diumenge, 3 de febrer de 2008

EL CENTRE I ELS MARGES




Una de les característiques principals d'aquest capitalisme parlamentari que ens toca viure és la seva capacitat d'absorbir les crítiques i els punts febles i transformar-los en avantatges. Especialment els partits socialdemòcrates, recullen les opinions marginals, les reciclen, i les introdueixen al mainstream polític, i així desvirtuen les lluites populars, que passen a la radicalitat més absoluta. El “no a la guerra” fou aprofitat pel PSOE i IU/Iniciativa per guanyar vots, i de passada es va desactivar el moviment popular de protesta més fort dels últims anys. De la mateixa manera, la llei sobre el matrimoni homosexual ha fet callar una part del moviment per a la igualtat de drets, tot i que de fet no soluciona la majoria de problemes reals de la comunitat gai i lesbiana. En el nostre context, comencen a preocupar un seguit de casos, que, desprès de ser reivindicats durant anys per l'esquerra i l'independentisme, són ara utilitzat per l'stablishment. La gratuïtat dels llibres de text, per exemple, és un cas més complicat del que sembla. D'entrada, sembla clar que la mesura afavoreix les classes populars i la seva integració al sistema educatiu. Ara bé, no entenc perquè les classes amb més poder adquisitiu també es beneficien de la mesura. Un bon sistema de beques i de reutilització asseguraria la igualtat d'oportunitats, i els diners que ara es dedicaran a pagar els llibres dels nens de les famílies benestants es podrien dedicar a temes molt més urgents, com l'adequació dels centres educatius o l'augment de places de llars d'infants. Però és molt més popular regalar llibres a tothom que no pas millorar el sistema. L'educació va de mal en pitjor per manca d'inversions, però ens gastarem un dineral en una mesura populista que només busca el rèdit electoral (el cas de Santa Coloma, on es va aprovar la partida just abans de les municipals, n'és l'exemple més clar). En l'aspecte nacional, els símbols s'estan convertint en el centre de l'acció política. Les matrícules, el català a Europa, les seleccions catalanes; han aconseguit que la gent es preocupi pels símbols, per l'anècdota, en comptes de preocupar-se i de lluitar per la independència. Volem ser “com“ un país normal enlloc de voler ser “un” país normal. Segurament l'independentisme va cometre un error ja d'entrada, renunciant voluntariament a la representació de tot el país a les seleccions catalanes. Ara resulta que la Federació Catalana de Futbol és un organisme radical perquè implora que una selecció de la Comunitat Autònoma de Catalunya pugui jugar un partidet contra els EUA. Entenc que els símbols són importants, però el dia que tinguem bandera a l'ONU no haurem de demanar permís a ningú. Val la pena tanta lluita perquè una selecció que representa un terç del país jugui dos partits amistosos l'any?

Només cal veure els dirigents del PPC posant flors a l'estàtua de Rafael Casanova o als del PSOE cantant la Internacional amb el puny enlaire per adonar-se de que és molt fàcil apropiar-se d'un cert discurs sense amararar-se'n del sentit. Hem d'anar en compte, i ser sempre prou radicals perquè ningú es pugui apoderar del nostre missatge, fent-lo seu de paraula però dissolent-lo en la pràctica. De fet, ser radical vol dir canviar les coses des de l'arrel, no conformar-se amb retocs cosmètics; els partits governants, els centrats, en tenen prou amb canviar els conceptes; nosaltres, els dels marges, volem canviar la realitat.

Aviat s'encetarà de debò el debat sobre l'autodeterminació. Si no som prou llestos, veurem passar davant dels morros una altra oportunitat perduda, i un nou concepte passarà als llimbs de les paraules sense sentit. El món polític català ja no es dividirà entre independentistes i espanyolistes, sinó entre sobiranistes, nacionalistes, autodeterministes, independentistes i constitucionalistes. No m'estranyaria veure el PSC abraçant l'autodeterminació, si creu que així es pot perpetuar l'actual estat de coses (no se com, però segur que trobaran la manera).

Si no volem caure en el seu parany, deixem ben clar des del començament que l'autodeterminació és una eina, ara per ara la més factible, per a aconseguir allò que volem: l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.