dilluns, 15 de desembre del 2008

Memòria històrica


El dissabte passat, tots els militants, simpatitzants i votants de la CUP de Manresa que varen llegir el Regió 7, varen gaudir de valent. Desprès d'encara no dos anys de regidoria, la CUP comença a recollir les recompenses de la feina ben feta. Tot i que al diari no es feia esment de la candidatura, el cert és que les llavors plantades comencen a donar fruit. En primer lloc, el rotatiu anunciava la voluntat de l'ajuntament de Manresa de retirar les condecoracions al general Franco i canviar els noms de carrers amb reminiscències franquistes. També es feia esment de la propera descoberta d'una placa en record de les víctimes dels bombardejos nacionals. En la secció d'opinió, per a acabar-ho d'adobar, un article del Xavier Rubio ens recordava la propera arribada d'una llei per disminuir la presència de les bosses de plàstic. Totes aquestes iniciatives, que aviat es duran a la pràctica, foren proposades en el seu moment per la CUP; alguna fins i tot fou presentada abans que la candidatura tingués representació a l'ajuntament.
Tot i que alguns actors polítics s'entesten en titllar-nos d'il·luminats i somiatruites, el cert és que les nostres propostes s'han obert camí, i el que fa uns anys semblava utòpic, ara esdevé quotidià. Els somnis, si darrera tenen la voluntat i el treball constant, poden fer-se realitat. Estem segurs que, amb voluntat i feina, ben aviat gaudirem del tramvia manresà, de la piscina al Parc de l'Agulla, dels carrils bici i d'una ciutat neta, oberta i sostenible.
De moment, i com a mínim, ja hem aconseguit que es foragitin dels nostres carrers i places els noms infames dels enemics de la nostra terra i de les classes populars (no del tot, certament; a la sala de plens municipal encara hi penja el retrat d'un dels més estrets col·laboradors del franquisme). Ara, també, les víctimes del feixisme tindran un record permanent a la nostra ciutat. Finalment, es farà justícia, i tots aquells que varen patir la cruel petjada de la guerra, seran vindicats i recordats per sempre. De cap manera no podem oblidar el que significà la guerra civil, i tot el mal que va fer, tan a les aspiracions nacionals catalanes com a les classes treballadores del nostre país. Els quaranta anys de franquisme encara marquen les nostres lluites, i sense el seu pes esgotador no s'entendria l'actual situació política i cultural dels Països Catalans.
Ara bé, tampoc no hem de caure a la trampa que se'ns para des dels sectors esquerranosos més espanyolistes, que ens volen fer creure que el franquisme fou una excepció. Ben al contrari, la dictadura de Franco, en molts aspectes, fou la continuació natural d'una certa política anti catalana, que neix amb la unió dinàstica i que no s'interromp gairebé mai, ni amb les dues repúbliques. De fet, encara avui, aquesta mateixa política ens impedeix exercir els nostres drets com a poble, i ens obliga a patir les conseqüències de la nostra subordinació a Espanya. El franquisme s'ha acabat, però el nostre país segueix esquarterat, la nostra llengua segueix morint, la Renfe segueixen sent un desastre i els nostres impostos segueixen escolant-se.
La memòria històrica no pot centrar-se, només, en el període franquista. Tan abans com després de la dictadura, el nostre país ha patit i pateix constants agressions polítiques, nacionals, socials i culturals. Les classes populars catalanes han estat víctimes del centralisme espanyol (i també del francès, òbviament) durant segles; ja ho deia Espartero, paladí del liberalisme espanyol: a Barcelona hay que bombardearla almenos una vez cada 50 años.

Nota: Fotografia extreta de la web "Els bombardeigs franquistes a Manresa: 1938-39": Refugi antiaeri de la plaça de Sant Domènec, tocant el Teatre Conservatori, que es començà a construir la tardor de 1937, després d'haver estat enderrocada l'església de Sant Pere Màrtir. La fotografia és de després de la guerra. Amb la darrera reurbanització de la plaça, el refugi va quedar anul·lat.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Una comunitat autònoma, una selecció


Ja s'acosta la costellada anual. El dia 28 de desembre la selecció catalana jugarà contra Colòmbia, al Camp Nou. En altres entrades, ja he exposat la meva oposició a aquests partits, bàsicament per dues raons. En primer lloc, argumento que aquesta selecció només representa una part del país, i que en cap cas es tracta de la selecció catalana, sinó de la selecció de la Comunitat Autònoma de Catalunya. D'altra banda, mantinc que la febrada anual és una mostra de la voluntat virtualista de la nació: no volem ser un país, volem fer veure que ho som. En contraposició als bascos, aquí ningú no treballa per a construir una realitat, simplement preferim viure en un món virtual, on les comunitats autònomes tenen seleccions, matricules i llengües pròpies.
Més enllà d'aquestes opinions, que molts no compartireu, crec que aquest any, el partit de la selecció pot servir per a alguna cosa. Desprès d'aquest estiu, desprès del que varem patir durant l'eurocopa, hem de demostrar que tenim memòria, que no oblidem ni perdonem els botiflers. Ara és el moment de recordar el que vaig escriure aleshores:


Tinc ganes de veure que passa amb el Puyol, el Xavi, el Cesc, el Sergio Garcia i el Capdevila (potser me'n deixo algun). Jo suposo que, si el seleccionador té una mica de vergonya, no els convocarà. Si els convoca, suposo que els jugadors, ni que sigui amb excuses de lesions i baixes formes, renunciaran a la convocatòria, sempre i quan tinguin un bri de coherència personal. I si, malgrat totes les evidències, aquests jugadors participen amb la selecció, suposo que el públic actuarà de l'única manera possible: xiulant-los i maleint-los cada vegada que toquin la pilota.
Jo entenc (no ho comparteixo, però ho entenc) que un futbolista no renuncii a jugar amb la selecció espanyola. Sóc conscient que els calés i el prestigi que suposen l'aparador de la selecció espanyola són molt llaminers. No acusaré de botiflers els jugadors pel sol fet de defensar la Roja. Ara bé, aquests paios (el Puyol, el Xavi, el Cesc, el Sergio Garcia i el Capdevila) no només han jugat amb Espanya; aquests paios s'han fet un fart de cridar Viva España, d'embolicar-se amb la bandera espanyola, de saltar i ballar amb bufandes i cantant el Que Viva España del Manolo Escobar.
Aquests tios no tenen perdó de déu, són uns venuts, i si tots plegats tinguéssim una mica de decència, no jugarien mai més amb cap selecció catalana, de veritat ni de fireta.

Per si algú no ho recorda, us faig una mica de memòria:




Siusplau, no oblidem aquests insults. Si volen ser espanyols, endavant; però que desprès no vinguin a fer el numeret. Ja se que costa, però els hem de xiular; que sàpiguen que les seves accions tenen repercussió, que se sentin com el que són, uns botiflers i uns traïdors.

dissabte, 29 de novembre del 2008

Ens la tallem


L'Antoni Bassas no és, ni de lluny, un dels meus referents. El trobo pesat, cursi i missaire, i té un posat de superioritat que no suporto. Tot i així, quan l'encerta, l'encerta. L'altre dia, a el Periòdico li vaig llegir un article molt bo. En poques paraules, el seu missatge era el següent: quan ell era xic, a casa, parlaven català. La llengua era semi clandestina, i no hi havia manera d'aprendre-la a l'escola; deien molts barbarismes: llençaven les cartes al busón, caminaven per l'acera i moltes altres coses. Ara bé, utilitzaven correctament els pronoms febles, feien (no donaven) petons i neutralitzaven les a i les e àtones. Ara, en canvi, tothom diu bústia, desenvolupar i vorera, però n'hi ha molts que ignoren els pronoms, tots utilitzem construccions castellanes, i cada cop costa més neutralitzar les vocals.
Darrera de la hipercorrecció lèxica, hem abandonat la resta de la llengua. Els nens aprenen un català castellanitzat, sense ànima. Com diu en Basses, ell no va haver d'aprendre els pronoms febles; ja venen amb la llengua, en són una part indestriable. Els nens anglesos, tot i que ens sembli mentida, no s'han d'estudiar la llista dels verbs irregulars. Els nens catalans, en un país normal, no haurien d'estudiar els pronoms febles. Una altra cosa és que, un cop dominada la llengua oral, i quan volem perfeccionar la llengua escrita, hem d'aprendre les irregularitats i les combinacions menys usuals. Segur que els anglesos, ja grandets, també s'han d'estudiar algun verb irregular especialment inusual.
Però nosaltres, que no som un país normal, veiem com la llengua s'esquerda sota els peus. En un espai comunicatiu cada cop més castellanitzat, costa trobar referents lingüístics. Els periodistes, els polítics, els esportistes, tots utilitzen una llengua híbrida, amb girs, locucions i pronúncies castellanes barrejades amb paraules catalanes. Al final ens passarà com als gallecs, que quan surten al Telediario ja no els han ni de subtitular.
Des de dintre, de vegades costa adonar-se de com evoluciona la llengua. Per fer-ho, caldria poder comparar la nostra situació amb la del català sense la influència del castellà. I resulta que, oh meravella, ho podem fer. A la Catalunya Nord, el català no ha sofert la competència del castellà, però desgraciadament ha sofert la del francès, un enemic encara més temible. I si llegim i escoltem el català que parlen més amunt de l'Albera, ens adonarem de la realitat de la nostra llengua.
Hi ha veus que pronostiquen la desaparició del català en breu. Jo no hi estic d'acord, de cap manera. El català ja fa dies que està desapareixent, convergint acceleradament cap al francès i l'espanyol. D'aquí uns anys (10, 30, 50) els nostres nens continuaran dient vorera, manllevar i cabòries, però seran incapaços de neutralitzar les vocals (als territoris on toca fer-ho), d'utilitzar els pronoms, de fer servir girs propis. Aleshores s'haurà completat el cicle, i farem com els gallecs. Parlarem castellà, canviant els articles i quatre parauletes. Quan parli el president a Tele 5, ja no caldrà subtitular-lo (de fet, ja no cal fer-ho ara). Òbviament, d'aquí quatre dies, els catalans de les comarques centrals no ens entendrem amb els del nord, i ben justet amb els del sud.
Però sobretot, que ningú no s'espanti. No fos cas que trenquéssim l'harmonia d'aquest holograma de país en què vivim. Que a ningú no se li ocorri demanar que els periodistes parlin bé el català, que se'ns podrien enfadar. On s'és vist, que els periodistes utilitzin correctament la llengua? El següent pas quin seria, obligar-los a dir la veritat, a no sotmetre's a les estructures de poder? On anirem a parar! Deixem les coses com estan, sense molestar a ningú. Continuem caminant cap al desastre, amb el cap ben alt i les mans a les butxaques, tot xiulant la Santa Espina.

dissabte, 22 de novembre del 2008

Determinisme històric


Si encara no us n'heu adonat, us diré un secret; sóc militant de la CUP de Manresa, independentista i d'esquerres. Si no sou de per aquí, potser no sabeu que l'Adam Majó també és de la CUP de Manresa, també és independentista i també és d'esquerres. Tot i aquestes coincidències, sovint discutim sobre determinats temes, i darrerament ho fem especialment sobre la interpretació de la història; i, a sobre, ho fem en públic. El meu post sobre Marx i Darwin, i el seu sobre la Primera Guerra Mundial, així com els respectius comentaris, en són la mostra més evident.
L'Adam m'acusa de determinista, i crec que no té raó, o que no la té tota. Jo no crec que tota la història estigui escrita, que les forces materials només facin possible un camí històric. De fet, no crec ni tan sols que el fi de la Història sigui l'arribada del socialisme. Ara bé, el que si que crec és que hi ha forces molt poderoses, lligades a factors materials, que empenyen molt fortament en determinades direccions. No hi ha una sola Història possible, però el destí tampoc depèn de fets anecdòtics. George Washington podria haver mort als dotze anys ofegat en un pou, però tard o d'hora les colònies americanes s'haurien enfrontat als britànics i haurien aconseguit la independència. James Watt hagués pogut neixer a la India, però algú, a Europa, hagués acabat inventant una màquina que fes possible la industralització.
En el cas concret de la Gran Guerra, no puc estar gens d'acord amb L'Adam. Segons ell, la I GM és fruit de la casualitat, mentre que la II és inevitable. Jo penso que la realitat és la inversa. Des del moment en que Alemanya es va constituir en Estat, l'any 1871, era evident que hi hauria problemes. L'Imperi alemany era capdavanter en economía, indústria, cultura i ciència, però degut a la seva recent unificació, tenia molt poc pes en les relacions internacionals. Els alemanys es sentien menystinguts per anglesos, francesos i russos, les tres grans potències mundials; fins i tot els austriacs, una petita part d'alemanya encara independent, pintaven més que ells. La conferència de Berlin, lluny de ser el final del conflicte, fou el preludi de l'esclat de la guerra.
Si a la voluntat expansionista alemanya i a la poca predisposició d'anglesos i francesos ,hi sumem el sorgiment dels conflictes obrers i el naixement de les identitats nacionals minoritàries, la cosa no podia acabar gaire bé. El món havia canviat, però les estructures polítiques encara no. Calia resoldre el conflicte, i el més habitual és que les tensions estructurals es resolguin en una guerra. L'enfrontament bèlic potser no era inevitable, però entre 1910 i 1925 hauria passat alguna altra cosa que hagué canviat les relacions internacionals, les relacions entre classes i que hagués fet evident l'emergència de la societat de masses.
La segona guerra mundial, en canvi, es podria haver evitat amb una pau més justa. Sense el sentiment d'humiliació que significà el tractat de Versalles, els alemanys no s'hagueren deixat portar a la follia nacinalsocialista. Sense l'hipernacionalisme expansionista fruit d'una pau opressiva, el missatge de Hitler no aportava res de nou. Potser hagués fundat l'NSDAP, però l'haurien seguit quatre gats. La II Guerra Mundial comença a Versalles, tot i que això no exculpa, ni de bon tros, els alemanys i els seus aliats.
Pel que fa a la guerra freda, és veritat que mai es va convertir en una guerra oberta, i que la serenitat dels principals agents polítics hi tingué molt a veure. També és cert, però, que tot i que el conflicte no va petar globalment, sí que va haver-hi petits (i no tan petits) episodis bèlics, que alliberaven les tensions creades (Corea, Vietnam, Afganistàn, Nicaragua,...). És d'agrair que ningú no perdès el cap durant els 45 anys de guerra freda, però el cas és que al final no calgué cap guerra, i un dels bàndols es va disoldre com un terrós de sucre. El materialisme històric no només preveu guerres aniquiladores, sinó que pronostica enfrontaments entre realitats socials, que acaben amb la desaparició de les societats vigents i l'aparició de noves formes de relació. Marx es va equivocar en el sentit més finalista, ja que no van guanyar els seus (de moment); tot i així, la base del seu raonament continua sent, crec jo, vigent.
I per acabar, embolico un xic més la troca. Tal i com jo ho veig, el problema de les ciències socials és sempre el mateix, la incapacitat per veure el món amb uns altres ulls. Per a nosaltres, només hi ha una realitat possible, la que estem vivint. L'evolució biològica podria haver estat molt diferent, sense arribar a crear mai cap ésser intel·ligent. En aquest cas, però, nosaltres no seriem aquí per a reflexionar sobre aquest fet. Així doncs, l'evolució, tal i com succeí, és el requisit indispensable d'una teoria evolutiva feta per humans. No se si m'explico, intento un altre exemple (el principi antròpic): l'univers ens sembla perfecte, però és que si no fos perfecte (si no s'adigués punt per punt a la nostra conformació), nosaltres no seriem aquí per lloar la seva perfecció.
En Història passa una cosa semblant; la mateixa Història ens fa veure la Història. Si la revolució francesa ( i l'americana abans) no hagués succeit mai, si les coses no haguèssin canviat des de l'Edat Mitjana, jo ara no estaria assegut davant l'ordinador escrivint aquestes bestiesses, sinó al camp treballant (o al castell afartant-me). Però com que les coses han canviat, interpretem que les coses canvien i que porten en la nostra direcció. Els ianomamis, segurament, tenen una concepció de la Història ben diferent de la nostra, igual d'encertada i igual d'equivocada.

dijous, 13 de novembre del 2008

L'holograma nacional


L'altre dia, l'amic Toni em comentava la diferència entre els grups catalans i bascos al Facebook. Em va fer veure que mentre l'espai independentista català és molt present a la xarxa social, el Moviment d'Alliberament Nacional Basc gairebé hi és inexistent. La majoria de grups bascos, a més, estan plens de catalans. Vist des de fora, sembla que l'independentisme català sigui molt més fort que el basc, però tots sabem que això és mentida. Així doncs, que és el que passa? Segons el Toni, els catalans ens conformem amb lluitar virtualment, mentre que els bascos, cansats de la lluita diària al carrer, no tenen temps ni ganes de fer el borroka davant del teclat. Si en volem proves, només cal veure tots el grups de boicot a Telecinco, que no s'han traduït de cap manera en una baixada de l'audiència al nostre país.
Tot i això, crec que la diferència principal entre els catalans i els bascos és una altra, molt més profunda. Els bascos, des de fa uns quants anys, estan construint un Estat. Els catalans, per contra, volem fer com si tinguéssim un Estat. No parem de mobilitzar-nos per tenir matrícules pròpies, seleccions autonòmiques, dominis d'Internet, zones geogràfiques al facebook, el català a Europa i centenars d'altres causes simbòliques. Els bascos passen de moltes d'aquestes coses; saben que, quan siguin lliures, tot els arribarà automàticament. Catalunya no és cap Estat, no pot exigir que la selecció jugui el mundial. Primer aconseguim la independència, i aleshores ningú ens ho discutirà.
Sóc el primer que coneix la importància dels símbols, però no podem deixar que el secundari esdevingui el nucli de la nostra lluita. Jo el que vull són uns Països Catalans independents i socialistes. Si a més podem jugar el mundial, oli en un llum. Els bascos, crec jo, ho tenen molt clar, i per això tota la seva lluita és per construir una realitat nacional, no un holograma. A més, ells no renuncien a res. Volen la independència, el socialisme, i la unitat territorial. Després ja es veurà el que passa, però d'entrada, no deixen pel camí cap part de la nació. Nosaltres, en canvi, sovint oblidem bona part del nostre país. Aquí ningú no pensa, ni tan sols somnia, en una selecció dels Països Catalans. Allí, en canvi, els mateixos jugadors es neguen a jugar sota el nom d'Euskadi, i exigeixen fer-ho com a Euskal Herria. Que voleu que us digui, d'una banda m'alegro molt de la desició, però de l'altra, em cau la cara de vergonya.

dilluns, 10 de novembre del 2008

El català és fàcil?


M'agrada molt el futbol, i cada diumenge intento seguir els partits de la lliga espanyola per la ràdio. Tot i que no jugui el Barça, vull saber el que fa el Madrid, l'Espanyol i els equips que opten al campionat. El problema és que no m'interessa prou l'Espanyol ni el Madrid com per seguir el partit complet (només vull sentir com perden), i com que en català no hi ha cap emissora que retransmeti tots els partits, he d'escoltar el Carrusel de la SER. Amb el temps, m'he acostumat al seu estil, i ara el trobaria a faltar. Així doncs, cada diumenge a les 5, sintonitzo la SER.
Aquest diumenge, però, era de viatge, i la ràdio del meu cotxe no m'agafava el Carrusel. Per tant, vaig haver d'empassar-me el partit de l'Espanyol sencer (de fet, fins que no ho vaig poder aguantar més i em vaig passar a la música) per Catalunya ràdio. El partit era molt avorrit, de manera que la meva atenció es va centrar en els comentaristes. El que em va cridar més l'atenció fou la manera de pronunciar els noms dels jugadors; tots els que intervenien el la retransmissió pronunciaven els noms que contenien la lletra Z a la catalana: Lacrus, Martínes, Márques. En una altra entrada ja explicava el que en pensava, sobre aquest tema. Si fos per mi, tots els noms es pronunciarien tal i com sonen en la llengua original, fins i tot amb l'accent corresponent. Entenc, però, que el criteri sigui un altre. Ara bé, el que no pot ser és no tenir criteri, com els passava als locutors de Catalunya Ràdio. Perquè resulta que el Lacrus passava la pilota al Tamudo, així, en espanyol. A un home nascut a Pamplona li catalanitzen el nom, però al fill de Santa Coloma l'anomenen en castellà. De la mateixa manera, catalanitzen el nom de l'argentí Martínes, però al Manresà li diuen David García, amb la C castellana.
Suposo que es tracta d'alguna consigna, de la recerca d'un tret diferencial; diguem totes les Z com a S, i així la gent ens reconeixerà, deuen pensar. Potser creuen que és graciós, potser es pensen que els dona un aire més culte. A mi, simplement em semblen ridículs. Ja m'ho semblarien si canviessin tots els noms, si ho pronunciessin tot a la catalana. Però encara m'ho semblen més d'aquesta manera, combinant catalanitzacions amb castellanitzacions, sense cap criteri ferm.
Aquest és el problema de la nostra llengua, que sembla no tenir entitat pròpia. Fins i tot nosaltres ens hem arribat a creure que el català és una invenció, que Pompeu Fabra va crear una llengua del no res. Al Facebook hi ha diversos grups (4 com a mínim) dedicats a vilipendiar els pronoms febles i la ortografia fabriana. Es queixen de l'extrema complicació de la llengua, com si el català fos la única llengua complexa del món. Els pronoms febles, per molt que molestin, formen part del català, no els va inventar ningú. Moltes altres llengües, com el francès i l'espanyol, tenen estructures similars, i ningú no es queixa.
Però els espanyols han aconseguit que nosaltres ens sentim incòmodes amb la nostra llengua, que no la considerem una cosa natural. Totes les llengües europees han estat codificades i fixades arbitràriament, però ningú no renega d'aquesta estandardització, sinó tot el contrari. Aquí, per contra, Fabra és l'enemic públic número 1, i és assenyalat com a culpable de la monstruosa dificultat del català. Com si l'italià, l'alemany o el francès fossin llengües fàcils d'aprendre!
En aquest país, tothom es veu amb cor a opinar sobre futbol i ortografia (fins i tot jo mateix). La gent és incapaç d'escriure tres línies sense fer divuit faltes, però no tenen cap problema en pontificar sobre gramàtica i lexicografia. Els uns diuen que s'han d'eliminar el pronoms febles, els altres que cal incloure carajillo al diccionari, i els de més enllà asseguren que els accents fan nosa. La llengua s'està morint, i nosaltres encara li clavem punyalades.

divendres, 31 d’octubre del 2008

Botiguers manresans


Per a molta gent, de dins i fora del país, Manresa és un dels referents del nacionalisme català. Des de les Bases per a la Constitució Regional Catalana fins a la implicació de manresans en la lluita per l'alliberament nacional i social, podem trobar molts motius per recolzar la visió de la ciutat com a feu del nacionalisme i l'independentisme. Els espanyols, quan volen exemplificar la desafección a Espanya, visiten Manresa, i fins i tot en fan reportatges. Qualsevol que llegeixi o senti aquestes cròniques, arribarà a la conclusió que la capital del Bages és un niu d'independentistes, on a cada cantonada hi trobem estelades, i el castellà és una llengua desconeguda i rebutjada.
Els manresans, però, sabem que la realitat és molt diferent. Durant la darrera Eurocopa ja varem poder veure com molts conciutadans gaudien de la victòria espanyola, i fins i tot una gran cadena de bars i restaurants encoratjava la gent a posar-se la roja. I ara, els comerciants de la UBIC decideixen obsequiar-nos amb la visita dels prínceps d'Espanya. Per tal de celebrar els 30 anys de la unió de botiguers, no se'ls ha acudit res millor que portar-nos la pesta borbònica a casa.
Els mateixos que prediquen el retorn a la cultura de l'esforç conviden aquesta mena de paràsits socials, que l'únic esforç que fan és el de somriure a la càmera i allargar la mà. Amb aquest gest, la Ubic ens ha mostrat molt clarament les seves intencions. Són espanyolistes i monàrquics, menystenen el nostre país i les nostres institucions, i ens passen pels morros la monarquia, el símbol més clar de la nostra manca de llibertat.
Molt bé, per ells faran. És la seva festa, que hi convidin qui vulguin. Ara bé, de mi que no n'esperin ni cinc. A partir d'ara, no penso comprar mai més a les seves botigues, i encoratjo tots els manresans antimonàrquics a fer el mateix. Cal que els fem veure que aquí no hi volem més borbons, que el futur del nostre país passa per desempallegar-nos-en. No hi comprem més, diguem-los ben clar que no es riuran de nosaltres. Que aquests són capaços, d'aquí 10 anys, de convidar el rei.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Bicicleta


Des de fa un parell d'anys, m'he acostumat a utilitzar la bicicleta per als meus desplaçaments dins de Manresa (i com jo, moltíssima gent; ja tenim fins i tot una coordinadora). Quan la gent em pregunta perquè he fet aquest canvi, sempre contesto el mateix: perquè sóc molt mandrós. Em fa mandra anar amb cotxe per Manresa, perquè n'hi ha massa i els desplaçaments són lents i pesats. Em fa mandra buscar aparcament, i de fet, ja vaig directament als pàrquings privats (però em fa molta mandra haver de pagar). I també em fa mandra anar a peu, perquè em canso i trigo molt. En canvi, amb la bici, arribo ràpid, sense cues, sense haver d'aparcar i sense cansar-me (gaire). Potser la moto seria una bona opció, però és molt més cara i menys pràctica. És a dir, que no vaig en bici ni perquè sigui més ecològic (que també), ni per gastar menys gasolina (que també), ni per ser més alternatiu, ni tan sols per estar més en forma. Fins ara, si més no.
Com que l'edat no perdona, i la última analítica no era per tirar coets, finalment m'he decidit a fer el que sempre havia odiat: practicar esport per tal d'estar en forma. Jo no és que sigui extraordinariament sedentari, i durant la meva vida he practicat força esports, amb més o menys intensitat. Ara bé, sempre ho havia fet per pura diversió, i sempre es tractava d'esports d'equip (hoquei, futbol, bàsquet, rugbi,...) , on és més fàcil passar-s'ho bé amb els companys. Mai no havia entès aquesta gent que fa esport tota sola, i no per a gaudir sinó més aviat per a patir. I segueixo sense entendre-ho gaire, però què hi farem. I ja que he de fer exercici, prefereixo fer-lo amb la bici. Faig més quilòmetres, veig més coses, descobreixo racons, i de passada, agafo fons. Així, el dia que hagi de pujar fins a Sant Joan de Déu, no hi arribaré ofegat.
Com que jo, tot i ser de Manresa (o potser precisament per això), sóc un pixapí, no coneixia camins ni rutes per on circular, i vaig preguntar-les al senyor Google, que té respostes per a tot. Al principi no entenia res, però mica en mica he anat descobrint tot un món de possibilitats, que converteixen les sortides en apassionants reptes. Amb l'ajuda d'Internet i de la meva PDA amb GPS, puc planificar, estudiar, compartir i analitzar les rutes, els desnivells, la velocitat i un grapat més de paràmetres inútils.
D'entrada, puc planificar les sortides sense moure'm de davant l'ordinador. Amb l'ajut dels mapes i les fotografies de satèl·lit, puc escollir els traçats que prefereixi, sabent en tot moment els quilòmetres de la ruta i el perfil de desnivell. Al principi ho feia des de la pàgina Bikely.com, amb la utilitat Bycicle Path. Sobre un mapa del Google (plànol o satèl·lit), dibuixes la ruta, i la guardes amb un format compatible amb el GPS. Després passava l'arxiu a la PDA i l'obria amb un programet gratuït, el Noni GPSPlot. Aquest sistema és prou bo, però ara n'he trobat un de millor. Es tracta del CompeGPS, un programa fet per un català, que permet fer autèntiques virgueries (si en voleu un resum més complet, visiteu aquesta pàgina). De moment amb la versió Demo ja en tinc prou, però no se que passarà quan s'acabin els quinze dies de prova. Amb el Compe ens podem baixar mapes de tot tipus, marcar-hi rutes, waypoints i tracks i mil coses més. Quan no se on anar, obro el Compe, miro una foto de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (que el programa ja incorpora) i hi marco a sobre la ruta a seguir. El programa m'informa dels quilòmetres i les alçades, i jo puc afegir comentaris als punts més interessants del trajecte (compte que ve pujada, font a la dreta, camí de pedres,...). Quan acabo, ho guardo a la targeta de la PDA i ho obro amb el CompePocket, el germà petit del Compe. Ara només cal seguir la fletxa i mirar el mapa de tant en tant. Quan acabo la ruta, ho guardo tot i cap a casa.
Però la cosa no s'acaba aquí. Si vols, un cop a casa pots analitzar la ruta que has fet. Passes l'arxiu al PC, i amb el Compe pots veure tota la informació que vulguis: quilòmetres, desnivell, % de pujada, estona parat, velocitat, etc. Fins i tot et desglossa les pujades i baixades segons el desnivell. Una passada. Guardes l'arxiu amb la data corresponent, i així vas acumulant dades sobre el teu estat de forma. Tot això també es pot fer amb programes gratuïts com el Noni, però és un xic més complicat.
I si amb tot això no en tens prou, encara hi ha un altre avantatge. Mitjançant Internet, pots compartir les rutes amb altre usuaris. Si et fa mandra planificar, et baixes la ruta d'algú que ja l'ha fet, i així saps l'itinerari i la resta de dades. Hi ha moltes pàgines des d'on et pots descarregar els arxius, que normalment estan ordenats per zona geogràfica o per dificultat. En alguns casos, ens faciliten l'index IBP, que serveix per poder comparar rutes diferents i tenir una idea de la seva dificultat objectiva. Aquesta pàgina està molt bé, i aquesta també; i si no trobeu res, busqueu al Google.




dijous, 16 d’octubre del 2008

Una persona, un vot


La democràcia és el menys dolent de tots els sistemes, diuen. Pot tenir mancances, però el sufragi universal fa possible que tothom hi participi, diuen. Si no t'agrada el que hi ha, el teu vot pot fer canviar les coses, diuen. Però això, si més no a l'Estat Espanyol (i al francès, i a l'italià,i ...), és mentida. Deixant de banda les violacions contínues de la voluntat popular al País Basc, al nostre país hi ha milers de persones que no poden votar, que mai no poden manifestar la seva opinió a les urnes.
Es tracta dels immigrants no comunitaris, que a l'hora de veritat sembla que no són ciutadans de primera. Pel sol fet d'haver nascut a la banda equivocada de la frontera, han de suportar que se'ls negui el més elemental de tots els drets cívics, el dret a decidir qui són els seus representants. I òbviament, si no poden votar tampoc no poden ser votats, de manera que també se'ls nega el dret a dir la seva des de les institucions democràtiques. Treballen com tothom, paguen impostos com tothom, tenen els mateixos deures que tothom, però no poden votar.
És cert que el dret a vot no solucionarà tots els problemes dels immigrats, però és un pas indispensable per a acostar-los al nivell democràtic de la resta de la població. Simplement, ningú no pot ser considerat ciutadà si no té garantits tots els drets. A partir d'aquí, caldrà impulsar noves polítiques per tal de garantir la igualtat real d'oportunitats. No volem, ni podem, permetre que la societat quedi fracturada socialment.
El dret a vot, d'altra banda, no és cap premi, és un dret fonamental, que no pot donar-se a canvi de res. Tots aquells que reclamen exàmens de ciutadania i bestieses similars, l'únic que pretenen és perpetuar les desigualtats, exigint als immigrats el que mai s'atreviria a exigir a la resta de ciutadans. De cap manera no podem condicionar un dret fonamental a l'aprovació d'un exàmen, i molt menys encara el podem condicionar a l'asseveració d'uns sentiments.
Tard o d'hora, els mateixos que ara neguen els drets a una bona part de la població, els mateixos que feren la llei d'estrangeria, reclamaran el dret a vot per a tothom. I ho faran, no pot ser d'altra manera, empesos més pels seus interessos que no pas pel bé comú. Quan les enquestes els diguin que amb el canvi hi tenen més vots a guanyar que no a perdre, aleshores els immigrants tindran dret a vot. Mentrestant, que es fotin i que s'esperin, que la cosa no està com per a perdre vots. De fet, a molts països europeus (Dinamarca, els Països Baixos , Suècia,..) la situació ja està normalitzada, i per a fer-ho aquí només caldria modificar el mateix article de la Constitució que es va canviar per a reconèixer el dret de vot dels ciutadans comunitaris. Fàcil, només cal un xic de voluntat política.
Des de la CUP tenim molt clar que no podem esperar més. La fractura sicial ja és massa important, i no podem permetre que vagi més enllà. El clam ve de lluny, i és el mateix que va mobilitzar als obrers primer, a les dones després i a les minories més endavant: una persona, un vot. Ben senzill, ben obvi. Si hem de patir aquesta democràcia, com a mínim que ho sigui per a tothom.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Guardiola

Abans de res, vull deixar clar que el 6 a 1 de l'altre dia, molt probablement, només serà un miratge, i que encara manca molta feina per fer. També vull aclarir que amb el Guardiola entrenador em passa el mateix que amb el Guardiola jugador; m'agraden molt esportivament, però no els suporto personalment. Aquesta pose de bonrollisme intel·lectualoide em posa molt nerviós. Però ja se sap que, en aquest país, només cal dir que llegeixes Martí i Pol per a ser considerat un geni.
Un cop aclarit això, deixeu-me dir que crec que el Guardiola pot ser un molt bon entrenador per al Barça. Per dir-ho, em baso en els meus nuls coneixements futbolístics i en la meva precària intuïció (la mateixa que aconsellava fer fora el Xavi i fitxar el Luque). Així doncs, es tracta d'una opinió més aviat prescindible, que de totes maneres m'agradaria argumentar. El que més em crida l'atenció del nou entrenador del Barça és la seva flexibilitat. A diferència dels darrers tècnics, per al Guardiola la tàctica no és una finalitat, sinó un mitjà, i els jugadors són intercanviables sense problema. Fins ara, la tàctica era sagrada, juguéssim contra qui juguéssim, i sempre havien de jugar els mateixos, llevat que estiguessin lesionats. Ara, tot i que l'onze de gala està força clar, hi ha canvis constants. I el Guardiola no ho fa per despistar (com ho feia en Cruyff), sinó perquè creu que és el millor per a l'equip. I a mi em sembla perfecte; amb l'equip que tenim, no cal que els bons juguin sempre. Per guanyar a l'Sporting, no cal el Messi. I la tàctica, no cal que sigui la mateixa contra el Ràcing que contra el Manchester.
Una altra diferència la trobem en la gestió de les substitucions. Amb en Rijkaard, els canvis estaven cantats. Tothom sabia qui entraria, qui sortiria, i gairebé el minut en què es faria. Ara, amb més o menys encert, els canvis es fan sobre la marxa, considerant el que està passant sobre el camp. I no cal fer entrar sempre davanters, sigui quin sigui el resultat, perquè no t'acusin de defensiu; si calen defenses, doncs entren defenses. A més, amb el partit resolt, els més cansats i els més importants són els que deixen el camp, que la temporada és molt llarga, i les lesions són un perill important. De fet, aquest any pràcticament no hi ha hagut lesions musculars. Ja sé que és molt d'hora, i que pot passar de tot, però sembla que en Guardiola es pren molt seriosament la preparació física, i això segur que ajudarà a prevenir contratemps.
En el que portem de temporada, el Barça ha fet més gols d'estratègia quer en tota la temporada passada. sembla mentida, però amb en Rijkaard, segons el Marquez, només hi havia una jugada preparada. entenc que el Barça ha de prioritzar altres aspectes del joc, però em sembla estúpid renunciar a un grapat de gols per mandra o per deixadesa. No costa gaire mirar uns quants vídeos i preparar unes quantes jugades, sobretot si tenim en compte les tàctiques ultra defensives que sovint utilitzen els rivals. a més, si fem por amb l'estratègia, els rivals es tallaran més a l'hora de fer faltes, i els davanters tindran un xic més de llibertat.
Si a tot això hi afegim que l'altre dia jugàvem amb 7 jugadors de la pedrera, oli en un llum. M'encanta veure l'equip ple de gent de casa, i la seva implicació sempre serà superior a la dels jugadors forans, però és un tema que considero secundari. Jo el que vull són títols, copes d'Europa i lligues; quan vulgui veure jugadors compromesos i que parlin català, ja aniré a veure el Gimnàstic de Manresa o la Monistrolenca. El cas és que ara, no sé si per casualitat o per la feina ben feta, ens podem permetre tenir jugadors de casa a l'equip titular. Tenim un porter decent (al qui jo canviaria, tot sigui dit), un gran central i un que va pel camí, dos cracs mundials i un nano molt prometedor a la mitja, i a dalt, el millor jugador del món i un nen que, si no s'espatlla, serà un altre crac. La majoria ja eren al primer equip, i el Guardiola aprofitarà el seu coneixement del filial per a fer-ne pujar més. Tant de bo que la propera Champions la guanyem amb 11 tios de la Masia. Però el cas és que la guanyem.
Boomp3.com

dijous, 2 d’octubre del 2008

Facebook


A aquestes alçades, suposo que ja tothom sap de què es tracta. Ningú no sap ben bé per a que serveix, però qui no està al Facebook no existeix. Aquesta xarxa social és, si més no en el meu entorn, omnipresent. Pràcticament tots els meus amics hi són, tot i que alguns són semi analfabets informàtics. Però si no són al facebook, queden exclosos de les converses, i es perden bona part de les relacions interpersonals. Si volen veure les fotos de quan érem joves, o els vídeos més inversemblants, han d'entrar al facebook.
Tot i això, i pel que he pogut comprovar, el facebook és un fenomen relativament adult. Els adolescents en passen bastant, perquè suposo que ja tenen altres eines per a comunicar-se. Els que som una mica més grans, que ja ens hem quedat un xic enrere en les noves tecnologies, hem trobat en el facebook una eina fàcil i molt versàtil per a relacionar-nos. A més, tot el tema Remember when, molt present en el meu cercle (tothom penja fotos i vídeos de l'any de la pera) no interessa en absolut als més joves. Els meus amics i jo, en canvi, gaudim de valent amb les fotos i els vídeos de les manis i les festes de la nostra joventut.
La gràcia de l'invent és la interrelació entre els usuaris. Jo sóc amic de X persones, que tenen X amics cadascú i així exponencialment. Jo, que tinc pocs amics reals i que sóc un xic selectiu a l'hora d'afegir-ne de virtuals, només tinc 77 amics, però el més normal és tenir-ne més de cent. Personatges públics, com ara en Titot, en tenen més de 500. A l'hora de la veritat, si vols, estàs connectat a tots els amics dels teus 77 amics, i això són milers de persones.
Per donar-te d'alta, només necessites una adreça de correu, i això fa que hi hagi molts perfils diguem-ne poc creïbles. Fins i tot hi ha hagut problemes amb gent que ha utilitzat noms de personatges públic per treure'n profit, o simplement per denigrar-los. Si a això hi afegim que molta gent afegeix amics sense conèixer-los realment, la cosa acaba degenerant, i una bona part de les relacions facebooqueres són més aviat irreals.
Jo procuro no afegir amics indiscriminadament, i només demano l'amistat de gent que conec en persona, llevat d'un parell d'excepcions. Ara bé, el que si que faig és acceptar totes les peticions d'amistat. Si algú vol ser el meu amic, jo encantat. No és que em ploguin les peticions, ni molt menys, però sempre hi ha algun amic d'un amic que ho demana.
Una altra cosa són els grups i els esdeveniments, on tinc un criteri molt més flexible. Tot i que no m'apunto a tot el que em suggereixen, deu n'hi do. També tinc certa tendència a bombardejar els amics amb grups i esdeveniments creats per mi, o sigui que no em puc queixar. Actualment formo part de 18 grups, i m'he apuntat a un bon grapat d'esdeveniments. Jo mateix he creat un parell de grups, un de dedicat al gran ninotaire manresà Pep Pèrez, i un altre de dedicat als amants del Joc de les comarques.
En fi, que queda clar que tenim poca feina, o que la que tenim no la fem. D'aquí a tres anys, ja ningú no se'n recordarà del Facebook, i hi haurà una altra xarxa que ens robarà el temps i rebaixarà la nostra productivitat (ja hi ha empreses de selecció de personal que repassen els perfils del facebook dels candidats). Mentrestant, gaudirem d'aquest invent que no serveix per a res però que ens ha esdevingut indispensable.

dijous, 18 de setembre del 2008

Marx i Darwin

Boomp3.com


No ho puc (ni ho vull) evitar, sóc marxista. Ni les suposades virtuts de la socialdemocràcia ni els errors comesos pel socialisme real no em faran desdir de les meves idees. Marx tenia raó, i la tenia, sobretot, en el seu anàlisi de l'economia i l'història.
Copio de la Viquipèdia:

"Els marxistes opinen que és el món material el que crea les idees, i que les contradiccions d'aquestes són reflex de les contradiccions materials. Així, sorgeix un mètode d'interpretació de la història, l'anomenat materialisme històric, segons el qual el desenvolupament de les forces productives és el motor de les diferents fases històriques per les quals ha passat la humanitat. Aquestes formen diferents classes socials, i una relació de domini d'unes sobre unes altres, la qual cosa desencadena una lluita de classes. L'anàlisi de les classes socials, els seus interessos materials i les relacions d'explotació permeten no solament una anàlisi de la història, sinó la creació de tota una sociologia que permet interpretar el present i predir el futur."

Completament d'acord. No són les idees les que fan canviar el món, sinó que és el món (el desenvolupament de les forces productives) el que fa canviar les idees. El pensament de cada època és esclau de la seva societat; les estructures materials constrenyen la nostra raó, i no podem pensar més enllà dels esquemes que ens són imposats.
I d'aquestes mordaces conceptuals no se n'escapen ni els científics. Tot i que la societat els veu sovint com a herois neutres, que es limiten a observar i descriure els fenòmens naturals, els científics estan fortament condicionats per les ideologies imperants, i difícilment el·laboraran teories que desafiïn l'ordre establert. És veritat que la ciència té màrtirs que s'enfrontaren a l'stablishment, però ho feren quan ja una bona part de la societat s'havia rebel·lat. Bruno i Galileu no van anar gaire més enllà de Copèrnic, que havia obert el camí des de dintre mateix del corrent principal. La revolució científica fou fruit d'una revolució molt més tangible. l'inici de l'edat Moderna, amb la irrupció de la burgesia i la davallada del poder eclesiàstic és el que fa possible que l'heliocentrisme s'imposi entre la comunitat científica. I sempre és així. Primer arriben els canvis econòmics i socials, i aleshores la ciència s'hi posa a l'alçada.
I si en voleu un exemple evident, mirem com va gestar-se una de les revolucions científiques més importants de la història, el Darwinisme. És difícil trobar un exemple més clar de com la ciència és deutora de l'estructura social en què neix. D'entrada, cal dir que el mateix Darwin admet que tot i haver fet el viatge amb el Beagle (on va veure l'evolució en acció), no va tenir la idea de la selecció natural fins que no va llegir l'Assaig sobre la població de Malthus, un llibre bàsicament econòmic i essencialment capitalista (només possible en un context capitalista). A més, altre cop Darwin reconeix que el mecanisme de selecció natural està inspirat en les teories d'Adam Smith, especialment en la noció de la mà invisible (els individus, qiue únicament cerquen el seu benefici, acaben ajudant a tota la comunitat). Aquesta és una de les bases de la teoria econòmica d'Smith, el teòric capitalista per definició. En una societat no capitalista, Darwin difícilment hagués pogut concebre la seva teoria.
I Darwin encara no va portar les coses gaire enllà, com si feren algun dels seus deixebles. En una altra mostra de la interconnexió entre estructura i superestructura, la ciència va utilitzar-se per a justificar les desigualtats econòmiques. Segons el darwinisme social, les nacions i els individus més adaptats tenen el dret (gairebé la obligació) de sotmetre els que s'han quedat enrere en la lluita per la supervivència. L'esclavisme no és res més que la demostració de la superioritat dels europeus sobre els endarrerits africans.
Amb tot això, no vull pas posar en dubte la validesa del darwinisme i de la selecció natural. L'evolució existeix, els organismes varien, i ho fan mitjançant la selecció natural. Ara bé, en un altre context, una teoria sobre l'evolució segur que hauria estat diferent, menys competitiva, més cooperativa, o vés a saber.
El marxisme, com a teoria històrica, té un problema. Descriu el que ha passat, i per tant, mai no s'equivoca. Per saber si la teoria és correcta, hauríem de saber que hauria passat si Darwin no hagués el·laborat la seva teoria. Segons prediu el marxisme, algú altre hauria arribat a les mateixes conclusions, ja que les forces materials haurien empés la ciència en la mateixa direcció. Però mai no sabrem que hauria passat sense Darwin. O si? Doncs resulta que en aquest cas, sí que tenim la resposta. Com és ben sabut, Alfred Russel Wallace va arribar a les mateixes conclusions que Darwin, en la mateixa època, i de manera completament independent. Davant aquesta coincidència de temps i lloc, només hi ha dues respostes. O bé es tracta d'un miracle, o bé Marx tenia raó, i els condicionants materials i socials són tan o més importants que els intel·lectuals a l'hora de conceptualitzar el món que ens envolta.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Que pagui Pujol



Boomp3.com


Per si algú encara no se n'havia adonat, he de dir-vos que els pinxos als restaurants d'inspiració basca a Catalunya són caríssims. Deixant de banda l'avarícia dels propietaris, hi ha una altra explicació del fenomen. Per tal de mantenir la comèdia pseudo-basca, aquests establiments funcionen amb un sistema basat en una mena de codi d'honor. Cada pinxo té un escuradents, que has de conservar; a l'hora de pagar, compten els escuradents i saben els pinxos que t'han de cobrar. Al País Basc, això funciona perfectament, però aquí la cosa no és tan fàcil. Els restauradors s'han adonat que molts escuradents desapareixen, i per tant, han hagut d'apujar els preus per cobrir les fuites. Com sempre, toca pagar justos per pecadors.
A Alemanya, els bars també es basen en un sistema similar. Quan demanes la cervesa, el cambrer et fa una marca al posa gots; quan vols pagar, compten les marques i saben el que has begut. Evidentment, si el sistema s'importés, tothom sortiria de casa amb posa gots de recanvi, i el preu de la cervesa també patiria la inflació.
I ara, als països civilitzats, han anat un pas més enllà. Tot i que molts no us ho creureu, vull explicar-vos algunes experiències de comerços basats en el sistema Pay-as-You-Wish (no sé mai com traduir aquestes paraules; pagaelquevulguis? paga-el-que-vulguis? "paga el que vulguis"?), que he conegut al bloc de Freakonomics.
A Seattle, per exemple, han obert un cafè, el Terra Bite, que no té llista de preus. Segons informa el The Seattle Times, "Ho heu llegit bé: sense preus. Els clients paguen com i quan volen, o no paguen. Això no importa als treballadors del cafè, que estan alliçonats per no mirar quan la gent posa els diners a la caixa metàl·lica". Són els anti-Starbucks, i de moment la cosa els funciona.
Un cas un xic diferent és el del City Café Bakery, a Ontario, Canadà. Allí sí que hi ha preus, però no hi ha ningú a la caixa. Segons explica el Bakers Journal, la gent es fa el compte, i el deixa a la caixa. Diuen que hi ha més gent que paga de més (per no haver de demanar canvi) que no pas escaquejats, i a més s'estalvien el sou del caixer.
I el negoci que a mi més em convenç el trobem a Berlín. Es tracta de tres Weinerei (bars de vi, cellers) distribuïts a diferents barris de la ciutat. El New York Times ens explica com funcionen: "Pel preu d'un Euro, llogues un got i pots tastar tots els vins que vulguis. Al final de la nit deixes els diners en una gran gerra, la quantitat que tu creguis que és justa." Els vins són bons, i també fan menjar. La gent acostuma a pagar entre 10 i 15 € per un sopar (entrant+amanida+vi). Un altre motiu per visitar Berlín, una ciutat amb una relació qualitat-preu insuperable.
Ja ho veieu, encara hi ha gent que confia en la bona fe de la gent. És clar que no viuen pas a casa nostra, on aquestes experiències no tindrien cap futur. A Alemanya, hi ha màquines de vendre diaris que funcionen amb el mateix sistema. Tu deixes l'euro a la guardiola i agafes el diari, però no hi ha cap mecanisme que obri la porta, que sempre està oberta. Aquí, la gent (potser no tots) no només no pagaria, sinó que escamparien tots els diaris per terra i encara forçarien la guardiola per quedar-se els diners.
I això no passa perquè aquí la gent tingui més barra, o estigui més mal educada. A Alemanya també n'hi ha, de maleducats. Però si algú agafa un diari sense pagar, serà assenyalat per la resta de ciutadans. Allí la majoria de la gent té consciència cívica, i això obliga als que no en tenen a anar amb compte. Aquí no, aquí ja pots cremar un contenidor a plena llum del dia, que ningú no et dirà res. I si robes un diari i algú et veu, encarà es fotrà a riure o fins i tot et felicitarà per ser tan llest. La picaresca, diran, tradició hispànica.
Jo sempre recordaré el meu primer viatge a Berlín. Estava esbroncant al meu fill (sense passar-me, que quedi clar) al mig del carrer, i una dona que passejava el gos se'm va plantar davant i, sense canviar el to de veu, em va etzibar: "l'època en què els fills tenien por dels pares ja ha passat. Aquesta no és manera de tractar un nen". Jo em vaig quedar a quadros. Ara imagineu-vos que vosaltres li diguéssiu això a algun pare català. Amb sort, us engegaria a la merda, i segons com hauríeu de sortir corrent.
Això si, cada Nadal batem el rècord de donacions a la Marató de TV3. Que no sigui dit, que els catalans som els més solidaris de tot lo món.

dissabte, 13 de setembre del 2008

Negre sobre blanc

Boomp3.com

Fa vuit o deu anys, en un curs sobre el món editorial, vaig descobrir el concepte del paper electrònic. Es tracta d'un aparell amb l'aparença de paper, molt prim, més o menys flexible, però amb les característiques d'una pantalla d'ordinador. Aleshores, la cosa semblava molt llunyana, i poca gent ho veia factible. Ara però, sembla que l'invent ja està gairebé a punt, i les seves possibilitats són encara més grans del que semblava. Si a això hi afegim l'aparició d'aparells com el Kindle d'Amazon o de software com el Microsoft Reader o el Plucker, sembla que la substitució dels llibres de paper pels llibres electrònics comença a acostar-se.
Hi ha molta gent a qui aquest canvi els provoca pànic. Jo, la veritat, és que crec que ja està trigant massa. Certament, els llibres són alguna cosa més que els receptacles de la literatura, però a mi el que m'interessa és llegir, no contemplar els llibres. L'únic avantatge clar del paper és la llegibilitat, però actualment el contrast de les noves eines ja és prou bo, i segur que en molt poc temps serà tan còmode llegir en pantalla com en paper. I els avantatges del llibre electrònic són enormes: Amb un sol aparell hi tens tots els llibres que vulguis; es redueix l'ús del paper i la tala d'arbres; pots llegir-hi el diari o connectar-te a Internet; et pots baixar el llibre que vulguis quan vulguis; pots comprar fragments de llibres (molt útil per a estudiants, que només necessiten un capítol en concret d'un manual, per exemple); pots baixar-te fragments de llibres gratuïts, i així poder decidir si compres l'obra sencera o no; pots fer-hi anotacions, comentaris i aclariments, i compartir-los... Amb les noves xarxes socials, les possibilitats són encara més grans. M'imagino que podrem consultar les paraules a la Viquipèdia, o bé penjar fragments dels llibres que ens agraden al Facebook, entre moltes altres coses.
De fet, tot i no tenir encara les eines més adequades, jo ja m'he passat en bona part als llibres electrònics. A la meva minúscula PDA ja hi tinc un centenar de llibres, que puc llegir en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Fent cua al CAP, al bus, al llit (sense haver de tenir el llum encès), al bar. La porto a la butxaca, i em serveix per a moltes altres coses. Dins hi tinc llibres de tota mena, que combino com em sembla. No he de pensar si em vindrà de gust llegir una novel·la policíaca, teatre isabelí o bé gaudir de l'humor anglès; tinc les obres completes de Shakespeare, tot Mankell i tot Wodehouse. Segons el moment, llegeixo el que que em ve de gust. I gratis! (legal no, però gratis!).
La gran incògnita és com reaccionaran les editorials. Tot i les veus apocalíptiques que de tant en tant se senten, el llibre electrònic no acabarà amb l'edició, sinó tot el contrari. Certament, amb les noves tecnologies, qualsevol pot publicar un llibre, ja que els costos d'impressió desapareixen. Ara bé, la impressió és una part molt petita de les despeses d'edició. Sense la maquetació, la correcció, la distribució, i la promoció, un llibre no te cap possibilitat d'arribar al públic. I tot això val diners. I el que és més important, sense editorials no hi ha filtres; en aquestes circumstàncies, el lector no sap per on començar a triar, i només els autors consagrats tenen possibilitats. Si entreu al catàleg del Projecte Gutemberg, on hi ha més de 100.000 llibres de domini public, us adonareu del difícil que és triar-ne un. Si no busqueu res en concret, us podeu tornar bojos. Al final, us acabareu decidint pels autors que ja coneixeu, perquè no hi ha cap altre criteri que us ajudi a decidir. Aquesta és la feina de les editorials; escollir els llibres que creuen que ens poden agradar, ajuntar-los en col·leccions, i així ajudar-nos a triar.
Quan entro en una llibreria sense cap llibre al cap, el primer que faig és buscar les novetats de Quaderns Crema, Anagrama o altres editorials que em generen confiança. Si busco un llibre per passar l'estona, se que a la col·lecció "Contraseñas" el trobaré, mentre que si vull un clàssic català, el buscaré a la MOLC. Com que en aquest país no hi ha crítics fiables, la única manera d'endevinar el valor d'un llibre és la "recomanació" de l'editorial. I si l'editorial et falla dos cops seguits, deixes de confiar-hi.
Per tant, crec que les editorials, d'una manera o d'una altra, seguiran fent la seva feina amb els llibres electrònics. De fet, per a les editorials petites, el canvi pot ser positiu, ja que s'estalviaran els costos d'impressió. Pel mateix motiu, les literatures minoritzades com la nostra, també en poden sortir afavorides. El gran perill és, però, la pirateria. Fotocopiar un llibre no és rentable, però per a copiar un llibre electrònic només cal apretar un parell de botons. La indústria discogràfica (i una part de la indústria editorial) és molt forta, i amb un marge de beneficis enorme que pot permetre's deixar de guanyar uns quants milions l'any. Però les editorials petites i mitjanes molt sovint estan al límit, i la pirateria les podria ferir de mort. No se pas com s'ha de solucionar tot aquest tema (aviat faré una entrada que analitzi el fenomen), però cal trobar la manera d'assegurar la pervivència de les editorials independents (o crear una estructura de cooperatives d'escriptors). D'altra manera, només els autors de Bestsellers o els escriptors en llengües majoritàries podran arribar al gran públic.
I el paper? doncs, segurament, els llibres de paper no desapareixeran mai del tot. Per molt que els tingués en disc dur, jo mai no em desfaré de la meva biblioteca, i segur que es seguirà editant grans obres en enquadernacions de luxe. Però la majoria de formats desapareixeran. Quin sentit tindran els llibres de butxaca, o bé les enciclopèdies i diccionaris? Qui vol llibres de text, si aviat a cada pupitre hi haurà un ordinador amb Internet? Qui prefereix un Atles ill·lustrat al Google Maps? (bé, jo mateix; però el GMaps és molt més útil). Per a que volem un llibre de cuina, si al Youtube podem veure cuinar l'Adrià (o l'àvia Remei)?
En fi, que espero, aviat, poder llegir el Regió 7, la revista Q i l'últim llibre del Monzó en el mateix aparell. Un aparell que podré guardar-me a la butxaca, amb connexió wifi per baixar-me el que vulgui on vulgui, i amb el que també pugui entrar al Facebook, llegir el correu o fer una vídeo-conferència. Tot plegat, amb qualitat, definició i espai.

dissabte, 30 d’agost del 2008

Perpinyà, la catalana

Boomp3.com

D'entrada, he de confessar que no sóc cap gran amant de la fotografia. Les fotos, per a mi, són poc més que retalls de realitat, i les considero més un substitut de la memòria que no pas un art. Tot i així, he de reconèixer que, en les mans adequades, una càmera de fotos pot esdevenir una eina artística de primera magnitud. I si aquestes mans són, a més, compromeses, les fotografies es poden convertir en portaveus de les injustícies i els desequilibris mundials. El fotoperiodisme és, sovint, la nostra porta d'entrada als conflictes dels països empobrits, i una foto ha servit, més d'un cop, per a despertar les nostres adormides consciències.
I resulta que el festival de fotoperiodisme més important del món es celebra, des de fa 20 edicions, a casa nostra. El Visa pour l’image de Perpinyà és una referència per a tots els amants de la fotografia, i la ciutat rossellonesa es converteix en la capital mundial del fotoperiodisme durant una setmana. De l'1 al 7 de setembre podeu trobar a Perpinyà un grapat d'exposicions, vetllades fotogràfiques i altres activitats relacionades amb el tema. Si entreu a la pàgina del festival, hi trobareu tota la informació necessària, i podreu fer un tastet de les fotografies que s'hi mostren.
Ja us dic que a mi no m'entusiasma la fotografia, però el meu germà, que n'és un apassionat, no es perd aquesta cita anual . El festival val molt la pena, i a més, pot servir per a (re)descobrir Perpinyà, una ciutat, com diu el tòpic, tan propera i tan llunyana a l'hora. A poc més de dues hores de Manresa, Perpinyà és una ciutat que m'encanta. No és ni massa gran ni massa petita, té un centre històric molt bonic, amb monuments interessants, i una vida al carrer prou intensa. Té les coses bones de l'estat francès sense perdre les coses bones catalanes. Suposo que si grates una mica la superfície, trobes les coses dolentes franceses i les catalanes, però així per sobre, la ciutat m'agrada molt.
A la web del festival hi ha una secció titulada Guia pràctica de Perpinyà, on trobareu informació sobre la ciutat, com arribar-hi, on menjar i veure i on dormir. Si encara no l'heu visitada mai, aprofiteu aquests dies, i si no, aneu a veure un partit de la USAP, que també val molt la pena. Més enllà del tòpics sobre la llengua, els gitanos i les senyeres, Perpinyà és una ciutat que no podem deixar-nos perdre.
És veritat que la catalanitat perpinyanenca és molt sovint folklòrica, i que la llengua hi té una presència més aviat escarransida. Però també és cert que la feina d'Arrels, de la Bressola, i d'altres entitats que treballen per enfortir la catalanitat de la Catalunya Nord, ha significat una revifalla de la llengua i de la cultura. Ara que ni tan sols cal descanviar moneda per anar-hi, és l'hora de descobrir no només Perpinyà, sinó totes les comarques de l'altra banda de la línia, una línia molt més real del que voldríem, que durant anys ha impedit la comunicació entre les dues parts del país. Una línia tan real i tan tangible com la que ens separa del País Valencià, que sovint sembla tan diferent i tan llunyà com si es trobés en un altre estat.
No hem de deixar que els enemics del país se surtin amb la seva; no ens podem permetre viure d'esquena a la resta de territoris catalans. No s'hi val a criticar Terra Mítica i lloar Port Aventura, o a meravellar-nos del Circuit de Catalunya mentre denigrem el de València. Ens riem de l'alemanyització de Mallorca, com si les costes principatines fossin verges de turisme. A Perpinyà hi ha molta gent que no se sent catalana. Però també n'hi ha molta a Barcelona, i no per això hi renunciarem.
Per cert, si aneu per aquelles terres, no oblideu tastar les especialitats locals, i molt especialment el Muscat (que s'hauria de dir Moscat), un vi blanc, dolç, semblant al moscatell. És boníssim, ideal per als postres, però que també es beu com a aperitiu. Degut a la ingent quantitat que en vàrem consumir durant la nostra primera visita a l'estadi Aimé Giral, va donar nom a una efímera penya de suporters manresans de la USAP.

dilluns, 18 d’agost del 2008

Més jocs olímpics

Boomp3.com


Jo sóc dels que penso que la natura és molt sàbia, però que els humans ho són (ho poden ser) encara més. Els paisatges naturals no em deixen indiferent, però m'agraden molt més els paisatges urbans. Si he de triar entre la catedral de Chartres i el Matternhorn, sempre em quedaré amb el gòtic. Entre el so d'un riu i l'ska, sempre l'ska. Entre una foto del Gran Canyó i un Malèvitx, sempre Malèvitx.
El que fa diferent a la humanitat, el nostre fet diferencial, és la modificació de la natura. Els animals mai no faran catedrals, ni tampoc mai inventaran un esport. Els esports són arbitraris, complexos, humans. Qualsevol infant, si troba una pilota, el primer que fa és xutar-la, és el més natural. A partir d'aquí, però, s'ha creat tot un conjunt de normes i regles que han fet possible el futbol tal i com el coneixem. El que en origen és poc més que un acte reflex, es converteix en un esport i, segons qui el practiqui, en un art.
Tot i això, els instints primaris perduren. Tot mirant l'atletisme olímpic, m'adono que, de vegades, la natura és apassionant. No calen normes, regles, prohibicions. D'aquí a allà. El que arribi primer, guanya. Les curses són l'esport nu, l'home contra l'home. Aquí no s'hi valen les excuses; ets tu contra l'altre. I tant se val la distància, dels 100 a la marató. Totes tenen alguna cosa. Els 100 i 200 són explosius, sents l'adrenalina. Els 400 requereixen una resistència ala velocitat brutal. Els 800 (els meus preferits) tenen velocitat, resistència i tàctica. Els 1500 són molt tàctics, però també molt bells. I el fons és increïble. Veure el Bekele, després de 9.600 metres, apretant a corre com un esperitat és una experiència inoblidable.
Ara bé, el que va fer l'altre dia l'Usain Bolt als 100 metres sobrepassa qualsevol explicació. No se si és que va dopat fins les celles, però el que vaig veure l'altre dia em va deixar sense alè. No va sortir massa bé, però als 50 metres ja anava davant, i als 80 metres es va deixar anar. I va fer rècord del món! Jo no havia vist una cosa semblant des del Ben Johnson, amb l'afegit que el Bolt és un corredor molt plàstic, estèticament admirable. Si segueix així, arribarà a baixar de 9.50.
Fora de les curses, l'atletisme em cansa. Els salts m'avorreixen, sobretot des de que no hi ha cubans ni soviètics al capdavant. Sense el Sotomayor, el Bubka i el Pedroso, trobo que hi ha massa intents, em perdo amb les alçades i m'exasperen els temps morts. Els llançaments mai no m'han interessat massa, i també se'm fan llargs i avorrits. I pel que fa a aquell monstre que s'entesten a incloure al programa, a aquella aberració anomenada marxa atlètica, prefereixo no parlar-ne. Els amants de l'atletisme pensareu que sóc un ignorant, però no hi puc fer res més.
Ja queda poc perquè els jocs s'acabin i tornem a la normalitat del futbol per dinar i per sopar (per sort!), però mentre durin, intentaré gaudir al màxim de les curses, aveure si el Bolt guanya els 200. I a veure si s'acosta al rècord de 19,66 del Michael Johnson (que mai hauría d'haver gosat trencar el rècord del gran Pietro Mennea.



Pel que fa a la resta, les olimpíades estan prou bé. Els espanyols guanyen medalles, però menys de les que em pensava, i els xinesos van davant al medaller. I TV3, com no podia ser d'altra manera, continua la seva campanya d'espanyolització. Només parla dels espanyols (i una mica del Phepls), i parla d'ells com si fosin dels nostres. En canvi, la primera medalla catalana d'aquests jocs no es va ni comentar. En la cursa en què Phleps va guanyar el seu segon or, els 4X100, el perpinyanenc Frédérick Bousquet va aconseguir la plata, però això no és suficient per sortir a les noticies de TV3 (ni de cap altra cadena pública catalana). Com que neda per França, no compta com a català. Ja ho sabeu, ser catalans és la nostra manera de ser espanyols, i si no ets espanyol, no pots ser català. L'excusa serà que el Bousquet se sent francés i ni tan sols parla català, però això no s'aplica al Tamudo ni al Sergio García. El cert és que TV3 és una televisió autonòmica, i no aspira a ser una televisió nacional. Ja s'ho trobaran.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Pequin 2008

Boomp3.com

Ja han començat les olimpíades, i si no hi ha res de nou, seran uns altres jocs avorrits i previsibles. Per a mi, la gràcia de l'invent es va acabar just quan va caure el mur de Berlín. A partir de Barcelona 92, les olimpíades van perdre tot el seu encant. D'entrada, és difícil gaudir dels jocs amb un grapat d'amics a la presó, i més encara si els amics estan tancats precisament per netejar la imatge del país (d'Espanya) durant les olimpíades. Barcelona em va servir, també, per descobrir que darrera l'esperit olímpic i tota la parafernàlia, s'amaguen interessos molt més bruts.
Però el cop definitiu, el que realment em va amargar els jocs, va ser no poder veure aquells magnífics (i magnífiques!) atletes amb allò tan bonic de CCCP (o DDR!) brodat al pit. Veure'ls arrossegar-se amb les sigles CEI va ser un insult insuportable a l'esperit soviètic. Des d'aleshores, l'esport no ha estat el mateix.
Ja intento anar amb Rússia, però em costa molt. La Xina tampoc m'acaba de convèncer, i només queda recolzar els cubans. No aspiren a gaire, però com a mínim guanyaran alguna medalla. I almenys en un esport, podrem reviure aquells duels capitalisme-socialisme; els cubans intentaran revalidar el títol olímpic de beisbol, contra els poderosos ianquis, actuals campions del món. Que una petita illa del carib els prengui el títol en el seu esport nacional els fa molt mal, però si a sobre qui guanya és Cuba, l'orgull ianqui queda per terra.
A part del beisbol i l'atletisme, l'interès dels jocs es centrarà en el medaller, a veure si la Xina pot desbancar els americans. Si els xinesos guanyen alguna medalla a la piscina i a l'estadi d'atletisme, tot és possible. Ja us dic que els xinesos no em cauen gaire simpàtics (no perquè siguin comunistes, sinó perquè no en son prou), però els hauré de donar suport en totes les proves. En els assumptes quotidians, no sóc especialment antiamericà, i fins i tot diria que els respecto força. Però en l'esport els tinc un odi visceral, i no puc suportar veure'ls amb aquella cara de tòtils i la mà al pit cantant el barres i estrelles. Per tant, m'agradi o no, hauré de ser pro-xinés durant tres setmanes.
Per acabar d'amargar-me els jocs, resulta que és molt probable que Espanyi guanyi un bon grapat de medalles. Quan jo era petit, guanyaven les de vela i alguna més, quatre o cinc anant bé, i amb les retransmissions de TVE podíem seguir els moments importants de totes les competicions. Ara, si un espanyol està fent els vuitens de final del concurs d'esgrima, en el passen per davant de la final dels 4x400, que amb una mica de sort podrem veure en diferit mitja hora després. Espanya guanya medalles, i a sobre ens quedem sense veure el que ens agrada.
Tot plegat és culpa del pla ADO, un munt de diners que l'Estat i algunes empreses es gasten per aconseguir que l'esport espanyol sigui capdavanter. L'esport sempre ha estat utilitzat en la propaganda política, i s'ha utilitzat per demostrar la vitalitat i la fortalesa dels països. Quan un país va bé, el seu esport també va bé. Però aquí s'han volgut invertir els termes, i s'han pensat que si l'esport anava bé, el país també hi aniria. L'esport espanyol està molt bé, però el país continua sent una ruïna; tenen molts esportistes d'alt nivell, però segueixen sense científics, artistes ni homes d'estat.
Després de la comèdia de l'Eurocopa, i un cop retirada la crosta, tenia ganes de veure quin seguiment feia TV3 de les olimpíades. Després de dos dies, ja està ben clar quina serà la tònica. Espanya, Espanya, Espanya. Ja se que no es cap sorpresa, però cada cop són més descarats. Només parlen dels espanyols i una mica dels americans. Un cop repassats els resultats d'aquests, passem al Barça. Entrevisten tots els espanyols que els passin per davant, i ja ni dissimulen amb l'excusa de les seleccions "formades bàsicament per catalans".
En fi, que no n'espero gaire, d'aquests jocs. Em conformo amb poder gaudir de l'atletisme, la gimnàstica i alguna coseta més. Confio en Cuba, i espero que em donin alguna alegria. A part d'això, resar perquè Espanya guanyi les menys medalles possibles i perquè el Phelps s'ofegui a la piscina tot perseguint l'Spitz. Mentre no hi hagi una altra Marita Koch o un altre Sergei Bubka, no em queda cap altre consol. Ja se que alguns volen embrutar el nom de la gran Koch amb insinuacions de dopatge. No se d'on ho treuen. Mireu, això és un rècord del món, i la resta tonteries. Va fer 47.60. Ara, el rècord d'Espanya masculí està a 47.70!





dimarts, 5 d’agost del 2008

Shakespeare





Diumenge vaig anar al teatre. Vaig assistir al Festival Shakespeare de Mataró (anteriorment es feia a Santa Susanna), i vaig veure-hi El Rei Lear, del director Oriol Broggi i la companyia La Perla 29. La representació no va ser res de l'altre món, però la força del text de Shakespeare es va deixar sentir, i molt. Molta gent, des del Dr. Samuel Johnson fins a Harold Bloom, ha intentat explicar la grandesa del Bard, però les nostres paraules són insuficients per explicar el seu geni. Alguns posen l'èmfasi en les temàtiques, altres en la profunditat dels personatges, i encara d'altres en el domini del llenguatge.
Jo no se el perquè, desconec els mecanismes que ho fan possible, però puc assegurar-vos que Shakespeare és diferent. Les seves trames, els seus diàlegs, els personatges; tot és grandiós. El seu teatre em fa arribar a cims que cap altre autor em permet visitar. Com ja vaig dir en una altra entrada, fins i tot sense entendre del tot l'anglès, les representacions en la llengua original em posen els pels de punta.
L'altre dia, a la representació del Rei Lear, vaig viure en directe un dels moments més intensos de l'obra shakespeariana, l'entrada en escena de l'ancià rei amb la seva filla petita morta als braços. El moment és d'una intensitat brutal, i en comptades ocasions l'art ha arribat a un patetisme semblant. Qui no plora amb el final de Lear és que no te sentiments. I això que el rei no és, precisament, un personatge simpàtic.
Shakespeare és un geni, i a més és un geni popular, respectat en el seu temps, i venerat sempre. Bona part de la grandesa del d'Stratford rau en la poca dificultat dels seus textos, que el fan molt accessible per a tots els públics. en aquest aspecte, només Cervantes és comparable a l'anglès, i els dos queden molt lluny d'autors meravellosos però difícils com Joyce, Kafka o Dant (tot i que de vegades, aquesta mateixa dificultat és la que ens fa gaudir de les seves obres).
Als països anglosaxons, Shakespeare és omnipresent. I això, en la nostra època, no sempre és una bona cosa. Per culpa d'una certa postura anti intel·lectual, força estesa actualment, sovint veiem Shakespeare convertit en un símbol de l'art encarcarat i avorrit. En les pel·licules i sèries americanes, els seus llibres són, juntament amb l'acné i els quilos, els grans enemics de la joventut. Per a l'hedonisme més buit i consumista, la literatura és un destorb. Fins i tot el gran Rowan Atkinson, gran admirador del poeta, ha dedicat un parell d'esquetxos a riure's de Shakespeare. En un especial de l'escurçó negre, Edmund colpeja el poeta, de part de tots els estudiants anglesos que l'hauran de suportar en el futur. Entenc la broma, i si jo hagués nascut a Anglaterra, aquesta entrada segurament lloaria Cervantes. Quan ets estudiant, no t'agrada llegir a la força, i costa molt copsar la bellesa artística de l'obra quan la teva preocupació és aprovar l'examen que et posaran sobre el llibre.



Tot i així, Shakespeare segueix sent Shakespeare. I no només són les seves grans tragèdies (Hamlet, Macbeth, Lear) les que ens arriben dins l'ànima. També hi ha obres menors magnífiques. La tempestat, Romeu i Julieta, El mercader de Venècia, El somni d'una nit d'estiu,...La seva obra és plena de moments sublims, que han estat representats milers de vegades. Mireu si no aquest fragment de Ser o no ser, d'Ernst Lubitsch, on s'utilitza un fragment d'El mercader de Venècia per enfrontar-se a Hitler:



I per acabar, el meu moment shakesperià preferit. El discurs de Marc Antoni al funeral de Juli Cèsar (versió original). El millor discurs polític de la història de la literatura, i un exemple de com l'oratòria pot commoure les masses. L'homenet del bigoti del vídeo anterior en sabia molt, d'això.