Art i entreteniment

Aquests dies estic rellegint un dels meus llibres preferits, La cartoixa de Parma. Sempre que començo aquesta novel·la d'Stendhal, recordo les paraules que Italo Calvino hi dedicà en un article:

"Molts joves tindran una il·luminació des de la primera pàgina, i es convenceran d'immediat que aquesta ha de ser per força la millor novel·la del món, i hi reconeixeran la novel·la que sempre havien volgut llegir i que servirà de pedra de toc per a totes les que llegiran després."

Els grans llibres són així. Ens il·luminen la vida, ens fan sentir coses que mai havíem sospitat poder sentir. Això està a l'abast només dels més grans, i Stendhal, sense cap dubte, ho és. No és un autor fàcil, però tampoc és obscur; explica històries quotidianes, però eleva el nostre esperit fins a regions ignotes. La Cartoixa i el Roig i el Negre són llibres que permeten, que gairebé exigeixen, la relectura. He llegit les dues novel·les tres o quatre cops, i cada vegada n'he gaudit tant o més que l'anterior. Aquesta és una de les característiques que segons Calvino defineixen els Clàssics: "els clàssics són aquells llibres dels que es diu: «l'estic rellegint» enlloc de «l'estic llegint»".
L'altre dia, no recordo en quin programa de ràdio, un crític cultural es queixava de la pervivència de la separació entre alta cultura i cultura popular. Segons ell, les dues cultures són igual de vàlides, i la separació hauria de ser entre la cultura que ens fa conscients de la realitat i la que ens evadeix del dia a dia. Entenc l'argument, i recolzo el suport a la Cultura popular, que en cap cas és menys cultura que l'altra. Ara bé, no totes les manifestacions culturals són iguals, i la qualitat intrínseca de les obres (tan difícil de definir i d'avaluar) és la que situa cada obra dins una escala més o menys objectiva d'excel·lència.
Tot i això, la separació entre, per exemple, la literatura d'evasió i la literatura d'introspecció (per no dir alta literatura) existeix; i el mateix passa amb el cinema, el còmic o el teatre. De vegades és difícil saber si una obra és d'un grup o d'un altre, però hi ha un indicador que no falla: Les ganes que tenim d'arribar a la última pàgina. Quan llegeixo una novel·la de l'Agatha Christie (i ho faig molt sovint), l'interès radica en acabar el llibre, per saber qui és l'assassí. El mateix passa en una pel·licula d'acció. Volem veure el final, saber si l'heroi es salva o si l'amant retroba l'amor perdut. Si llegim una gran novel·la, per contra, el que volem és gaudir de cada pàgina, allargar el plaer, que el llibre no s'acabi mai. Hi ha una diferència d'atenció molt important entre les dues lectures. En la cultura d'evasió, les formes, les paraules, tenen poc interès. Com deia Txéjov, si es descriu un clau és perquè allí hi acabarà penjat algun cadàver. En l'alta cultura, en canvi, les paraules, les formes, són el principal; podem passar llargues estones degustant una descripció, anant endavant i endarrere, gaudint de cada paraula.
No és només que els uns en facin pensar i els altres no; hi ha quelcom més, una sensació interior, un salt qualitatiu. A mi m'agrada molt llegir el Mortadelo, i puc passar-me hores contemplant les divertidíssimes vinyetes de l'Ibañez. Però el que sento contemplant Les filadores de Velázquez és molt diferent. Puc disfrutar molt llegint les novel·les del Wallander, però Shakespeare és una altra cosa. Tot i això, hi ha còmics extraordinaris, i les històries detectivesques del Borges tenen una profunditat poques vegades igualades.
El que fa gran una obra no és el mitjà, ni el tema, ni l'origen; el que la fa gran és la qualitat. La dificultat, òbviament, és trobar un cànon, una mesura de qualitat vàlida. Però aquesta mesura és sempre subjectiva, i per tant mai podrem tenir un rànquing vàlid de qualitat. Tot i així, hi ha obres tan grans que generen un consens sobre el seu valor cultural. Shakespeare, per exemple. No son només els temes, no són només els personatges, no són només els diàlegs; és tot plegat i molt més. Els meus coneixement d'anglès són limitats, i tot i que em permeten llegir textos contemporanis, són del tot insuficients per seguir una obra del mestre. Però les traduccions al català són prou bones, i em permeten gaudir del Macbeth sense problemes. Tot i així, de vegades em ve de gust tastar-lo en la llengua original, i Shakespeare és tan gran que, sense entendre del tot el text, disfruto com un camell només amb la sonoritat. Si no em creieu, escolteu això, encara que no sapigueu anglès:

Aquí teniu en Marlon Brando, Marc Antoni al funeral de Juli Cèsar:




O bé el Kenneth Branagh i el famosíssim soliloqui de Hamlet:




L'art, quan realment és gran, genera unes sensacions, uns estats d'ànim, inigualables. El que jo sento amb La Cartoixa de Parma és molt diferent del que sento amb l'Assassinat a l'Orient Express. Amb l'esport em passa el mateix. Una cosa és el que sento veient les grans jugades del Romario o l'assaig de França contra Nova Zelanda del 94, i l'altra el que sento quan veig un Alemanya-Polònia. Amb els primers hi gaudeixo, experimento plaer; amb un partit sense màgia, simplement (i no es poc) em diverteixo.
Suposo que a questa és la diferència entre l'alta cultura i la cultura a seques, entre el que és sublim i el que simplement és art. Stendhal provoca plaer, l'Ibañez ens diverteix. I els grans, els realment grans (Shakespeare i Romario), ens donen les dues coses.