dimecres, 18 de març de 2009

Bolonya


Ja fa molt temps que vaig deixar de ser estudiant (si més no, a temps complet), i no tinc massa elements de judici per a avaluar el que significa l'Espai Europeu d'Educació Superior, Procés de Bolonya per als amics. Escoltant una mica als implicats, però, dedueixo que té molts aspectes foscos. D'entrada, ningú no està en contra de la unificació i assimilació dels títols a nivell europeu, però darrera d'aquest esquer s'hi amaga un seguit de reformes que aboquen els estudis universitaris a anar a remolc dels interessos econòmics, fent de l'ensenyament superior un espai elitista, només a l'abast de les capes més altes de la societat.
Més enllà de les bondats del pla, observo amb preocupació la deriva que prenen els esdeveniments, que ja han saltat al primer pla mediàtic. D'entrada, no entenc l'actuació de molts dels responsables universitaris, que han optat per donar l'esquena als estudiants i a les seves demandes, deixant-los sols davant de l'opinió pública i posant en dubte la veracitat dels seus arguments. Tot plegat, em recorda l'actuació de molts mestres (i també de molts pares) durant les protestes que es van produir, quan jo estudiava a l'institut, contra la LOGSE. Els mestres i els pares acusaven els que protestàvem de ser uns anti-tot, de no voler estudiar i de buscar tres peus al gat. Uns anys més tard, els nostres temors van veure's confirmats, i tots els mestres i pares es queixaven, desconsolats, del mal que havia fet la LOGSE. Temo que ara passarà el mateix, i que tots aquells que ara acusen de fanàtics i violents als estudiants, d'aquí uns anys s'adonaran de tot el que significa Bolonya.
El més preocupant, però és la reacció dels nostres polítics davant les protestes. Eviten el diàleg, i s'escuden en la pretesa violència dels manifestants per a negar-los qualsevol representativitat. Entre els rectors i els polítics, han fet un front comú per a aïllar les protestes, usant, altre cop, els arguments preferits dels manipuladors; violència contra raó, rauxa contra seny. Ahir mateix, l'ajuntament de Manresa va tombar una moció de la CUP (a proposta del SEPC) en solidaritat amb els expulsats de l'Autònoma, i PSOE, CiU, PP i Esquerra van dir molt clarament que els estudiants tenien el que es mereixien, i que amb la violència no s'anava enlloc.
Avui, però, han quedat ben retratats. Les imatges dels aldarulls davant de la Universitat de Barcelona parlen per si mateixes.





Sense cap provocació, els mossos carreguen brutalment contra els estudiants, els persegueixen i els atonyinen, sense altra voluntat que la de fer-los mal. Els testimonis (fins i tot TV3, poc sospitosa d'antigovernamental) coincideixen a recalcar la desproporció de l'actuació policial i el component pacífic de la protesta, que en cap moment no ha provocat a ningú. Qui hagi vist els mossos com repartien, per força ha hagut de recordar els moments més foscos de la dictadura; policies embogits, atacant tot el que es movia, com si fossin bèsties engabiades.
I ara, que diran els polítics i els rectorats? De ben segur, i sense cap vergonya, acusaran els estudiants de provocadors, i així tindran encara més arguments per a negar-los la paraula i la possibilitat de diàleg. Primer t'apallissen, i desprès encara t'acusen d' intentar defensar-te. El senyor Saura, igual que el senyor Huguet, ens està mostrant la seva cara més fosca, deixant-se dur pel seu malaltís seguidisme, fent la feina bruta del PSOE. Consellers d'esquerres que justifiquen càrregues policials, neguen el dret al diàleg i deixen la Universitat pública en mans dels mercaders. No anem bé, no.

dimecres, 11 de març de 2009

Linux


Sóc un usuari entusiasta de les noves tecnologies des que tinc coneixement, però en cap cas no em considero un expert en la matèria. No tinc coneixements de programació, no acabo d'entendre el sistema binari, i no odio a mort el Bill Gates. Per a mi, un ordinador és una eina, i mentre funcioni, no em preocupa massa el que hi ha al darrera.
Tot i així, per curiositat i per principis, vaig decidir provar el programari lliure. Vaig començar amb l'OpenOffice, que em va defraudar una mica; desprès vaig intentar-ho amb el Firefox, i me'n he tornat un incondicional. És un navegador d'Internet infinitament superior (crec jo) a l'Internet Explorer de Microsoft. És molt més complert, més pràctic, i te milers d'extensions (programets gratuïts, fets per voluntaris, que aporten moltíssim). Tot plegat en català, i gratis. A partir d'aquesta experiència, vaig començar a interessar-me de debò pel software lliure. I vaig fer el gran salt.
Un bon dia, vaig decidir canviar el meu sistema operatiu. No estava especialment descontent amb el Windows XP, però volia provar l'alternativa. Així doncs, vaig cercar informació sobre Linux, el sistema operatiu lliure amb més implantació. El sistema GNU/Linux fou creat en un primer moment (1991) per Linus Torvalds, però la gràcia de l'invent és que contínuament és millorar i actualitzat gràcies al treball col·laboratiu de programadors de tot el món. Del Linux n'hi ha moltes distribucions, i jo vaig triar l'Ubuntu, que acabava de llançar una nova versió.
D'entrada, vaig optar per instal·lar l'Ubuntu sense eliminar Windows, de manera que cada vegada que engegava l'ordinador, podia triar el sistema operatiu. La instal·lació és molt fàcil, i es pot fer mitjançant una imatge de CD que et baixes per Internet i després graves, o bé demanant un CD (del tot gratuït), que t'envien per correu postal. El procés més complicat és el de la partició de discos, però a Internet hi ha molta informació sobre el tema.
De fet, aquest és un dels factors més interessants del Linux. A la xarxa hi ha milers de pàgines, wikis i fòrums sobre el tema, i tothom t'ajuda en les primeres passes. És cert que de vegades no s'entén res, però això és degut a que, fins ara, Linux ha estat un reducte d'informàtics i de geeks, i encara no son del tot conscients de la universalització del sistema. Linux encara requereix una mica massa de coneixements informàtics, però de ben segur que molt aviat serà tan accessible com Windows.
Pel que fa al funcionament i als programes, no té res a envejar als sistemes comercials. És intuitiu, ràpid i fiable, i amb el paquet d'instal·lació hi venen gairebé tots els programes que necessites. Quan te'n calen més, te'ls baixes i punt. A part dels jocs d'última generació, hi ha equivalents lliures per a tots els programes comercials més utilitzats. Tot i així, sempre hi ha programes que només trobem en Windows, i que necessitem per força. En aquest cas, podem fer servir un emulador o un disc dur virtual, que fan que els programes de Windows corrin en Linux. Jo els necessito pel programa del GPS i pel d'e-books, ja que els seus fabricants no en fan cap versió per a Linux. Amb l'emulador, ja no necessito per a res el sistema operatiu sencer, i ja he desinstal·lat la partició de Windows.
En resum, Linux és una alternativa més que vàlida a Windows i al programari de pagament. És pràctic, gratuït i socialment útil. No genera dependències ni desigualtats, i és millorat diàriament per la comunitat d'usuaris. Si no sou usuaris de softwares molt específics ni voleu l'ordinador per a jugar amb els darrers jocs, Linux és per a vosaltres. Proveu-ho, no hi teniu res a perdre.

divendres, 6 de març de 2009

Visca la copa, fora el rei



Tot i la pèssima organització de la federació espanyola, i malgrat que en els darrers anys tots els campions són equips menors (dels quatre grans, només el València l'ha guanyada), la Copa del rei de futbol segueix sent un esdeveniment únic. L'emoció dels partits d'anada i tornada i, sobretot, l'emotivitat de la final a partit únic, la fan una competició molt més intensa que la lliga.
Els records blaugranes de la meva infantesa són, bàsicament, records de la copa (de lligues no en guanyàvem gaires; fins que vaig tenir 17 anys, només en recordava una). La final contra l'Sporting amb el Simonet i el Quini l'any 81, el gol del Marcos contra el Madrid (i les botifarres del Schuster) del 83, les hòsties contra l'Athlètic del 84, o el gol de l'Alexanko a la Real del 1988 estaran gravats a la meva memòria per sempre. les lligues, en canvi, són molt llargues, i és difícil recordar-ne moments puntuals (excepte els èpics finals de Tenerife, o el penal de l'Urruti).



Les finals de copa, a més, són molt especials, perquè permeten unes demostracions de sentiment culer que difícilment afloren en partits de lliga. En el context català i espanyol, on els aficionats no tenen costum de seguir els seus equips en els desplaçament, les finals de copa són la gran excepció. És l'únic partit de l'any en que els barcelonistes es desplacen massivament (llevat de si hi ha finals europees), i per tant, és l'únic argument dels que encara sostenen que som la millor afició del món (per sort, la globalització ja ha obert els ulls a gairebé tothom).
Aquest any, per a acabar-ho d'adobar, el rival acompanya. Tot i que l'esmentada final del 1984 va marcar el punt màxim de l'odi entre els dos clubs, des d'aleshores les coses han canviat moltíssim. A conseqüència de la davallada esportiva de l'Athlètic, que mai més no ha estat un rival directe del Barça, i de l'aflorament de la solidaritat entre els pobles basc i català, la relació entre les dues aficions és, hores d'ara, immillorable. La final, si tot va bé, serà una gran festa, i els afortunats que es desplacin a València s'ho passaran d'allò més bé. I si el Barça no guanya (Déu no ho vulgui), com a mínim guanyarà l'Athlètic.
Els espanyols, però, ja estan ben acollonits. Les ments pensants de la federació ja estan buscant la manera d'evitar l'inevitable, i no saben com fer-s'ho per impedir que els catalans i els bascos mostrin els seus sentiments envers Espanya i la monarquia. De moment, ja preparen un sistema de megafonia especial per dissimular els previsibles xiulets contra l'himne espanyol, i suposo que quan surti el rei també hi posaran música de fons, per amagar la música de vent. De totes maneres, no podran impedir els càntics irreverents, ni podran imposar la presència de banderes espanyoles enlloc de les senyeres i les ikurriñes. Serà molt divertit, la final de la copa del rei, i ni una puta estanquera a les graderies.
Guanyi qui guanyi, els diaris podran recordar les declaracions del Chendo, aquell central del Madrid, després d'una final de copa: "lo que más me jode, es que ha ganado la copa un equipo que no es español". Com deien les pintades que van aparèixer a tot el territori català, "Chendo, tens raó".

dilluns, 2 de març de 2009

Euskadi és Espanya


Ho han aconseguit. Els espanyolistes ja poden estar ben contents, finalment les vascongades han caigut. Desprès d'intentar-ho de totes les maneres possibles, els no-nacionalistes (ni poc) manaran al País Basc durant els propers quatre anys. Si no hi ha cap daltabaix, PSOE, PP i UPD formaran govern, i faran fora al PNB. La manera d'aconseguir-ho ha estat ben simple: només ha calgut impedir que un 10 % de la població pogués exercir el seu dret a vot. D'aquesta manera, les coses són molt més fàcils.
Si l'esquerra abertzale hagués pogut votar, hauria tret, com a mínim, 7 escons. Suficients, no cal dir-ho, per a impedir la victòria espanyola. Però no, la democràcia espanyola, la de les tupinades i les tortures, ha estat inflexible, i més de 100.000 bascos s'han quedat sense veu. Aquesta és la seva democràcia.
Més del 60 % dels bascos ha votat partits no espanyolistes (PNB, EA, EB, D3M i Aralar), però han guanyat els espanyolistes. Com s'enten? Doncs ben fàcil; a part de les prohibicions, el sistema electoral hi ajuda força. A la Comunitat Autònoma basca, els tres territoris escullen el mateix nombre de diputats. Malgrat que Àlaba només representa el 14,36 % de la població basca, envia al Parlament els mateixos representants que Biscaia, amb el 53,18 % de la població. D'aquesta manera, el feu espanyolista alabés contraresta les províncies més abertzales, i el PPSOE pot estar tranquil. Dels 38 escons espanyolistes, 15 són alabesos; un 14 % d'habitants otorga el 40 % d'escons.
Són les seves normes, la pilota és seva i en fan el que volen. Si convé, no deixen jugar als que no són amics seus; i a sobre, quan guanyen, fan el milhomes. Ara ens sentirem a dir, cada dos per tres, que Euskadi també és Espanya, que els bascos s'han cansat del jou nacionalista i vint mil parides més. Però no ho oblideu, han guanyat fent trampes, i moltes. Jo personalment, mai no els reconeixeré aquesta victòria fraudulenta, aquest insult a la democràcia. La voluntat popular dels bascos ha estat trepitjada, els seus drets com a poble anorreats.
Les basques i els bascos han parlat, i ho han fet molt clarament; 3 de cada cinc volen una nació lliure. Tot i això, el front nacional molt probablement els governarà durant els propers quatre anys. Aquesta és la democràcia espanyola, la mateixa que ens impedeix, als catalans, decidir el nostre futur i triar les nostres pròpies regles de joc. Davant d'aquest enemic implacable, cal seguir lluitant. Amb totes les forces, per tots els mitjans, des d'aquí i des d'allí, fins que els nostres drets siguin garantits i la voluntat dels pobles sigui respectada. Ta segi aurrera!