dimecres, 18 de juny de 2008

Avui em sento italià

Quan tenia catorze o quinze anys, mai no m'hauria pensat que m'alegraria (i molt) d'una victòria dels Boston Celtics sobre el L.A. Lakers es una final de la NBA. Aleshores, els Lakers eren gairebé el meu segon equip, i seguia les gestes del Magic i companyia amb moltíssima atenció. La meva simpatia pels angelins va seguir ferma durant els anys, i el ressorgiment de l'equip, amb Kobe Bryant i Shaquille O'Neal, fou una gran alegria per a mi. Però, ves per on, els Lakers m'han deixat d'agradar; des de que tenen un jugador espanyol (sí, espanyol, amb totes les lletres) i la premsa tracta l'equip com si fos la selecció espanyola, m'he fet dels Celtics. No vull ni pensar que hagués passat si els Lakers arriben a guanyar l'anell: ÑBA! España manda en el mundo, arriba España!
Amb el Liverpool em va passar una cosa similar. De ben petit, quan encara hi jugava en Keegan vaig fer-me'n seguidor, i durant tot els 80's, l'època daurada del club, vaig gaudir dels seus triomfs. Després vingué la caiguda, i des del 90 només guanyaren tornejos menors, però jo no vaig abandonar el vaixell. Des de que tinc memòria, el Liverpool és el meu equip preferit de l'estranger, i el You'll Never Walk Alone sempre m'havia posat els pèls de punta, molt abans de convertir-se en aquesta mena de Chiki-Chiki futbolero en que l'han convertit en Basté i companyia. Però tot va canviar l'any 2005, quan amb el fitxatge del Rafa Benítez (i dels jugadors que han arribat després) el club començà a ser conegut, més aquí que no pas a les illes, com a Spanish Liverpool. Ja el primer any, vaig haver de suportar veure com el meu ex-equip de l'ànima guanyava la Champions 21 anys després.
No ha estat fàcil, però ara ja m'alegro de les victòries dels Celtics i de l'Everton, i gairebé he aconseguit gaudir de les del Manchester United. Em temo que el futur em prepara un destí encara pitjor, ja que molt aviat podria veure'm obligat a deixar de ser ferrarista, si es confirmem els rumors sobre l'arribada d'Alonso a la Scuderia.
Alguns podeu pensar que és molt trist això de desitjar sempre la derrota dels altres; potser sí, però us asseguro que el més trist és pertànyer a una nació perdedora, que no té dret ni tan sols a ser representada oficialment. Els que no tenim estat ens hem acostumat a prendre prestada la filiació esportiva, i a desitjar més la derrota de qui ens ocupa que no pas la nostra victòria, a la que no ens deixen aspirar. Mentre no siguem independents, jo sempre aniré contra els que representen (no sempre voluntàriament) el meu enemic. O dit d'una altra manera: FORZA AZZURRI!

4 comentaris:

Jordi Bonvehí Castañé. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi Masdeu ha dit...

Certament, el nacionalisme és una eina molt utilitzada per a vendre coses, no només diaris. Només cal fixar-se amb TV3, que ha passat de la neutralitat a l'alonsisme radical quan han vist les seves audiències i les de Tele 5. D'altra banda, la cultura esportiva de l'Athlètic és molt productiva pel club bilbaí, però no ho és tant per a la resta de clubs bascos, que veuen com el gegant (l'athlètic) fitxa, per quantitats desorbitades (en el seu context), tots els jugadors bascos de primer nivell. L'Alabès i la Real Societat malviuen a segona (l'Alabès ha baixat a 2a B), i l'Osasuna pateix cada any per no baixar. La situació de l'Athlètic de Bilbao no és gaire millor, i se senten veus que demanen abandonar la tradició i fitxar qui sigui. De fet, ja fa anys que fitxen riojans (com l'Ezquerro) i altres no-bascos.

Adam ha dit...

Ep! Esperem que l'squadra faci al seva feina. Si no fos així, si els pesats del podemos passessin a Semis, proposo una campanya senzilla però, penso, força efectiva: promoure que el dia 26 (hi hauria 4 dies de coll per difondre-la) tot-hom vesteixi de taronja (amb el benentès, esclar, que Holanda guanyi a Rússia).

Jordi Bonvehí Castañé. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.