Ens la tallem

L'Antoni Bassas no és, ni de lluny, un dels meus referents. El trobo pesat, cursi i missaire, i té un posat de superioritat que no suporto. Tot i així, quan l'encerta, l'encerta. L'altre dia, a el Periòdico li vaig llegir un article molt bo. En poques paraules, el seu missatge era el següent: quan ell era xic, a casa, parlaven català. La llengua era semi clandestina, i no hi havia manera d'aprendre-la a l'escola; deien molts barbarismes: llençaven les cartes al busón, caminaven per l'acera i moltes altres coses. Ara bé, utilitzaven correctament els pronoms febles, feien (no donaven) petons i neutralitzaven les a i les e àtones. Ara, en canvi, tothom diu bústia, desenvolupar i vorera, però n'hi ha molts que ignoren els pronoms, tots utilitzem construccions castellanes, i cada cop costa més neutralitzar les vocals.
Darrera de la hipercorrecció lèxica, hem abandonat la resta de la llengua. Els nens aprenen un català castellanitzat, sense ànima. Com diu en Basses, ell no va haver d'aprendre els pronoms febles; ja venen amb la llengua, en són una part indestriable. Els nens anglesos, tot i que ens sembli mentida, no s'han d'estudiar la llista dels verbs irregulars. Els nens catalans, en un país normal, no haurien d'estudiar els pronoms febles. Una altra cosa és que, un cop dominada la llengua oral, i quan volem perfeccionar la llengua escrita, hem d'aprendre les irregularitats i les combinacions menys usuals. Segur que els anglesos, ja grandets, també s'han d'estudiar algun verb irregular especialment inusual.
Però nosaltres, que no som un país normal, veiem com la llengua s'esquerda sota els peus. En un espai comunicatiu cada cop més castellanitzat, costa trobar referents lingüístics. Els periodistes, els polítics, els esportistes, tots utilitzen una llengua híbrida, amb girs, locucions i pronúncies castellanes barrejades amb paraules catalanes. Al final ens passarà com als gallecs, que quan surten al Telediario ja no els han ni de subtitular.
Des de dintre, de vegades costa adonar-se de com evoluciona la llengua. Per fer-ho, caldria poder comparar la nostra situació amb la del català sense la influència del castellà. I resulta que, oh meravella, ho podem fer. A la Catalunya Nord, el català no ha sofert la competència del castellà, però desgraciadament ha sofert la del francès, un enemic encara més temible. I si llegim i escoltem el català que parlen més amunt de l'Albera, ens adonarem de la realitat de la nostra llengua.
Hi ha veus que pronostiquen la desaparició del català en breu. Jo no hi estic d'acord, de cap manera. El català ja fa dies que està desapareixent, convergint acceleradament cap al francès i l'espanyol. D'aquí uns anys (10, 30, 50) els nostres nens continuaran dient vorera, manllevar i cabòries, però seran incapaços de neutralitzar les vocals (als territoris on toca fer-ho), d'utilitzar els pronoms, de fer servir girs propis. Aleshores s'haurà completat el cicle, i farem com els gallecs. Parlarem castellà, canviant els articles i quatre parauletes. Quan parli el president a Tele 5, ja no caldrà subtitular-lo (de fet, ja no cal fer-ho ara). Òbviament, d'aquí quatre dies, els catalans de les comarques centrals no ens entendrem amb els del nord, i ben justet amb els del sud.
Però sobretot, que ningú no s'espanti. No fos cas que trenquéssim l'harmonia d'aquest holograma de país en què vivim. Que a ningú no se li ocorri demanar que els periodistes parlin bé el català, que se'ns podrien enfadar. On s'és vist, que els periodistes utilitzin correctament la llengua? El següent pas quin seria, obligar-los a dir la veritat, a no sotmetre's a les estructures de poder? On anirem a parar! Deixem les coses com estan, sense molestar a ningú. Continuem caminant cap al desastre, amb el cap ben alt i les mans a les butxaques, tot xiulant la Santa Espina.