dilluns, 30 de juny de 2008

Tristor i esperança


Avui no tinc ganes d'escriure. El bany de realitat espanyolista d'ahir a la nit m'ha deixat força tocat, tot i que no crec que sigui res més que la manifestació d'una realitat latent. És una d'aquelles coses que no es solucionaran fins que aconseguim la independència.
Tot i les poques ganes, no puc deixar de mencionar un parell de notícies que em són properes. En primer lloc, dir-vos que ahir les Cups van celebrar l'Assemblea Nacional, a Manlleu. Més enllà dels titulars dels diaris, que només s'interessaven per saber si ens presentarem a les autonòmiques, l'assemblea va ser força moguda, ja que dins les candidatures hi ha sensibilitats diferents que no sempre s'entenen fàcilment. Es va aprovar una resolució per tal d'iniciar un debat estratègic sobre el futur de les Cups, i el debat sobre els nous estatuts no es va poder finalitzar. Diumenge vinent hi tornarem.
La segona notícia és d'un caire ben diferent. Es tracta de la celebració, demà dia 1 de juliol, del 150 aniversari de la comunicació conjunta de la teoria evolutiva de la selecció natural que Darwin i Wallace feren a la Societat Linneana de Londres. La Universitat de València és la principal impulasora dels actes de celebració al nostre país. Jo no sóc científic (de fet sóc de lletres pures), però entenc que poques teories han influït d'una manera tan important en la nostra societat com ho ha fet l'evolució. Després de 150 anys, encara queda gent que discuteix la teoria, i tot i que en cap país el creacionisme és tan important com als Estats Units, per aquí també se senten veus en contra de Darwin. Per atots aquells que no acaben d'entendre els mecanismes de l'evolució, recomano, altra vegada, els treballs de l'Stephen Jay Gould, uns llibres molt amens on el gran científic americà ens apropa, amb una senzillesa admirable, les meravelles de la història natural.
I fins aquí l'entrada, que el meu cervell no dóna per a més en aquestes circumstàncies. Que arribi aviat el mundial de Sudafrica, a veure si tornem a la dolça realitat de la maledicció dels quarts.

dijous, 26 de juny de 2008

Turisme i futbol


La setmana passada vaig anar de vacances, a un destí exòtic i força desconegut pels catalans: Lloret de Mar. Estàvem a un hotel molt acollidor, i la veritat és que vaig gaudir força de l'estada. A mi la platja no m'agrada gaire, i la veritat és que no he tingut massa contacte amb tot el que envolta aquesta mena de turisme. Lloret no em va sorprendre gaire, però vaig poder confirmar algun dels meus temors. D'entrada, vaig comprovar que no ens hem d'estranyar de que els alemanys i els altres europeus no entenguin la nostra obsessió amb el català. Quan venen aquí de vacances, ni el senten. Els treballadors de l'hotel parlen italià, francès, anglès, rus, alemany i holandès, però tenen molta feina per entendre el català (parlar-lo, només els autòctons). Les botigues, plenes de sangria, toros, sevillanes i estanqueres. Com volem que entenguin que no som espanyols, si tot el que veuen és l'essència de l'espanyolitat?
També vaig entendre el concepte Turisme de borratxera. Era al·lucinant veure la gent, a les 7 de la tarda, fent esses dins les habitacions dels hotels. Tot està montat per poder-se entrompar impunement. Vaig flipar quan vaig veure que hi ha agències especialitzades en viatges de final d'estudis (Abitur), que porten els nois de 15 o 16 anys alemanys que acaben l'Institut a emborratxar-se fins la mort a les nostres platges. No hi tinc res en contra, però si tingués una filla d'aquesta edat estaria acollonit. Feina fresa veure com anaven vestides, i en quin estat arribaven a l'hotel.
Com que hi ha l'eurocopa en marxa, era fàcil saber d'on era cadascú, perquè molta gent portava samarretes i banderes de les diferents seleccions. Ha de ser maco, donar suport al teu país, enlloc de patir perquè el país que t'oprimeix no guanyi. El dia de l'Espanya-Itàlia va ser terrible. Sort d'aquest meravellós invent anomenat auriculars, que em van permetre escapar de la realitat dels carrers de Lloret, plens de cotxes amb banderes pitant amunt i avall. Jo ja m'ho temia, que algun dia els espanyols farien un bon paper en una gran competició. Si arriben a la final, jo desapareixo de Manresa com sigui.
Com us deia, és divertit seguir una eurocopa envoltat de gent dels diversos països. Quan feien un gol, sempre hi havia grups de gent que cridaven, i havies de posar la tele per saber qui havia marcat. En això es notava el canvi de turistes que ha patit el país. Mentre feien el Rússia-Holanda, jo no tenia tele. Creia que anava guanyant Holanda, pel xivarri que se sentia. Estava segur que la majoria de turistes eren holandesos, però vaig descobrir que no. Ara els que omplen els hotels són els russos. El mite dels alemanys envaint Lloret ja ha passat a la història, tot i que encara n'hi ha una bona colla. M'hauria agradat quedar-me fins dimecres, per veure l'Alemanya-Turquia. Més enllà del bon rotllo que ens han venut aquest dies, m'agradaria saber com s'haguessin pres els alemanys una hipotètica eliminació a mans dels turcs.
Si jo fos alemany, d'entrada estaria indignat, sobretot amb la premsa espanyola. Quan Alemanya va guanyar Polònia, es van afartar de recordar la traició del Podolski. Durant l'Alemanya-Turquia, per contra, no van fer cap menció al turc Hamit Altintop. Resulta que Altintop va néixer a Gelsenkirchen (la ciutat del Schalke 04) i ha viscut tota la vida a Alemanya (no en tinc dades, però només ha jugat en equips alemanys). El Poldi és un traïdor per jugar contra un país on ha viscut dos anys, mentre que consideren normal que Altintop jugui contra l'equip del país on sempre ha viscut (de fet, té la doble nacionalitat).
En fi, confiem en Rússia i en Alemanya. Ara és un bon moment per aprendre's l'himne soviètic, que encara és el que canten els russos (amb la lletra un xic canviada). Una cançó meravellosa, que em posa la pell de gallina cada cop que l'escolto.




Actualització de l'entrada (26-06-08, 18:59)

No puc deixar passar el caramel que m'ha fet arribar el Dani als comentaris. Es tracta de l'article del diari El Mundo, on s'explica que Manresa és el paradís dels nacionalistes antiespanyolistes. De debò, no us el perdeu. Hi ha perles com ara:

Las calles están llenas toda la tarde en Manresa, cuna del nacionalismo catalán...
...¿Dónde están los bares llenos para la ocasión, vestidos de España con motivo de los cuartos de final? Sí, está la peña sevillista de Manresa y un doner kebab donde decenas de magrebíes siguen atentamente el partido. Por lo demás, indiferencia...
...En el bar L'Havana, hervidero de nacionalistas apasionados cuando juega el Barça o la selección de Cataluña, predomina un tono sarcástico en la decena de jóvenes que censuran casi todos los comentarios de los narradores del partido y especulan con el final más cruel para España.
(La negreta és seva).

La foto final tampoc té desperdici. La calba incipient que hi surt em recorda algú...

dimarts, 24 de juny de 2008

Noms propis

En una entrada anterior vaig tractar el tema dels topònims, i de com els catalanoparlants anomenem les ciutats estrangeres. En aquesta ocasió, vull analitzar un tema molt similar, la pronuncia dels noms propis provinents d'altres llengües. Fins no fa gaire, i per la influència dels mitjans de comunicació espanyols (no n'hi havia d'altres), els catalans peninsulars pronunciaven els noms forans com els castellans, és a dir, tal i com sonarien en castellà. Clarc Gable, Tom Jones(pronunciat en castella, jones) o Margaret Tatxer eren noms populars, i ningú no reia en sentir-los. D'uns anys cap aquí, la cosa ha millorat una mica, i tan als mitjans com al carrer ja és normal intentar aproximar-se a la pronuncia original, sobretot si aquesta és anglesa. Pel que he vist, aquesta és la postura acadèmica. Al portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals hi ha un apartat dedicat a la pronunciació dels noms no catalans. Com a norma general se'ns diu que:

Els noms no catalans, de persona o de lloc, que no tinguin forma catalana establerta s'han de pronunciar respectant al màxim la fonètica original, però sense que sembli que canviem de llengua només per pronunciar el nom en qüestió. Es tracta, doncs, de reproduir la pronúncia original partint dels fonemes catalans, als quals n'afegirem alguns més que no ens costen de pronunciar i que pel seu caràcter universal resulten imprescindibles, sense pretendre imitar certs trets secundaris (guturalitzacions o nasalitzacions, per exemple).

Després recomana, amb molt encert, no caure en l'error de pronunciar els noms a la castellana o a l'anglesa. Jo estic tip de sentir com a en Mourinho li diuen José com si fos de Toledo, o de com el filòsof alemany Walter Benjamin és sistemàticament convertit en anglès (Uolter per valter). No demano que tots els locutors sàpiguen pronunciar l'alemany, però si que almenys tinguin una noció de com pronunciar els noms propis. Si comencem així, potser algun dia la gent ja no tindrà vergonya de fer un pas més enllà, i pronunciar els noms com en la llengua original, de la manera que ho fan, per exemple, els alemanys.
En aquest sentit, i tot i que sembli mentida, els periodistes més avançats són els esportius. Una de les cerimònies habituals a Can Barça, cada pretemporada, és la lliçó dels noms, on els periodistes indaguen la pronuncia correcta dels noms dels nous jugadors. Quan el club era ple d'holandesos, cada any s' havien d'aprendre noms nous, normalment força difícils, i ho feien força bé. De Cruijff a Rijkaard, les dificultats han estat importants, però amb l'ajut dels periodistes holandesos, tots hem aprés a pronunciar-los. Durant l'ultim mundial, fins i tot els periodistes espanyols van fer un esforç, i aprengueren a dir tots els noms dels jugadors alemanys, inclòs Bastian Schweinsteiger, un os realment dur. Si els periodistes esportius ho poden fer, per que la resta no ho fa? Per que a la cancellera Merkel li segueixen dient Àngela (com si fos de Sabadell) o Ángela (com si fos de Zamora), en lloc d'Angela (ànguela)? Que ho preguntin a un germanòfon, i avall.
Tornant a la pronuncia a la castellana, cal remarcar una tendència nefasta que s'estén per tots els mitjans; si no saben com es pronuncia, ho pronuncien en castellà. Davant d'un nom com ara Federer, mai s'opta per fer les vocals neutres, ni per ensordir la r final. Tenint en compte que el suís és gemanòfon, la pronuncia correcta s'assemblaria més a la catalana que no pas la castellana. El més perillós és que la tendència s'ha estès fins i tot als noms catalans, i no és estrany sentir anomenar el sots campió de Moto GP Dani Pedrosa, amb la e, la s i la a pronunciades a l'espanyola.
La web de la CCMA encara ofereix un altre criteri, que m'ha semblat molt interessant:

En el doblatge, quan ens trobem noms propis hispans de l'àrea americana que contenen la lletra z (López, Zavala, Vázquez, Chávez, La Paz, etc.), optarem per la pronúncia de l'estàndard peninsular espanyol, especialment en els documentals. En espais de ficció, podem reproduir la pronúncia original hispanoamericana (dient López [lópes], Zavala [sabála], Vázquez [báskes], etc.), sempre que aquesta pràctica no generi problemes (coexistència de personatges històrics i d'actualitat amb d'altres de ficció, etc.). En aquest cas, optarem per seguir la pauta de l'estàndard peninsular espanyol, per no fer barreges.

No acabo d'entendre perquè hem de dir Chávez, amb z, si a Veneçuela tothom diu Cháves, però suposo que d'alguna manera cal unificar criteris. Tot i que no he trobat cap indicació sobre el tema, m'imagino que aquest mateix criteri és aplicable al català. Quan els locutors troben un nom català, han d'utilitzar sempre la pronuncia central. És un criteri lògic, però no ajuda gens a mantenir la diversitat dels parlars catalans, cada cop més absorbits pel català central. Però de la manera que van les coses, ja em conformo amb què els periodistes pronunciïn els noms catalans en català, que ja els costa prou.


divendres, 20 de juny de 2008

Q


L'associació per al Museu Comarcal de Manresa, amb l'ajuda del mateix Museu, edita des de l'any 2004 la revista Q. La publicació, centrada en la creació artística i el patrimoni cultural, té un nivell de qualitat molt alt, i tant la maquetació com els continguts són realment bons. El mes de maig passat va sortir el número 11, però per problemes tècnics, a la pàgina web de la revista només hi ha penjats els 10 primers números en PDF. Si la voleu trobar en paper, busqueu-la als centres culturals de la ciutat, o bé en bars i restaurants com ara el Vermell o el cafè l'Havana.
El Q-11 parla de diversos temes (el Kursaal, l'amor, Món Sant Benet,...), però l'article principal analitza la situació, actual i futura, del Museu Comarcal de la ciutat. L'article, signat per Oriol Fontdevila i Núria Travesset, fa un resum de les actuacions realitzades fins ara, i alhora inclou entrevistes amb el regidor de Cultura, Ignasi Perramon, el director del Museu, Francesc Vilà, i el subdirector general de Patrimoni Cultural, Daniel Solé.
El primer pla director del Museu, que havia de servir tant per remodelar l'edifici com per planificar el projecte museogràfic, data de l'any 1990, fa divuit anys! Des d'aleshores, l'únic que s'ha fet és un nou pla director, de l'any 1997, però cap dels dos plans no ha servit per fer cap remodelació seriosa del Museu. Com diuen els autors, el Museu està en permanent situació d'stand by, i les administracions semblen esperar alguna mena d'intervenció divina. El mateix regidor de Cultura, Nasi Perramon, ja ha deixat clar que en cap cas es remodelarà el Museu durant aquesta legislatura, i això allunya tota esperança fins, com a mínim, l'any 2011. Una vergonya, però ja s'han cuidat prou d'assegurar-ne la invisibilitat, de manera que ningú no es queixa de la situació, perquè ningú no la coneix. El Museu s'ha bandejat de la promoció turística de la ciutat, i l'aterrament del projecte de Sant Benet no ha fet més que amagar-lo encara més.
Els plans directors, ara abandonats, posaven l'èmfasi en tres aspectes principals. D'una banda, la potenciació de l'escultura barroca com a eix vertebrador de l'estratègia museogràfica, que es centraria en alguna cosa de l'estil del "Barroc, l'època de les revoltes". D'altra banda, es reforçarien les exposicions temporals; i per últim, es volia aprofitar la remodelació del Museu per a liderar la transformació de l'entorn de la plaça de Sant Ignasi i de tot el barri de les Escodines. Doncs bé, el Barroc continua amagat, les poques exposicions temporals s'han traslladat al Casino, i la plaça Sant Ignasi ja s'ha remodelat, sense que s'hagi canviat ni una pedra del Museu Comarcal.
L'única esperança, en aquest moment, passa per incloure la remodelació del Museu en el projecte de reforma integral del barri de les Escodines, a través del programa d'ajudes del Pla de barris, que l'Ajuntament vol demanar per a aquest sector. Des de la Generalitat estan disposats a ajudar, però entenen que les primeres passes les ha de fer l'Ajuntament, que n'és el propietari. Així doncs, estem fotuts, perquè ja sabem que les prioritats de l'Ajuntament són unes altres. Ja s'han deixat passar massa oportunitats, i no sembla que el futur sigui gaire esperançador.
Un aspecte que no es tracta en el reportatge, però que també pot tenir la seva importància, és el del paper de la Sala Ciutat en tot plegat. La sala està enganxada paret per paret amb el Museu, i si mai es remodela tot l'espai, podria ser enderrocada per construir-hi el vestíbul del nou Museu. Això és el que s'insinua des de Cultura, però al mateix temps es continua amb el discurs de transformació de la Sala Ciutat en sala polivalent. Segurament, ni ells mateixos saben què en volen fer, però ja aniria sent hora de decidir-se, i de deixar de jugar al gat i la rata. Tant el Museu com la sala polivalent són dues necessitats culturals inqüestionables, que han estat sistemàticament oblidades per l'Ajuntament. No podem esperar més, volem un Museu Comarcal que realment sigui un referent, i volem una sala polivalent perquè els músics manresans puguin expressar-se. Si no pensen fer-hi res, que ho diguin, però que no ens enredin més.

dimecres, 18 de juny de 2008

Avui em sento italià

Quan tenia catorze o quinze anys, mai no m'hauria pensat que m'alegraria (i molt) d'una victòria dels Boston Celtics sobre el L.A. Lakers es una final de la NBA. Aleshores, els Lakers eren gairebé el meu segon equip, i seguia les gestes del Magic i companyia amb moltíssima atenció. La meva simpatia pels angelins va seguir ferma durant els anys, i el ressorgiment de l'equip, amb Kobe Bryant i Shaquille O'Neal, fou una gran alegria per a mi. Però, ves per on, els Lakers m'han deixat d'agradar; des de que tenen un jugador espanyol (sí, espanyol, amb totes les lletres) i la premsa tracta l'equip com si fos la selecció espanyola, m'he fet dels Celtics. No vull ni pensar que hagués passat si els Lakers arriben a guanyar l'anell: ÑBA! España manda en el mundo, arriba España!
Amb el Liverpool em va passar una cosa similar. De ben petit, quan encara hi jugava en Keegan vaig fer-me'n seguidor, i durant tot els 80's, l'època daurada del club, vaig gaudir dels seus triomfs. Després vingué la caiguda, i des del 90 només guanyaren tornejos menors, però jo no vaig abandonar el vaixell. Des de que tinc memòria, el Liverpool és el meu equip preferit de l'estranger, i el You'll Never Walk Alone sempre m'havia posat els pèls de punta, molt abans de convertir-se en aquesta mena de Chiki-Chiki futbolero en que l'han convertit en Basté i companyia. Però tot va canviar l'any 2005, quan amb el fitxatge del Rafa Benítez (i dels jugadors que han arribat després) el club començà a ser conegut, més aquí que no pas a les illes, com a Spanish Liverpool. Ja el primer any, vaig haver de suportar veure com el meu ex-equip de l'ànima guanyava la Champions 21 anys després.
No ha estat fàcil, però ara ja m'alegro de les victòries dels Celtics i de l'Everton, i gairebé he aconseguit gaudir de les del Manchester United. Em temo que el futur em prepara un destí encara pitjor, ja que molt aviat podria veure'm obligat a deixar de ser ferrarista, si es confirmem els rumors sobre l'arribada d'Alonso a la Scuderia.
Alguns podeu pensar que és molt trist això de desitjar sempre la derrota dels altres; potser sí, però us asseguro que el més trist és pertànyer a una nació perdedora, que no té dret ni tan sols a ser representada oficialment. Els que no tenim estat ens hem acostumat a prendre prestada la filiació esportiva, i a desitjar més la derrota de qui ens ocupa que no pas la nostra victòria, a la que no ens deixen aspirar. Mentre no siguem independents, jo sempre aniré contra els que representen (no sempre voluntàriament) el meu enemic. O dit d'una altra manera: FORZA AZZURRI!

diumenge, 15 de juny de 2008

La plaça del Milcentenari


Aquest dilluns dia 16, la CUP de Manresa presentarà una moció al Ple municipal per tal de convertir l'aparcament de la plaça del Milcentenari en una zona verda, tal i com preveu l'actual Pla General. La proposta, que simplement demana que es respecti el que el mateix ajuntament va acordar, ha generat una forta polèmica. La proposta de la CUP va ser contestada pels comerciants i l'associació de veïns, en un comunicat que al seu torn fou respost per la CUP.
La polèmica no és nova, sobretot si tenim en compte que els comerciants ja es van oposar a d'altres mesures similars, com la peatonalització del carrer del Born o l'eliminació del pàrquing de l'Atlàntida. Simplement, els botiguers semblen incapaços de comprendre el rumb que totes les ciutats europees han pres des de fa molts anys. No entenen que tots els nuclis comercials dels centres històrics de les ciutats han optat per bandejar els cotxes i afavorir les zones de vianants, de manera que els consumidors puguin passejar tranquil·lament mentre fan les seves compres.
Com que sembla que els comerciants mai no han sortit de Manresa, i no coneixen experiències com les de Vic, Girona o Reus, els posaré un exemple que tenen més a la vora. Al nucli antic de Manresa hi ha dues zones comercials, la del carrer del Born/carrer Nou i la del carrer Sobrerroca/carrer del Carme. Els carrers del Born i Nou són zones de vianants, i els cotxes hi tenen prohibida la circulació (amb les excepcions necessàries); al seu voltant no hi ha aparcaments gratuïts, i si es vol aparcar cal anar als pàrquings privats o bé utilitzar les places de zona blava. A la zona del carrer Sobrerroca i del Carme, per contra, els vehicles hi tenen lliure circulació (llevat d'un petit sector del carrer Sobrerroca); els cotxes poden aparcar lliurement a la plaça del Milcentenari, a part de a les zones blaves i als pàrquings (mes escassos que a l'altra zona, això sí).
Doncs bé, com sabem tots els manresans, la zona comercial del carrer del Born és plena de gom a gom cada dia, sobretot els dissabtes, mentre que els comerços del carrer de Sobrerroca llangueixen per la manca de visitants. I és ben lògic, perquè la gent, quan va a comprar, el que vol és tranquil·litat i facilitats. Els que tenim canalla, no volem estar pendents en tot moment dels nens, temorosos de que un cotxe se'ls endugui per davant. Els que porten cotxets prefereixen, òbviament, els carrers amples a les voreres estretes; i la gent gran no vol ensurts amb els cotxes i les motos, vol caminar en pau i sense impediments.
La gent ha après a gaudir de la ciutat a peu, i no els costa deixar el cotxe al garatge o al pàrquing. És veritat que encara queda molta feina per a fer, sobretot pel que fa al transport públic, i cal construir més pàrquings. Ara bé, ens hem d'oblidar de poder aparcar gratuïtament al centre. Simplement, no hi ha lloc per a tothom, i quantes més places d'aparcament hi hagi, pitjor serà per la fluïdesa del trànsit. Ens hem d'acostumar a baixar a peu o en bus, i si ho fem en cotxe, a anar directament al pàrquing (als 4 cantons, al Mercat, a la plaça Porxada, a les Galeries velles, a la Reforma quan s'inauguri,...); de fet, és el mateix que fem quan anem a Barcelona, i llavors no hi tenim cap recança.
Els comerciants asseguren que sense el pàrquing perdran els pocs clients que tenen, però el cert és que la seva existència no ha esmorteït en cap cas la davallada que han sofert els darrers anys. De fet, els únics dies de l'any que els carrers són plens de gent (durant la fira de l'Aixada, la Festa Major i la fira Mediterrània), resulta que el pàrquing del Milcentenari és tancat. Quan la gent té motius per visitar la zona, no hi troba impediments. Així doncs, els comerciants haurien de procurar fer bé la seva feina i engrescar els compradors, més que no pas queixar-se contínuament i acusar a la gent de la CUP d'irresponsables i somiatruites.
Més enllà de la polèmica política, voldria remarcar un detall, potser anecdòtic, que mostra l'actitud moral d'una part dels comerciants. En declaracions a Regió 7, Maria Alba Valverde, la presidenta de l´Associació de Veïns del carrer del Carme (entitat que no he trobat a la web de l'ajuntament), convida el regidor de la CUP a "que vingui al barri i conegui la problemàtica de manca d'aparcaments que té". Com que l'Adam Majó deu viure al Passeig, o a les Basses, o a Sarrià-Sant Gervasi, no coneix la problemàtica del barri. Un cas típic dels polítics que viuen en el seu palau de cristall, aliens a la vida real i a les preocupacions del poble. Tot plegat molt evident, llevat d'un petit detall; l'Adam viu a la plaça de la Immaculada, a tocar del carrer Sobrerroca, i coneix perfectament tots els problemes del sector, especialment els relacionats amb la mobilitat. Ho sento Adam, però ho havia de dir.

Nota: foto de Regió 7

dimecres, 11 de juny de 2008

Euro 2008


Ha començat l'Eurocopa, i els amants del futbol tornem a tenir la nostra dosi diària de pilota. Aquest cop no hi ha cap favorit clar, i jo començo a témer que el meu pitjor malson algun dia serà realitat (si fins i tot Grècia va guanyar el títol, Espanya també té opcions). Els primers partits han estat força fluixets, i només Holanda i Alemanya han estat a l'alçada. Els cracs de moment no brillen, i almenys fins als encreuaments, tot plegat sembla que serà força avorrit.
Com que no hi ha massa arguments futbolístics, ens haurem de centrar en els aspectes perifèrics de la qüestió. La noticia de l'Eurocopa, fins ara, és la traïció de Lukas Podolski, el jugador alemany d'origen polonès, que va marcar els dos gols de la Mannschaft contra Polònia. Podolski va néixer a Polònia, però als dos anys ja vivia a Alemanya. De fet, era originari de Gliwice, a la Silèsia, que fins a 1945 formava part d'Alemanya. El seu avi, nascut al mateix lloc, era alemany de tota la vida, i això és el que li va donar la nacionalitat. Tot i així, s'hauria pogut nacionalitzar emparant-se en el fet d'haver viscut més de vuit anys al país. Les lleis de nacionalitat alemanya són força més complicades que les nostres, però nacionalitzar-se és possible, només cal viure-hi el temps suficient (haver nascut a Alemanya no et dóna la nacionalitat si els teus pares no són alemanys).
Si repassem les alineacions de tots els països, de seguida ens adonem de la multitud de jugadors d'origen estranger que hi ha. És un exercici estúpid, (ningú és més espanyol ni més alemany que cap altre) però ens il·lustra sobre la cada cop major multiculturalitat (odio la paraula, però en aquest cas no hi ha alternativa) dels països europeus rics. Sense voler ser exhaustiu, Espanya té el Senna, Alemanya té Podolski, Odonkor, Klose, Gómez, i Kurany, Àustria té Vastic, Korkmaz i Özcan, França té quatre o cinc francesos, Holanda té Boulahrouz i Afellay, Portugal té Deco i Bosingwa, Suècia té Ibrahimovic i Larsson, i Suïssa té Hakim, Fernandes i Senderos. Només Itàlia i Grècia (campions del món i d'Europa, per cert) no tenen cap estranger.
Els països més pobres, que no tenen immigració, opten sovint per comprar jugadors, de manera que les seves alineacions també són força variades. Croàcia té Rakitic (nascut a Suïssa) i Eduardo Da Silva (lesionat), Polònia té Guerreiro, Turquia té Marco Aurelio. Segur que me'n deixo algun, però em sembla que ja es veu a què em refereixo.
Actualment, no té sentit parlar de nacionals i d'estrangers. Si el 10 o el 15% de la població espanyola és immigrant, el lògic és que (d'aqui 15 anys) a la selecció espanyola hi hagi un fill de marroquí, un fill de bolivià i un fill de romanès, com a mínim. És el que passa als països on la immigració ja fa anys que s'ha establert, sobretot al nord d'Europa. L'Ibrahimovic, per exemple, va néixer a Malmö, fill de pare bosni i mare croata. Els pares del Khalid Boulahrouz eren marroquins, però ell va néixer a Holanda. El pare de Philippe Senderos és de Guadalajara, però als 17 anys va marxar del poble i va acabar a Ginebra, on es va casar amb la seva dona, nascuda a Iugoslàvia; el Philippe parla sis llengües (curiosament, no parla serbo-croat) i no es planteja jugar amb cap altra selecció que Suïssa.
l'Ivan Rakitić, per contra, va néixer a Suïssa de pares exiliats per la guerra, i ha optat per jugar amb Croàcia, tot i que ell mai no hi ha viscut. També és curiós el cas del Marco Aurelio, un brasiler de 31 anys, que el 2006 va adoptar la nacionalitat turca, i ara és conegut com Mehmet Aurelio. Un cas apart és el de Franck Ribéry, el jugador francès del Bayern; juga amb França, però s'ha canviat el nom a Franck Bilal Ribéry, ja que va convertir-se a l'Islam.
Lukas Podolski ho va deixar molt clar després del primer partit; ell te familiars i amics a Polònia, les seves arrels són allí, però ell és alemany. No va trair ningú, simplement va fer el que era la seva obligació. El traïdor és el que es gira contra els que l'acullen, no el que agraeix la rebuda.

Si aquest post us sembla massa seriós i el que voleu és diversió, entreu al Bloc de Paddy Power, on hi trobareu un divertidíssim joc anomenat Drinking Game (jo l'he trobat gràcies al bloc Bar Deportes). És un joc ideal per als que no tenim selecció i volem gaudir de l'Eurocopa. La cosa consisteix en quedar en un bar, i dedicar-se a beure seguint les instruccions, que varien segons el partit. Per al Portugal-Txèquia proposen: una copa cada cop que el comentarista digui que el C. Ronaldo és el millor jugador del món, un xupito de Jagermeister cada cop que diguin que el Koller és un gegant però té bon toc, i un Jagermeister amb gel si ho aprofiten per comparar-lo amb en Peter Crouch. N'hi ha més, i per a cada partit fan un retallable amb les instruccions. També hi ha instruccions més generals, com ara: 2 dits de beguda cada cop que algú simuli una falta (reduiu-ho a mig dit si juga Portugal). En fi, una gran opció per als apàtrides futboleros, que a cada gran competició hem de decidir amb qui anem (a part de amb l'equip que juga contra Espanya, és clar).

dilluns, 9 de juny de 2008

Art i entreteniment


Aquests dies estic rellegint un dels meus llibres preferits, La cartoixa de Parma. Sempre que començo aquesta novel·la d'Stendhal, recordo les paraules que Italo Calvino hi dedicà en un article:

"Molts joves tindran una il·luminació des de la primera pàgina, i es convenceran d'immediat que aquesta ha de ser per força la millor novel·la del món, i hi reconeixeran la novel·la que sempre havien volgut llegir i que servirà de pedra de toc per a totes les que llegiran després."

Els grans llibres són així. Ens il·luminen la vida, ens fan sentir coses que mai havíem sospitat poder sentir. Això està a l'abast només dels més grans, i Stendhal, sense cap dubte, ho és. No és un autor fàcil, però tampoc és obscur; explica històries quotidianes, però eleva el nostre esperit fins a regions ignotes. La Cartoixa i el Roig i el Negre són llibres que permeten, que gairebé exigeixen, la relectura. He llegit les dues novel·les tres o quatre cops, i cada vegada n'he gaudit tant o més que l'anterior. Aquesta és una de les característiques que segons Calvino defineixen els Clàssics: "els clàssics són aquells llibres dels que es diu: «l'estic rellegint» enlloc de «l'estic llegint»".
L'altre dia, no recordo en quin programa de ràdio, un crític cultural es queixava de la pervivència de la separació entre alta cultura i cultura popular. Segons ell, les dues cultures són igual de vàlides, i la separació hauria de ser entre la cultura que ens fa conscients de la realitat i la que ens evadeix del dia a dia. Entenc l'argument, i recolzo el suport a la Cultura popular, que en cap cas és menys cultura que l'altra. Ara bé, no totes les manifestacions culturals són iguals, i la qualitat intrínseca de les obres (tan difícil de definir i d'avaluar) és la que situa cada obra dins una escala més o menys objectiva d'excel·lència.
Tot i això, la separació entre, per exemple, la literatura d'evasió i la literatura d'introspecció (per no dir alta literatura) existeix; i el mateix passa amb el cinema, el còmic o el teatre. De vegades és difícil saber si una obra és d'un grup o d'un altre, però hi ha un indicador que no falla: Les ganes que tenim d'arribar a la última pàgina. Quan llegeixo una novel·la de l'Agatha Christie (i ho faig molt sovint), l'interès radica en acabar el llibre, per saber qui és l'assassí. El mateix passa en una pel·licula d'acció. Volem veure el final, saber si l'heroi es salva o si l'amant retroba l'amor perdut. Si llegim una gran novel·la, per contra, el que volem és gaudir de cada pàgina, allargar el plaer, que el llibre no s'acabi mai. Hi ha una diferència d'atenció molt important entre les dues lectures. En la cultura d'evasió, les formes, les paraules, tenen poc interès. Com deia Txéjov, si es descriu un clau és perquè allí hi acabarà penjat algun cadàver. En l'alta cultura, en canvi, les paraules, les formes, són el principal; podem passar llargues estones degustant una descripció, anant endavant i endarrere, gaudint de cada paraula.
No és només que els uns en facin pensar i els altres no; hi ha quelcom més, una sensació interior, un salt qualitatiu. A mi m'agrada molt llegir el Mortadelo, i puc passar-me hores contemplant les divertidíssimes vinyetes de l'Ibañez. Però el que sento contemplant Les filadores de Velázquez és molt diferent. Puc disfrutar molt llegint les novel·les del Wallander, però Shakespeare és una altra cosa. Tot i això, hi ha còmics extraordinaris, i les històries detectivesques del Borges tenen una profunditat poques vegades igualades.
El que fa gran una obra no és el mitjà, ni el tema, ni l'origen; el que la fa gran és la qualitat. La dificultat, òbviament, és trobar un cànon, una mesura de qualitat vàlida. Però aquesta mesura és sempre subjectiva, i per tant mai podrem tenir un rànquing vàlid de qualitat. Tot i així, hi ha obres tan grans que generen un consens sobre el seu valor cultural. Shakespeare, per exemple. No son només els temes, no són només els personatges, no són només els diàlegs; és tot plegat i molt més. Els meus coneixement d'anglès són limitats, i tot i que em permeten llegir textos contemporanis, són del tot insuficients per seguir una obra del mestre. Però les traduccions al català són prou bones, i em permeten gaudir del Macbeth sense problemes. Tot i així, de vegades em ve de gust tastar-lo en la llengua original, i Shakespeare és tan gran que, sense entendre del tot el text, disfruto com un camell només amb la sonoritat. Si no em creieu, escolteu això, encara que no sapigueu anglès:

Aquí teniu en Marlon Brando, Marc Antoni al funeral de Juli Cèsar:




O bé el Kenneth Branagh i el famosíssim soliloqui de Hamlet:




L'art, quan realment és gran, genera unes sensacions, uns estats d'ànim, inigualables. El que jo sento amb La Cartoixa de Parma és molt diferent del que sento amb l'Assassinat a l'Orient Express. Amb l'esport em passa el mateix. Una cosa és el que sento veient les grans jugades del Romario o l'assaig de França contra Nova Zelanda del 94, i l'altra el que sento quan veig un Alemanya-Polònia. Amb els primers hi gaudeixo, experimento plaer; amb un partit sense màgia, simplement (i no es poc) em diverteixo.
Suposo que a questa és la diferència entre l'alta cultura i la cultura a seques, entre el que és sublim i el que simplement és art. Stendhal provoca plaer, l'Ibañez ens diverteix. I els grans, els realment grans (Shakespeare i Romario), ens donen les dues coses.

dijous, 5 de juny de 2008

Barçasfera



La blogosfera culer està commocionada. I no és per la moció de censura (o si més no, no directament); el cas és que aquests dies s'han destapat dos escàndols al voltant de dos conegudíssims blocs blaugranes, que qüestionen la credibilitat de tot plegat.
El primer cas es va destapar la setmana passada, i té com a protagonista el blocaire Moi, que gestionava El blog de Moi i era comentarista assidu de molts quaderns d'actualitat blaugrana. Tan a les entrades com als comentaris, el Moi destacava per les seves crítiques, sovint insultants, tan a la directiva com als aficionats del Barça; la premsa tampoc s'escapava de la seva retòrica incendiaria. Comentaris com ara:

"Hasta que el subnormaloide, trasnochado y borreguil público del Camp Nou no empiece a sacar pañuelos hacia el palco de presidencia, aquí nadie va a mover un puñetero dedo en aras a solucionar los incontrolados problemas que de manera vergonzante nos están hundiendo y ridiculizando",

o bé

"Las declaraciones de Rijkaard y Laporta después del encuentro me producen una mezcla de asco y verguenza. He estado a punto de ir al aeropuerto a llamarle de todo a Laporta en su cara, pero finalmente me he quedado en casa. Creo que compraré algunos sprays de pintura y dejaré mensajes en el Camp Nou y delante de casa de Cruyff, que sé dónde vive"

eren habituals. Per als periodistes reservava perles de l'estil:

"El Sport es un puto panfleto, un T.B.O. lamentable, que le hace la pelota a la directiva de turno para tratar de conseguir exclusivas de mierda, que en muchas ocasiones no se cumplen".

Jo mateix l'havia trobat sovint per blogs madridistes (ho confesso, hi estic enganxat), on comfraternitzava amb reconeguts antibarcelonistes com el Hugues, a qui li deia:

"Te puedo decir que estoy HASTA LOS HUEVOS del PUTO tiki-taka, caipirinhos, jugones pitufos como Iniesta y Xavi rotando sobre su propio eje una y otra vez y el rollo ése de la posesión del balón. Yo quiero hombres en el campo, tíos de verdad y no mariconas de la vida. Estoy harto de milongas y del hijo puta de Cruyff, un tío que le ha hecho mucho daño al Barça desde fuera del Club. Él se ha acabado convirtiendo en parte del entorno que él denunciaba cuando era entrenador. Es un ventajista de mierda y un abonado a lo del "yo ya lo dije". Ahora sí, Un saludo al Admistrador del Blog y otro para Hughes".

En definitiva, un hooligan antilaportista. Doncs bé, segons tots els indicis, i gràcies al treball d'investigació del blog De penalty (d'on he tret la majoria de cites), el tal Moi és el senyor Christian Castellví, número dos d' Oriol Giralt i membre de la mesa de la moció de censura. El Moi no ha contestat les acusacions, però tan el bloc com els seus comentaris han desaparegut.
L'escenari de l'altre escàndol també es prou conegut; es tracta del bloc del periodista Enric Bañeres, i te com a protagonista un altre comentarista incendiari, el nick Empleat (o Empleat3). Aquest habitual de cal Bañeres (i d'altres blocs culers) afirmava ser un treballador del club, que tenia accés a informacions confidencials. Quan les coses anaven bé al camp, es limitava a xafarderies sobre suposades relacions extramaritals del Laporta:

" Si quieres saber más, la Flavia era una camarera del catering de Paradís que sirve cenas en el palco a los baconcitos. Nuestro Tachito se enamoró y la ha ascendido hasta el departamento de relaciones públicas. Y fue a París y todo con una entrada usurpada al socio. El Barça le paga el sueldo a la amiga de nuestro presi. Eso es tener cojones, gracia y salero. El Barça paga por el morro del presi sus caprichos. Eso es un presi como dios manda. En el club es un escándalo. El que menos piensa que el Tachito está loco. Los seguratas van de culo y los chóferes no veas. Han de vigilar mientras... Los directivos van como locos intentando convencer a Moner para que se vote la moción el mes de julio. Tienen miedo de que pierdan y otro les cierre las cuentas del ejercicio actual, con la de pufos que hay que tapar. Soriano ha diho que "antes pasaran por encima de mi cadáver que votar en junio". Soriano ha propuesto una bateria de alegaciones a las razones del voto de censura para ganar tiempo. O mejor dicho perderlo y que se vote el 3 de julio. Estan cagaos porque las encuestas telefónicas con socio les han revelado que ahora mismo perderian la mocion por 22 a 78. O sea, que pierden de largo. Bajar hasta un 64/36 les costará mucho. Y cuanto más tarde se vote, mejor."

La seva credibilitat no era massa alta, però molta gent esperava les seves exclusives, ni que fos per riure's una mica del president i la junta. La cosa podria haver continuat així, si no fos per un descuit de l'anònim informant. Suposo que degut a les preses, l'individu es va oblidar de signar amb el pseudònim hi ho va fer amb el seu nom real, que és Enric Bañeres.
En efecte, el molt borinot utilitzava multinicks al seu propi bloc per tal de desprestigiar el Laporta. Un cop descobert, el periodista ha elaborat una complexa trama de ciberocupació, i acusa els hackers de fer-se passar per ell. Potser si, potser només es tracta d'una altra maniobra del baconet per desprestigiar aquest insigne periodista català.
Tot plegat és prou trist. Per als que acusen Internet de ser un cau de mentiders i manipuladors, la notícia és només una mostra del grau d'intoxicació a que estem sotmesos. Per als que confiem en la xarxa, aquests escàndols ens han de servir per recordar-nos que no tothom te bones intencions. Tal i com fem en el món real, el dels diaris, la tele i les ràdios, hem d'apendre a separar el gra de la palla.

dimecres, 4 de juny de 2008

Hipertextualitat


Les possibilitats que ens ha obert la xarxa són gairebé infinites; tenim accés a moltíssima informació (segurament massa), i podem interactuar amb milions de persones arreu del món (tot i que també n'hi ha milions que no tenen accés a les noves tecnologies). La web 2.0 ens ofereix unes possibilitats d'interacció encara més grans, i les xarxes socials fan que els usuaris hagin passat de subjectes passius a actors centrals en la trama d'Internet. Encara ens queden moltes coses per veure, i ningú no pot predir fins a on arribarem.
El que fa tan gran Internet, el que possibilita l'accés a tota la informació, l'invent central de tota l'estructura és, crec jo, l'hipertext. Els hipervincles són els que multipliquen exponencialment les possibilitats de navegació. A cada pàgina se'ns obren camins per a desenes de pàgines més, i les branques de l'arbre es divideixen fins a l'infinit. Comencem llegint el diari i sense adonar-nos-en acabem escoltant música al Myspace, o al bloc d'un expert en costumari català.
Això és el que m'ha passat aquest matí. He començat a la pàgina de Catalunya Ràdio i he acabat llegint l'article sobre el bombardeig de Barcelona l'any 1842 a la viquipèdia.
Tot ha començat amb un anunci que he sentit a Catalunya Ràdio. Era una falca de l'ajuntament de Barcelona, i de bon principi no em podia creure el que sentia. Per confirmar-ho, he entrat a la web i m'he baixat l'arxiu corresponent. En efecte, a la falca es demanava a la gent que entrés a la pàgina Bcn.cat; el problema és que el locutor pronunciava la lletra C a la manera castellana (/θ/ en lloc de /s/).


Resulta que els locutors professionals no saben pronunciar la tercera lletra del nostre alfabet, els correctors professionals són incapaços de detectar-ho, i en tot el procés de producció i emissió de l'anunci ningú no s'adona del despropòsit. I encara ens volen fer creure que el català no està en perill! No sabem pronunciar la tercera lletra de l'alfabet català!
Encara astorat per la confirmació d'aquest assassinat lingüístic, he entrat a la pàgina en qüestió, bcn.cat, la web oficial de l'ajuntament de Barcelona. La pàgina no tindria res d'especial si no fos per una idea que trobo molt encertada; hi ha una base de dades on es pot consultar l'origen dels noms dels carrers de la ciutat. L'aplicació és molt útil, i s'hauria d'ampliar a totes les webs de les ciutats catalanes. D'aquesta manera podríem saber tots els noms, diguem-ne indesitjables, que adornen els nostres carrers i places.
La veritat és que a Barcelona, com a la majoria de ciutats catalanes, han fet una bona neteja de noms franquistes, i el que sobta és més aviat la profusió de noms d'origen republicà, de Nin a Pestanya, passant per Azaña i Batet. Fins i tot m'ha sorprès l'abundància de noms relatius a la realitat pancatalana (Països Catalans, Rosselló, Perpinyà, València, Almansa, Maó, Fraga, Maestrat, Germans Desvalls, ...). suposo que Barcelona és tan gran que hi caben totes les possibilitats. A Manresa, en canvi, el nomenclàtor està centrat en referents espanyols, i és difícil trobar-hi noms relatius a la totalitat del territori.
L'únic retret que puc fer a l'ajuntament de Barcelona és que, encara ara, mantinguin un carrer en honor al Duc de la Victòria. M'imagino que part de la raó de la seva pervivència és que en el nomenclàtor s'utilitza el seu nom en clau, el seu títol nobiliari. En realitat el Duc de la Victòria és Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, el mateix Espartero que va bombardejar Barcelona i que va assegurar que calia fer-ho cada 50 anys. No he trobat la cita original, però a diversos llocs asseguren que fa així: "a Barcelona hay que bombardearla almenos una vez cada 50 años". Em sembla que un personatge amb aquest historial no es mereix un carrer a la ciutat que tant odiava.
Aquí s'acaba la meva excursió, però podria continuar, saltant de vincle a vincle, fins al testimoni d'un participant a la Olimpíada Popular de Barcelona l'any 1936 (passant per Montjuïc i l'estadi olímpic) o bé, si agafo un altre camí, fins al nou vídeo de El Tió Paló, el "James Brown de la Rumba" (passant per Barcelona, Gràcia i la rumba catalana). Aquesta és la màgia d'Internet, que ens permet perdre hores i hores mirant bestieses, de manera que al final no sabem com hem anat a parar on som. En el món real ens hem de conformar amb els sis graus de separació, però al món virtual, en només dos o tres passos, anem de Manresa a Nova York i d'avui al segle XVII.



dilluns, 2 de juny de 2008

El paper segellat


Avui fa dos-cents anys de la crema del paper segellat, i com que no se m'acut res de millor, torno a penjar el primer post que vaig escriure en aquest bloc. Ja se que tinc molta cara, però crec que no podria escriure res de millor. Quan el vaig penjar per primer cop, la crema de fotos del rei espanyol era un esport de moda; és per això que relacionava els dos episodis (crema del paper segellat i crema de fotos) amb una tendència històrica molt arrelada als Països Catalans: la revolta.

Aquest any es compliran dos-cents anys d’un fet històric gravat en la memòria col·lectiva dels manresans, i també gravat, en aquest cas literalment, a la façana de l’Ajuntament. El dia 2 de juny farà dos segles de la crema del paper segellat. Aquell dia, un grapat de manresans reunits a la plaça gran, van cremar públicament un paper amb el segell de Napoleó, símbol incontestable de l'imperi francès. D’aquesta manera, deien als forasters que no els volien, que no es sotmetrien als invasors.


Més enllà de jutjar l’encert històric de la resistència als francesos, que ens portaria al terreny de la política ficció (que hauria passat si haguéssim passat a ser francesos, si haguéssim gaudit i patit la Revolució, el jacobinisme, la igualtat,…), la crema del paper segellat s’inscriu dins d’un dels corrents principals de la història de Catalunya: la revolta; lluny del que ens volen fer creure, el que caracteritza els catalans, durant molts i molts anys, no és el pactisme, sinó l’alçament. Espanyols i francesos, antagonistes històrics, saben molt bé de quin peu calcem (o calçàvem), i per això ens descrivien com a levantiscos i fiers, i sempre han sabut que con estos catalanes hay que tener mano dura. Després de cada revolta venia la repressió, sovint brutal. Després d’Almansa, la pèrdua dels furs i la repressió; després de l’Onze de setembre, el decret de Nova Planta i la repressió; després dels Angelets de la Terra, l'anihilació de la catalanitat i la repressió. I així anar fent, caient i aixecant-nos, fins a l’any 1939.

Però llavors va arribar en Franco, i aquest ho tenia molt clar. Primer, la guerra d’extermini, allargant el conflicte per fer el màxim de víctimes, i després les dècades de repressió i d’adoctrinament, amb el propòsit declarat d’eradicar completament el pensament crític dins del país. Aquesta garrotada fou molt forta, i encara no ens n’hem recuperat del tot. Molts homes i dones es van perdre per sempre, assassinats o exiliats, i només uns anys després alguns varen poder tornar i d’altres s’afegiren a la lluita per les llibertats. Encara avui patim certs tics provinents del passat, però afortunadament el país fa dies que ha despertat. Tot i això, en el subconscient col·lectiu, ja no som un país lluitador i orgullós, sinó un país pactista i conformista.

Hem de tornar a aprendre a dir prou, a defensar els nostres drets sense complexes i a no deixar-nos enredar. Si no ens donen el que és nostre, si ens imposen els seus reis, si no ens deixen decidir el que volem ser, hem de ser capaços de revoltar-nos, d’alçar-nos davant seu i dir-los prou, fins aquí hem arribat. La desobediència i la insubmissió, la protesta i la denúncia, han de ser les nostres eines. Sobretot, quan queda clar que l’Estat Espanyol no està disposat a respectar la voluntat dels pobles que l’integren, negant-los el dret a decidir i retallant-los (ja veurem si no prohibint-los) els estatuts que volen els ciutadans.

Dos-cents anys després, els manresans seguim revoltant-nos davant les injustícies, tot i que quan tornem a cremar papers amb símbols monàrquics, els nostre alcalde ens titlli de vàndals. Tan vàndals, suposem, com aquells que cremaren el paper segellat.