dimecres, 10 de desembre del 2008

Una comunitat autònoma, una selecció


Ja s'acosta la costellada anual. El dia 28 de desembre la selecció catalana jugarà contra Colòmbia, al Camp Nou. En altres entrades, ja he exposat la meva oposició a aquests partits, bàsicament per dues raons. En primer lloc, argumento que aquesta selecció només representa una part del país, i que en cap cas es tracta de la selecció catalana, sinó de la selecció de la Comunitat Autònoma de Catalunya. D'altra banda, mantinc que la febrada anual és una mostra de la voluntat virtualista de la nació: no volem ser un país, volem fer veure que ho som. En contraposició als bascos, aquí ningú no treballa per a construir una realitat, simplement preferim viure en un món virtual, on les comunitats autònomes tenen seleccions, matricules i llengües pròpies.
Més enllà d'aquestes opinions, que molts no compartireu, crec que aquest any, el partit de la selecció pot servir per a alguna cosa. Desprès d'aquest estiu, desprès del que varem patir durant l'eurocopa, hem de demostrar que tenim memòria, que no oblidem ni perdonem els botiflers. Ara és el moment de recordar el que vaig escriure aleshores:


Tinc ganes de veure que passa amb el Puyol, el Xavi, el Cesc, el Sergio Garcia i el Capdevila (potser me'n deixo algun). Jo suposo que, si el seleccionador té una mica de vergonya, no els convocarà. Si els convoca, suposo que els jugadors, ni que sigui amb excuses de lesions i baixes formes, renunciaran a la convocatòria, sempre i quan tinguin un bri de coherència personal. I si, malgrat totes les evidències, aquests jugadors participen amb la selecció, suposo que el públic actuarà de l'única manera possible: xiulant-los i maleint-los cada vegada que toquin la pilota.
Jo entenc (no ho comparteixo, però ho entenc) que un futbolista no renuncii a jugar amb la selecció espanyola. Sóc conscient que els calés i el prestigi que suposen l'aparador de la selecció espanyola són molt llaminers. No acusaré de botiflers els jugadors pel sol fet de defensar la Roja. Ara bé, aquests paios (el Puyol, el Xavi, el Cesc, el Sergio Garcia i el Capdevila) no només han jugat amb Espanya; aquests paios s'han fet un fart de cridar Viva España, d'embolicar-se amb la bandera espanyola, de saltar i ballar amb bufandes i cantant el Que Viva España del Manolo Escobar.
Aquests tios no tenen perdó de déu, són uns venuts, i si tots plegats tinguéssim una mica de decència, no jugarien mai més amb cap selecció catalana, de veritat ni de fireta.

Per si algú no ho recorda, us faig una mica de memòria:




Siusplau, no oblidem aquests insults. Si volen ser espanyols, endavant; però que desprès no vinguin a fer el numeret. Ja se que costa, però els hem de xiular; que sàpiguen que les seves accions tenen repercussió, que se sentin com el que són, uns botiflers i uns traïdors.

1 comentari:

Jordi Bonvehí i Castanyer ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.