diumenge, 3 de febrer de 2008

XIRINACS, O LA COHERÈNCIA

Posar nom a un carrer no és fàcil. Un nom és, gairebé sempre, per a tota la vida, i cal ser molt acurat.Davant del repte, hi ha tres possibles solucions.

La primera, la més senzilla, és optar per un nom geogràfic, ja sigui derivat de la història (cap del Rec), del recorregut (carretera de Vic o de Cardona) o simplement en record d’un indret (plaça Europa, carrer Bilbao). Aquests noms són, en principi, neutres, però que Manresa tingui una cèntrica plaça Espanya i cap carrer França ni avinguda Occitània no és cap casualitat, obeeix a una voluntat política que només pren com a marc de referència l’Estat espanyol.

La segona opció passa per anomenar els carrers amb conceptes, tendint a reforçar les idees dominants del moment (Reforma i Independència en una época, Llibertat i Pau més tard). Suposo que aviat veurem el carrer Bon rotllo i la plaça No em ratllis.

La tercera opció és la que genera més conflictes; els noms d’esdeveniments i de persones que cal preservar en la memòria col·lectiva. Els esdeveniments més remots generen pocs problemes, però la història més recent sempre aixeca polseguera. Un cop mort el dictador, la majoria de carrers de Manresa van perdre els noms franquistes, tot i que no van recuperar, en molts casos, la denominació republicana. Per a alguns això és falsejar la història, amagar la realitat i fer veure que mai hi ha hagut un Generalísimo. Potser si que caldria mantenir alguns noms per a recordar-nos el que va passar, però hi ha dos motius prou bons per no fer-ho; d’entrada, estèticament, la idea d’una avinguda de la Cruzada Española repugna a la vista i a l’oïda. A més, com expliques als amics que t’ha tocat viure al carrer General Sanjurjo? Si la gent no volia la matricula KK, qui voldrà viure a la plaça Francisco Franco? De fet, no recordo cap avinguda Adolf Hitler a Munich, ni cap Via del Duce a Roma.

Algunes ciutats han optat per no posar més noms de persones, perquè s’han adonat que, en molts casos, el que avui és admirat demà pot ser desconegut o fins i tot odiat.

A Manresa, però, encara no s’ha arribat a aquest límit, i per això la CUP presentà una moció al Ple per tal de reservar el nom de Lluis Maria Xirinacs per a alguna via urbana. No exposaré aquí les raons, sobradament conegudes, que fan mereixedor a Xirinacs d’un carrer. Així ho entengué ERC, que va votar a favor de la moció.

Ara bé, la resta de grups no s’hi adherí, de manera ben sorprenent en alguns casos. Especialment remarcable és el vot en contra de PSC i IC-Verds, que van esgrimir raons formals per la negativa. Diuen que no hi ha una petició popular que ho demani, clam que jo tampoc recordo en el cas de Joan Fuster ni de Pep Ventura.

La realitat, però, és ben diferent. No volen un carrer Xirinacs per no haver de justificar-se a Madrid per haver honrat un enemic de la democràcia espanyola. El fet que Xirinacs, que mai ha empunyat una arma, que sempre ha apostat per la no violència, digués que era amic d’ ETA, l’ha esborrat de la llista de demòcrates. Segons el PSC i IC-Verds, la primera època política de Xirinacs, durant la dictadura, mereix l’admiració, però la segona, en democràcia, queda embrutada per un comentari marginal. Per a molts polítics professionals, per als qui canviar de jaqueta ha esdevingut una segona naturalesa, l’actitud de Xirinacs, la seva coherència, només pot ser fruit de la bojeria. Xirinacs va començar la lluita defensant els drets nacionals i socials dels catalans, i com que no s’ha venut, com que no ha trait als seus, ha de ser un boig o bé un fanàtic.

Doncs bé, si s’em permet, jo vull ser amic d’aquest boig, i de tots els bojos que lluiten per un món millor sense renunciar als seus ideals a canvi d’un plat de llenties (de cultiu ecològic, és clar).