divendres, 29 de febrer de 2008

JO NO HI RENUNCIO



Finalment la Federación Española de Futbol ha autoritzat el Catalunya-Argentina del 24 de març. Aquesta mateixa setmana s’anunciava també el pedaç per poder jugar al PES 2008 amb la selecció catalana. Així doncs, els amants del futbol català estan d’enhorabona. A mi però, tot plegat em fa més aviat llàstima. Llàstima que ens conformem amb la selecció d’un tros del nostre territori, llàstima que ens conformem amb la realitat virtual, llàstima que preferim treballar pels símbols que per la independència.

Sóc conscient de la importància dels símbols, però no pot ser que els arbres no ens deixin veure el bosc. Els espanyols no permetran mai que tinguem seleccions mentre formem part del regne d’Espanya; ells tenen més força, i sempre mouran els fils per impedir-ho. D’altra banda, quan tinguem bandera a l’ONU no caldrà ni que les demanem, les tindrem automàticament. Així doncs, qui vulgui seleccions més val que lluiti directament per la independència, i deixem-nos d’històries; com deia el poeta, suprimim l’intermediari.

A part d’aquesta obvietat, el que més m’emprenya de tot plegat és la renuncia voluntària que impliquen les seleccions de Catalunya. Quan van jugar a Bilbao, els hauria d’haver caigut la cara de vergonya en veure que s’enfrontaven a Euskal Herria, no a Las Vascongadas. Ells ho tenen clar, no renuncien a res. Nosaltres en canvi, ja abandonem dos terços del país abans de començar a negociar. Em direu que cap valencià no voldria jugar a una selecció dels Països Catalans; potser no, però no per això hem de renunciar a la idea. Potser algun balear sí que ho voldria, i molt probablement un rossellonès n'estaria encantat. En qualsevol cas, la nostra obligació és lluitar per la unitat del país, no rendir-nos als nostres enemics i després culpar-los a ells de tots els mals. No s’hi val a reclamar TV3 al País Valencià i després negar-los el dret a jugar a la selecció.

Durant les olimpíades d'hivern del 2002 va succeir un fet molt revelador. El Jordi Basté (juraria que era ell, però em puc equivocar) va intentar parlar amb la medallista olímpica de la Catalunya Nord Doriane Vidal, i es va enfadar molt quan va descobrir que la noia no parlava català ni tenia cap interès en Catalunya. El periodista va dir aleshores que com que no era catalana no valia la pena saber-ne res. Ara bé, ell mateix ha entrevistat moltes vegades el Tamudo, el Fernando Navarro (del Mallorca), el Sergio García i altres esportistes nascuts a la Comunitat Autònoma de Catalunya que tampoc no parlen català ni els importa gens ni mica el país. Però aquests, com que són catalans de primera, no han de demostrar res, i són tractats amb naturalitat, els agradi o no. Només els catalans perifèrics han d’evidenciar el seu compromís.

És molt fàcil dir que els valencians no volen ser catalans i quedar-se tan amples. La realitat és molt més complexa, i el que no ens podem permetre és deixar abandonats tots els que creuen en els Països Catalans més enllà del Principat (de fet, el principat inclou la Catalunya Nord, Andorra i la Franja; si volem ser exactes, hem de parlar de C.A. de Catalunya).

Fa poc, TV3 va signar un acord per garantir les emissions a la Catalunya Nord. Em sembla molt bé, però suposo que en l’acord també es contempla l’ensenyament del castellà a la població. Ho dic perquè si no saben castellà, es perdran bona part dels continguts de “la nostra”. D’entrada, molts anuncis són en castellà. A les notícies, molts dels vídeos són de gent que parla en castellà. A molts programes, sobretot els d’entreteniment, s’entrevista en castellà a la majoria de convidats. Als documentals, si algú parla en castellà no se’l subtitula (tot i que després subtitulen els mallorquins que parlen “massa tancat”). En definitiva, si no saps castellà no t’assabentes de la missa la meitat.

I això deixant de banda que a TV3 només es parla en clau espanyola. Els pobres rossellonesos s’hauran d’empassar tota la informació sobre la política espanyola, el Madrid, l’Alonso, el Gasol, el Canto del loco, el Sabina, el Bardem i la Obregón, i (a no ser que els facin una desconnexió) no sentiran res sobre política francesa ni sobre la USAP, ni el Tony Parker, ni la Sheryfa Luna, ni el Gérard Depardieu ni la Bruni. Potser ja els està bé (ja m’agradaria a mi no sentir parlar d’aquesta colla), però tots els catalans hauríem de tenir uns referents comuns, mes enllà de França i Espanya; i TV3 hauria de ser l’encarregada de promoure'ls, en lloc de perpetuar els referents espanyols. Ara, és més notícia al TN un camió bolcat a Lugo que un atracament a Elna. Potser amb aquest conveni la cosa canvia, però molt em sembla que els que manen no van precisament en aquesta direcció. Em temo que seguirem havent-nos d’empassar les proeses de l’Alonso (espero que Ferrari ho impedeixi) i perdent-nos les de la USAP (llevat de dos o tres partits l’any).


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Completament d'acord!!!
Molts ho pensem... i de fet, tots plegats, ens hem deixat endur amb el tema de les seleccions... principatines.
Així doncs, quin tipus de campanya, plataforma,... hauria de sorgir? Com podem començar a empènyer perquè la tendència sigui la de selecció de PPCC?
Molt bé l'article.

Pinzellades d'en Tai ha dit...

Tens tota la raó!
A TV3 cada cop més anuncis en castellà i les notícies mirant cap a l'oest. Per TV3 som un fenomen meteorològic i gràcies, i per Nadal a empassar-nos el discurs del rei.
Pel que fa als valencians, hauríem d'estar contents que molts defensessin TV3, tot i es dediqui a tractar-los com si fossin espanyols.
Un plaer haver descobert el teu bloc.