divendres, 29 de febrer de 2008

JO NO HI RENUNCIO



Finalment la Federación Española de Futbol ha autoritzat el Catalunya-Argentina del 24 de març. Aquesta mateixa setmana s’anunciava també el pedaç per poder jugar al PES 2008 amb la selecció catalana. Així doncs, els amants del futbol català estan d’enhorabona. A mi però, tot plegat em fa més aviat llàstima. Llàstima que ens conformem amb la selecció d’un tros del nostre territori, llàstima que ens conformem amb la realitat virtual, llàstima que preferim treballar pels símbols que per la independència.

Sóc conscient de la importància dels símbols, però no pot ser que els arbres no ens deixin veure el bosc. Els espanyols no permetran mai que tinguem seleccions mentre formem part del regne d’Espanya; ells tenen més força, i sempre mouran els fils per impedir-ho. D’altra banda, quan tinguem bandera a l’ONU no caldrà ni que les demanem, les tindrem automàticament. Així doncs, qui vulgui seleccions més val que lluiti directament per la independència, i deixem-nos d’històries; com deia el poeta, suprimim l’intermediari.

A part d’aquesta obvietat, el que més m’emprenya de tot plegat és la renuncia voluntària que impliquen les seleccions de Catalunya. Quan van jugar a Bilbao, els hauria d’haver caigut la cara de vergonya en veure que s’enfrontaven a Euskal Herria, no a Las Vascongadas. Ells ho tenen clar, no renuncien a res. Nosaltres en canvi, ja abandonem dos terços del país abans de començar a negociar. Em direu que cap valencià no voldria jugar a una selecció dels Països Catalans; potser no, però no per això hem de renunciar a la idea. Potser algun balear sí que ho voldria, i molt probablement un rossellonès n'estaria encantat. En qualsevol cas, la nostra obligació és lluitar per la unitat del país, no rendir-nos als nostres enemics i després culpar-los a ells de tots els mals. No s’hi val a reclamar TV3 al País Valencià i després negar-los el dret a jugar a la selecció.

Durant les olimpíades d'hivern del 2002 va succeir un fet molt revelador. El Jordi Basté (juraria que era ell, però em puc equivocar) va intentar parlar amb la medallista olímpica de la Catalunya Nord Doriane Vidal, i es va enfadar molt quan va descobrir que la noia no parlava català ni tenia cap interès en Catalunya. El periodista va dir aleshores que com que no era catalana no valia la pena saber-ne res. Ara bé, ell mateix ha entrevistat moltes vegades el Tamudo, el Fernando Navarro (del Mallorca), el Sergio García i altres esportistes nascuts a la Comunitat Autònoma de Catalunya que tampoc no parlen català ni els importa gens ni mica el país. Però aquests, com que són catalans de primera, no han de demostrar res, i són tractats amb naturalitat, els agradi o no. Només els catalans perifèrics han d’evidenciar el seu compromís.

És molt fàcil dir que els valencians no volen ser catalans i quedar-se tan amples. La realitat és molt més complexa, i el que no ens podem permetre és deixar abandonats tots els que creuen en els Països Catalans més enllà del Principat (de fet, el principat inclou la Catalunya Nord, Andorra i la Franja; si volem ser exactes, hem de parlar de C.A. de Catalunya).

Fa poc, TV3 va signar un acord per garantir les emissions a la Catalunya Nord. Em sembla molt bé, però suposo que en l’acord també es contempla l’ensenyament del castellà a la població. Ho dic perquè si no saben castellà, es perdran bona part dels continguts de “la nostra”. D’entrada, molts anuncis són en castellà. A les notícies, molts dels vídeos són de gent que parla en castellà. A molts programes, sobretot els d’entreteniment, s’entrevista en castellà a la majoria de convidats. Als documentals, si algú parla en castellà no se’l subtitula (tot i que després subtitulen els mallorquins que parlen “massa tancat”). En definitiva, si no saps castellà no t’assabentes de la missa la meitat.

I això deixant de banda que a TV3 només es parla en clau espanyola. Els pobres rossellonesos s’hauran d’empassar tota la informació sobre la política espanyola, el Madrid, l’Alonso, el Gasol, el Canto del loco, el Sabina, el Bardem i la Obregón, i (a no ser que els facin una desconnexió) no sentiran res sobre política francesa ni sobre la USAP, ni el Tony Parker, ni la Sheryfa Luna, ni el Gérard Depardieu ni la Bruni. Potser ja els està bé (ja m’agradaria a mi no sentir parlar d’aquesta colla), però tots els catalans hauríem de tenir uns referents comuns, mes enllà de França i Espanya; i TV3 hauria de ser l’encarregada de promoure'ls, en lloc de perpetuar els referents espanyols. Ara, és més notícia al TN un camió bolcat a Lugo que un atracament a Elna. Potser amb aquest conveni la cosa canvia, però molt em sembla que els que manen no van precisament en aquesta direcció. Em temo que seguirem havent-nos d’empassar les proeses de l’Alonso (espero que Ferrari ho impedeixi) i perdent-nos les de la USAP (llevat de dos o tres partits l’any).


dimecres, 27 de febrer de 2008

UNA COSA PORTA A L'ALTRA



  • House és, actualment, l'única sèrie de televisió que segueixo. La competencia no és gaire ferotge, però trobo que el nivell de la sèrie que emet Quatro és molt alt. Per a qui no la segueixi, diré que Greg House és un reconegut metge, especialitzat en els diagnòstics difícils. Tots els malats amb malalties estranyes són derivats al doctor House, que amb l'ajut del seu equip ha de solucionar els casos abans que els malats morin. La gràcia de la sèrie rau en el caracter del protagonista, un misantrop egoista i maleducat, que desconfia de tothom. Una cort d'ajudants i superiors completen el repartiment. La sèrie combina el millor de les produccions mèdiques amb la intriga de les de detectius (el perfil d'en House és molt semblant al de Sherlock Holmes), i hi afegeix un toc d'humor refinat. Com totes les sèries, els capítols tenen alts i baixos, però en general la qualitat es manté. Un dels secrets de l'èxit és, indubtablement, la gran actuació de l'actor protagonista, el gran Hugh Laurie.

  • Hugh Laurie és ara per ara un dels actors més guardonats i reconeguts, però abans de fer House era un semidesconegut pel gran públic. Tot i així, per als fans de les sèries britàniques d'humor, Hugh laurie era ja un vell conegut. L'havíem vist fent petits papers a Els joves, i era un dels protagonistes d'un parell de temporades de l'Escurçó negre. A les illes era un actor molt famós, i durant els anys 80 i 90 fou una estrella de la televisió amb el programa A Bit of Fry and Laurie, juntament amb el seu amic i company Stephen Fry. Fou amb el mateix Fry que Laurie van portar a la pantalla les aventures d'una parella incomparable, el criat Jeeves i en Bertie Wooster.
  • Bertram Wilberforce "Bertie" Wooster, un dels paios més divertits de la història de la literatura. En Bertie és l'amo d'en Jeeves, el majordorm perfecte. Com que no és gaire intel·ligent, en Wooster no fa res més que complicar-se la vida, i contínuament ha d'implorar l'ajuda del seu criat, que el salva sempre de les situacions més inversemblants. Les històries són divertidíssimes, i són una de les creacions més reeixides d'en P.G. Wodehouse.
  • Sir Pelham Grenville Wodehouse és, molt possiblement, el millor escriptor humorístic de la història. El seu desconeixement entre els lectors catalans ( i els espanyols) és incomprensible. En el món anglosaxó és una referència imprescindible, i tots els escriptors còmics el reverencien. De debò, si voleu riure una estona, aneu a la biblioteca o compreu un llibre de Wodehouse (hi ha poques traduccions en català i força més en castellà). La seva galeria de personatges és inacabable, des de Jeeves i Wooster a la gent del castell de Blandings, de l'Ukridge al Psmith. De vegades costa entrar en el seu món, però un cop t'hi endinses, no pots parar de riure. Wodehouse va morir l'any 1975, però el seu record perdura. A molts països del món hi ha Societats Wodehouse, que es dediquen a difondre l'obra i sobretot a gaudir de la lectura de l'escriptor. L'única ombra sobre l'autor és deguda als seus suposats flirtejos amb el nazisme. Tot i que posteriorment una comissió va demostrar la innocència de Wodehouse, no tothom va oblidar el període que l'escriptor va passar, vivint a cos de rei, a Berlín.
  • Berlín m'enamora, cada cop més. La setmana passada vaig tornar a viatjar a la capital alemanya, i l'estada va ser d'allò més gratificant. Berlín és encara una ciutat en construcció, però te la petjada de la història. Quan m'imagino l'ambient del París de principis del segle XX, em ve al cap el del Berlín actual. És la ciutat dels parcs, de la Cultura, de la Història, de l'art i, sobretot, la ciutat del jovent. És una capital ideal per visitar amb nens, ja que per tot arreu hi ha parcs i jardins, i s'hi troben moltes possibilitats d'esbarjo. Els preus són molt assequibles; de fet, diria que és més barat viure a Berlín que a Manresa. Pots trobar a qualsevol quiosc cervesa a 1 euro (ampolles de mig, de cervesa bona), i els kebabs (aquí en dirien pites) valen 2, 50 i són molt més bons. En resum, una ciutat molt bonica i acollidora que potser d'aquí deu anys serà un destí turístic sobreexplotat.

dilluns, 25 de febrer de 2008

GRÀCIES ROGER

L’alcaldada de l’últim ple a Manresa va impedir que el regidor de la CUP s’acomiadés de la seva feina tal i com ell hauria volgut. El Roger Torras ha estat durant molts anys la cara més visible de la CUP a la capital del Bages, i ha assolit el que fa vuit anys ningú no s’imaginava; ha aconseguit ser regidor en una ciutat de més de 60.000 habitants. Aquest repte és fruit del treball de tots els militants i simpatitzants, i el treball en equip és indubtablement la clau de l’èxit. Ara bé, no podem oblidar la feina del Roger, que en els moments més difícils ha donat la cara, i que en cap moment s’ha espantat davant de la responsabilitat. Tot i saber que tenia molt poques opcions de ser escollit, ha acceptat ser el cap de llista, amb tota la feina que comporta; ser cap de llista d’un partit gran és un xollo, però ser-ho de la CUP és més aviat una complicació que no pas un privilegi.

Ara el Roger plega per culpa de la dificultat de compaginar la feina de regidor amb la seva vida privada; la regidoria comporta una càrrega de treball molt gran, i no és possible treballar i a sobre ser regidor. La solució fàcil hauria estat anar fent la viu-viu, seguir sent regidor però sense fer bé la feina. El Roger ha estat honest, i no ha volgut defraudar la CUP ni els seus votants. Durant aquests mesos ha fet molta feina, tan als plens com al despatx, però ara és l’hora del relleu. El Roger seguirà treballant per la CUP, però ho farà com un militant més, fora dels mitjans i de l'ajuntament.

L’Adam Majó disposa de més temps, i podrà dedicar més esforç a intentar eludir les traves que ens vénen de totes bandes i així fer feina per a la ciutat i per als manresans. Segur que ho aconseguirà, i amb els suport de la resta de militants farà tot el possible per dur a l’ajuntament la feina que dia a dia porta a terme l’esquerra independentista manresana. Després els que manen ja s’inventaran les excuses oportunes, però l’Adam, com el Roger, seguirà impulsant les polítiques necessàries per a construir una ciutat més justa i uns Països Catalans lliures.

diumenge, 24 de febrer de 2008

SUSHI

Una de les sensacions més meravelloses d’aquesta vida és la de la descoberta. El que sentim quan descobrim una cosa nova i bona és al·lucinant. El gust de la primera cervesa, el primer petó (amb llengua!), les primeres pàgines de La Cartoixa de Parma,… Les sensacions més fortes, però, són les gustatives. Tota la vida recordaré el primer cop que vaig tastar el filet de vedella al Cafè de París, el castell de focs que em va esclatar al paladar. N’he menjat molts altres cops , però mai he tornat a sentir el mateix.

Amb el menjar japonès m’ha passat tot el contrari. El primer cop que vaig menjar sushi no em va entusiasmar, més aviat el contrari. Però amb el temps m’hi he aficionat, i cada cop en gaudeixo més. Val a dir que no en sóc un expert, i de fet només m’interessa el sushi, especialment el nigiri. I és que, com totes, la cuina japonesa te molts matisos i moltes variants. Només de sushi n’hi ha com a mínim sis tipus. Els més coneguts, i els que jo prefereixo, són el nigiri sushi i el maki sushi. Per als que no sabeu de què va, el sushi són una mena de boletes d’arròs acompanyades de peix cru (el peix cru sol s’anomena sashimi). El nigiri és el típic bloc d’arròs amb el peix a sobre, mentre que el maki és l’arròs farcit amb el peix (i/o les verdures) i envoltat amb alga nori.

Ara, a qualsevol ciutat podem trobar restaurants japonesos, fins i tot d’econòmics (a Manresa ja n’hi ha tres, dos d’ells força barats). Val la pena provar-ho, sobretot si podem anar a un d’aquests on una cinta transporta petites porcions de menjar, de manera que podem tastar tot el que vulguem a un preu fix.

Però encara tenim una altra opció; amb la proliferació de supermercats diguem-ne exòtics, podem comprar tots els ingredients i eines necessaris i fer-nos el sushi a casa. Jo ho faig sovint, i el resultat no és del tot dolent.

Primer de tot, hem de localitzar el supermercat xino-japonès de més a prop. A Manresa, abans n'hi havia un a la Muralla Sant Domènec, on hi havia un Sobrerroca, però ara s'ha desplaçat al carrer del Cos, entre el carrer Magnet i el del Bruc. Allí podem comprar tot el que necessitem: arròs per sushi (el normal també serveix), vinagre d’arròs, algues nori, wasabi (una pasta súper picant), salsa de soja (val la pena comprar-ne de japonesa) i fins i tot l’estoreta per enrotllar el maki.

Ara hem de comprar el peix. Si el compreu fresc, deixeu-lo al congelador com a mínim un parell de dies, pel tema de l’anisakis. Una altra opció és comprar-lo ja congelat (a La Sirena tenen uns filets de salmó prou bons). Els tipus de peix que podeu fer servir són molts , però jo prefereixo el salmó i la tonyina. El millor és tallar-lo quan està a mig descongelar, perquè la duresa ens facilita la feina.

Un cop preparat el peix hem de fer l’arròs. Es pot fer amb una cassola de tota la vida, però és molt millor utilitzar un bullidor d’arròs, que actualment ja comença a ser un estri habitual en moltes cuines. Aquest vídeo explica tot el procés; està en anglès, però les imatges són molt aclaridores.

Quan l’arròs està llest ja podem preparar el sushi. És imprescindible anar-se mullant les mans amb aigua salada, perquè si no l’arròs s’enganxa a les mans. Per fer el nigiri simplement hem de donar forma a l’arròs i posar el peix a sobre (sembla fàcil, però no ho és). Els bons cuiners també hi posen la dosi justa de wasabi, però jo no m’arriscaria.

El maki és una mica més complicat. Poseu un tros de film sobre l’estoreta, talleu mitja fulla d’alga nori i poseu-la sobre el film. Escampeu l’arròs deixant un espai a dalt i a baix i afegiu-hi el farcit. Ara enrotlleu-ho amb l’estoreta i humitegeu l’últim tros perquè s’enganxi bé (si, com si féssiu un porro). Ara ja podeu tallar el cilindre en porcions. Aquest vídeo ho explica.

Amb el mateix arròs també es pot fer Onigiri, unes boles d'arròs farcides molt populars al Japó. Per menjar el sushi hi ha tres complements imprescindibles: la salsa de soja, el wasabi i el gingebre. Jo passo del gingebre, i simplement suco el sushi a la salsa de soja. També dissolc un xic de wasabi en la soja, per donar-hi més gust (els puristes diuen que això és un sacrilegi), i de tant en tant en menjo un trosset, de wasabi.

Per acompanyar el sushi s’aconsella el sake o bé el te verd, però jo trobo que amb una bona cervesa baixa d’allò més bé.

Si us heu quedat amb ganes de saber més coses, visiteu aquesta pàgina de monstres del sushi o bé la Wikipedia, on trobareu molta informació i vídeos didàctics.

dimarts, 19 de febrer de 2008

ALCALDADA A MANRESA


El que va passar dilluns a l’ajuntament de Manresa és una vergonya democràtica que cal explicar amb detall. El dimecres dia 13, com cada dimecres abans del Ple municipal, la CUP va presentar les mocions que volia discutir al plenari. Aquest més hi havia dues propostes: una on es demanava la retirada dels vestigis franquistes en la nomenclatura i els edificis públics, i una altra on es condemnava la il·legalització de l’esquerra abertzale.

Doncs bé, resulta que fa deu anys, els grups polítics que hi havia aleshores a l’ajuntament (els mateixos d’ara excepte la CUP i la PxC), van decidir que en els plens immersos en campanya electoral no es podien presentar mocions. Amb aquesta excusa, l’alcalde Camprubí va decidir no acceptar les mocions, i la CUP es va quedar sense veu al Ple. Com a mesura de protesta, el regidor Roger Torras va decidir no assistir-hi, tot i que aquest era el seu darrer ple.

Suposo que ara els partits de l’ajuntament diran que els de la CUP som uns immadurs, que no sabem com és la política de debò, que som uns radicals que boicotegem les institucions,…
I és cert, som tan ingenus que creiem que els plens serveixen per a fer-hi política, i no per passar l’estona. És normal que a la resta de partits no els faci res perdre un ple, perquè els seus aparells de propaganda i la seva tasca institucional ja els fan la feina. Però la CUP només disposa dels plens i de la feina de carrer per difondre la seva tasca i per solucionar les mancances de la ciutat. Durant l’any hi ha 11 plens ordinaris, un dels quals es dedica als pressupostos i on tampoc s’accepten mocions. Així doncs, resulta que en una quarta part de mesos la CUP no pot fer la seva feina ( i cada any hi ha eleccions). Ens sembla excessiu.

L’excusa que ens posen, la proximitat de les eleccions, ens sembla també molt poc seriosa. Si els partits grans no es volen fer malet en període preelectoral (si ni tan sols estem en campanya!) és el seu problema. Els interessos de partit no poden passar mai davant dels interessos de la ciutat. I si el mes abans de les eleccions l’alcalde decideix suprimir la zona esportiva del Congost? Tampoc es podrà dir res?

La moció sobre els noms dels carrers pot esperar, però la de suport als partits il·legalitzats preventivament només te sentit ara. Un cop passades les eleccions, potser els tornen a legalitzar i tot. És ara que cal denunciar la situació, que cal aclarir que les eleccions no són
democràtiques si una part de la societat és il·legalitzada sense raons objectives. Potser per això s’han tret del barret aquest acord no escrit, del que ningú ens havia advertit fins que no hem tocat aquest tema.

És ben curiós; mentre ens hem centrat en temes del dia a dia municipal (sala polivalent, bicicletes, Riera de Rajadell,…) tot han estat bones paraules i copets a l’espatlla. Però quan hem començat a parlar de temes més polítics, el PSC ens ha saltat al coll, tan en la qüestió de l’autodeterminació dels pobles com en la de la negació de la democràcia.
Si fem bondat ens ignoren, però quan posem el dit a la nafra, aleshores venen a per nosaltres. L'alcalde ha quedat ben retratat, negant la paraula a un partit escollit democràticament que volia expressar les seves idees al Ple municipal, el fòrum polític més important de la ciutat. I els altres partits, tan els del govern com els de l’oposició, ben calladets. No van dir res després de les declaracions del senyor Irujo, i ens han girat l’esquena altre cop en aquest cas. Molt bé, ja sabem a què atenir-nos.

dilluns, 18 de febrer de 2008

EL FRANQUISME ÉS FEIXISME?


A diferència dels moviments d’influència comunista, que s’autoanomenen comunistes, els moviments feixistes o filofeixistes d’entreguerres fugiren de la denominació genèrica. És lògic que grups tan nacionalistes reneguessin de noms estrangers, però això fa més difícil la categorització de tot el fenomen feixista. Actualment, hi ha maneres molt diverses d’entendre el feixisme, i segons qui opini, el feixisme és:

  1. únicament el partit feixista italià (PNF).
  2. les potencies de l’eix: el feixisme italià i el nazisme (NSDAP).
  3. un fenomen més general, fruit de la situació a l’Europa d’entreguerres, que inclou, a part del PNF i el NSDAP, altres partits i moviments com la Falange, la Guàrdia de Ferro romanesa o La Creu fletxada Hongaresa.
  4. les dictadures no comunistes de l’època d’entreguerres: Itàlia, Alemanya, Espanya, Portugal, Hongria, Vichy,…
  5. Totes les dictadures no comunistes de tota l’època contemporània: les anteriors més el Xile de Pinochet, Argentina, Grècia,…
  6. Totes les dictadures de tota l’època contemporània: les anteriors més les comunistes.
  7. l’enemic polític que es vulgui, sense importar la ideologia ni l’època. El PP (segons el PCTB), el PCTB (segons el PP), …

Jo no sóc historiador, i la meva opinió és fruit de les lectures i de la meva reflexió. Tot i això, crec que coincideix bastant amb la de la majoria d’historiadors. M’inclino clarament per la postura 3, i només acceptaria la postura 4 si parléssim en termes molt generalistes, mai en una discussió acadèmica.

Així doncs, crec fermament que el règim franquista no era feixista. Abans d’explicar-ne els motius, vull aclarir que el fet que el franquisme sigui o no feixisme no afecta gens ni mica la valoració que cal fer-ne. El règim de Franco fou un dels més cruels del segle passat, molt més repressor que el feixisme italià, i els camps de concentració per a presoners republicans eren homòlegs als camps de la mort nazis. A més, és inqüestionable la col·laboració entre els tres règims, i per tant la classificació ideològica no resta raons a la condemna humanitària.

Quan tractem el tema del feixisme, cal explicar perquè va sorgir i sobretot perquè va triomfar. Per tant, hem de cercar les característiques que definien el moviment i que el feia atractiu per als ciutadans. D’aquestes característiques, algunes són compartides pel franquisme, com ara:

  • L’antimarxisme
  • L’antiliberalisme
  • L’hipernacionalisme
  • El corporativisme
  • El totalitarisme
  • El cabdillatge
  • El militarisme com a eina política

Ara bé, hi ha tres característiques del feixisme, per a mi cabdals, que el franquisme no comparteix:

  • La teoria revolucionària
  • L’esquerranisme
  • El partit de masses i la via parlamentaria

Els partits feixistes són, ens agradi o no, revolucionaris (especialment l’alemany, però també l’italià). Volen crear una societat nova, al marge del liberalisme i el parlamentarisme, amb uns homes nous i unes institucions diferents (una altra cosa és el que acaben fent en realitat). El franquisme, per contra, és conservador, catòlic i tradicionalista. El que vol és mantenir l’Staus Quo, fent els canvis mínims per garantir la continuïtat (o fins i tot tornar enrere, a la Edad de Oro imperial). Els nazis i feixistes no tenien relacions massa fluides amb l’església, mentre que aquí es van inventar el nacionalcatolicisme. De fet, la Falange, un partit bastant feixista, va convertir-se en Falange Tradicionalista amb l'arribada de Franco, tota una declaració de principis.

Una altra característica del feixisme, que té molt a veure en l’èxit que assolí, és l’apropiació de part de l’ideari socialista-comunista. En efecte, els feixistes (ni que fos per interessos tàctics) defensaven els drets dels treballadors, i aspiraven a una societat sense classes. En la seva visió, el que pels marxistes és el proletariat per a ells ho era el poble alemany (o l’italià); tots els alemanys havien de tenir els mateixos drets, i les classes socials no tenien sentit dins aquestes unitats nacionals. En canvi, el franquisme no va fer mai bandera de la igualtat, i tot i que formalment el nacionalsindicalisme anava en la mateixa direcció que el nacionalsocialisme, mai va ser una teoria central del règim. De fet, el franquisme no havia de convèncer ningú, i això ens porta a la tercera característica.

A Itàlia i Alemanya, el feixisme va haver de convertir-se en un moviment de masses abans d’arribar al poder, i en altres països ho va intentar. Tot i rebutjar-la, van utilitzar la via parlamentaria (igual que els comunistes), i van haver d’extendre el moviment mitjançant la propaganda i l’agitació. La Falange també ho va intentar (sense gens d’èxit), però el franquisme tirà pel dret i feu un cop d’estat. Això canvia totalment les regles del joc, i fa que el franquisme s’allunyi definitivament dels feixismes ortodoxos. Així doncs, els primers dos punts són conseqüència d’aquest fet.

Segons la meva opinió, el que fa diferent i exitós el feixisme és l’aparició, per primer cop, d’uns partits antimarxistes que busquen el mateix espai que l’esquerra. Fins aleshores, la dreta tradicional havia lluitat contra el marxisme simplement amb repressió, apuntalant les estructures de poder i atemorint les classes populars (com fa el franquisme). El feixisme és pioner en plantejar un antimarxisme revolucionari, que busca convèncer no només els votants tradicionals de la dreta sinó també les noves classes mitjanes i el proletariat. La seva proposta és: d’acord, la societat ha de ser més justa, però res d’internacionalisme ni de pèrdua de la propietat privada. El marxisme prioritza el proletariat i la propietat dels mitjans de producció, el feixisme es centra en la nació i en l’organització de la producció en benefici d’aquesta.

Alguna d’aquestes característiques si que era compartida per la Falange. Aquest partit, fundat l’any 1933, era més proper al feixisme italià i alemany, tot i que ja tenia trets propis que el diferenciaven (com el confessionalisme). Un cop Franco decretà la unificació de la Falange Española de las JONS amb la Comunión Tradicionalista i es feu l’amo del partit, tot va canviar i Falange es va convertir en un partit instrumental. Tot i que alguns camisas viejas encara creien en els ideals de la vella Falange, el partit estava al servei del general.

Aquesta és la meva opinió sobre un tema tan complex com el del feixisme. És molt probable que no hi esteu d’acord, i us agrairia molt que expliquéssiu el vostre punt de vista als comentaris. Seria molt enriquidor llegir les vostres opinions, i, si s’acaba generant un debat interessant, faria un nou post explicant els diferents arguments.

diumenge, 17 de febrer de 2008

BORN IN THE USA


9,826,630 quilòmetres quadrats i 303,375,000 habitants. Realment, els Estats Units són molt grans, i s'hi troba de tot. D'una banda, la majoria dels moviments de protesta tenen l'arrel als EUA, i de l'altra, el conservadorisme polític i moral instal·lats a la Casa Blanca. Els envejo algunes coses, però el que no vull veure ni en pintura és la influència de la religió en la vida diària. L'esfera política està molt contaminada per la religiosa; d'aquesta intromissió en podem trobar molts exemples, però el que millor conec és la disputa entre evolucionistes i creacionistes, on es veu el millor i el pitjor de la societat americana.
Les primeres noticies que vaig tenir sobre el tema les vaig rebre a través dels llibres de l'Stephen Jay Gould, paleontòleg i divulgador de la ciència . Els seus articles, reunits en diversos llibres (molts d'ells traduïts al castellà i alguns al català), tracten de manera molt amena i comprensible diferents aspectes de la ciència, però especialment de temes relacionats amb l'evolució i el darwinisme. Llegint les seves fantàstiques narracions vaig descobrir què fins l'any 1987 als EUA hi havia estats on era obligatori ensenyar el creacionisme a les escoles. De fet, encara ara la polèmica continua, i el concepte de Disseny Intel·ligent està molt de moda. Perquè us en feu una idea, aquí teniu aquestes estadístiques extretes de la pàgina de Gallup, on podem veure què pensen els americans sobre el tema:

Primer de tot, una gràfica que mostra, per anys, com creuen els americans que va aparèixer l'home:

Un 43% d'americans creu que l'home va ser creat per Déu, un 38% que va evolucionar (però guiat per Déu) i només un 14% que va evolucionar tot sol. I l'any 1982 encara era pitjor!

Però aquestes dades no són fruit de la igmorància o la indiferència, sinó que com més hi pensen, pitjor. Fixeu-vos en aquestes dades:


Entre la població general, un 31% creu en l'evolució no guiada, però entre els que han pensat molt sobre el tema, l'index baixa al 27%. Suposo que els únics que donen voltes al tema són els creients, i els altres simplement donen per feta l'evolució i no hi reflexionen.

Sobre l'ensenyament del creacionisme, aquí tenim les dades:

A un 45% de la població els és igual que s'ensenyi creacionisme o evolucionisme; un 30% s'emprenyen si només s'ensenya a les escoles l'evolució, i només un 18% es molesta perquè s'ensenyi el creacionisme i prou. Resumint, a la inmensa majoria de la població els està bé que el creacionisme sigui ensenyat als seus fills com a veritat científica.

L'única dada que convida a l'optimisme és la següent:

Quants més estudis té una persona, més favorable a l'evolucionisme es torna.

Amb aquestes dades a les mans, és fàcil comprendre la creixent importància de la religió en la campanya electoral americana (i no només entre els candidats republicans), i la influència que exerceixen els grups de poder religiosos en la política del país més poderós del món.
Tot plegat, l'integrisme s'escampa imparablement a banda i banda del món, i només la raó pot parar tot aquest desgavell. Si voleu endinsar-vos més en la polèmica, visiteu els blocs d'aquest parell d'ateus americans, PZ Myers i Greta Christina,lluitadors incansables contra les irracionalitats religioses, vinguin d'on vinguin.
Per cert, ja se que la foto del Bruce Springsteen no ve massa al cas, però la trobo molt bona.

dissabte, 16 de febrer de 2008

THE DUBLINERS


Avui a Manresa tindrem el privilegi de veure en directe una de les bandes més grans de la música popular. A algú se li ha girat el cap i han portat els Dubliners. Per als qui no els coneixeu, dir-vos que són els mestres del Pogues, el grup del gran Shane MacGowan, que foren els principals difusors de la música celta als anys 80 i primers 90. Si encara no els situeu o si voleu recordar-los, aquí teniu un vídeo dels Dubliners, un dels Dubliners amb els Pogues i una entrevista amb el Shane que no te desperdici.





divendres, 15 de febrer de 2008

MOLT BÉ PUTIN, MOLT BÉ


Mai hauria pensat que diria això, però estic totalment d’acord amb les últimes declaracions de Vladimir Putin. El president rus, davant la imminent independència de Kosovo, ha dit alguna cosa semblant a això: si els europeus en general i els espanyols en particular sou tan amics de la llibertat dels pobles, perquè no deixeu independitzar-se a catalans i bascos?

El raonament és impecable, i la resposta espanyola ha d’anar en la línia Irujo: no es pot comparar el cas català amb el kosovar. Per què? Doncs perquè no, home, perquè no. Aquí no hi pas cap conflicte armat que ho justifiqui. A El Pais ja he llegit un article molt en aquesta línia, que acusava al govern serbi poc menys que d’empènyer als kosovars a la independència a base de putejar-los. Sembla ser que quan et maltracten suficientment la independència és una sortida lícita. No, l’article no el firmava el senyor Irujo.

El cas kosovar és molt complex, però sembla clar que l’únic criteri de la Unió europea és el de seguir el que diuen els americans, que tradicionalment han estat els grans valedors de la llibertat dels pobles europeus (i no ho dic amb ironia, és la veritat).

Un altre poble lliure, una excusa menys per als que sostenen que a Europa cada cop hi ha menys fronteres i que per tant la independència dels Països Catalans és inviable.


dimecres, 13 de febrer de 2008

PIZZA WORLD

Tots ens podem equivocar, però el que he rebut avui a la bústia depassa qualsevol comprensió. Aquest és el paperet que m'he trobat:


De debò que no ho puc entendre. Amb els milions que es gasten en publicitat, no poden pagar un corrector? Ningú, ni a Pizza World ni a la impremta, no s'ha adonat d'una barbaritat tan òbvia? Crec que aquest anunci és la demostració més evident del fracàs del nostre sistema educatiu. Qualsevol persona, qualsevol, que hagi estudiat més de tres dies la llengua catalana pot corregir el text. I encara diuen que el català els oprimeix!
Per cert, jo no hi compro mai pizzes, o sigui que m'apunto decididament a un eventual boicot a Pizza World.

dilluns, 11 de febrer de 2008

ON SÓN LES FLORS?

No sóc cap melòman, però m’agrada la música, sobretot la que transmet, a part de sentiment, idees. De tant en tant us penjaré petites joies que trobo a la xarxa. Per començar, aquí teniu un vídeo de la Marlene Dietrich cantant la versió alemanya del Where Have All the Flowers Gone de Pete Seeger. La original no és dolenta, però aquesta versió és insuperable. A sota teniu la lletra en alemany. N’he fet una traducció lliure, però si algú en fa una de millor, que la pengi als comentaris i l’agregaré al post.




sag mir wo die Blumen sind,
wo sind sie geblieben
Sag mir wo die Blumen sind,
was ist geschehen?
Sag mir wo die Blumen sind,
Mädchen pflückten sie geschwind
Wann wird man je verstehen,
wann wird man je verstehen?

Sag mir wo die Mädchen sind,
wo sind sie geblieben?
Sag mir wo die Mädchen sind,
was ist geschehen?
Sag mir wo die Mädchen sind,
Männer nahmen sie geschwind
Wann wird man je verstehen?
Wann wird man je verstehen?

Sag mir wo die Männer sind
wo sind sie geblieben?
Sag mir wo die Männer sind,
was ist geschehen?
Sag mir wo die Männer sind,
zogen fort, der Krieg beginnt,
Wann wird man je verstehen?
Wann wird man je verstehen?

Sag wo die Soldaten sind,
wo sind sie geblieben?
Sag wo die Soldaten sind,
was ist geschehen?
Sag wo die Soldaten sind,
über Gräber weht der Wind
Wann wird man je verstehen?
Wann wird man je verstehen?

Sag mir wo die Gräber sind,
wo sind sie geblieben?
Sag mir wo die Gräber sind,
was ist geschehen?
Sag mir wo die Gräber sind,
Blumen wehen im Sommerwind
Wann wird man je verstehen?
Wann wird man je verstehen?

Sag mir wo die Blumen sind,
wo sind sie geblieben?
Sag mir wo die Blumen sind,
was ist geschehen?
Sag mir wo die Blumen sind,
Mädchen pflückten sie geschwind
Wann wird man je verstehen?
Wann wird man je verstehen


Digue’m on són les flors,
On han anat?
Digue’m on són les flors,
Què els ha passat?
Digue’m on són les flors,
Les noies se les han endut
Quan comprendrem?
Quan comprendrem?

Digue’m on són les noies,
On han anat?
Digue’m on són les noies,
Què els ha passat?
Digue’m on són les noies,
Els homes se les han emportat
Quan comprendrem?
Quan comprendrem?

Digue’m on són els homes,
On han anat?
Digue’m on són els homes,
Què els ha passat?
Digue’m on són els homes,
A la guerra han fet cap
Quan comprendrem?
Quan comprendrem?

Digues on són els soldats,
On han anat?
Digues on són els soldats,
Què els ha passat?
Digues on són els soldats,
Sobre les tombes bufa el vent
Quan comprendrem?
Quan comprendrem?

Digue’m on són les tombes,
On han anat?
Digue’m on són les tombes,
Què els ha passat?
Digue’m on són les tombes,
Les flors ballen amb el vent
Quan comprendrem?
Quan comprendrem?

Digue’m on són les flors,
On han anat?
Digue’m on són les flors,
Què els ha passat?
Digue’m on són les flors,
Les noies se les han endut
Quan comprendrem?
Quan comprendrem?

diumenge, 10 de febrer de 2008

L'AVANTGUARDA SOCIALISTA


Aquí teniu la llista dels que afirmen públicament estar a favor de la il·legalització de partits polítics, de l'intent de detenció de ciutadans amb proves falses, de la mentida contra Catalunya, del "cepillo" contra el mini-estatut, de la política populista i contra les classes populars; en definitiva, a favor de Zapatero i del PSOE. Però no patiu, que quan passi alguna cosa, quan ZP torni a fer un disbarat, ells miraran cap a una altra banda, però nosaltres els ho retraurem. No pot ser que aquests intel·lectuals de pa sucat amb oli ens donin lliçons i després desapareguin. Si us plau, no n'oblideu els noms, i sigueu-ne conscients abans de comprar un disc del Serrat o de mirar un programa de la Mascó.

FIRMANTES PRESENTES
- MÚSICA, CINE, TEATRO y TELEVISIÓN: Pedro Almodóvar, Jose Luis Cuerda, Álvaro de Luna, María Pagés, Jose Carlos Plaza, Paco Tous, Loles León, Cayetana Guillén Cuervo, Esperanza Fernández Varga, Roberto Alvarez, Jesús Vázquez, Judit Mascó, Antonio Hernández, Bernardo Fuster.
- ESCRITORES: Boris Izaguirre, Juan Goytisolo, Leopoldo Alas, Moncho Alpuente, Antonio Gómez Rufo, Félix Grande, Juan Carlos Mestre, Francisca Aguirre.
- PINTORES: Miquel Barceló, Luis Gordillo.
- CIENCIA: Luis Montes, Pedro Duque, Carmen Vela, Luis Ferrer.
- DEPORTE: Gemma Hasse Bey, Dori Ruano, José Brasa.
- OTROS INTELECTUALES: Montse Boix, Alicia Millares.
OTROS FIRMANTES
- MÚSICA, CINE, TEATRO y TELEVISIÓN: Andrés Vicente Gómez, Manuel Gómez Pereira, Agustín Díaz Llanes, Vicente Aranda, Manuel Gutiérrez Aragón, Mariano Barroso, Cristina Andreu, Juan Echanove, Juan Luis Galiardo, Nacho Campillo, Cristina del Valle, Jimmy Barnatán, Carlos Álvarez.
- ESCRITORES: Rafael Azcona, José Manuel Caballero Bonald, Juanjo Millás, Suso del Toro, Rosa Pereda, Sami Nair, Antonio Gamoneda, Pilar del Río.
- DEPORTE: Fermín Cacho (deportista), Juan de Dios Román (entrenador balonmano), Gervasio Deferr, Rosalía Lázaro, David García del Valle (deportistas paralímpicos).
- CIENCIA: Anna Veiga, Federico Mayor Zaragoza, Ginés Morata (Premio Príncipe de Asturias), Mateo Valero, Joan Modolell, Luis A. Oro, Jesús Ávila, Miguel Delibes de Castro, Xavier Obradors (Premios Nacionales de Investigación), Pedro Alonso.
- CATEDRÁTICOS DE UNIVERSIDAD: Ángel Gabilondo, Virgilio Zapatero, Carlos Berzosa, Gregorio Peces Barba, Salvador Ordoñez, José María Barja, Montserrat Casas, Josep Joan Moreso, Lluís Ferrer, Marius Rubiralta, Anna Maria Geli de Ciurana, Francisco Toledo, Juan Manuel Suárez Japón, Diego Sales, Pedro Molina, Francisco González Lodeiro, Emilio Ontiveros, Marius Rubiralta.
- PRESIDENTES DE LAS ORGANIZACIONES DE DISCAPACITADOS: ASPAYM, FEAPS.
PARTICIPANTES EN EL VÍDEOCLIP
Joan Manuel Serrat
Joaquín Sabina
Fran Perea
Miguel Bosé
Sole Giménez
Víctor Manuel
Ana Belén
María Barranco
Concha Velasco

dissabte, 9 de febrer de 2008

DEMOCRÀCIA? NO FOTEM!

Finalment, i desprès de tota la comèdia politico-mediàtica, el jutge Garzón ha dictat un ordre de suspensió i persecució de les activitats d'Acció Nacionalista Basca (ANB) i del Partit Comunista de les Terres Basques (PCTB-EHAK). D’aquesta manera impossibilita que l’esquerra abertzale pugui presentar-se a les eleccions del 9 de març, i mostra la veritable cara de l’Estat de dret espanyol. Van començar tancant diaris i empresonant periodistes, van continuar prohibint partits polítics i empresonant-ne els membres, van acabar amb les organitzacions juvenils i sectorials, van tancar bars i locals. Els neguen la llibertat d’expressió, la de reunió i la de manifestació. Ara tampoc poden presentar-se a les generals; però tot en nom de la llibertat i la democràcia.

No podem continuar fent com si no passés res. El silenci dels partits polítics i dels periodistes no em sorprèn, però la societat civil ha de respondre a aquests atacs a la llibertat i a la dignitat d’un poble. Sovint es cita el poema de Martin Niemöller (exacte, no és de Brecht), però ja va sent hora que ens el prenguem seriosament o, efectivament, ja serà tard:

Quan els nazis van agafar els comunistes,
jo vaig callar;
no era pas comunista.
Quan van tancar els socialdemòcrates,
jo vaig callar;
no era pas socialdemòcrata.
Quan van agafar els sindicalistes,
jo vaig callar;
no era pas sindicalista.
Quan van agafar els jueus,
jo vaig callar;
no era pas jueu.
quan em van agafar,
no hi havia ningú més
que pogués protestar.


Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.
Als sie die Sozialdemokraten einsperrten;
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.
Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Gewerkschafter.
Als sie die Juden holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Jude.
Als sie mich holten,
gab es keinen mehr,
der protestieren konnte.

SIS NACIONS


Avui he vist el Gal·les-Escòcia amb una qualitat prou bona sense moure'm de l'ordinador. Amb el programa Streamerone, segons diuen totalment legal, podeu rebre el senyal de la Rai 7, que emet tots els partits del 6 Nacions. Només heu de descarregar el programa i instal·lar-lo. Quan l'executeu, s'obre el navegador i només cal que seleccioneu el canal que voleu veure (el número 7 pel Rugby) i, quan el comptador arribi al 50%, premeu "Player". A mi em funciona de conya; l'únic problema és que quan executo el programa em surt un finestra dient que no es troba el disc, però cancel·lant unes quantes vegades ja n'hi ha prou. Es veu sense talls, i la narració en italià s'entén força bé. De moment, el programa només va amb Windows i Linux, però anuncien la versió per Mac per la setmana vinent. La qualitat és semblant a la d'aquest video:



L'assaig francès és al·lucinant, però el meu preferit és el de Gal·les, que per mi representa tota l'estètica del Rugby (tot i que al mig del camp voregen l'avant).

TRIPARTIT


Acabo de trobar aquesta foto feta a Barcelona fa uns anys, que crec que reflexa perfectament l'essència de l'Entesa Catalana de Progrés.

divendres, 8 de febrer de 2008

GRÀCIES TV3



L’any 2004 (si, vaig una mica endarrerit) la BBC va fer una votació popular sobre la millor sèrie britànica d’humor. En aquest rànquing podeu comprovar que TV3 va fer una bona elecció, i per sort varem gaudir de 3 de les 6 millors sèries. L’escurçó negre va quedar segona, només superada per una sèrie que aquí no coneixem, però que devia ser molt bona per superar el gran Edmund. Allo Allo! només és 13a, El Nan roig 18a i Els Joves 31a. Quina sort que tenen els britànics! Quina us agradava més, a vosaltres?

Per mi no n’hi ha cap com l’Escurçó, però també vaig riure molt amb Si, ministre i l’Hotel Fawlty.

Si voleu llegir els guions de l'Escurçó negre, aquí els teniu (en anglès).


dijous, 7 de febrer de 2008

ENDEVINALLA


Sabeu que és? un combat de boxa? el debut del pesat del Gasol? la Superbowl?
Doncs no, això que veieu és una església. Concretament la Lakewood Church, a Houston. És la més grans dels EUA, i hi caben 16.000 persones! El fenomen de les megachurches fa una mica de por, i no crec que trigui a arribar a Europa. De fet, a Anglaterra ja n’hi ha, tot i que no tan bèsties.

dimarts, 5 de febrer de 2008

LA LÒGICA DEL MAL



Aquests dies he estat llegint el llibre The Logic of Evil, de William Brustein. Si el títol no us diu res, el subtítol és més explícit: The Social Origins of the Nazi Party, 1925-1933. El llibre no és cap novetat (va ser editat el 1996), però en ell hi he descobert una nova interpretació del fenomen nacional socialista. El tema m’apassiona, i estava al corrent de les explicacions usuals al gran dilema: com és possible que una societat culturalment i econòmicament tan avançada com l’alemanya es deixés enredar pels nazis?

Brustein repassa en primer lloc les teories habituals (crida irracional, reacció de la classe mitja-baixa, confessionalisme polític i partit transversal de protesta), les analitza i les troba totes insatisfactòries. A continuació, exposa la seva teoria. Segons l’autor, els que votaren Nazi simplement ho feren per interès, perquè l’NSDAP era el que millor representava els seus interessos. La teoria no és tan tonta com pugui semblar, i de fet crec que bàsicament és correcta. Els alemanys no podien saber que passaria, no s’imaginaven la guerra ni l’Holocaust. Perquè hem de creure que votaven per raons diferents que la resta d’europeus? Brustein fa un estudi molt detallat, i aporta moltes estadístiques que reforcen la seva teoria.

Aquesta teoria de l’afiliació basada en l’interès és hereva de la teoria del partit transversal de protesta, però aporta més contingut i explica les diferències entre regions i entre classes. Mühlberger i Falter, entre d’altres, ja havien desacreditat la tesi que defensava que el nazisme era un partit de la classe mitjana, demostrant que entre els afiliats al partit (i encara més entre els SA i SS) hi havia una gran quantitat d’obrers. Brustein va més enllà, i intenta explicar perquè els nazisme fou tan transversal. No sempre ho aconsegueix, però a mi em convenç força.

Explicar aquí tot el llibre no és possible, però us donaré una idea de com treballa: segons la seva teoria, els funcionaris estarien a favor dels nazis, ja que els valoren molt i demanen que els antics funcionaris imperials, ara expulsats, tornin. A més, prometen fer pujar el seu nivell de vida. Ara bé, durant els anys 1925-1932 es va prohibir en diversos Länder la militància al partit Nazi. Els militants s’arriscaven a ser expulsats del cos funcionarial a altres represàlies. Tot i que sembli mentida, ser nazi a l’alemanya de 1930 no era fàcil. Tenint això en compte, s’esperaria que els funcionaris es fessin nazis amb moderació mentre els temps eren difícils, però militessin en massa quan no hi hagués perill. Aquest és el gràfic que relaciona el tant per cent de funcionaris alemanys amb el tant per cent de funcionaris afiliats a l’NSDAP:



Fins l’any 32 els funcionaris militaven el que s’esperaria (de cada 100 alemanys, 4 són funcionaris; de cada 100 nazis, 4 són funcionaris), però l’any 33 la militància es dispara (de cada 100 nazis, 10 són funcionaris).

En definitiva, mentre els desincentius (risc laboral, risc físic) eren superiors als incentius (feina, seguretat), els militants eren els més fervents i prou. Quan la cosa canvia, tots els nazis de cor, ja convençuts de molt abans, passen a militar. Cal suposar que els que tot i ser nazis no militaven si que votaven, i això explica l’augment constant de vots de l’NSDAP fins l’any 1933.

Aquesta és la teoria de Brustein. Jo la trobo força encertada, tot i que no explica tot el fenomen, i no es poden descartar del tot les altres explicacions.

dilluns, 4 de febrer de 2008

LAUGHING WITH HITLER

No he tingut temps de veure'l, però aquest documental sobre l'humor a l'Alemanya Nazi promet.

BÀSQUET: MAGIC I L'ANTI-MAGIC

Si sou dels que veu gaudir de Màgic Johnson i companyia, riureu una mica amb aquest post sobre Stockton. Perque no oblideu l'original, un resum del talent del número 1.

diumenge, 3 de febrer de 2008

BICICLETES




Si voleu una bona dosi d'enveja, llegiu aquest article sobre les ciutats més adaptades a les bicicletes (en anglès). No us perdeu els comentaris, que aporten molt més que la llista oficial.

CACIQUISME SOCIAL


El dia desprès de les eleccions tornarem a sentir les queixes per la baixa participació, i els polítics i opinadors tornaran a plantejar solucions màgiques per acabar amb l’abstenció. Els partits polítics faran veure que no hi poden fer res, que l’opulència i el benestar desmotiven la gent. No explicaran, però, la realitat. No ens diran que a ells això ja els va bé, i que per això les campanyes electorals són cada cop menys polítiques i més comercials. L’important no és ja mobilitzar la gent, sinó simplement fer-la comprar el producte. Només així s’enten la precampanya que estem vivint, que sembla més un mercat que no pas un fòrum polític. Els uns ofereixen menys impostos, els altres més ajuts a la tercera edat, més enllà ens garanteixen rebaixes a l’IRPF. L’Estat del benestar espanyol és lamentable; les infrastructures no funcionen, l’educació va de mal en pitjor, la sanitat pública està saturada, però resulta que els diners els sobren, i els han de retornar.

La gota que fa vessar el got, el que acaba de fastiguejar a qualsevol, és la proposta de Zapatero de regalar 400 € a tothom, però només si guanya les eleccions. Com que la compra de vots és una cosa molt seriosa, il·legal fins i tot en aquest país, la mesura es disfresa de devolució. Evidenment, no s’ho creu ni ell; si fos així, per què no la fan abans de les eleccions, o encara millor, perquè no signa algun decret pel qual la devolució es faci guanyi qui guanyi? Doncs perquè això no serviria per guanyar vots, l’unic que preten la mesura. Poca broma, 5.000 milions d’euros de tots utilitzats per comprar vots, com si l’Estat no tingués res millor en que gastar-los. Però a més, ens volen vendre la maniobra com a progresista. Realment, el PSOE ha perdut la poca credibilitat que tenia com a partit d’esquerra. Es rendeix a les crides liberals del “diner a la butxaca”, repartint 400 euros a tothom per igual, rics i pobres (de fet, molts dels més pobres i els aturats no fan declaració i no se’n beneficiaran). Tant hi fa que guanyis 700 com 3.000 euros al mes, l’Estat t’ajudarà igual. I encara tenen la barra de dir que com que per a un pobre 400 € signifiquen proporcionalment més que per a un ric, la mesura és progressiva! El que més ens indigna de tot plegat és saber que el PSOE farà les seves habituals crides als votants d’esquerres, per impedir que la dreta guanyi les eleccions. Avancen a CIU i el PP per la dreta, però volen seguir sent el referent de l’esquerra.

Totes les grans mesures econòmiques proposades per Zapatero van en la mateixa direcció; el xec nadó, les subvencions per la vivenda, les retallades d’impostos, tots apunten cap al desmantellament de les polítiques redistributives. L’Estat es desenten de la seva funció, i retorna els diners als ciutadans, que ja s’espavilaran com els sembli. En lloc de fer llars d’infants públiques, els donen 2.500 € i que vagin a la privada; en comptes de fer vivendes socials, 200 euros per pagar a la inmobiliaria (que acte seguit apuja 200 euros els lloguers). Suposo que quan rebrem els 400 euros ens adjuntaran el formulari per fer-se client d’alguna mútua privada, perquè ja ens podem oblidar de les millores en la sanitat pública durant una temporada. I perquè ningú no s’enfadi, els mateixos diners per a tothom, és igual que sigui l’amo de la fàbrica com l’obrer. Així ningú els podrà acusar d’ajudar només els inmigrants. En resum, es llancen de cap a la doctrina liberal, mentre continuen postulant-se com a campions de l’esquerra compromessa. Que no ens enredin, siusplau. I sobretot, que desprès no culpin els ciutadans de la poca participació en les eleccions i de la poca credibilitat dels polítics.


XIRINACS, O LA COHERÈNCIA

Posar nom a un carrer no és fàcil. Un nom és, gairebé sempre, per a tota la vida, i cal ser molt acurat.Davant del repte, hi ha tres possibles solucions.

La primera, la més senzilla, és optar per un nom geogràfic, ja sigui derivat de la història (cap del Rec), del recorregut (carretera de Vic o de Cardona) o simplement en record d’un indret (plaça Europa, carrer Bilbao). Aquests noms són, en principi, neutres, però que Manresa tingui una cèntrica plaça Espanya i cap carrer França ni avinguda Occitània no és cap casualitat, obeeix a una voluntat política que només pren com a marc de referència l’Estat espanyol.

La segona opció passa per anomenar els carrers amb conceptes, tendint a reforçar les idees dominants del moment (Reforma i Independència en una época, Llibertat i Pau més tard). Suposo que aviat veurem el carrer Bon rotllo i la plaça No em ratllis.

La tercera opció és la que genera més conflictes; els noms d’esdeveniments i de persones que cal preservar en la memòria col·lectiva. Els esdeveniments més remots generen pocs problemes, però la història més recent sempre aixeca polseguera. Un cop mort el dictador, la majoria de carrers de Manresa van perdre els noms franquistes, tot i que no van recuperar, en molts casos, la denominació republicana. Per a alguns això és falsejar la història, amagar la realitat i fer veure que mai hi ha hagut un Generalísimo. Potser si que caldria mantenir alguns noms per a recordar-nos el que va passar, però hi ha dos motius prou bons per no fer-ho; d’entrada, estèticament, la idea d’una avinguda de la Cruzada Española repugna a la vista i a l’oïda. A més, com expliques als amics que t’ha tocat viure al carrer General Sanjurjo? Si la gent no volia la matricula KK, qui voldrà viure a la plaça Francisco Franco? De fet, no recordo cap avinguda Adolf Hitler a Munich, ni cap Via del Duce a Roma.

Algunes ciutats han optat per no posar més noms de persones, perquè s’han adonat que, en molts casos, el que avui és admirat demà pot ser desconegut o fins i tot odiat.

A Manresa, però, encara no s’ha arribat a aquest límit, i per això la CUP presentà una moció al Ple per tal de reservar el nom de Lluis Maria Xirinacs per a alguna via urbana. No exposaré aquí les raons, sobradament conegudes, que fan mereixedor a Xirinacs d’un carrer. Així ho entengué ERC, que va votar a favor de la moció.

Ara bé, la resta de grups no s’hi adherí, de manera ben sorprenent en alguns casos. Especialment remarcable és el vot en contra de PSC i IC-Verds, que van esgrimir raons formals per la negativa. Diuen que no hi ha una petició popular que ho demani, clam que jo tampoc recordo en el cas de Joan Fuster ni de Pep Ventura.

La realitat, però, és ben diferent. No volen un carrer Xirinacs per no haver de justificar-se a Madrid per haver honrat un enemic de la democràcia espanyola. El fet que Xirinacs, que mai ha empunyat una arma, que sempre ha apostat per la no violència, digués que era amic d’ ETA, l’ha esborrat de la llista de demòcrates. Segons el PSC i IC-Verds, la primera època política de Xirinacs, durant la dictadura, mereix l’admiració, però la segona, en democràcia, queda embrutada per un comentari marginal. Per a molts polítics professionals, per als qui canviar de jaqueta ha esdevingut una segona naturalesa, l’actitud de Xirinacs, la seva coherència, només pot ser fruit de la bojeria. Xirinacs va començar la lluita defensant els drets nacionals i socials dels catalans, i com que no s’ha venut, com que no ha trait als seus, ha de ser un boig o bé un fanàtic.

Doncs bé, si s’em permet, jo vull ser amic d’aquest boig, i de tots els bojos que lluiten per un món millor sense renunciar als seus ideals a canvi d’un plat de llenties (de cultiu ecològic, és clar).



ELS ERRORS DEL DOCTOR WATSON

El concepte d’Auctoritas te l'origen en l'antiga Roma, però avui continua sent vigent. Hi ha persones que, degut al seu talent, experiència o esforç en un àmbit determinat, són referents mundials, i les seves opinions són respectades i poques vegades qüestionades. Quan Johan Cruijff parla de futbol, tothom calla, escolta i assenteix. Quan James D. Watson, premi Nobel de Medicina i pare de la teoria de l’ADN, parla de ciència, passa el mateix. O no? Les declaracions de Watson, on deia que als africans negres no valia la pena ajudar-los perquè mai sortiran de la misèria degut a que són menys intel·ligents que els blancs, han aixecat molta polseguera, i certament mereixen algun comentari.

D’entrada, cal aclarir que Watson és un genetista, i no un estudiós de la intel·ligència; per tant parlava, si més no en part, d’una especialitat diferent a la seva (les opinions de Cruijff sobre bàsquet no interessen a ningú, per molt que el bàsquet sigui un esport d’equip que es juga amb una pilota). Segons l’estereotip vigent, el científic és algú que viu tancat al seu laboratori, aliè als prejudicis i les pressions exteriors, experimentant i centrant-se en les dades objectives de la investigació. La realitat, però, és més prosaica, i els científics són persones sotmeses a les mateixes influències que la resta. Poden ser obtusos, masclistes, generosos, racistes, o comunistes, i les seves conclusions, poc o molt, estan sotmeses a la seva visió del món. Si Watson creu que els negres són inferiors intel·lectualment, sempre trobarà dades científiques que ho corroborin, igual que si vol demostrar el contrari. Les dades, com ens demostren els baròmetres del CIS i les enquestes electorals, poden tenir moltes lectures. Si, a més, el que volem mesurar no es deixa constrènyer a xifres concretes, les interpretacions poden ser infinites.

I la intel·ligència és, amb tota probabilitat, la característica humana més difícil de quantificar. La intel·ligència te multitud de matisos, des de les aptituds matemàtiques a la capacitat d’interacció social o la solució de conflictes; assegurar que una persona és més intel·ligent que una altra ja és una temeritat, que es multiplica quan comparem conjunts de població. Les comparacions són un dels passatemps preferits de la espècie humana, i sobretot de la nostra cultura. Tot el dia fem rànquings, i hem de saber constantment qui és més ric, més alt, més fort o més guapo. Un pas més enllà, volem saber si som més productius que els nostres veïns, més competitius que els alemanys, més virils que els americans. Fins fa ben poc, fèiem escales ascendents de la espècie humana, amb els blancs europeus a dalt de tot i els negres africans (o els aborígens australians) poc per sobre del nivell dels micos.

Molta gent creu que aquestes escales són “reals”, i que es varen deixar d’utilitzar en nom de la correcció política. No és cert; les escales unidireccionals són falses perquè no reflecteixen la inesgotable varietat de l’espècie humana, l’infinit nombre de possibilitats genètiques, que fan a cada individu únic en molts aspectes. No te sentit dir que els alemanys són més alts que els catalans, perquè hi ha milers de catalans més alts que milers d’alemanys; tot això deixant de banda la dificultat de definir qui és alemany (els que viuen a Alemanya, els que hi han nascut, els que tenen sang ària, els qui se’n senten?…) i qui és català. “En general” ells són més alts, però que vol dir en general? En els cas de l’alçada, fàcilment mesurable, podem fer una mitjana dels dos grups, però això només ens dona una idea genèrica, en cap cas ens serveix per fer valoracions concretes. En els casos de mesures menys objectivables, la dificultat és insalvable. Fer una escala de la intel·ligència humana per individus és molt difícil, perquè no ens posaríem d’acord en la manera de valorar-la; fer una escala per races, o per països, no te cap sentit, perquè les variacions són inabastables.

Tot i això, potser algun dia els científics es posaran d’acord i trobaran la manera de mesurar la intel·ligència , i potser també es podrà establir un rànquing per regions (repeteixo, no se m’acut com). Voldrà dir això alguna cosa? Se n’haurà de derivar alguna mesura social concreta? Això, per als que som d’esquerres, és irrenunciable: en cap cas, un diferència biològica pot justificar una diferència d’estatus legal. Tots sabem com van acabar les coses quan els europeus varem anar a civilitzar els salvatges africans. Les declaracions de Watson semblen una coartada per la nova colonització (hem marxat mai?) de l’Àfrica. Aviat sorgiran teories “científiques” que demostraran l’endarreriment d’altres pobles, i així estarem legitimats a seguir explotant-los sense sentir-nos culpables. A més, si són inferiors, als que estan aquí els podem seguir tractant com a ciutadans de segona, negant-los els drets més elementals.

Watson s’equivoca en dos aspectes; ni les dades demostren la inferioritat, ni d’això se’n podria treure cap derivació política ni legal. Els genis també es poden equivocar, i la prova és que Cruijff creia que Escaich seria un gran davanter centre i Jose Mari un mig de referència mundial.