dimecres, 17 de setembre de 2008

Que pagui Pujol



Boomp3.com


Per si algú encara no se n'havia adonat, he de dir-vos que els pinxos als restaurants d'inspiració basca a Catalunya són caríssims. Deixant de banda l'avarícia dels propietaris, hi ha una altra explicació del fenomen. Per tal de mantenir la comèdia pseudo-basca, aquests establiments funcionen amb un sistema basat en una mena de codi d'honor. Cada pinxo té un escuradents, que has de conservar; a l'hora de pagar, compten els escuradents i saben els pinxos que t'han de cobrar. Al País Basc, això funciona perfectament, però aquí la cosa no és tan fàcil. Els restauradors s'han adonat que molts escuradents desapareixen, i per tant, han hagut d'apujar els preus per cobrir les fuites. Com sempre, toca pagar justos per pecadors.
A Alemanya, els bars també es basen en un sistema similar. Quan demanes la cervesa, el cambrer et fa una marca al posa gots; quan vols pagar, compten les marques i saben el que has begut. Evidentment, si el sistema s'importés, tothom sortiria de casa amb posa gots de recanvi, i el preu de la cervesa també patiria la inflació.
I ara, als països civilitzats, han anat un pas més enllà. Tot i que molts no us ho creureu, vull explicar-vos algunes experiències de comerços basats en el sistema Pay-as-You-Wish (no sé mai com traduir aquestes paraules; pagaelquevulguis? paga-el-que-vulguis? "paga el que vulguis"?), que he conegut al bloc de Freakonomics.
A Seattle, per exemple, han obert un cafè, el Terra Bite, que no té llista de preus. Segons informa el The Seattle Times, "Ho heu llegit bé: sense preus. Els clients paguen com i quan volen, o no paguen. Això no importa als treballadors del cafè, que estan alliçonats per no mirar quan la gent posa els diners a la caixa metàl·lica". Són els anti-Starbucks, i de moment la cosa els funciona.
Un cas un xic diferent és el del City Café Bakery, a Ontario, Canadà. Allí sí que hi ha preus, però no hi ha ningú a la caixa. Segons explica el Bakers Journal, la gent es fa el compte, i el deixa a la caixa. Diuen que hi ha més gent que paga de més (per no haver de demanar canvi) que no pas escaquejats, i a més s'estalvien el sou del caixer.
I el negoci que a mi més em convenç el trobem a Berlín. Es tracta de tres Weinerei (bars de vi, cellers) distribuïts a diferents barris de la ciutat. El New York Times ens explica com funcionen: "Pel preu d'un Euro, llogues un got i pots tastar tots els vins que vulguis. Al final de la nit deixes els diners en una gran gerra, la quantitat que tu creguis que és justa." Els vins són bons, i també fan menjar. La gent acostuma a pagar entre 10 i 15 € per un sopar (entrant+amanida+vi). Un altre motiu per visitar Berlín, una ciutat amb una relació qualitat-preu insuperable.
Ja ho veieu, encara hi ha gent que confia en la bona fe de la gent. És clar que no viuen pas a casa nostra, on aquestes experiències no tindrien cap futur. A Alemanya, hi ha màquines de vendre diaris que funcionen amb el mateix sistema. Tu deixes l'euro a la guardiola i agafes el diari, però no hi ha cap mecanisme que obri la porta, que sempre està oberta. Aquí, la gent (potser no tots) no només no pagaria, sinó que escamparien tots els diaris per terra i encara forçarien la guardiola per quedar-se els diners.
I això no passa perquè aquí la gent tingui més barra, o estigui més mal educada. A Alemanya també n'hi ha, de maleducats. Però si algú agafa un diari sense pagar, serà assenyalat per la resta de ciutadans. Allí la majoria de la gent té consciència cívica, i això obliga als que no en tenen a anar amb compte. Aquí no, aquí ja pots cremar un contenidor a plena llum del dia, que ningú no et dirà res. I si robes un diari i algú et veu, encarà es fotrà a riure o fins i tot et felicitarà per ser tan llest. La picaresca, diran, tradició hispànica.
Jo sempre recordaré el meu primer viatge a Berlín. Estava esbroncant al meu fill (sense passar-me, que quedi clar) al mig del carrer, i una dona que passejava el gos se'm va plantar davant i, sense canviar el to de veu, em va etzibar: "l'època en què els fills tenien por dels pares ja ha passat. Aquesta no és manera de tractar un nen". Jo em vaig quedar a quadros. Ara imagineu-vos que vosaltres li diguéssiu això a algun pare català. Amb sort, us engegaria a la merda, i segons com hauríeu de sortir corrent.
Això si, cada Nadal batem el rècord de donacions a la Marató de TV3. Que no sigui dit, que els catalans som els més solidaris de tot lo món.