No ho puc (ni ho vull) evitar, sóc marxista. Ni les suposades virtuts de la socialdemocràcia ni els errors comesos pel socialisme real no em faran desdir de les meves idees. Marx tenia raó, i la tenia, sobretot, en el seu anàlisi de l'economia i l'història.
Copio de la Viquipèdia:
"Els marxistes opinen que és el món material el que crea les idees, i que les contradiccions d'aquestes són reflex de les contradiccions materials. Així, sorgeix un mètode d'interpretació de la història, l'anomenat materialisme històric, segons el qual el desenvolupament de les forces productives és el motor de les diferents fases històriques per les quals ha passat la humanitat. Aquestes formen diferents classes socials, i una relació de domini d'unes sobre unes altres, la qual cosa desencadena una lluita de classes. L'anàlisi de les classes socials, els seus interessos materials i les relacions d'explotació permeten no solament una anàlisi de la història, sinó la creació de tota una sociologia que permet interpretar el present i predir el futur."
Completament d'acord. No són les idees les que fan canviar el món, sinó que és el món (el desenvolupament de les forces productives) el que fa canviar les idees. El pensament de cada època és esclau de la seva societat; les estructures materials constrenyen la nostra raó, i no podem pensar més enllà dels esquemes que ens són imposats.
I d'aquestes mordaces conceptuals no se n'escapen ni els científics. Tot i que la societat els veu sovint com a herois neutres, que es limiten a observar i descriure els fenòmens naturals, els científics estan fortament condicionats per les ideologies imperants, i difícilment el·laboraran teories que desafiïn l'ordre establert. És veritat que la ciència té màrtirs que s'enfrontaren a l'stablishment, però ho feren quan ja una bona part de la societat s'havia rebel·lat. Bruno i Galileu no van anar gaire més enllà de Copèrnic, que havia obert el camí des de dintre mateix del corrent principal. La revolució científica fou fruit d'una revolució molt més tangible. l'inici de l'edat Moderna, amb la irrupció de la burgesia i la davallada del poder eclesiàstic és el que fa possible que l'heliocentrisme s'imposi entre la comunitat científica. I sempre és així. Primer arriben els canvis econòmics i socials, i aleshores la ciència s'hi posa a l'alçada.
I si en voleu un exemple evident, mirem com va gestar-se una de les revolucions científiques més importants de la història, el Darwinisme. És difícil trobar un exemple més clar de com la ciència és deutora de l'estructura social en què neix. D'entrada, cal dir que el mateix Darwin admet que tot i haver fet el viatge amb el Beagle (on va veure l'evolució en acció), no va tenir la idea de la selecció natural fins que no va llegir l'Assaig sobre la població de Malthus, un llibre bàsicament econòmic i essencialment capitalista (només possible en un context capitalista). A més, altre cop Darwin reconeix que el mecanisme de selecció natural està inspirat en les teories d'Adam Smith, especialment en la noció de la mà invisible (els individus, qiue únicament cerquen el seu benefici, acaben ajudant a tota la comunitat). Aquesta és una de les bases de la teoria econòmica d'Smith, el teòric capitalista per definició. En una societat no capitalista, Darwin difícilment hagués pogut concebre la seva teoria.
I Darwin encara no va portar les coses gaire enllà, com si feren algun dels seus deixebles. En una altra mostra de la interconnexió entre estructura i superestructura, la ciència va utilitzar-se per a justificar les desigualtats econòmiques. Segons el darwinisme social, les nacions i els individus més adaptats tenen el dret (gairebé la obligació) de sotmetre els que s'han quedat enrere en la lluita per la supervivència. L'esclavisme no és res més que la demostració de la superioritat dels europeus sobre els endarrerits africans.
Amb tot això, no vull pas posar en dubte la validesa del darwinisme i de la selecció natural. L'evolució existeix, els organismes varien, i ho fan mitjançant la selecció natural. Ara bé, en un altre context, una teoria sobre l'evolució segur que hauria estat diferent, menys competitiva, més cooperativa, o vés a saber.
El marxisme, com a teoria històrica, té un problema. Descriu el que ha passat, i per tant, mai no s'equivoca. Per saber si la teoria és correcta, hauríem de saber que hauria passat si Darwin no hagués el·laborat la seva teoria. Segons prediu el marxisme, algú altre hauria arribat a les mateixes conclusions, ja que les forces materials haurien empés la ciència en la mateixa direcció. Però mai no sabrem que hauria passat sense Darwin. O si? Doncs resulta que en aquest cas, sí que tenim la resposta. Com és ben sabut, Alfred Russel Wallace va arribar a les mateixes conclusions que Darwin, en la mateixa època, i de manera completament independent. Davant aquesta coincidència de temps i lloc, només hi ha dues respostes. O bé es tracta d'un miracle, o bé Marx tenia raó, i els condicionants materials i socials són tan o més importants que els intel·lectuals a l'hora de conceptualitzar el món que ens envolta.
