Les possibilitats que ens ha obert la xarxa són gairebé infinites; tenim accés a moltíssima informació (segurament massa), i podem interactuar amb milions de persones arreu del món (tot i que també n'hi ha milions que no tenen accés a les noves tecnologies). La web 2.0 ens ofereix unes possibilitats d'interacció encara més grans, i les xarxes socials fan que els usuaris hagin passat de subjectes passius a actors centrals en la trama d'Internet. Encara ens queden moltes coses per veure, i ningú no pot predir fins a on arribarem.
El que fa tan gran Internet, el que possibilita l'accés a tota la informació, l'invent central de tota l'estructura és, crec jo, l'hipertext. Els hipervincles són els que multipliquen exponencialment les possibilitats de navegació. A cada pàgina se'ns obren camins per a desenes de pàgines més, i les branques de l'arbre es divideixen fins a l'infinit. Comencem llegint el diari i sense adonar-nos-en acabem escoltant música al Myspace, o al bloc d'un expert en costumari català.
Això és el que m'ha passat aquest matí. He començat a la pàgina de Catalunya Ràdio i he acabat llegint l'article sobre el bombardeig de Barcelona l'any 1842 a la viquipèdia.
Tot ha començat amb un anunci que he sentit a Catalunya Ràdio. Era una falca de l'ajuntament de Barcelona, i de bon principi no em podia creure el que sentia. Per confirmar-ho, he entrat a la web i m'he baixat l'arxiu corresponent. En efecte, a la falca es demanava a la gent que entrés a la pàgina Bcn.cat; el problema és que el locutor pronunciava la lletra C a la manera castellana (/θ/ en lloc de /s/).
Resulta que els locutors professionals no saben pronunciar la tercera lletra del nostre alfabet, els correctors professionals són incapaços de detectar-ho, i en tot el procés de producció i emissió de l'anunci ningú no s'adona del despropòsit. I encara ens volen fer creure que el català no està en perill! No sabem pronunciar la tercera lletra de l'alfabet català!
Encara astorat per la confirmació d'aquest assassinat lingüístic, he entrat a la pàgina en qüestió, bcn.cat, la web oficial de l'ajuntament de Barcelona. La pàgina no tindria res d'especial si no fos per una idea que trobo molt encertada; hi ha una base de dades on es pot consultar l'origen dels noms dels carrers de la ciutat. L'aplicació és molt útil, i s'hauria d'ampliar a totes les webs de les ciutats catalanes. D'aquesta manera podríem saber tots els noms, diguem-ne indesitjables, que adornen els nostres carrers i places.
La veritat és que a Barcelona, com a la majoria de ciutats catalanes, han fet una bona neteja de noms franquistes, i el que sobta és més aviat la profusió de noms d'origen republicà, de Nin a Pestanya, passant per Azaña i Batet. Fins i tot m'ha sorprès l'abundància de noms relatius a la realitat pancatalana (Països Catalans, Rosselló, Perpinyà, València, Almansa, Maó, Fraga, Maestrat, Germans Desvalls, ...). suposo que Barcelona és tan gran que hi caben totes les possibilitats. A Manresa, en canvi, el nomenclàtor està centrat en referents espanyols, i és difícil trobar-hi noms relatius a la totalitat del territori.
L'únic retret que puc fer a l'ajuntament de Barcelona és que, encara ara, mantinguin un carrer en honor al Duc de la Victòria. M'imagino que part de la raó de la seva pervivència és que en el nomenclàtor s'utilitza el seu nom en clau, el seu títol nobiliari. En realitat el Duc de la Victòria és Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, el mateix Espartero que va bombardejar Barcelona i que va assegurar que calia fer-ho cada 50 anys. No he trobat la cita original, però a diversos llocs asseguren que fa així: "a Barcelona hay que bombardearla almenos una vez cada 50 años". Em sembla que un personatge amb aquest historial no es mereix un carrer a la ciutat que tant odiava.
Aquí s'acaba la meva excursió, però podria continuar, saltant de vincle a vincle, fins al testimoni d'un participant a la Olimpíada Popular de Barcelona l'any 1936 (passant per Montjuïc i l'estadi olímpic) o bé, si agafo un altre camí, fins al nou vídeo de El Tió Paló, el "James Brown de la Rumba" (passant per Barcelona, Gràcia i la rumba catalana). Aquesta és la màgia d'Internet, que ens permet perdre hores i hores mirant bestieses, de manera que al final no sabem com hem anat a parar on som. En el món real ens hem de conformar amb els sis graus de separació, però al món virtual, en només dos o tres passos, anem de Manresa a Nova York i d'avui al segle XVII.
El que fa tan gran Internet, el que possibilita l'accés a tota la informació, l'invent central de tota l'estructura és, crec jo, l'hipertext. Els hipervincles són els que multipliquen exponencialment les possibilitats de navegació. A cada pàgina se'ns obren camins per a desenes de pàgines més, i les branques de l'arbre es divideixen fins a l'infinit. Comencem llegint el diari i sense adonar-nos-en acabem escoltant música al Myspace, o al bloc d'un expert en costumari català.
Això és el que m'ha passat aquest matí. He començat a la pàgina de Catalunya Ràdio i he acabat llegint l'article sobre el bombardeig de Barcelona l'any 1842 a la viquipèdia.
Tot ha començat amb un anunci que he sentit a Catalunya Ràdio. Era una falca de l'ajuntament de Barcelona, i de bon principi no em podia creure el que sentia. Per confirmar-ho, he entrat a la web i m'he baixat l'arxiu corresponent. En efecte, a la falca es demanava a la gent que entrés a la pàgina Bcn.cat; el problema és que el locutor pronunciava la lletra C a la manera castellana (/θ/ en lloc de /s/).
Resulta que els locutors professionals no saben pronunciar la tercera lletra del nostre alfabet, els correctors professionals són incapaços de detectar-ho, i en tot el procés de producció i emissió de l'anunci ningú no s'adona del despropòsit. I encara ens volen fer creure que el català no està en perill! No sabem pronunciar la tercera lletra de l'alfabet català!
Encara astorat per la confirmació d'aquest assassinat lingüístic, he entrat a la pàgina en qüestió, bcn.cat, la web oficial de l'ajuntament de Barcelona. La pàgina no tindria res d'especial si no fos per una idea que trobo molt encertada; hi ha una base de dades on es pot consultar l'origen dels noms dels carrers de la ciutat. L'aplicació és molt útil, i s'hauria d'ampliar a totes les webs de les ciutats catalanes. D'aquesta manera podríem saber tots els noms, diguem-ne indesitjables, que adornen els nostres carrers i places.
La veritat és que a Barcelona, com a la majoria de ciutats catalanes, han fet una bona neteja de noms franquistes, i el que sobta és més aviat la profusió de noms d'origen republicà, de Nin a Pestanya, passant per Azaña i Batet. Fins i tot m'ha sorprès l'abundància de noms relatius a la realitat pancatalana (Països Catalans, Rosselló, Perpinyà, València, Almansa, Maó, Fraga, Maestrat, Germans Desvalls, ...). suposo que Barcelona és tan gran que hi caben totes les possibilitats. A Manresa, en canvi, el nomenclàtor està centrat en referents espanyols, i és difícil trobar-hi noms relatius a la totalitat del territori.
L'únic retret que puc fer a l'ajuntament de Barcelona és que, encara ara, mantinguin un carrer en honor al Duc de la Victòria. M'imagino que part de la raó de la seva pervivència és que en el nomenclàtor s'utilitza el seu nom en clau, el seu títol nobiliari. En realitat el Duc de la Victòria és Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, el mateix Espartero que va bombardejar Barcelona i que va assegurar que calia fer-ho cada 50 anys. No he trobat la cita original, però a diversos llocs asseguren que fa així: "a Barcelona hay que bombardearla almenos una vez cada 50 años". Em sembla que un personatge amb aquest historial no es mereix un carrer a la ciutat que tant odiava.Aquí s'acaba la meva excursió, però podria continuar, saltant de vincle a vincle, fins al testimoni d'un participant a la Olimpíada Popular de Barcelona l'any 1936 (passant per Montjuïc i l'estadi olímpic) o bé, si agafo un altre camí, fins al nou vídeo de El Tió Paló, el "James Brown de la Rumba" (passant per Barcelona, Gràcia i la rumba catalana). Aquesta és la màgia d'Internet, que ens permet perdre hores i hores mirant bestieses, de manera que al final no sabem com hem anat a parar on som. En el món real ens hem de conformar amb els sis graus de separació, però al món virtual, en només dos o tres passos, anem de Manresa a Nova York i d'avui al segle XVII.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada