dilluns, 10 de novembre de 2008

El català és fàcil?


M'agrada molt el futbol, i cada diumenge intento seguir els partits de la lliga espanyola per la ràdio. Tot i que no jugui el Barça, vull saber el que fa el Madrid, l'Espanyol i els equips que opten al campionat. El problema és que no m'interessa prou l'Espanyol ni el Madrid com per seguir el partit complet (només vull sentir com perden), i com que en català no hi ha cap emissora que retransmeti tots els partits, he d'escoltar el Carrusel de la SER. Amb el temps, m'he acostumat al seu estil, i ara el trobaria a faltar. Així doncs, cada diumenge a les 5, sintonitzo la SER.
Aquest diumenge, però, era de viatge, i la ràdio del meu cotxe no m'agafava el Carrusel. Per tant, vaig haver d'empassar-me el partit de l'Espanyol sencer (de fet, fins que no ho vaig poder aguantar més i em vaig passar a la música) per Catalunya ràdio. El partit era molt avorrit, de manera que la meva atenció es va centrar en els comentaristes. El que em va cridar més l'atenció fou la manera de pronunciar els noms dels jugadors; tots els que intervenien el la retransmissió pronunciaven els noms que contenien la lletra Z a la catalana: Lacrus, Martínes, Márques. En una altra entrada ja explicava el que en pensava, sobre aquest tema. Si fos per mi, tots els noms es pronunciarien tal i com sonen en la llengua original, fins i tot amb l'accent corresponent. Entenc, però, que el criteri sigui un altre. Ara bé, el que no pot ser és no tenir criteri, com els passava als locutors de Catalunya Ràdio. Perquè resulta que el Lacrus passava la pilota al Tamudo, així, en espanyol. A un home nascut a Pamplona li catalanitzen el nom, però al fill de Santa Coloma l'anomenen en castellà. De la mateixa manera, catalanitzen el nom de l'argentí Martínes, però al Manresà li diuen David García, amb la C castellana.
Suposo que es tracta d'alguna consigna, de la recerca d'un tret diferencial; diguem totes les Z com a S, i així la gent ens reconeixerà, deuen pensar. Potser creuen que és graciós, potser es pensen que els dona un aire més culte. A mi, simplement em semblen ridículs. Ja m'ho semblarien si canviessin tots els noms, si ho pronunciessin tot a la catalana. Però encara m'ho semblen més d'aquesta manera, combinant catalanitzacions amb castellanitzacions, sense cap criteri ferm.
Aquest és el problema de la nostra llengua, que sembla no tenir entitat pròpia. Fins i tot nosaltres ens hem arribat a creure que el català és una invenció, que Pompeu Fabra va crear una llengua del no res. Al Facebook hi ha diversos grups (4 com a mínim) dedicats a vilipendiar els pronoms febles i la ortografia fabriana. Es queixen de l'extrema complicació de la llengua, com si el català fos la única llengua complexa del món. Els pronoms febles, per molt que molestin, formen part del català, no els va inventar ningú. Moltes altres llengües, com el francès i l'espanyol, tenen estructures similars, i ningú no es queixa.
Però els espanyols han aconseguit que nosaltres ens sentim incòmodes amb la nostra llengua, que no la considerem una cosa natural. Totes les llengües europees han estat codificades i fixades arbitràriament, però ningú no renega d'aquesta estandardització, sinó tot el contrari. Aquí, per contra, Fabra és l'enemic públic número 1, i és assenyalat com a culpable de la monstruosa dificultat del català. Com si l'italià, l'alemany o el francès fossin llengües fàcils d'aprendre!
En aquest país, tothom es veu amb cor a opinar sobre futbol i ortografia (fins i tot jo mateix). La gent és incapaç d'escriure tres línies sense fer divuit faltes, però no tenen cap problema en pontificar sobre gramàtica i lexicografia. Els uns diuen que s'han d'eliminar el pronoms febles, els altres que cal incloure carajillo al diccionari, i els de més enllà asseguren que els accents fan nosa. La llengua s'està morint, i nosaltres encara li clavem punyalades.

4 comentaris:

Dani ha dit...

ja m'agradaria veure que diuen si comencen a estudiar xinès..

sobre això, als anys 20 i 30 a Xina hi va haver un grup d'intel·lectuals (xinesos) que demanaven la supressió dels caràcters i la seva substitució per l'alfabet llatí per tal de facilitar-ne l'aprenentatge.

En definitiva, crec que són idees pròpies de cultures en crisi d'identitat..

Pol ha dit...

M'has convençut Jordi. Ara mateix m'esborro del grup del facebook que fa mofa dels pronoms febles. Sense ironia.

Jordi Masdeu ha dit...

@Dani: Si estudiessin xinés no es queixarien, igual que no es queixen del difícil que és el francès. Aquestes són llengües normals, no creacions artificials com el català.

@Pol: De quin grup t'esborraràs? n'hi ha molts, alguns de divertits i d'altres directament vomitius. En un hi diu: "Quin país sa hagués acceptat els pronoms febles? Quin?
Aquest grup és per fer pressió en el no-res contra les regles estúpides...que el senyor Fabra va formular" Doncs home, tots els països, sans o no, han acceptat normatives similars...

Anònim ha dit...

http://www.facebook.com/group.php?gid=34384141705