diumenge, 3 de febrer de 2008

ELS ERRORS DEL DOCTOR WATSON

El concepte d’Auctoritas te l'origen en l'antiga Roma, però avui continua sent vigent. Hi ha persones que, degut al seu talent, experiència o esforç en un àmbit determinat, són referents mundials, i les seves opinions són respectades i poques vegades qüestionades. Quan Johan Cruijff parla de futbol, tothom calla, escolta i assenteix. Quan James D. Watson, premi Nobel de Medicina i pare de la teoria de l’ADN, parla de ciència, passa el mateix. O no? Les declaracions de Watson, on deia que als africans negres no valia la pena ajudar-los perquè mai sortiran de la misèria degut a que són menys intel·ligents que els blancs, han aixecat molta polseguera, i certament mereixen algun comentari.

D’entrada, cal aclarir que Watson és un genetista, i no un estudiós de la intel·ligència; per tant parlava, si més no en part, d’una especialitat diferent a la seva (les opinions de Cruijff sobre bàsquet no interessen a ningú, per molt que el bàsquet sigui un esport d’equip que es juga amb una pilota). Segons l’estereotip vigent, el científic és algú que viu tancat al seu laboratori, aliè als prejudicis i les pressions exteriors, experimentant i centrant-se en les dades objectives de la investigació. La realitat, però, és més prosaica, i els científics són persones sotmeses a les mateixes influències que la resta. Poden ser obtusos, masclistes, generosos, racistes, o comunistes, i les seves conclusions, poc o molt, estan sotmeses a la seva visió del món. Si Watson creu que els negres són inferiors intel·lectualment, sempre trobarà dades científiques que ho corroborin, igual que si vol demostrar el contrari. Les dades, com ens demostren els baròmetres del CIS i les enquestes electorals, poden tenir moltes lectures. Si, a més, el que volem mesurar no es deixa constrènyer a xifres concretes, les interpretacions poden ser infinites.

I la intel·ligència és, amb tota probabilitat, la característica humana més difícil de quantificar. La intel·ligència te multitud de matisos, des de les aptituds matemàtiques a la capacitat d’interacció social o la solució de conflictes; assegurar que una persona és més intel·ligent que una altra ja és una temeritat, que es multiplica quan comparem conjunts de població. Les comparacions són un dels passatemps preferits de la espècie humana, i sobretot de la nostra cultura. Tot el dia fem rànquings, i hem de saber constantment qui és més ric, més alt, més fort o més guapo. Un pas més enllà, volem saber si som més productius que els nostres veïns, més competitius que els alemanys, més virils que els americans. Fins fa ben poc, fèiem escales ascendents de la espècie humana, amb els blancs europeus a dalt de tot i els negres africans (o els aborígens australians) poc per sobre del nivell dels micos.

Molta gent creu que aquestes escales són “reals”, i que es varen deixar d’utilitzar en nom de la correcció política. No és cert; les escales unidireccionals són falses perquè no reflecteixen la inesgotable varietat de l’espècie humana, l’infinit nombre de possibilitats genètiques, que fan a cada individu únic en molts aspectes. No te sentit dir que els alemanys són més alts que els catalans, perquè hi ha milers de catalans més alts que milers d’alemanys; tot això deixant de banda la dificultat de definir qui és alemany (els que viuen a Alemanya, els que hi han nascut, els que tenen sang ària, els qui se’n senten?…) i qui és català. “En general” ells són més alts, però que vol dir en general? En els cas de l’alçada, fàcilment mesurable, podem fer una mitjana dels dos grups, però això només ens dona una idea genèrica, en cap cas ens serveix per fer valoracions concretes. En els casos de mesures menys objectivables, la dificultat és insalvable. Fer una escala de la intel·ligència humana per individus és molt difícil, perquè no ens posaríem d’acord en la manera de valorar-la; fer una escala per races, o per països, no te cap sentit, perquè les variacions són inabastables.

Tot i això, potser algun dia els científics es posaran d’acord i trobaran la manera de mesurar la intel·ligència , i potser també es podrà establir un rànquing per regions (repeteixo, no se m’acut com). Voldrà dir això alguna cosa? Se n’haurà de derivar alguna mesura social concreta? Això, per als que som d’esquerres, és irrenunciable: en cap cas, un diferència biològica pot justificar una diferència d’estatus legal. Tots sabem com van acabar les coses quan els europeus varem anar a civilitzar els salvatges africans. Les declaracions de Watson semblen una coartada per la nova colonització (hem marxat mai?) de l’Àfrica. Aviat sorgiran teories “científiques” que demostraran l’endarreriment d’altres pobles, i així estarem legitimats a seguir explotant-los sense sentir-nos culpables. A més, si són inferiors, als que estan aquí els podem seguir tractant com a ciutadans de segona, negant-los els drets més elementals.

Watson s’equivoca en dos aspectes; ni les dades demostren la inferioritat, ni d’això se’n podria treure cap derivació política ni legal. Els genis també es poden equivocar, i la prova és que Cruijff creia que Escaich seria un gran davanter centre i Jose Mari un mig de referència mundial.