dijous, 18 de setembre de 2008

Marx i Darwin

Boomp3.com


No ho puc (ni ho vull) evitar, sóc marxista. Ni les suposades virtuts de la socialdemocràcia ni els errors comesos pel socialisme real no em faran desdir de les meves idees. Marx tenia raó, i la tenia, sobretot, en el seu anàlisi de l'economia i l'història.
Copio de la Viquipèdia:

"Els marxistes opinen que és el món material el que crea les idees, i que les contradiccions d'aquestes són reflex de les contradiccions materials. Així, sorgeix un mètode d'interpretació de la història, l'anomenat materialisme històric, segons el qual el desenvolupament de les forces productives és el motor de les diferents fases històriques per les quals ha passat la humanitat. Aquestes formen diferents classes socials, i una relació de domini d'unes sobre unes altres, la qual cosa desencadena una lluita de classes. L'anàlisi de les classes socials, els seus interessos materials i les relacions d'explotació permeten no solament una anàlisi de la història, sinó la creació de tota una sociologia que permet interpretar el present i predir el futur."

Completament d'acord. No són les idees les que fan canviar el món, sinó que és el món (el desenvolupament de les forces productives) el que fa canviar les idees. El pensament de cada època és esclau de la seva societat; les estructures materials constrenyen la nostra raó, i no podem pensar més enllà dels esquemes que ens són imposats.
I d'aquestes mordaces conceptuals no se n'escapen ni els científics. Tot i que la societat els veu sovint com a herois neutres, que es limiten a observar i descriure els fenòmens naturals, els científics estan fortament condicionats per les ideologies imperants, i difícilment el·laboraran teories que desafiïn l'ordre establert. És veritat que la ciència té màrtirs que s'enfrontaren a l'stablishment, però ho feren quan ja una bona part de la societat s'havia rebel·lat. Bruno i Galileu no van anar gaire més enllà de Copèrnic, que havia obert el camí des de dintre mateix del corrent principal. La revolució científica fou fruit d'una revolució molt més tangible. l'inici de l'edat Moderna, amb la irrupció de la burgesia i la davallada del poder eclesiàstic és el que fa possible que l'heliocentrisme s'imposi entre la comunitat científica. I sempre és així. Primer arriben els canvis econòmics i socials, i aleshores la ciència s'hi posa a l'alçada.
I si en voleu un exemple evident, mirem com va gestar-se una de les revolucions científiques més importants de la història, el Darwinisme. És difícil trobar un exemple més clar de com la ciència és deutora de l'estructura social en què neix. D'entrada, cal dir que el mateix Darwin admet que tot i haver fet el viatge amb el Beagle (on va veure l'evolució en acció), no va tenir la idea de la selecció natural fins que no va llegir l'Assaig sobre la població de Malthus, un llibre bàsicament econòmic i essencialment capitalista (només possible en un context capitalista). A més, altre cop Darwin reconeix que el mecanisme de selecció natural està inspirat en les teories d'Adam Smith, especialment en la noció de la mà invisible (els individus, qiue únicament cerquen el seu benefici, acaben ajudant a tota la comunitat). Aquesta és una de les bases de la teoria econòmica d'Smith, el teòric capitalista per definició. En una societat no capitalista, Darwin difícilment hagués pogut concebre la seva teoria.
I Darwin encara no va portar les coses gaire enllà, com si feren algun dels seus deixebles. En una altra mostra de la interconnexió entre estructura i superestructura, la ciència va utilitzar-se per a justificar les desigualtats econòmiques. Segons el darwinisme social, les nacions i els individus més adaptats tenen el dret (gairebé la obligació) de sotmetre els que s'han quedat enrere en la lluita per la supervivència. L'esclavisme no és res més que la demostració de la superioritat dels europeus sobre els endarrerits africans.
Amb tot això, no vull pas posar en dubte la validesa del darwinisme i de la selecció natural. L'evolució existeix, els organismes varien, i ho fan mitjançant la selecció natural. Ara bé, en un altre context, una teoria sobre l'evolució segur que hauria estat diferent, menys competitiva, més cooperativa, o vés a saber.
El marxisme, com a teoria històrica, té un problema. Descriu el que ha passat, i per tant, mai no s'equivoca. Per saber si la teoria és correcta, hauríem de saber que hauria passat si Darwin no hagués el·laborat la seva teoria. Segons prediu el marxisme, algú altre hauria arribat a les mateixes conclusions, ja que les forces materials haurien empés la ciència en la mateixa direcció. Però mai no sabrem que hauria passat sense Darwin. O si? Doncs resulta que en aquest cas, sí que tenim la resposta. Com és ben sabut, Alfred Russel Wallace va arribar a les mateixes conclusions que Darwin, en la mateixa època, i de manera completament independent. Davant aquesta coincidència de temps i lloc, només hi ha dues respostes. O bé es tracta d'un miracle, o bé Marx tenia raó, i els condicionants materials i socials són tan o més importants que els intel·lectuals a l'hora de conceptualitzar el món que ens envolta.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Que pagui Pujol



Boomp3.com


Per si algú encara no se n'havia adonat, he de dir-vos que els pinxos als restaurants d'inspiració basca a Catalunya són caríssims. Deixant de banda l'avarícia dels propietaris, hi ha una altra explicació del fenomen. Per tal de mantenir la comèdia pseudo-basca, aquests establiments funcionen amb un sistema basat en una mena de codi d'honor. Cada pinxo té un escuradents, que has de conservar; a l'hora de pagar, compten els escuradents i saben els pinxos que t'han de cobrar. Al País Basc, això funciona perfectament, però aquí la cosa no és tan fàcil. Els restauradors s'han adonat que molts escuradents desapareixen, i per tant, han hagut d'apujar els preus per cobrir les fuites. Com sempre, toca pagar justos per pecadors.
A Alemanya, els bars també es basen en un sistema similar. Quan demanes la cervesa, el cambrer et fa una marca al posa gots; quan vols pagar, compten les marques i saben el que has begut. Evidentment, si el sistema s'importés, tothom sortiria de casa amb posa gots de recanvi, i el preu de la cervesa també patiria la inflació.
I ara, als països civilitzats, han anat un pas més enllà. Tot i que molts no us ho creureu, vull explicar-vos algunes experiències de comerços basats en el sistema Pay-as-You-Wish (no sé mai com traduir aquestes paraules; pagaelquevulguis? paga-el-que-vulguis? "paga el que vulguis"?), que he conegut al bloc de Freakonomics.
A Seattle, per exemple, han obert un cafè, el Terra Bite, que no té llista de preus. Segons informa el The Seattle Times, "Ho heu llegit bé: sense preus. Els clients paguen com i quan volen, o no paguen. Això no importa als treballadors del cafè, que estan alliçonats per no mirar quan la gent posa els diners a la caixa metàl·lica". Són els anti-Starbucks, i de moment la cosa els funciona.
Un cas un xic diferent és el del City Café Bakery, a Ontario, Canadà. Allí sí que hi ha preus, però no hi ha ningú a la caixa. Segons explica el Bakers Journal, la gent es fa el compte, i el deixa a la caixa. Diuen que hi ha més gent que paga de més (per no haver de demanar canvi) que no pas escaquejats, i a més s'estalvien el sou del caixer.
I el negoci que a mi més em convenç el trobem a Berlín. Es tracta de tres Weinerei (bars de vi, cellers) distribuïts a diferents barris de la ciutat. El New York Times ens explica com funcionen: "Pel preu d'un Euro, llogues un got i pots tastar tots els vins que vulguis. Al final de la nit deixes els diners en una gran gerra, la quantitat que tu creguis que és justa." Els vins són bons, i també fan menjar. La gent acostuma a pagar entre 10 i 15 € per un sopar (entrant+amanida+vi). Un altre motiu per visitar Berlín, una ciutat amb una relació qualitat-preu insuperable.
Ja ho veieu, encara hi ha gent que confia en la bona fe de la gent. És clar que no viuen pas a casa nostra, on aquestes experiències no tindrien cap futur. A Alemanya, hi ha màquines de vendre diaris que funcionen amb el mateix sistema. Tu deixes l'euro a la guardiola i agafes el diari, però no hi ha cap mecanisme que obri la porta, que sempre està oberta. Aquí, la gent (potser no tots) no només no pagaria, sinó que escamparien tots els diaris per terra i encara forçarien la guardiola per quedar-se els diners.
I això no passa perquè aquí la gent tingui més barra, o estigui més mal educada. A Alemanya també n'hi ha, de maleducats. Però si algú agafa un diari sense pagar, serà assenyalat per la resta de ciutadans. Allí la majoria de la gent té consciència cívica, i això obliga als que no en tenen a anar amb compte. Aquí no, aquí ja pots cremar un contenidor a plena llum del dia, que ningú no et dirà res. I si robes un diari i algú et veu, encarà es fotrà a riure o fins i tot et felicitarà per ser tan llest. La picaresca, diran, tradició hispànica.
Jo sempre recordaré el meu primer viatge a Berlín. Estava esbroncant al meu fill (sense passar-me, que quedi clar) al mig del carrer, i una dona que passejava el gos se'm va plantar davant i, sense canviar el to de veu, em va etzibar: "l'època en què els fills tenien por dels pares ja ha passat. Aquesta no és manera de tractar un nen". Jo em vaig quedar a quadros. Ara imagineu-vos que vosaltres li diguéssiu això a algun pare català. Amb sort, us engegaria a la merda, i segons com hauríeu de sortir corrent.
Això si, cada Nadal batem el rècord de donacions a la Marató de TV3. Que no sigui dit, que els catalans som els més solidaris de tot lo món.

dissabte, 13 de setembre de 2008

Negre sobre blanc

Boomp3.com

Fa vuit o deu anys, en un curs sobre el món editorial, vaig descobrir el concepte del paper electrònic. Es tracta d'un aparell amb l'aparença de paper, molt prim, més o menys flexible, però amb les característiques d'una pantalla d'ordinador. Aleshores, la cosa semblava molt llunyana, i poca gent ho veia factible. Ara però, sembla que l'invent ja està gairebé a punt, i les seves possibilitats són encara més grans del que semblava. Si a això hi afegim l'aparició d'aparells com el Kindle d'Amazon o de software com el Microsoft Reader o el Plucker, sembla que la substitució dels llibres de paper pels llibres electrònics comença a acostar-se.
Hi ha molta gent a qui aquest canvi els provoca pànic. Jo, la veritat, és que crec que ja està trigant massa. Certament, els llibres són alguna cosa més que els receptacles de la literatura, però a mi el que m'interessa és llegir, no contemplar els llibres. L'únic avantatge clar del paper és la llegibilitat, però actualment el contrast de les noves eines ja és prou bo, i segur que en molt poc temps serà tan còmode llegir en pantalla com en paper. I els avantatges del llibre electrònic són enormes: Amb un sol aparell hi tens tots els llibres que vulguis; es redueix l'ús del paper i la tala d'arbres; pots llegir-hi el diari o connectar-te a Internet; et pots baixar el llibre que vulguis quan vulguis; pots comprar fragments de llibres (molt útil per a estudiants, que només necessiten un capítol en concret d'un manual, per exemple); pots baixar-te fragments de llibres gratuïts, i així poder decidir si compres l'obra sencera o no; pots fer-hi anotacions, comentaris i aclariments, i compartir-los... Amb les noves xarxes socials, les possibilitats són encara més grans. M'imagino que podrem consultar les paraules a la Viquipèdia, o bé penjar fragments dels llibres que ens agraden al Facebook, entre moltes altres coses.
De fet, tot i no tenir encara les eines més adequades, jo ja m'he passat en bona part als llibres electrònics. A la meva minúscula PDA ja hi tinc un centenar de llibres, que puc llegir en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Fent cua al CAP, al bus, al llit (sense haver de tenir el llum encès), al bar. La porto a la butxaca, i em serveix per a moltes altres coses. Dins hi tinc llibres de tota mena, que combino com em sembla. No he de pensar si em vindrà de gust llegir una novel·la policíaca, teatre isabelí o bé gaudir de l'humor anglès; tinc les obres completes de Shakespeare, tot Mankell i tot Wodehouse. Segons el moment, llegeixo el que que em ve de gust. I gratis! (legal no, però gratis!).
La gran incògnita és com reaccionaran les editorials. Tot i les veus apocalíptiques que de tant en tant se senten, el llibre electrònic no acabarà amb l'edició, sinó tot el contrari. Certament, amb les noves tecnologies, qualsevol pot publicar un llibre, ja que els costos d'impressió desapareixen. Ara bé, la impressió és una part molt petita de les despeses d'edició. Sense la maquetació, la correcció, la distribució, i la promoció, un llibre no te cap possibilitat d'arribar al públic. I tot això val diners. I el que és més important, sense editorials no hi ha filtres; en aquestes circumstàncies, el lector no sap per on començar a triar, i només els autors consagrats tenen possibilitats. Si entreu al catàleg del Projecte Gutemberg, on hi ha més de 100.000 llibres de domini public, us adonareu del difícil que és triar-ne un. Si no busqueu res en concret, us podeu tornar bojos. Al final, us acabareu decidint pels autors que ja coneixeu, perquè no hi ha cap altre criteri que us ajudi a decidir. Aquesta és la feina de les editorials; escollir els llibres que creuen que ens poden agradar, ajuntar-los en col·leccions, i així ajudar-nos a triar.
Quan entro en una llibreria sense cap llibre al cap, el primer que faig és buscar les novetats de Quaderns Crema, Anagrama o altres editorials que em generen confiança. Si busco un llibre per passar l'estona, se que a la col·lecció "Contraseñas" el trobaré, mentre que si vull un clàssic català, el buscaré a la MOLC. Com que en aquest país no hi ha crítics fiables, la única manera d'endevinar el valor d'un llibre és la "recomanació" de l'editorial. I si l'editorial et falla dos cops seguits, deixes de confiar-hi.
Per tant, crec que les editorials, d'una manera o d'una altra, seguiran fent la seva feina amb els llibres electrònics. De fet, per a les editorials petites, el canvi pot ser positiu, ja que s'estalviaran els costos d'impressió. Pel mateix motiu, les literatures minoritzades com la nostra, també en poden sortir afavorides. El gran perill és, però, la pirateria. Fotocopiar un llibre no és rentable, però per a copiar un llibre electrònic només cal apretar un parell de botons. La indústria discogràfica (i una part de la indústria editorial) és molt forta, i amb un marge de beneficis enorme que pot permetre's deixar de guanyar uns quants milions l'any. Però les editorials petites i mitjanes molt sovint estan al límit, i la pirateria les podria ferir de mort. No se pas com s'ha de solucionar tot aquest tema (aviat faré una entrada que analitzi el fenomen), però cal trobar la manera d'assegurar la pervivència de les editorials independents (o crear una estructura de cooperatives d'escriptors). D'altra manera, només els autors de Bestsellers o els escriptors en llengües majoritàries podran arribar al gran públic.
I el paper? doncs, segurament, els llibres de paper no desapareixeran mai del tot. Per molt que els tingués en disc dur, jo mai no em desfaré de la meva biblioteca, i segur que es seguirà editant grans obres en enquadernacions de luxe. Però la majoria de formats desapareixeran. Quin sentit tindran els llibres de butxaca, o bé les enciclopèdies i diccionaris? Qui vol llibres de text, si aviat a cada pupitre hi haurà un ordinador amb Internet? Qui prefereix un Atles ill·lustrat al Google Maps? (bé, jo mateix; però el GMaps és molt més útil). Per a que volem un llibre de cuina, si al Youtube podem veure cuinar l'Adrià (o l'àvia Remei)?
En fi, que espero, aviat, poder llegir el Regió 7, la revista Q i l'últim llibre del Monzó en el mateix aparell. Un aparell que podré guardar-me a la butxaca, amb connexió wifi per baixar-me el que vulgui on vulgui, i amb el que també pugui entrar al Facebook, llegir el correu o fer una vídeo-conferència. Tot plegat, amb qualitat, definició i espai.