Determinisme històric

Si encara no us n'heu adonat, us diré un secret; sóc militant de la CUP de Manresa, independentista i d'esquerres. Si no sou de per aquí, potser no sabeu que l'Adam Majó també és de la CUP de Manresa, també és independentista i també és d'esquerres. Tot i aquestes coincidències, sovint discutim sobre determinats temes, i darrerament ho fem especialment sobre la interpretació de la història; i, a sobre, ho fem en públic. El meu post sobre Marx i Darwin, i el seu sobre la Primera Guerra Mundial, així com els respectius comentaris, en són la mostra més evident.

L'Adam m'acusa de determinista, i crec que no té raó, o que no la té tota. Jo no crec que tota la història estigui escrita, que les forces materials només facin possible un camí històric. De fet, no crec ni tan sols que el fi de la Història sigui l'arribada del socialisme. Ara bé, el que si que crec és que hi ha forces molt poderoses, lligades a factors materials, que empenyen molt fortament en determinades direccions. No hi ha una sola Història possible, però el destí tampoc depèn de fets anecdòtics. George Washington podria haver mort als dotze anys ofegat en un pou, però tard o d'hora les colònies americanes s'haurien enfrontat als britànics i haurien aconseguit la independència. James Watt hagués pogut neixer a la India, però algú, a Europa, hagués acabat inventant una màquina que fes possible la industralització.
En el cas concret de la Gran Guerra, no puc estar gens d'acord amb L'Adam. Segons ell, la I GM és fruit de la casualitat, mentre que la II és inevitable. Jo penso que la realitat és la inversa. Des del moment en que Alemanya es va constituir en Estat, l'any 1871, era evident que hi hauria problemes. L'Imperi alemany era capdavanter en economía, indústria, cultura i ciència, però degut a la seva recent unificació, tenia molt poc pes en les relacions internacionals. Els alemanys es sentien menystinguts per anglesos, francesos i russos, les tres grans potències mundials; fins i tot els austriacs, una petita part d'alemanya encara independent, pintaven més que ells. La conferència de Berlin, lluny de ser el final del conflicte, fou el preludi de l'esclat de la guerra.
Si a la voluntat expansionista alemanya i a la poca predisposició d'anglesos i francesos ,hi sumem el sorgiment dels conflictes obrers i el naixement de les identitats nacionals minoritàries, la cosa no podia acabar gaire bé. El món havia canviat, però les estructures polítiques encara no. Calia resoldre el conflicte, i el més habitual és que les tensions estructurals es resolguin en una guerra. L'enfrontament bèlic potser no era inevitable, però entre 1910 i 1925 hauria passat alguna altra cosa que hagué canviat les relacions internacionals, les relacions entre classes i que hagués fet evident l'emergència de la societat de masses.
La segona guerra mundial, en canvi, es podria haver evitat amb una pau més justa. Sense el sentiment d'humiliació que significà el tractat de Versalles, els alemanys no s'hagueren deixat portar a la follia nacinalsocialista. Sense l'hipernacionalisme expansionista fruit d'una pau opressiva, el missatge de Hitler no aportava res de nou. Potser hagués fundat l'NSDAP, però l'haurien seguit quatre gats. La II Guerra Mundial comença a Versalles, tot i que això no exculpa, ni de bon tros, els alemanys i els seus aliats.
Pel que fa a la guerra freda, és veritat que mai es va convertir en una guerra oberta, i que la serenitat dels principals agents polítics hi tingué molt a veure. També és cert, però, que tot i que el conflicte no va petar globalment, sí que va haver-hi petits (i no tan petits) episodis bèlics, que alliberaven les tensions creades (Corea, Vietnam, Afganistàn, Nicaragua,...). És d'agrair que ningú no perdès el cap durant els 45 anys de guerra freda, però el cas és que al final no calgué cap guerra, i un dels bàndols es va disoldre com un terrós de sucre. El materialisme històric no només preveu guerres aniquiladores, sinó que pronostica enfrontaments entre realitats socials, que acaben amb la desaparició de les societats vigents i l'aparició de noves formes de relació. Marx es va equivocar en el sentit més finalista, ja que no van guanyar els seus (de moment); tot i així, la base del seu raonament continua sent, crec jo, vigent.
I per acabar, embolico un xic més la troca. Tal i com jo ho veig, el problema de les ciències socials és sempre el mateix, la incapacitat per veure el món amb uns altres ulls. Per a nosaltres, només hi ha una realitat possible, la que estem vivint. L'evolució biològica podria haver estat molt diferent, sense arribar a crear mai cap ésser intel·ligent. En aquest cas, però, nosaltres no seriem aquí per a reflexionar sobre aquest fet. Així doncs, l'evolució, tal i com succeí, és el requisit indispensable d'una teoria evolutiva feta per humans. No se si m'explico, intento un altre exemple (el principi antròpic): l'univers ens sembla perfecte, però és que si no fos perfecte (si no s'adigués punt per punt a la nostra conformació), nosaltres no seriem aquí per lloar la seva perfecció.
En Història passa una cosa semblant; la mateixa Història ens fa veure la Història. Si la revolució francesa ( i l'americana abans) no hagués succeit mai, si les coses no haguèssin canviat des de l'Edat Mitjana, jo ara no estaria assegut davant l'ordinador escrivint aquestes bestiesses, sinó al camp treballant (o al castell afartant-me). Però com que les coses han canviat, interpretem que les coses canvien i que porten en la nostra direcció. Els ianomamis, segurament, tenen una concepció de la Història ben diferent de la nostra, igual d'encertada i igual d'equivocada.