i (a no ser que els facin una desconnexió) no sentiran res sobre política francesa ni sobre la USAP, ni el Tony Parker, ni la Sheryfa Luna, ni el Gérard Depardieu ni la Bruni. Potser ja els està bé (ja m’agradaria a mi no sentir parlar d’aquesta colla), però tots els catalans hauríem de tenir uns referents comuns, mes enllà de França i Espanya; i TV3 hauria de ser l’encarregada de promoure'ls, en lloc de perpetuar els referents espanyols. Ara, és més notícia al TN un camió bolcat a Lugo que un atracament a Elna. Potser amb aquest conveni la cosa canvia, però molt em sembla que els que manen no van precisament en aquesta direcció. Em temo que seguirem havent-nos d’empassar les proeses de l’Alonso (espero que Ferrari ho impedeixi) i perdent-nos les de la USAP (llevat de dos o tres partits l’any).