1808

Aquest any es compliran dos-cents anys d’un fet històric gravat en la memòria col·lectiva dels manresans, i també gravat, en aquest cas literalment, a la façana de l’Ajuntament. El dia 2 de juny farà dos segles de la crema del paper segellat. Aquell dia, un grapat de manresans reunits a la plaça gran, van cremar públicament un paper amb el segell de Napoleó, símbol incontestable de l'imperi francès. D’aquesta manera, deien als forasters que no els volien, que no es sotmetrien als invasors.

Més enllà de jutjar l’encert històric de la resistència als francesos, que ens portaria al terreny de la política ficció (que hauria passat si haguéssim passat a ser francesos, si haguéssim gaudit i patit la Revolució, el jacobinisme, la igualtat,…), la crema del paper segellat s’inscriu dins d’un dels corrents principals de la història de Catalunya: la revolta; lluny del que ens volen fer creure, el que caracteritza els catalans, durant molts i molts anys, no és el pactisme, sinó l’alçament. Espanyols i francesos, antagonistes històrics, saben molt bé de quin peu calcem (o calçàvem), i per això ens descrivien com a levantiscos i fiers, i sempre han sabut que con estos catalanes hay que tener mano dura. Després de cada revolta venia la repressió, sovint brutal. Després d’Almansa, la pèrdua dels furs i la repressió; després de l’Onze de setembre, el decret de Nova Planta i la repressió; després dels Angelets de la Terra, l'anihilació de la catalanitat i la repressió. I així anar fent, caient i aixecant-nos, fins a l’any 1939.

Però llavors va arribar en Franco, i aquest ho tenia molt clar. Primer, la guerra d’extermini, allargant el conflicte per fer el màxim de víctimes, i després les dècades de repressió i d’adoctrinament, amb el propòsit declarat d’eradicar completament el pensament crític dins del país. Aquesta garrotada fou molt forta, i encara no ens n’hem recuperat del tot. Molts homes i dones es van perdre per sempre, assassinats o exiliats, i només uns anys després alguns varen poder tornar i d’altres s’afegiren a la lluita per les llibertats. Encara avui patim certs tics provinents del passat, però afortunadament el país fa dies que ha despertat. Tot i això, en el subconscient col·lectiu, ja no som un país lluitador i orgullós, sinó un país pactista i conformista.

Hem de tornar a aprendre a dir prou, a defensar els nostres drets sense complexes i a no deixar-nos enredar. Si no ens donen el que és nostre, si ens imposen els seus reis, si no ens deixen decidir el que volem ser, hem de ser capaços de revoltar-nos, d’alçar-nos davant seu i dir-los prou, fins aquí hem arribat. La desobediència i la insubmissió, la protesta i la denúncia, han de ser les nostres eines. Sobretot, quan queda clar que l’Estat Espanyol no està disposat a respectar la voluntat dels pobles que l’integren, negant-los el dret a decidir i retallant-los (ja veurem si no prohibint-los) els estatuts que volen els ciutadans.

Dos-cents anys després, els manresans seguim revoltant-nos davant les injustícies, tot i que quan tornem a cremar papers amb símbols monàrquics, els nostre alcalde ens titlli de vàndals. Tan vàndals, suposem, com aquells que cremaren el paper segellat.