dilluns, 15 de desembre de 2008

Memòria històrica


El dissabte passat, tots els militants, simpatitzants i votants de la CUP de Manresa que varen llegir el Regió 7, varen gaudir de valent. Desprès d'encara no dos anys de regidoria, la CUP comença a recollir les recompenses de la feina ben feta. Tot i que al diari no es feia esment de la candidatura, el cert és que les llavors plantades comencen a donar fruit. En primer lloc, el rotatiu anunciava la voluntat de l'ajuntament de Manresa de retirar les condecoracions al general Franco i canviar els noms de carrers amb reminiscències franquistes. També es feia esment de la propera descoberta d'una placa en record de les víctimes dels bombardejos nacionals. En la secció d'opinió, per a acabar-ho d'adobar, un article del Xavier Rubio ens recordava la propera arribada d'una llei per disminuir la presència de les bosses de plàstic. Totes aquestes iniciatives, que aviat es duran a la pràctica, foren proposades en el seu moment per la CUP; alguna fins i tot fou presentada abans que la candidatura tingués representació a l'ajuntament.
Tot i que alguns actors polítics s'entesten en titllar-nos d'il·luminats i somiatruites, el cert és que les nostres propostes s'han obert camí, i el que fa uns anys semblava utòpic, ara esdevé quotidià. Els somnis, si darrera tenen la voluntat i el treball constant, poden fer-se realitat. Estem segurs que, amb voluntat i feina, ben aviat gaudirem del tramvia manresà, de la piscina al Parc de l'Agulla, dels carrils bici i d'una ciutat neta, oberta i sostenible.
De moment, i com a mínim, ja hem aconseguit que es foragitin dels nostres carrers i places els noms infames dels enemics de la nostra terra i de les classes populars (no del tot, certament; a la sala de plens municipal encara hi penja el retrat d'un dels més estrets col·laboradors del franquisme). Ara, també, les víctimes del feixisme tindran un record permanent a la nostra ciutat. Finalment, es farà justícia, i tots aquells que varen patir la cruel petjada de la guerra, seran vindicats i recordats per sempre. De cap manera no podem oblidar el que significà la guerra civil, i tot el mal que va fer, tan a les aspiracions nacionals catalanes com a les classes treballadores del nostre país. Els quaranta anys de franquisme encara marquen les nostres lluites, i sense el seu pes esgotador no s'entendria l'actual situació política i cultural dels Països Catalans.
Ara bé, tampoc no hem de caure a la trampa que se'ns para des dels sectors esquerranosos més espanyolistes, que ens volen fer creure que el franquisme fou una excepció. Ben al contrari, la dictadura de Franco, en molts aspectes, fou la continuació natural d'una certa política anti catalana, que neix amb la unió dinàstica i que no s'interromp gairebé mai, ni amb les dues repúbliques. De fet, encara avui, aquesta mateixa política ens impedeix exercir els nostres drets com a poble, i ens obliga a patir les conseqüències de la nostra subordinació a Espanya. El franquisme s'ha acabat, però el nostre país segueix esquarterat, la nostra llengua segueix morint, la Renfe segueixen sent un desastre i els nostres impostos segueixen escolant-se.
La memòria històrica no pot centrar-se, només, en el període franquista. Tan abans com després de la dictadura, el nostre país ha patit i pateix constants agressions polítiques, nacionals, socials i culturals. Les classes populars catalanes han estat víctimes del centralisme espanyol (i també del francès, òbviament) durant segles; ja ho deia Espartero, paladí del liberalisme espanyol: a Barcelona hay que bombardearla almenos una vez cada 50 años.

Nota: Fotografia extreta de la web "Els bombardeigs franquistes a Manresa: 1938-39": Refugi antiaeri de la plaça de Sant Domènec, tocant el Teatre Conservatori, que es començà a construir la tardor de 1937, després d'haver estat enderrocada l'església de Sant Pere Màrtir. La fotografia és de després de la guerra. Amb la darrera reurbanització de la plaça, el refugi va quedar anul·lat.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Una comunitat autònoma, una selecció


Ja s'acosta la costellada anual. El dia 28 de desembre la selecció catalana jugarà contra Colòmbia, al Camp Nou. En altres entrades, ja he exposat la meva oposició a aquests partits, bàsicament per dues raons. En primer lloc, argumento que aquesta selecció només representa una part del país, i que en cap cas es tracta de la selecció catalana, sinó de la selecció de la Comunitat Autònoma de Catalunya. D'altra banda, mantinc que la febrada anual és una mostra de la voluntat virtualista de la nació: no volem ser un país, volem fer veure que ho som. En contraposició als bascos, aquí ningú no treballa per a construir una realitat, simplement preferim viure en un món virtual, on les comunitats autònomes tenen seleccions, matricules i llengües pròpies.
Més enllà d'aquestes opinions, que molts no compartireu, crec que aquest any, el partit de la selecció pot servir per a alguna cosa. Desprès d'aquest estiu, desprès del que varem patir durant l'eurocopa, hem de demostrar que tenim memòria, que no oblidem ni perdonem els botiflers. Ara és el moment de recordar el que vaig escriure aleshores:


Tinc ganes de veure que passa amb el Puyol, el Xavi, el Cesc, el Sergio Garcia i el Capdevila (potser me'n deixo algun). Jo suposo que, si el seleccionador té una mica de vergonya, no els convocarà. Si els convoca, suposo que els jugadors, ni que sigui amb excuses de lesions i baixes formes, renunciaran a la convocatòria, sempre i quan tinguin un bri de coherència personal. I si, malgrat totes les evidències, aquests jugadors participen amb la selecció, suposo que el públic actuarà de l'única manera possible: xiulant-los i maleint-los cada vegada que toquin la pilota.
Jo entenc (no ho comparteixo, però ho entenc) que un futbolista no renuncii a jugar amb la selecció espanyola. Sóc conscient que els calés i el prestigi que suposen l'aparador de la selecció espanyola són molt llaminers. No acusaré de botiflers els jugadors pel sol fet de defensar la Roja. Ara bé, aquests paios (el Puyol, el Xavi, el Cesc, el Sergio Garcia i el Capdevila) no només han jugat amb Espanya; aquests paios s'han fet un fart de cridar Viva España, d'embolicar-se amb la bandera espanyola, de saltar i ballar amb bufandes i cantant el Que Viva España del Manolo Escobar.
Aquests tios no tenen perdó de déu, són uns venuts, i si tots plegats tinguéssim una mica de decència, no jugarien mai més amb cap selecció catalana, de veritat ni de fireta.

Per si algú no ho recorda, us faig una mica de memòria:




Siusplau, no oblidem aquests insults. Si volen ser espanyols, endavant; però que desprès no vinguin a fer el numeret. Ja se que costa, però els hem de xiular; que sàpiguen que les seves accions tenen repercussió, que se sentin com el que són, uns botiflers i uns traïdors.