dilluns, 18 de febrer de 2008

EL FRANQUISME ÉS FEIXISME?


A diferència dels moviments d’influència comunista, que s’autoanomenen comunistes, els moviments feixistes o filofeixistes d’entreguerres fugiren de la denominació genèrica. És lògic que grups tan nacionalistes reneguessin de noms estrangers, però això fa més difícil la categorització de tot el fenomen feixista. Actualment, hi ha maneres molt diverses d’entendre el feixisme, i segons qui opini, el feixisme és:

  1. únicament el partit feixista italià (PNF).
  2. les potencies de l’eix: el feixisme italià i el nazisme (NSDAP).
  3. un fenomen més general, fruit de la situació a l’Europa d’entreguerres, que inclou, a part del PNF i el NSDAP, altres partits i moviments com la Falange, la Guàrdia de Ferro romanesa o La Creu fletxada Hongaresa.
  4. les dictadures no comunistes de l’època d’entreguerres: Itàlia, Alemanya, Espanya, Portugal, Hongria, Vichy,…
  5. Totes les dictadures no comunistes de tota l’època contemporània: les anteriors més el Xile de Pinochet, Argentina, Grècia,…
  6. Totes les dictadures de tota l’època contemporània: les anteriors més les comunistes.
  7. l’enemic polític que es vulgui, sense importar la ideologia ni l’època. El PP (segons el PCTB), el PCTB (segons el PP), …

Jo no sóc historiador, i la meva opinió és fruit de les lectures i de la meva reflexió. Tot i això, crec que coincideix bastant amb la de la majoria d’historiadors. M’inclino clarament per la postura 3, i només acceptaria la postura 4 si parléssim en termes molt generalistes, mai en una discussió acadèmica.

Així doncs, crec fermament que el règim franquista no era feixista. Abans d’explicar-ne els motius, vull aclarir que el fet que el franquisme sigui o no feixisme no afecta gens ni mica la valoració que cal fer-ne. El règim de Franco fou un dels més cruels del segle passat, molt més repressor que el feixisme italià, i els camps de concentració per a presoners republicans eren homòlegs als camps de la mort nazis. A més, és inqüestionable la col·laboració entre els tres règims, i per tant la classificació ideològica no resta raons a la condemna humanitària.

Quan tractem el tema del feixisme, cal explicar perquè va sorgir i sobretot perquè va triomfar. Per tant, hem de cercar les característiques que definien el moviment i que el feia atractiu per als ciutadans. D’aquestes característiques, algunes són compartides pel franquisme, com ara:

  • L’antimarxisme
  • L’antiliberalisme
  • L’hipernacionalisme
  • El corporativisme
  • El totalitarisme
  • El cabdillatge
  • El militarisme com a eina política

Ara bé, hi ha tres característiques del feixisme, per a mi cabdals, que el franquisme no comparteix:

  • La teoria revolucionària
  • L’esquerranisme
  • El partit de masses i la via parlamentaria

Els partits feixistes són, ens agradi o no, revolucionaris (especialment l’alemany, però també l’italià). Volen crear una societat nova, al marge del liberalisme i el parlamentarisme, amb uns homes nous i unes institucions diferents (una altra cosa és el que acaben fent en realitat). El franquisme, per contra, és conservador, catòlic i tradicionalista. El que vol és mantenir l’Staus Quo, fent els canvis mínims per garantir la continuïtat (o fins i tot tornar enrere, a la Edad de Oro imperial). Els nazis i feixistes no tenien relacions massa fluides amb l’església, mentre que aquí es van inventar el nacionalcatolicisme. De fet, la Falange, un partit bastant feixista, va convertir-se en Falange Tradicionalista amb l'arribada de Franco, tota una declaració de principis.

Una altra característica del feixisme, que té molt a veure en l’èxit que assolí, és l’apropiació de part de l’ideari socialista-comunista. En efecte, els feixistes (ni que fos per interessos tàctics) defensaven els drets dels treballadors, i aspiraven a una societat sense classes. En la seva visió, el que pels marxistes és el proletariat per a ells ho era el poble alemany (o l’italià); tots els alemanys havien de tenir els mateixos drets, i les classes socials no tenien sentit dins aquestes unitats nacionals. En canvi, el franquisme no va fer mai bandera de la igualtat, i tot i que formalment el nacionalsindicalisme anava en la mateixa direcció que el nacionalsocialisme, mai va ser una teoria central del règim. De fet, el franquisme no havia de convèncer ningú, i això ens porta a la tercera característica.

A Itàlia i Alemanya, el feixisme va haver de convertir-se en un moviment de masses abans d’arribar al poder, i en altres països ho va intentar. Tot i rebutjar-la, van utilitzar la via parlamentaria (igual que els comunistes), i van haver d’extendre el moviment mitjançant la propaganda i l’agitació. La Falange també ho va intentar (sense gens d’èxit), però el franquisme tirà pel dret i feu un cop d’estat. Això canvia totalment les regles del joc, i fa que el franquisme s’allunyi definitivament dels feixismes ortodoxos. Així doncs, els primers dos punts són conseqüència d’aquest fet.

Segons la meva opinió, el que fa diferent i exitós el feixisme és l’aparició, per primer cop, d’uns partits antimarxistes que busquen el mateix espai que l’esquerra. Fins aleshores, la dreta tradicional havia lluitat contra el marxisme simplement amb repressió, apuntalant les estructures de poder i atemorint les classes populars (com fa el franquisme). El feixisme és pioner en plantejar un antimarxisme revolucionari, que busca convèncer no només els votants tradicionals de la dreta sinó també les noves classes mitjanes i el proletariat. La seva proposta és: d’acord, la societat ha de ser més justa, però res d’internacionalisme ni de pèrdua de la propietat privada. El marxisme prioritza el proletariat i la propietat dels mitjans de producció, el feixisme es centra en la nació i en l’organització de la producció en benefici d’aquesta.

Alguna d’aquestes característiques si que era compartida per la Falange. Aquest partit, fundat l’any 1933, era més proper al feixisme italià i alemany, tot i que ja tenia trets propis que el diferenciaven (com el confessionalisme). Un cop Franco decretà la unificació de la Falange Española de las JONS amb la Comunión Tradicionalista i es feu l’amo del partit, tot va canviar i Falange es va convertir en un partit instrumental. Tot i que alguns camisas viejas encara creien en els ideals de la vella Falange, el partit estava al servei del general.

Aquesta és la meva opinió sobre un tema tan complex com el del feixisme. És molt probable que no hi esteu d’acord, i us agrairia molt que expliquéssiu el vostre punt de vista als comentaris. Seria molt enriquidor llegir les vostres opinions, i, si s’acaba generant un debat interessant, faria un nou post explicant els diferents arguments.

2 comentaris:

Adam ha dit...

Penso que fas un anàlisi del feixisme exessivament historicista. Al llarg de la segona meitat del segle XX el feixisme com a concepte ideològic ha passat a denominar totes aquelles pràctiques polítiques, no només partits o règims, que es basaven en uns determinats valors: la llei del més fort, les gerarquia, l'importància de l'ordre per damunt de la llibertat i, sobretot, la inevitabilitat de les desigualtats (entre persones, classes, pobles, "rasses"...).
És agafant aquest sentit més ampli i ideològic del terme feixisme que podem identificar com a tal al franquisme, però també moltes altres actituds personals o col.lectives, estrictament polítiques o no. Per això, quan diem que algú és un fatxa, encara que no militi en cap partit mussolinià, ens entenem igualment.

Jordi ha dit...

El problema d'utilitzar una definició més amplia de feixisme és que aleshores cada cop es difuminen més els límits, i s'acaba anomenant feixista a tots els enemics polítics. Feixisme esdevé un insult, i ningú recorda ja l'origen del mot. Crec que si volem perpetuar la memòria de l'horror feixista cal que quedi clar el que és definitori del feixisme. Evidentment, en el parlar més col·loquial es seguirà utilitzant una variant més oberta, però cec que val la pena deixar-ho clar.
De totes maneres, el meu escrit pretenia ser historicista, o sigui que ja m'està bé la teva crítica.