Tot i la pèssima organització de la federació espanyola, i malgrat que en els darrers anys tots els campions són equips menors (dels quatre grans, només el València l'ha guanyada), la Copa del rei de futbol segueix sent un esdeveniment únic. L'emoció dels partits d'anada i tornada i, sobretot, l'emotivitat de la final a partit únic, la fan una competició molt més intensa que la lliga.
Els records blaugranes de la meva infantesa són, bàsicament, records de la copa (de lligues no en guanyàvem gaires; fins que vaig tenir 17 anys, només en recordava una). La final contra l'Sporting amb el Simonet i el Quini l'any 81, el gol del Marcos contra el Madrid (i les botifarres del Schuster) del 83, les hòsties contra l'Athlètic del 84, o el gol de l'Alexanko a la Real del 1988 estaran gravats a la meva memòria per sempre. les lligues, en canvi, són molt llargues, i és difícil recordar-ne moments puntuals (excepte els èpics finals de Tenerife, o el penal de l'Urruti).
Les finals de copa, a més, són molt especials, perquè permeten unes demostracions de sentiment culer que difícilment afloren en partits de lliga. En el context català i espanyol, on els aficionats no tenen costum de seguir els seus equips en els desplaçament, les finals de copa són la gran excepció. És l'únic partit de l'any en que els barcelonistes es desplacen massivament (llevat de si hi ha finals europees), i per tant, és l'únic argument dels que encara sostenen que som la millor afició del món (per sort, la globalització ja ha obert els ulls a gairebé tothom).
Aquest any, per a acabar-ho d'adobar, el rival acompanya. Tot i que l'esmentada final del 1984 va marcar el punt màxim de l'odi entre els dos clubs, des d'aleshores les coses han canviat moltíssim. A conseqüència de la davallada esportiva de l'Athlètic, que mai més no ha estat un rival directe del Barça, i de l'aflorament de la solidaritat entre els pobles basc i català, la relació entre les dues aficions és, hores d'ara, immillorable. La final, si tot va bé, serà una gran festa, i els afortunats que es desplacin a València s'ho passaran d'allò més bé. I si el Barça no guanya (Déu no ho vulgui), com a mínim guanyarà l'Athlètic.
Els espanyols, però, ja estan ben acollonits. Les ments pensants de la federació ja estan buscant la manera d'evitar l'inevitable, i no saben com fer-s'ho per impedir que els catalans i els bascos mostrin els seus sentiments envers Espanya i la monarquia. De moment, ja preparen un sistema de megafonia especial per dissimular els previsibles xiulets contra l'himne espanyol, i suposo que quan surti el rei també hi posaran música de fons, per amagar la música de vent. De totes maneres, no podran impedir els càntics irreverents, ni podran imposar la presència de banderes espanyoles enlloc de les senyeres i les ikurriñes. Serà molt divertit, la final de la copa del rei, i ni una puta estanquera a les graderies.
Guanyi qui guanyi, els diaris podran recordar les declaracions del Chendo, aquell central del Madrid, després d'una final de copa: "lo que más me jode, es que ha ganado la copa un equipo que no es español". Com deien les pintades que van aparèixer a tot el territori català, "Chendo, tens raó".
Els records blaugranes de la meva infantesa són, bàsicament, records de la copa (de lligues no en guanyàvem gaires; fins que vaig tenir 17 anys, només en recordava una). La final contra l'Sporting amb el Simonet i el Quini l'any 81, el gol del Marcos contra el Madrid (i les botifarres del Schuster) del 83, les hòsties contra l'Athlètic del 84, o el gol de l'Alexanko a la Real del 1988 estaran gravats a la meva memòria per sempre. les lligues, en canvi, són molt llargues, i és difícil recordar-ne moments puntuals (excepte els èpics finals de Tenerife, o el penal de l'Urruti).
Les finals de copa, a més, són molt especials, perquè permeten unes demostracions de sentiment culer que difícilment afloren en partits de lliga. En el context català i espanyol, on els aficionats no tenen costum de seguir els seus equips en els desplaçament, les finals de copa són la gran excepció. És l'únic partit de l'any en que els barcelonistes es desplacen massivament (llevat de si hi ha finals europees), i per tant, és l'únic argument dels que encara sostenen que som la millor afició del món (per sort, la globalització ja ha obert els ulls a gairebé tothom).
Aquest any, per a acabar-ho d'adobar, el rival acompanya. Tot i que l'esmentada final del 1984 va marcar el punt màxim de l'odi entre els dos clubs, des d'aleshores les coses han canviat moltíssim. A conseqüència de la davallada esportiva de l'Athlètic, que mai més no ha estat un rival directe del Barça, i de l'aflorament de la solidaritat entre els pobles basc i català, la relació entre les dues aficions és, hores d'ara, immillorable. La final, si tot va bé, serà una gran festa, i els afortunats que es desplacin a València s'ho passaran d'allò més bé. I si el Barça no guanya (Déu no ho vulgui), com a mínim guanyarà l'Athlètic.
Els espanyols, però, ja estan ben acollonits. Les ments pensants de la federació ja estan buscant la manera d'evitar l'inevitable, i no saben com fer-s'ho per impedir que els catalans i els bascos mostrin els seus sentiments envers Espanya i la monarquia. De moment, ja preparen un sistema de megafonia especial per dissimular els previsibles xiulets contra l'himne espanyol, i suposo que quan surti el rei també hi posaran música de fons, per amagar la música de vent. De totes maneres, no podran impedir els càntics irreverents, ni podran imposar la presència de banderes espanyoles enlloc de les senyeres i les ikurriñes. Serà molt divertit, la final de la copa del rei, i ni una puta estanquera a les graderies.
Guanyi qui guanyi, els diaris podran recordar les declaracions del Chendo, aquell central del Madrid, després d'una final de copa: "lo que más me jode, es que ha ganado la copa un equipo que no es español". Com deien les pintades que van aparèixer a tot el territori català, "Chendo, tens raó".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada