Flaixos

* El PSOE (secció autonòmica catalana) i el PP decideixen fer a Barcelona el Centre Internacional per la Pau al castell de Montjuïc. Amb la presència del ministeri de Defensa espanyol, això sí. Quan els convé, aquí també s'alien per imposar-nos l'espanyolisme. I els seus companys de tripartit, ni s'immuten. Ja ho diu l'alcalde Hereu: "hi ha ministeris com el de defensa que generen condicions per a la pau, i ignorar-los és ignorar un part de la realitat". No patiu, no; l'any 1984 ja ha passat.

* Per segon any seguit, tres anglesos a semis de la Champions. I justament el dia que es compleixen 20 anys de la massacre de Hillsborough. En vint anys, han passat del no-res a ser els amos del continent. De fet, en les últimes 5 Champions, entre anglesos, Barça i Milan, sumen 18 dels 20 semifinalistes. Entre 6 equips es reparteixen el 90% del pastís.

* Canviant de tema i d'esport, parlem de l'Espanyol. Sembla ser que ara, per culpa de la crisi, el Tamudo també ha de fer hores com a corrector de català a la pàgina web del club. Si no us ho creieu, aquí en teniu la prova (cliqueu-hi per veure-ho més gran):
Pochettino: "Em sap a poc". A mi també. Gràcies Toni, per passar-me el link.

* A Alemanya les vendes de cotxes han augmentat un 40% durant el passat mes de maig. Aquí, no es ven un cotxe ni per casualitat. Però la culpa és de la crisi internacional i de la conjuntura econòmica mundial, en cap cas de la inutilitat dels nostres governants. Alemanya deu formar part d'una altra confederació intergalàctica, i no es veu afectada per la crisi ni per la conjuntura.

* Al País Basc, PP i PSOE s'han tret la careta, i una de les primeres mesures ha estat eliminar Navarra del mapa del temps. Aquí (on no els cal ni portar careta), van pel camí. L'altre dia, al temps de TV3, van informar de la previsió per tot el territori espanyol, perquè "molta gent hi viatjarà durant la setmana santa". Abans d'un any, presència contínua de la pell de brau, n'estic segur.

Més jocs olímpics

Boomp3.com

Jo sóc dels que penso que la natura és molt sàbia, però que els humans ho són (ho poden ser) encara més. Els paisatges naturals no em deixen indiferent, però m'agraden molt més els paisatges urbans. Si he de triar entre la catedral de Chartres i el Matternhorn, sempre em quedaré amb el gòtic. Entre el so d'un riu i l'ska, sempre l'ska. Entre una foto del Gran Canyó i un Malèvitx, sempre Malèvitx.
El que fa diferent a la humanitat, el nostre fet diferencial, és la modificació de la natura. Els animals mai no faran catedrals, ni tampoc mai inventaran un esport. Els esports són arbitraris, complexos, humans. Qualsevol infant, si troba una pilota, el primer que fa és xutar-la, és el més natural. A partir d'aquí, però, s'ha creat tot un conjunt de normes i regles que han fet possible el futbol tal i com el coneixem. El que en origen és poc més que un acte reflex, es converteix en un esport i, segons qui el practiqui, en un art.
Tot i això, els instints primaris perduren. Tot mirant l'atletisme olímpic, m'adono que, de vegades, la natura és apassionant. No calen normes, regles, prohibicions. D'aquí a allà. El que arribi primer, guanya. Les curses són l'esport nu, l'home contra l'home. Aquí no s'hi valen les excuses; ets tu contra l'altre. I tant se val la distància, dels 100 a la marató. Totes tenen alguna cosa. Els 100 i 200 són explosius, sents l'adrenalina. Els 400 requereixen una resistència ala velocitat brutal. Els 800 (els meus preferits) tenen velocitat, resistència i tàctica. Els 1500 són molt tàctics, però també molt bells. I el fons és increïble. Veure el Bekele, després de 9.600 metres, apretant a corre com un esperitat és una experiència inoblidable.
Ara bé, el que va fer l'altre dia l'Usain Bolt als 100 metres sobrepassa qualsevol explicació. No se si és que va dopat fins les celles, però el que vaig veure l'altre dia em va deixar sense alè. No va sortir massa bé, però als 50 metres ja anava davant, i als 80 metres es va deixar anar. I va fer rècord del món! Jo no havia vist una cosa semblant des del Ben Johnson, amb l'afegit que el Bolt és un corredor molt plàstic, estèticament admirable. Si segueix així, arribarà a baixar de 9.50.
Fora de les curses, l'atletisme em cansa. Els salts m'avorreixen, sobretot des de que no hi ha cubans ni soviètics al capdavant. Sense el Sotomayor, el Bubka i el Pedroso, trobo que hi ha massa intents, em perdo amb les alçades i m'exasperen els temps morts. Els llançaments mai no m'han interessat massa, i també se'm fan llargs i avorrits. I pel que fa a aquell monstre que s'entesten a incloure al programa, a aquella aberració anomenada marxa atlètica, prefereixo no parlar-ne. Els amants de l'atletisme pensareu que sóc un ignorant, però no hi puc fer res més.
Ja queda poc perquè els jocs s'acabin i tornem a la normalitat del futbol per dinar i per sopar (per sort!), però mentre durin, intentaré gaudir al màxim de les curses, aveure si el Bolt guanya els 200. I a veure si s'acosta al rècord de 19,66 del Michael Johnson (que mai hauría d'haver gosat trencar el rècord del gran Pietro Mennea.



Pel que fa a la resta, les olimpíades estan prou bé. Els espanyols guanyen medalles, però menys de les que em pensava, i els xinesos van davant al medaller. I TV3, com no podia ser d'altra manera, continua la seva campanya d'espanyolització. Només parla dels espanyols (i una mica del Phepls), i parla d'ells com si fosin dels nostres. En canvi, la primera medalla catalana d'aquests jocs no es va ni comentar. En la cursa en què Phleps va guanyar el seu segon or, els 4X100, el perpinyanenc Frédérick Bousquet va aconseguir la plata, però això no és suficient per sortir a les noticies de TV3 (ni de cap altra cadena pública catalana). Com que neda per França, no compta com a català. Ja ho sabeu, ser catalans és la nostra manera de ser espanyols, i si no ets espanyol, no pots ser català. L'excusa serà que el Bousquet se sent francés i ni tan sols parla català, però això no s'aplica al Tamudo ni al Sergio García. El cert és que TV3 és una televisió autonòmica, i no aspira a ser una televisió nacional. Ja s'ho trobaran.

Pequin 2008

Boomp3.com

Ja han començat les olimpíades, i si no hi ha res de nou, seran uns altres jocs avorrits i previsibles. Per a mi, la gràcia de l'invent es va acabar just quan va caure el mur de Berlín. A partir de Barcelona 92, les olimpíades van perdre tot el seu encant. D'entrada, és difícil gaudir dels jocs amb un grapat d'amics a la presó, i més encara si els amics estan tancats precisament per netejar la imatge del país (d'Espanya) durant les olimpíades. Barcelona em va servir, també, per descobrir que darrera l'esperit olímpic i tota la parafernàlia, s'amaguen interessos molt més bruts.
Però el cop definitiu, el que realment em va amargar els jocs, va ser no poder veure aquells magnífics (i magnífiques!) atletes amb allò tan bonic de CCCP (o DDR!) brodat al pit. Veure'ls arrossegar-se amb les sigles CEI va ser un insult insuportable a l'esperit soviètic. Des d'aleshores, l'esport no ha estat el mateix.
Ja intento anar amb Rússia, però em costa molt. La Xina tampoc m'acaba de convèncer, i només queda recolzar els cubans. No aspiren a gaire, però com a mínim guanyaran alguna medalla. I almenys en un esport, podrem reviure aquells duels capitalisme-socialisme; els cubans intentaran revalidar el títol olímpic de beisbol, contra els poderosos ianquis, actuals campions del món. Que una petita illa del carib els prengui el títol en el seu esport nacional els fa molt mal, però si a sobre qui guanya és Cuba, l'orgull ianqui queda per terra.
A part del beisbol i l'atletisme, l'interès dels jocs es centrarà en el medaller, a veure si la Xina pot desbancar els americans. Si els xinesos guanyen alguna medalla a la piscina i a l'estadi d'atletisme, tot és possible. Ja us dic que els xinesos no em cauen gaire simpàtics (no perquè siguin comunistes, sinó perquè no en son prou), però els hauré de donar suport en totes les proves. En els assumptes quotidians, no sóc especialment antiamericà, i fins i tot diria que els respecto força. Però en l'esport els tinc un odi visceral, i no puc suportar veure'ls amb aquella cara de tòtils i la mà al pit cantant el barres i estrelles. Per tant, m'agradi o no, hauré de ser pro-xinés durant tres setmanes.
Per acabar d'amargar-me els jocs, resulta que és molt probable que Espanyi guanyi un bon grapat de medalles. Quan jo era petit, guanyaven les de vela i alguna més, quatre o cinc anant bé, i amb les retransmissions de TVE podíem seguir els moments importants de totes les competicions. Ara, si un espanyol està fent els vuitens de final del concurs d'esgrima, en el passen per davant de la final dels 4x400, que amb una mica de sort podrem veure en diferit mitja hora després. Espanya guanya medalles, i a sobre ens quedem sense veure el que ens agrada.
Tot plegat és culpa del pla ADO, un munt de diners que l'Estat i algunes empreses es gasten per aconseguir que l'esport espanyol sigui capdavanter. L'esport sempre ha estat utilitzat en la propaganda política, i s'ha utilitzat per demostrar la vitalitat i la fortalesa dels països. Quan un país va bé, el seu esport també va bé. Però aquí s'han volgut invertir els termes, i s'han pensat que si l'esport anava bé, el país també hi aniria. L'esport espanyol està molt bé, però el país continua sent una ruïna; tenen molts esportistes d'alt nivell, però segueixen sense científics, artistes ni homes d'estat.
Després de la comèdia de l'Eurocopa, i un cop retirada la crosta, tenia ganes de veure quin seguiment feia TV3 de les olimpíades. Després de dos dies, ja està ben clar quina serà la tònica. Espanya, Espanya, Espanya. Ja se que no es cap sorpresa, però cada cop són més descarats. Només parlen dels espanyols i una mica dels americans. Un cop repassats els resultats d'aquests, passem al Barça. Entrevisten tots els espanyols que els passin per davant, i ja ni dissimulen amb l'excusa de les seleccions "formades bàsicament per catalans".
En fi, que no n'espero gaire, d'aquests jocs. Em conformo amb poder gaudir de l'atletisme, la gimnàstica i alguna coseta més. Confio en Cuba, i espero que em donin alguna alegria. A part d'això, resar perquè Espanya guanyi les menys medalles possibles i perquè el Phelps s'ofegui a la piscina tot perseguint l'Spitz. Mentre no hi hagi una altra Marita Koch o un altre Sergei Bubka, no em queda cap altre consol. Ja se que alguns volen embrutar el nom de la gran Koch amb insinuacions de dopatge. No se d'on ho treuen. Mireu, això és un rècord del món, i la resta tonteries. Va fer 47.60. Ara, el rècord d'Espanya masculí està a 47.70!

Noms propis

En una entrada anterior vaig tractar el tema dels topònims, i de com els catalanoparlants anomenem les ciutats estrangeres. En aquesta ocasió, vull analitzar un tema molt similar, la pronuncia dels noms propis provinents d'altres llengües. Fins no fa gaire, i per la influència dels mitjans de comunicació espanyols (no n'hi havia d'altres), els catalans peninsulars pronunciaven els noms forans com els castellans, és a dir, tal i com sonarien en castellà. Clarc Gable, Tom Jones(pronunciat en castella, jones) o Margaret Tatxer eren noms populars, i ningú no reia en sentir-los. D'uns anys cap aquí, la cosa ha millorat una mica, i tan als mitjans com al carrer ja és normal intentar aproximar-se a la pronuncia original, sobretot si aquesta és anglesa. Pel que he vist, aquesta és la postura acadèmica. Al portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals hi ha un apartat dedicat a la pronunciació dels noms no catalans. Com a norma general se'ns diu que:

Els noms no catalans, de persona o de lloc, que no tinguin forma catalana establerta s'han de pronunciar respectant al màxim la fonètica original, però sense que sembli que canviem de llengua només per pronunciar el nom en qüestió. Es tracta, doncs, de reproduir la pronúncia original partint dels fonemes catalans, als quals n'afegirem alguns més que no ens costen de pronunciar i que pel seu caràcter universal resulten imprescindibles, sense pretendre imitar certs trets secundaris (guturalitzacions o nasalitzacions, per exemple).

Després recomana, amb molt encert, no caure en l'error de pronunciar els noms a la castellana o a l'anglesa. Jo estic tip de sentir com a en Mourinho li diuen José com si fos de Toledo, o de com el filòsof alemany Walter Benjamin és sistemàticament convertit en anglès (Uolter per valter). No demano que tots els locutors sàpiguen pronunciar l'alemany, però si que almenys tinguin una noció de com pronunciar els noms propis. Si comencem així, potser algun dia la gent ja no tindrà vergonya de fer un pas més enllà, i pronunciar els noms com en la llengua original, de la manera que ho fan, per exemple, els alemanys.
En aquest sentit, i tot i que sembli mentida, els periodistes més avançats són els esportius. Una de les cerimònies habituals a Can Barça, cada pretemporada, és la lliçó dels noms, on els periodistes indaguen la pronuncia correcta dels noms dels nous jugadors. Quan el club era ple d'holandesos, cada any s' havien d'aprendre noms nous, normalment força difícils, i ho feien força bé. De Cruijff a Rijkaard, les dificultats han estat importants, però amb l'ajut dels periodistes holandesos, tots hem aprés a pronunciar-los. Durant l'ultim mundial, fins i tot els periodistes espanyols van fer un esforç, i aprengueren a dir tots els noms dels jugadors alemanys, inclòs Bastian Schweinsteiger, un os realment dur. Si els periodistes esportius ho poden fer, per que la resta no ho fa? Per que a la cancellera Merkel li segueixen dient Àngela (com si fos de Sabadell) o Ángela (com si fos de Zamora), en lloc d'Angela (ànguela)? Que ho preguntin a un germanòfon, i avall.
Tornant a la pronuncia a la castellana, cal remarcar una tendència nefasta que s'estén per tots els mitjans; si no saben com es pronuncia, ho pronuncien en castellà. Davant d'un nom com ara Federer, mai s'opta per fer les vocals neutres, ni per ensordir la r final. Tenint en compte que el suís és gemanòfon, la pronuncia correcta s'assemblaria més a la catalana que no pas la castellana. El més perillós és que la tendència s'ha estès fins i tot als noms catalans, i no és estrany sentir anomenar el sots campió de Moto GP Dani Pedrosa, amb la e, la s i la a pronunciades a l'espanyola.

La web de la CCMA encara ofereix un altre criteri, que m'ha semblat molt interessant:

En el doblatge, quan ens trobem noms propis hispans de l'àrea americana que contenen la lletra z (López, Zavala, Vázquez, Chávez, La Paz, etc.), optarem per la pronúncia de l'estàndard peninsular espanyol, especialment en els documentals. En espais de ficció, podem reproduir la pronúncia original hispanoamericana (dient López [lópes], Zavala [sabála], Vázquez [báskes], etc.), sempre que aquesta pràctica no generi problemes (coexistència de personatges històrics i d'actualitat amb d'altres de ficció, etc.). En aquest cas, optarem per seguir la pauta de l'estàndard peninsular espanyol, per no fer barreges.

No acabo d'entendre perquè hem de dir Chávez, amb z, si a Veneçuela tothom diu Cháves, però suposo que d'alguna manera cal unificar criteris. Tot i que no he trobat cap indicació sobre el tema, m'imagino que aquest mateix criteri és aplicable al català. Quan els locutors troben un nom català, han d'utilitzar sempre la pronuncia central. És un criteri lògic, però no ajuda gens a mantenir la diversitat dels parlars catalans, cada cop més absorbits pel català central. Però de la manera que van les coses, ja em conformo amb què els periodistes pronunciïn els noms catalans en català, que ja els costa prou.

Llegir ens fa més llegits

Del dilluns 26 de maig al diumenge 1 de juny se celebra "La setmana de TV3", enguany dedicada a potenciar l'hàbit de la lectura entre els catalans. La iniciativa em sembla molt bé, i ja que igualment es gastaran una pasta en qualsevol altra bestiesa, tan per tan que la dediquin a promoure alguna cosa interessant. Malgrat tot, dubto que la campanya serveixi per a gaire, ja que en la nostra societat els llibres cada cop són més un objecte decoratiu que no pas una eina de lectura. Com s'ha repetit sovint, els llibres es compren, però no es llegeixen. La gent té clar que cal tenir llibres a casa, però no tothom fa el pas lògic de llegir-los.
Els factors que ens han portat fins aquesta situació són diversos, però crec que es resumeixen en dos grans motius: d'una banda, la competència dels mitjans audiovisuals (i la seva immediatesa) i de l'altra, la desculturalització de la població, la fòbia a qualsevol cosa que soni a intel·lectual. Ha arribat el punt en que la gent està orgullosa de no llegir llibres, de no deixar-se contaminar per la cultura.
La gent de TV3 intenta canviar la tendència, però no crec que se'n surti. Pel que he vist i sentit, la televisió pública repeteix el missatge habitual de les campanyes de foment de la lectura: cal llegir perquè és útil, perquè ens fa millors persones. I jo dubto molt que aquest sigui un bon argument. Crec fermament que el que fa meravellosos els llibres és, precisament, que no serveixen per a res. Llegir val la pena pel simple plaer de la lectura, no cal buscar-hi més avantatges.
L'anunci radiofònic de la campanya em sembla especialment desencertat. La idea és fer-nos evidents els beneficis de la lectura, sota el lema de llegir et fa més viu. A la falca se'ns diu que llegir ens fa més feliços, més imaginatius, més llestos, més afortunats, més creatius, més tolerants, més lliures i més poderosos; més vius, en definitiva. La idea general és poc encertada, però els casos particulars encara els trobo pitjors.
Anem per parts. Llegir ens fa més feliços? potser si llegim Corín Tellado sí, però llegint Kafka o Baudelaire difícilment ens reconfortarem gaire. Més imaginatius? possiblement, tot i que els més imaginatius són els nens, que encara no saben llegir. Sembla clar que llegir sí que ens fa més llestos, tot i que hi ha molta gent llesta i analfabeta, i molts rucs cultivats. Diuen que llegir ens fa més afortunats; deu ser si llegim que ens ha tocat la rifa, perquè sinó no hi veig la relació. Tampoc acabo de veure clar com la lectura afavoreix la creativitat, tot i que és cert que quantes més experiències tinguem, més possibilitats se'ns obren. Que llegir ens fa més tolerants és la barbaritat suprema; si ens limitem a llegir la propaganda institucional i els contes per a nens, segur que ens impregnarem de tolerància. Però si llegim Nietzche, la Bíblia, l'Alcorà o Pio Moa, i ens els creiem, més aviat ens tornarem intolerants. Llegir ens fa lliures? au vinga, siguem seriosos; potser llegir ens fa desitjar encara més la llibertat, però la lectura no alliberarà els birmans de l'opressió que pateixen, tot i que els pot fer conscients de la seva situació. Això si, la lectura ens farà poderosos, igual que ho feien els petits canvis del Capità Enciam.
El mite de la lectura com a eina de perfeccionament moral ja hauria d'estar superat. Hem patit massa llibres salvadors (Malleus maleficarum, La meva lluita, Benvingut al món real) com per seguir creient en la bondat absoluta del paper imprès.

JO NO HI RENUNCIO

Finalment la Federación Española de Futbol ha autoritzat el Catalunya-Argentina del 24 de març. Aquesta mateixa setmana s’anunciava també el pedaç per poder jugar al PES 2008 amb la selecció catalana. Així doncs, els amants del futbol català estan d’enhorabona. A mi però, tot plegat em fa més aviat llàstima. Llàstima que ens conformem amb la selecció d’un tros del nostre territori, llàstima que ens conformem amb la realitat virtual, llàstima que preferim treballar pels símbols que per la independència.

Sóc conscient de la importància dels símbols, però no pot ser que els arbres no ens deixin veure el bosc. Els espanyols no permetran mai que tinguem seleccions mentre formem part del regne d’Espanya; ells tenen més força, i sempre mouran els fils per impedir-ho. D’altra banda, quan tinguem bandera a l’ONU no caldrà ni que les demanem, les tindrem automàticament. Així doncs, qui vulgui seleccions més val que lluiti directament per la independència, i deixem-nos d’històries; com deia el poeta, suprimim l’intermediari.

A part d’aquesta obvietat, el que més m’emprenya de tot plegat és la renuncia voluntària que impliquen les seleccions de Catalunya. Quan van jugar a Bilbao, els hauria d’haver caigut la cara de vergonya en veure que s’enfrontaven a Euskal Herria, no a Las Vascongadas. Ells ho tenen clar, no renuncien a res. Nosaltres en canvi, ja abandonem dos terços del país abans de començar a negociar. Em direu que cap valencià no voldria jugar a una selecció dels Països Catalans; potser no, però no per això hem de renunciar a la idea. Potser algun balear sí que ho voldria, i molt probablement un rossellonès n'estaria encantat. En qualsevol cas, la nostra obligació és lluitar per la unitat del país, no rendir-nos als nostres enemics i després culpar-los a ells de tots els mals. No s’hi val a reclamar TV3 al País Valencià i després negar-los el dret a jugar a la selecció.

Durant les olimpíades d'hivern del 2002 va succeir un fet molt revelador. El Jordi Basté (juraria que era ell, però em puc equivocar) va intentar parlar amb la medallista olímpica de la Catalunya Nord Doriane Vidal, i es va enfadar molt quan va descobrir que la noia no parlava català ni tenia cap interès en Catalunya. El periodista va dir aleshores que com que no era catalana no valia la pena saber-ne res. Ara bé, ell mateix ha entrevistat moltes vegades el Tamudo, el Fernando Navarro (del Mallorca), el Sergio García i altres esportistes nascuts a la Comunitat Autònoma de Catalunya que tampoc no parlen català ni els importa gens ni mica el país. Però aquests, com que són catalans de primera, no han de demostrar res, i són tractats amb naturalitat, els agradi o no. Només els catalans perifèrics han d’evidenciar el seu compromís.

És molt fàcil dir que els valencians no volen ser catalans i quedar-se tan amples. La realitat és molt més complexa, i el que no ens podem permetre és deixar abandonats tots els que creuen en els Països Catalans més enllà del Principat (de fet, el principat inclou la Catalunya Nord, Andorra i la Franja; si volem ser exactes, hem de parlar de C.A. de Catalunya).

Fa poc, TV3 va signar un acord per garantir les emissions a la Catalunya Nord. Em sembla molt bé, però suposo que en l’acord també es contempla l’ensenyament del castellà a la població. Ho dic perquè si no saben castellà, es perdran bona part dels continguts de “la nostra”. D’entrada, molts anuncis són en castellà. A les notícies, molts dels vídeos són de gent que parla en castellà. A molts programes, sobretot els d’entreteniment, s’entrevista en castellà a la majoria de convidats. Als documentals, si algú parla en castellà no se’l subtitula (tot i que després subtitulen els mallorquins que parlen “massa tancat”). En definitiva, si no saps castellà no t’assabentes de la missa la meitat.

I això deixant de banda que a TV3 només es parla en clau espanyola. Els pobres rossellonesos s’hauran d’empassar tota la informació sobre la política espanyola, el Madrid, l’Alonso, el Gasol, el Canto del loco, el Sabina, el Bardem i la Obregón, i (a no ser que els facin una desconnexió) no sentiran res sobre política francesa ni sobre la USAP, ni el Tony Parker, ni la Sheryfa Luna, ni el Gérard Depardieu ni la Bruni. Potser ja els està bé (ja m’agradaria a mi no sentir parlar d’aquesta colla), però tots els catalans hauríem de tenir uns referents comuns, mes enllà de França i Espanya; i TV3 hauria de ser l’encarregada de promoure'ls, en lloc de perpetuar els referents espanyols. Ara, és més notícia al TN un camió bolcat a Lugo que un atracament a Elna. Potser amb aquest conveni la cosa canvia, però molt em sembla que els que manen no van precisament en aquesta direcció. Em temo que seguirem havent-nos d’empassar les proeses de l’Alonso (espero que Ferrari ho impedeixi) i perdent-nos les de la USAP (llevat de dos o tres partits l’any).

GRÀCIES TV3

L’any 2004 (si, vaig una mica endarrerit) la BBC va fer una votació popular sobre la millor sèrie britànica d’humor. En aquest rànquing podeu comprovar que TV3 va fer una bona elecció, i per sort varem gaudir de 3 de les 6 millors sèries. L’escurçó negre va quedar segona, només superada per una sèrie que aquí no coneixem, però que devia ser molt bona per superar el gran Edmund. Allo Allo! només és 13a, El Nan roig 18a i Els Joves 31a. Quina sort que tenen els britànics! Quina us agradava més, a vosaltres?

Per mi no n’hi ha cap com l’Escurçó, però també vaig riure molt amb Si, ministre i l’Hotel Fawlty.

Si voleu llegir els guions de l'Escurçó negre, aquí els teniu (en anglès).