El Passeig i les bicis

Després de molts dies d'absència, finalment torno a escriure. Darrerament hi ha hagut uns quants canvis a la meva vida, i no he tingut massa temps (ni ganes) d'estar pel bloc. Ara les coses ja s'han aclarit un xic, i miraré d'escriure, com a mínim, un apunt cada setmana. I per retrobar-me amb el bloc, el millor és reprendre una de les meves obsessions manresanes, el futur de la mobilitat a la ciutat.
Aprofitant el Fons Estatal d’Inversió Local, l'ajuntament de Manresa s'ha decidit a arreglar el Passeig Pere III, des de la Bonavista fins a Crist Rei. Amb els 831.000 Euros que els dona l'Estat, l'ajuntament vol millorar-ne el paviment i, d'una vegada, dignificar els trams del passeig menys cèntrics.Així doncs, estem davant d'una oportunitat històrica, que ens permet reordenar la mobilitat en una de les principals vies de la ciutat. Aquí podrem veure quina és la voluntat real de l'equip de govern, més enllà de les manifestacions de bona voluntat i de les campanyes electorals. Ara no s'hi valen excuses; es comença de nou, tot està per fer i, si hi ha una mínima voluntat política, tot és possible.
Segons el que sempre ha manifestat l'equip de govern, Manresa ha de tenir, en els propers anys, una xarxa de carrils bici que permetin travessar-la amb certa facilitat. Un dels eixos principals d'aquesta xarxa, en la proposta municipal, ha d'unir la zona universitària amb Sant Domènec, passant pel passeig. A la zona de les Basses ja hi ha alguns carrils operatius, i ara caldria enllaçar-los amb el passeig a través del carrer Súria. Les obres són ben senzilles, i només cal una mica d'empenta per iniciar-les.
Només hi ha un petit problema: el carril bici necessita espai ( no gaire, no us penseu), i aquest espai s'ha de restar del que actualment tenen els cotxes. No hi ha cap altre alternativa, les coses funcionen així. La competència de les bicicletes són els cotxes, no els vianants; si realment es vol impulsar una mobilitat alternativa, cal facilitar les coses a les bicis i dificultar-les als cotxes. De fet, les mesures necessàries no serien gens traumàtiques. Només caldria eliminar uns quants llocs d'aparcament del carrer Súria i del Passeig, en cap cas prohibir-hi la circulació.
Així doncs, l'ajuntament es troba davant d'una oportunitat immillorable per portar a la pràctica allò que predica. Ara pot, si vol, canviar la dinàmica de la ciutat, fent-la més racional, assequible i verda. Des de la CUP, apostem per aquesta Manresa millor, i per això, el proper dilluns dia 16, presentarem al ple municipal una moció per assegurar aquesta via per a bicis al Passeig. Si l'equip de govern és mitjanament coherent, no dubtem del seu vot favorable. D'altra manera, no entendríem que partits declaradament ecologistes, que aposten per un model de societat alternatiu, impedissin a la ciutat gaudir d'una alternativa tan òbvia al soroll, el caos i la contaminació.

Memòria històrica

El dissabte passat, tots els militants, simpatitzants i votants de la CUP de Manresa que varen llegir el Regió 7, varen gaudir de valent. Desprès d'encara no dos anys de regidoria, la CUP comença a recollir les recompenses de la feina ben feta. Tot i que al diari no es feia esment de la candidatura, el cert és que les llavors plantades comencen a donar fruit. En primer lloc, el rotatiu anunciava la voluntat de l'ajuntament de Manresa de retirar les condecoracions al general Franco i canviar els noms de carrers amb reminiscències franquistes. També es feia esment de la propera descoberta d'una placa en record de les víctimes dels bombardejos nacionals. En la secció d'opinió, per a acabar-ho d'adobar, un article del Xavier Rubio ens recordava la propera arribada d'una llei per disminuir la presència de les bosses de plàstic. Totes aquestes iniciatives, que aviat es duran a la pràctica, foren proposades en el seu moment per la CUP; alguna fins i tot fou presentada abans que la candidatura tingués representació a l'ajuntament.
Tot i que alguns actors polítics s'entesten en titllar-nos d'il·luminats i somiatruites, el cert és que les nostres propostes s'han obert camí, i el que fa uns anys semblava utòpic, ara esdevé quotidià. Els somnis, si darrera tenen la voluntat i el treball constant, poden fer-se realitat. Estem segurs que, amb voluntat i feina, ben aviat gaudirem del tramvia manresà, de la piscina al Parc de l'Agulla, dels carrils bici i d'una ciutat neta, oberta i sostenible.
De moment, i com a mínim, ja hem aconseguit que es foragitin dels nostres carrers i places els noms infames dels enemics de la nostra terra i de les classes populars (no del tot, certament; a la sala de plens municipal encara hi penja el retrat d'un dels més estrets col·laboradors del franquisme). Ara, també, les víctimes del feixisme tindran un record permanent a la nostra ciutat. Finalment, es farà justícia, i tots aquells que varen patir la cruel petjada de la guerra, seran vindicats i recordats per sempre. De cap manera no podem oblidar el que significà la guerra civil, i tot el mal que va fer, tan a les aspiracions nacionals catalanes com a les classes treballadores del nostre país. Els quaranta anys de franquisme encara marquen les nostres lluites, i sense el seu pes esgotador no s'entendria l'actual situació política i cultural dels Països Catalans.
Ara bé, tampoc no hem de caure a la trampa que se'ns para des dels sectors esquerranosos més espanyolistes, que ens volen fer creure que el franquisme fou una excepció. Ben al contrari, la dictadura de Franco, en molts aspectes, fou la continuació natural d'una certa política anti catalana, que neix amb la unió dinàstica i que no s'interromp gairebé mai, ni amb les dues repúbliques. De fet, encara avui, aquesta mateixa política ens impedeix exercir els nostres drets com a poble, i ens obliga a patir les conseqüències de la nostra subordinació a Espanya. El franquisme s'ha acabat, però el nostre país segueix esquarterat, la nostra llengua segueix morint, la Renfe segueixen sent un desastre i els nostres impostos segueixen escolant-se.
La memòria històrica no pot centrar-se, només, en el període franquista. Tan abans com després de la dictadura, el nostre país ha patit i pateix constants agressions polítiques, nacionals, socials i culturals. Les classes populars catalanes han estat víctimes del centralisme espanyol (i també del francès, òbviament) durant segles; ja ho deia Espartero, paladí del liberalisme espanyol: a Barcelona hay que bombardearla almenos una vez cada 50 años.

Nota: Fotografia extreta de la web "Els bombardeigs franquistes a Manresa: 1938-39": Refugi antiaeri de la plaça de Sant Domènec, tocant el Teatre Conservatori, que es començà a construir la tardor de 1937, després d'haver estat enderrocada l'església de Sant Pere Màrtir. La fotografia és de després de la guerra. Amb la darrera reurbanització de la plaça, el refugi va quedar anul·lat.

Botiguers manresans

Per a molta gent, de dins i fora del país, Manresa és un dels referents del nacionalisme català. Des de les Bases per a la Constitució Regional Catalana fins a la implicació de manresans en la lluita per l'alliberament nacional i social, podem trobar molts motius per recolzar la visió de la ciutat com a feu del nacionalisme i l'independentisme. Els espanyols, quan volen exemplificar la desafección a Espanya, visiten Manresa, i fins i tot en fan reportatges. Qualsevol que llegeixi o senti aquestes cròniques, arribarà a la conclusió que la capital del Bages és un niu d'independentistes, on a cada cantonada hi trobem estelades, i el castellà és una llengua desconeguda i rebutjada.
Els manresans, però, sabem que la realitat és molt diferent. Durant la darrera Eurocopa ja varem poder veure com molts conciutadans gaudien de la victòria espanyola, i fins i tot una gran cadena de bars i restaurants encoratjava la gent a posar-se la roja. I ara, els comerciants de la UBIC decideixen obsequiar-nos amb la visita dels prínceps d'Espanya. Per tal de celebrar els 30 anys de la unió de botiguers, no se'ls ha acudit res millor que portar-nos la pesta borbònica a casa.
Els mateixos que prediquen el retorn a la cultura de l'esforç conviden aquesta mena de paràsits socials, que l'únic esforç que fan és el de somriure a la càmera i allargar la mà. Amb aquest gest, la Ubic ens ha mostrat molt clarament les seves intencions. Són espanyolistes i monàrquics, menystenen el nostre país i les nostres institucions, i ens passen pels morros la monarquia, el símbol més clar de la nostra manca de llibertat.
Molt bé, per ells faran. És la seva festa, que hi convidin qui vulguin. Ara bé, de mi que no n'esperin ni cinc. A partir d'ara, no penso comprar mai més a les seves botigues, i encoratjo tots els manresans antimonàrquics a fer el mateix. Cal que els fem veure que aquí no hi volem més borbons, que el futur del nostre país passa per desempallegar-nos-en. No hi comprem més, diguem-los ben clar que no es riuran de nosaltres. Que aquests són capaços, d'aquí 10 anys, de convidar el rei.

Repeteixo, fora la bandera espanyola

L'altre dia us explicava el que va passar amb l'alcalde i el tema de la bandera espanyola. Com que no ens deixen parlar del tema al ple municipal, hem decidit fer una campanya per mostrar-los que els manresans no volen fer Festa Major amb l'estanquera sobrevolant-los el cap, i hem escrit un manifest contra la bandera, que a continuació us reprodueixo. Si el voleu firmar, aneu a aquesta pàgina, i ompliu el formulari. Es tracta d'una iniciativa de la CUP, però en cap cas en volem treure un rèdit polític, sinó tan sols aconseguir fer veure al PSC (i als seus col·legues) que no la volem, que la bandera se la posin on els càpiga.
Aprofitant els recursos de la xarxa, també he iniciat una causa al Facebook. Si us hi voleu adherir, entreu aquí. Crec que el manifest pot esdevenir una bona eina per a aconseguir que l'ajuntament s'ho repensi, si més no de cara a l'any vinent. Per això, us convido a difondre el missatge (aquí en teniu una versió per imprimir), a fer-lo arribar a tots els manresans i, evidentment, a que signeu el manifest.

S'acosta la Festa Major, i els manresans estem frisosos per gaudir la setmana més festiva de l'any. Durant el cap de setmana de la festa grossa, tot si val i tot s'accepta, i ens oblidem durant uns dies dels problemes i les frustracions de la vida diària. El correfoc, els gegants, la moscada infantil, els castells, l'Alternativa, el correaigua, la tronada, els balls, les sardanes, el castell de focs, el cercavila. N'hi ha per a tothom, xics i grans, noctàmbuls i familiars.

La Festa ens uneix, ens referma en la nostra manresanitat. Veiem gent que durant la resta de l'any no tornem a trobar, ens retrobem amb les nostres arrels i gaudim de la ciutat com poques vegades. Tots junts, pels carrers i places, però sobretot a la Plaça Major. Allí es concentra la festa, allí ballen els gegants i dansa l'esbart, a la plaça pugen els castells (dissabte), esclata el correfoc, peta la tronada, allí va néixer la Tremenda. La plaça gran és el nucli i l'origen de la Festa Major.

La plaça reformada, sense grua, oberta i presidida per l'Ajuntament, la casa de tots els manresans. I dalt l'ajuntament, presidint la festa, la Bandera Espanyola. La bandera de l'Estat que ens ocupa, la que ens recorda que no som lliures. El símbol d'Espanya i de la monarquia, la mostra més palpable de com se'ns impedeix decidir lliurement el nostre futur. I nosaltres ja n'estem farts; no volem que la bandera ens espatlli la festa. No volem que, mentre alcem el cap per contemplar els gegants, topem amb aquest símbol espanyolista que ens agredeix la vista. No volem que mentre es boc salta pel balcó, la rojigualda ens espatlli la màgia del moment. En la festa de tots els manresans no hi ha d'haver lloc per a imposicions, i per això manifestem el nostre total desacord amb la presència de la bandera del regne d'Espanya al terrat de l'ajuntament de Manresa durant la Festa Major, i demanem al consistori que faci el possible per evitar-nos el tràngol d'haver de gaudir la Festa sota la seva constant, molesta i indignant presència.

Si tu també n'estàs fart, signa aquest manifest, que serà lliurat a les autoritats competents i difós als mitjans de comunicació manresans. No et resignis a ballar amb la bandera espanyola sobre el teu cap; ves a aquesta pàgina (www.manresa.cup.cat, menú "adherir-te al manifest") o al Casal Popular La Fadulla (C/Verge de l'Alba 4 baixos) i dóna la teva signatura contra la bandera espanyola.

FMA

boomp3.com

Ja tenim aquí l'agost, i a Manresa això vol dir que s'acosta la Festa Major. I vol dir, sobretot, que s'acosta la Festa Major Alternativa, una de les primeres del país, que 17 anys després conserva l'esperit i la força d'aquell llunyà 1992. La FMA és la demostració perfecta del que es pot aconseguir amb l'autogestió i les ganes de canviar les coses. Sense pràcticament cap ajuda governamental (i que duri), amb el treball voluntari de centenars de persones i la feina dels 5 col·lectius (AJM, CUP, La Fadulla, Tirallongues, Maulets), cada s'aconsegueix tirar endavant una festa que ha esdevingut una referència a tot Catalunya.
Si sou bagencs, ja sabeu de què va, i si no, us convido a gaudir d'aquesta meravellosa festa, que s'allarga des de dimecres fins diumenge. Si encara dubteu, aquí teniu el programa d'enguany; si voleu més informació, visiteu la web de la FMA.

Programació 17a Festa Major Alternativa

Manresa – 2008 – del 23 d’agost a l’1 de setembre “CASA NOSTRA, EL SEU ABOCADOR” Dimecres 27 a la Plaça Puigmercadal (21:00) Pregó Sopar popular (a càrrec de Som lo que Sembrem) (menú: amanida, paella de verdures, pa, aigua, vi i postres; preu 8 euros) Merino (cançó de revolta. Sant Boi de Llobregat) Concurs de Cants populars (a càrrec de El Cor de la Carxofa, cant improvisat dels Països Catalans) Kòdul (Ska, reggae, funk. Pla de Bages) Dijous 28 a la Plaça Puigmercadal (22:00) Feliu Ventura (cantautor. Xàtiva) At Versaris (hip hop. Sants-Sabadell) Actitud María Marta (hip hip, reggae. Argentina) The Pepper Pots (ska, rocksteady, soul. Girona) Divendres 29 a la Plaça Puigmercadal (23:00) Revolta 21 (hardcore i metal. Penedès) Demostració castellera (a càrrec de la Colla Castellera Tirallongues) Etsaiak (punk, hardcore, trash metal. Euskal Herria) Dissabte 30 a la PlaçaPuigmercadal (23:00) Efedefunk (funk, rock, pop. Manresa) Subterranean Kids (hardcore. Bcn) RATM Project (banda de tribut a Rage Against the Machine. Penedès) Diumenge 31 a la Plaça Puigmercadal (23:00) The Black Beltones (funk, soul i boogaloo) Crema de la falla La Carrau (folk festiu. Terrassa) Dj Yuca & DJ Merey Cercatasques Dissabte 23 d’agost a les 22:00 al CP La Fadulla: Cercatasques inaugural amb els Bufalvent de Manresa. Fi de festa al restaurant els Carlins amb PD Poler. Dilluns 1 de setembre a les 18:00 al CP La Fadulla: Cercatasques de clausura amb La Vallesana. Xerrades Dilluns 25 d’agost a les 20:00 al Casal Popular La Fadulla: “Les lluites contra la destrucció del territori a la comarca del Bages”. Amb la participació de membres de la Plataforma Som lo que Sembrem i de la Plataforma Prou Sal! Dimarts 26 d’agost a les 20:00 al Casal Popular La Fadulla: “Crítica i alternatives al model urbanístic de Manresa”. Amb la participació d’Adam Majó (portaveu de la CUP a Manresa), un membre de l'Entesa pel Decreixement i un membre de Meandre. Altres actes Dissabte 30 d’agost a les 19:30 a la pl. Sant Domènec: Mostra irònica de destrucció del territori Diumenge 31 d'agost a les 11:00 al Pati de Casa Caritat: Taller de sardanes (amb vermut gratuït per als participants) Exposició de cartells de la Festa Major Alternativa a al Vermell (c/ de les Piques, 3) durant tota la FMA Diumenge 21 de setembre: XIV Triatló del Bar Porró Ho organitza: Comissió de la Festa Major Alternativa

Fora, fora, fora la bandera espanyola (i fora també l'alcalde!)

boomp3.com

Ho ha tornat a fer. L'alcalde de Manresa, president del ple de la corporació municipal, responsable màxim de la instància democràtica més propera al ciutadà, ha tornat a decidir que els manresans no tenen dret a que s'escolti la seva veu al ple. Com ja va passar el mes de febrer, quan va eliminar de l'ordre del dia dues mocions, avui impedirà que el Ple municipal debati sobre la possibilitat de treure la bandera espanyola de l'ajuntament. Aquesta és la seva democràcia.
Com cada any, les diferents organitzacions de l'esquerra independentista manresana estan organitzant una campanya per demanar la retirada de la bandera de la Casa Gran; una de les accions de la campanya era la presentació al ple d'una moció, molt semblant a la que s'ha discutit a poblacions com Mataró. Però l'alcalde, fent gala d'una gran cultura democràtica, ha cregut que no calia parlar-ne, que ell ja sap el que convé als manresans i manresanes, i que els partits de la oposició (especialment la CUP) no tenen dret a fer perdre el temps al govern municipal.
La excusa oficial, la que l'alcalde ja ha utilitzat públicament, parla de la legalitat vigent, i apel·la al que va passar l'any 2003. Per als que no coneixeu el tema, aquests fets succeïren l'estiu del 2003. Amb els vots de CiU i ERC, el ple de l'ajuntament va decidir treure les banderes espanyola i europea de l'ajuntament. Però la delegació del govern va iniciar un procediment, i l'ajuntament manresà va decidir tornar a plantar les banderes.
Ara, l'alcalde diu que no té sentit debatre un acord que seria il·legal, i per tant ha eliminat la moció de la CUP. I per què no? Si realment estem tan desencaminats, els altres grups ja ens ho faran veure, i votaran contra la moció. Però en podrem parlar, i així quedarà clara la postura de tots els grups municipals. A més, si resulta que la retirada és il·legal, ja vindran a dir-nos-ho. La feina de l'alcalde és complir els acords del Ple, li agradin o no.
A mi em sembla que tot plegat només és una excusa per no quedar retratats. En primer lloc, si la moció es discutís, el PSC tornaria a demostrar la seva espanyolitat militant. Si, a més, la moció s'aprova, les desavinences del tripartit tornen a quedar exposades. I el que és més greu, si es treuen les banderes i després ens obliguen a posar-les, queda demostrat un cop més que la voluntat dels catalans no es té en compte, i que Espanya ens imposa els seus símbols, tan si ho volem com si no. Ja va quedar prou clar l'any 2003; per molt que els manresans decideixin democràticament que no volen l'estanquera, l'Estat ens recordà que ells són els que manen.
Espero que la resta de grups, o com a mínim els que fa cinc anys votaren la moció, demanin explicacions a l'alcalde, tot i que no m'estranyaria que guardessin silenci. De fet, davant la cacicada del febrer, no varen gosar d'obrir la boca. Ara que tenen l'excusa de la legalitat, probablement donin suport a l'alcalde. Però serà només això, una excusa. El cert és que hi ha molts ajuntaments catalans i vascos on no oneja la bandera espanyola, i si no us ho creieu, els amics de El Mundo ens en fan un llistat. Si teniu un bon estòmac, també podeu entrar a Libertad Digital, on tenen una galeria fotogràfica d'ajuntaments sense estanquera. Fins i tot hi ha ajuntaments del PP. O sigui que, si no la vols posar, no la poses.
Hi haurà gent que no ho entengui, però la feina de la CUP no és respectar a qualsevol preu la legalitat vigent, sinó intentar que la legalitat s'ajusti a les necessitats dels manresans i catalans. Als anys noranta, una sèrie de manresans, molts d'ells ara vinculats a la CUP, van iniciar, en companyia de molts altres catalans (i d'altres companys de l'Estat Espanyol), una lluita contra una llei que consideràvem injusta. Els partits tradicionals, i molt especialment els PSC-PSOE de'n Marsal, ens titllaven d'irresponsables i antidemocràtics, perquè desobeíem una llei bàsica de l'ordenament espanyol. Nosaltres seguirem lluitant, i ara els joves manresans no perden un any de la seva vida sostenint l'exèrcit espanyol. La insubmissió és una batalla guanyada pel poble contra la legalitat establerta. La de les banderes en pot ser una altra, sempre que els nostres polítics siguin prou valents per defensar el que la gent que els ha votat els demana. Si la majoria de manresans no volem banderes, doncs fora banderes. Això és la democràcia, no?
Tal i com diu el clàssic: "Si qualsevol forma de govern esdevé contrària a aquests drets inalienables, el dret del poble és alterar-lo o abolir-lo, i instaurar un nou govern." A mi em semblen unes línies molt encertades, que ens mostren el camí de la desobediència civil com a vehicle del canvi social. Si les lleis són injustes, la feina del poble, i sobretot dels polítics, és canviar-les. I les línies que he citat, com ja sabeu, no corresponen a cap cançó de Kortatu, ni a cap discurs del Che, sinó que formen part del document fundacional de les democràcies burgueses contemporànies. Es tracta d'un dels fragments més coneguts de la declaració d'independència americana.
Si a l'alcalde li fa por defensar els mandats del poble, que plegui. Si el que vol és no haver de discutir sobre política, que plegui. I si el seu únic interés és fer la vida impossible a la CUP, que es carregui de paciència, que no ens rendirem fàcilment. En poc més d'un any, ja ens ha negat la paraula tres vegades. Tres vegades que els 1.590 votants de la CUP han estat menystinguts i despreciats. Però nosaltres continuarem lluitant, fent tot el que calgui per tal d'aconseguir que Manresa sigui la ciutat que volem, la ciutat que vulguin els manresans.
Presentarem les mocions que considerem convenients, i ens agradaria que fos el Ple, els representants escollits pel poble, el que ens les rebutgi o accepti. Només tenim un regidor, i si diem bestieses, els altres vint-i-quatre segur que ens ho faran veure. L'actitud de l'alcalde és inacceptable, i l'únic que demostra és una voluntat democràtica feble i una por desmesurada a no sabem ben bé qui o què.

El tramvia de Manresa

boomp3.com

Amb la visió de futur que caracteritzava la dictadura franquista, durant els anys 70 es van eliminar les xarxes de tramvies que existien a les principals ciutats espanyoles. La democratització del transport privat i el conseqüent augment del parc automobilístic van bandejar aquest sistema de transport col·lectiu. Deu anys després, el tramvia s'enfortia a tota Europa, i arreu s'augmentaven les xarxes o se'n creaven de noves. Actualment, al vell continent hi ha més de 10.000 kilòmetres de via, en un centenar de ciutats diferents. A casa nostra, hi ha tramvies (o n'hi haurà aviat) a Barcelona, València, Alacant, Sóller i Ciutat de Mallorca.
L'any 2002, quan començaren les obres, el Trambaix de Barcelona va rebre un allau de crítiques; ningú no entenia perquè s'apostava per un sistema arcaic, que prenia lloc als cotxes i en dificultava la circulació. Els mitjans de comunicació catalans n'anaven plens, i els telèfons del Bassas no donaven a l'abast per rebre les queixes dels barcelonins. Uns anys després, poca gent posa en dubte idoneïtat del sistema, i la xarxa barcelonina tendeix a créixer cada cop més. El tramvia reuneix els avantatges del metro (està segregat, és elèctric) amb les del bus (va per superfície, és més accessible), i a més és molt modulable.
Tot plegat, un mitjà de transport ideal per a ciutats grans i mitjanes, que combina rapidesa i flexibilitat sense necessitar inversions multimilionàries. Un sistema que, des de la CUP, creiem que s'ajusta perfectament a les necessitats de Manresa. Com ha quedat repetidament demostrat, el trànsit rodat a Manresa és un desastre. I els culpables no són els carrers ni la Guàrdia Urbana; els culpables són els cotxes, que superen de llarg les possibilitats de la ciutat. Si volem que el trànsit millori, l'única solució és eliminar cotxes; i per eliminar cotxes, l'única solució és un sistema de transport públic eficaç. I aquí entra en joc el tramvia, que pot ser el desencallador de l'atzucac en què ens trobem. El bus és una bona idea, però té un greu problema: comparteix l'espai amb els cotxes. El que cal és un sistema segregat, ecològic i ràpid, que pugui competir amb el cotxe.
Òbviament, la xarxa de tramvia no pot arribar a tot arreu d'entrada, però creiem que, si les coses es fan bé, i començant només amb un sector, els manresans s'adonaran dels avantatges del mitjà i aquest es podrà estendre per la ciutat. La nostra idea és començar per l'eix viari principal de la ciutat, el que formen la carretera de Vic i la de Cardona. El principi de la línia seria a la plaça de Prat de la Riba, i caldria estudiar si fos possible unir el tramvia urbà amb el tren-tram que proposa la generalitat. El tramvia recorreria tota la carretera de Vic fins la Muralla, i després continuaria per la carretera de Cardona fins els pisos de l'Avecrem. Allí, es podria baixar pel Francesc Moragues i enllaçar amb la línia de la RENFE. Anant més lluny, des de la RENFE es podria seguir la línia fins a Sant Joan pel costat del riu (o per on convingui). Una altra opció seria passar directament des de l'Avecrem fins l'altra banda del riu i cap a Sant Joan, mitjançant la construcció d'un pont (que també serviria per acostar Manresa i la zona del Congost pels vianants). A partir d'aquesta columna vertebral, i segons les necessitats, la xarxa podria créixer per donar servei als barris.


Des de la CUP comprenem que l'obra no seria fàcil, i que significaria un canvi total de concepció de la ciutat, però entenem que això és precisament el què necessita Manresa. La carretera de Vic i la de Cardona perdrien totes les places d'aparcament en superfície, i potser en alguns llocs caldria desviar el transit. Però la prioritat ha de ser per al tramvia, sempre tenint en compte les necessitats dels veïns i comerciants (entrades de pàrquings, zones de descàrrega,...). També caldria construir, als dos extrems de la línia, pàrquings dissuasoris, d'entrada gratuïta per als usuaris del tramvia. La gent (sobretot els d'altres pobles) podrien deixar-hi el cotxe i moure's per la ciutat amb tramvia, i així es reduiria moltíssim el transit rodat.
Aquesta només és una idea, que cal ampliar, i de la qual no en tenim cap estudi tècnic desenvolupat. Però del que estem convençuts és de que la possibilitat del tramvia a Manresa és real. El primer cop que vàrem insinuar la proposta, la gent ens titllava de sonats, però cada cop hi ha més gent receptiva amb la idea, i estem segurs que algun dia serà una realitat; el centre de Manresa deixarà de ser un infern ple de cotxes per convertir-se, tot i que sembli mentida, en una ciutat europea normal.

La plaça del Milcentenari

Aquest dilluns dia 16, la CUP de Manresa presentarà una moció al Ple municipal per tal de convertir l'aparcament de la plaça del Milcentenari en una zona verda, tal i com preveu l'actual Pla General. La proposta, que simplement demana que es respecti el que el mateix ajuntament va acordar, ha generat una forta polèmica. La proposta de la CUP va ser contestada pels comerciants i l'associació de veïns, en un comunicat que al seu torn fou respost per la CUP.
La polèmica no és nova, sobretot si tenim en compte que els comerciants ja es van oposar a d'altres mesures similars, com la peatonalització del carrer del Born o l'eliminació del pàrquing de l'Atlàntida. Simplement, els botiguers semblen incapaços de comprendre el rumb que totes les ciutats europees han pres des de fa molts anys. No entenen que tots els nuclis comercials dels centres històrics de les ciutats han optat per bandejar els cotxes i afavorir les zones de vianants, de manera que els consumidors puguin passejar tranquil·lament mentre fan les seves compres.
Com que sembla que els comerciants mai no han sortit de Manresa, i no coneixen experiències com les de Vic, Girona o Reus, els posaré un exemple que tenen més a la vora. Al nucli antic de Manresa hi ha dues zones comercials, la del carrer del Born/carrer Nou i la del carrer Sobrerroca/carrer del Carme. Els carrers del Born i Nou són zones de vianants, i els cotxes hi tenen prohibida la circulació (amb les excepcions necessàries); al seu voltant no hi ha aparcaments gratuïts, i si es vol aparcar cal anar als pàrquings privats o bé utilitzar les places de zona blava. A la zona del carrer Sobrerroca i del Carme, per contra, els vehicles hi tenen lliure circulació (llevat d'un petit sector del carrer Sobrerroca); els cotxes poden aparcar lliurement a la plaça del Milcentenari, a part de a les zones blaves i als pàrquings (mes escassos que a l'altra zona, això sí).
Doncs bé, com sabem tots els manresans, la zona comercial del carrer del Born és plena de gom a gom cada dia, sobretot els dissabtes, mentre que els comerços del carrer de Sobrerroca llangueixen per la manca de visitants. I és ben lògic, perquè la gent, quan va a comprar, el que vol és tranquil·litat i facilitats. Els que tenim canalla, no volem estar pendents en tot moment dels nens, temorosos de que un cotxe se'ls endugui per davant. Els que porten cotxets prefereixen, òbviament, els carrers amples a les voreres estretes; i la gent gran no vol ensurts amb els cotxes i les motos, vol caminar en pau i sense impediments.
La gent ha après a gaudir de la ciutat a peu, i no els costa deixar el cotxe al garatge o al pàrquing. És veritat que encara queda molta feina per a fer, sobretot pel que fa al transport públic, i cal construir més pàrquings. Ara bé, ens hem d'oblidar de poder aparcar gratuïtament al centre. Simplement, no hi ha lloc per a tothom, i quantes més places d'aparcament hi hagi, pitjor serà per la fluïdesa del trànsit. Ens hem d'acostumar a baixar a peu o en bus, i si ho fem en cotxe, a anar directament al pàrquing (als 4 cantons, al Mercat, a la plaça Porxada, a les Galeries velles, a la Reforma quan s'inauguri,...); de fet, és el mateix que fem quan anem a Barcelona, i llavors no hi tenim cap recança.
Els comerciants asseguren que sense el pàrquing perdran els pocs clients que tenen, però el cert és que la seva existència no ha esmorteït en cap cas la davallada que han sofert els darrers anys. De fet, els únics dies de l'any que els carrers són plens de gent (durant la fira de l'Aixada, la Festa Major i la fira Mediterrània), resulta que el pàrquing del Milcentenari és tancat. Quan la gent té motius per visitar la zona, no hi troba impediments. Així doncs, els comerciants haurien de procurar fer bé la seva feina i engrescar els compradors, més que no pas queixar-se contínuament i acusar a la gent de la CUP d'irresponsables i somiatruites.
Més enllà de la polèmica política, voldria remarcar un detall, potser anecdòtic, que mostra l'actitud moral d'una part dels comerciants. En declaracions a Regió 7, Maria Alba Valverde, la presidenta de l´Associació de Veïns del carrer del Carme (entitat que no he trobat a la web de l'ajuntament), convida el regidor de la CUP a "que vingui al barri i conegui la problemàtica de manca d'aparcaments que té". Com que l'Adam Majó deu viure al Passeig, o a les Basses, o a Sarrià-Sant Gervasi, no coneix la problemàtica del barri. Un cas típic dels polítics que viuen en el seu palau de cristall, aliens a la vida real i a les preocupacions del poble. Tot plegat molt evident, llevat d'un petit detall; l'Adam viu a la plaça de la Immaculada, a tocar del carrer Sobrerroca, i coneix perfectament tots els problemes del sector, especialment els relacionats amb la mobilitat. Ho sento Adam, però ho havia de dir.

Nota: foto de Regió 7

Hipertextualitat

Les possibilitats que ens ha obert la xarxa són gairebé infinites; tenim accés a moltíssima informació (segurament massa), i podem interactuar amb milions de persones arreu del món (tot i que també n'hi ha milions que no tenen accés a les noves tecnologies). La web 2.0 ens ofereix unes possibilitats d'interacció encara més grans, i les xarxes socials fan que els usuaris hagin passat de subjectes passius a actors centrals en la trama d'Internet. Encara ens queden moltes coses per veure, i ningú no pot predir fins a on arribarem.
El que fa tan gran Internet, el que possibilita l'accés a tota la informació, l'invent central de tota l'estructura és, crec jo, l'hipertext. Els hipervincles són els que multipliquen exponencialment les possibilitats de navegació. A cada pàgina se'ns obren camins per a desenes de pàgines més, i les branques de l'arbre es divideixen fins a l'infinit. Comencem llegint el diari i sense adonar-nos-en acabem escoltant música al Myspace, o al bloc d'un expert en costumari català.
Això és el que m'ha passat aquest matí. He començat a la pàgina de Catalunya Ràdio i he acabat llegint l'article sobre el bombardeig de Barcelona l'any 1842 a la viquipèdia.
Tot ha començat amb un anunci que he sentit a Catalunya Ràdio. Era una falca de l'ajuntament de Barcelona, i de bon principi no em podia creure el que sentia. Per confirmar-ho, he entrat a la web i m'he baixat l'arxiu corresponent. En efecte, a la falca es demanava a la gent que entrés a la pàgina Bcn.cat; el problema és que el locutor pronunciava la lletra C a la manera castellana (/θ/ en lloc de /s/).


Resulta que els locutors professionals no saben pronunciar la tercera lletra del nostre alfabet, els correctors professionals són incapaços de detectar-ho, i en tot el procés de producció i emissió de l'anunci ningú no s'adona del despropòsit. I encara ens volen fer creure que el català no està en perill! No sabem pronunciar la tercera lletra de l'alfabet català!
Encara astorat per la confirmació d'aquest assassinat lingüístic, he entrat a la pàgina en qüestió, bcn.cat, la web oficial de l'ajuntament de Barcelona. La pàgina no tindria res d'especial si no fos per una idea que trobo molt encertada; hi ha una base de dades on es pot consultar l'origen dels noms dels carrers de la ciutat. L'aplicació és molt útil, i s'hauria d'ampliar a totes les webs de les ciutats catalanes. D'aquesta manera podríem saber tots els noms, diguem-ne indesitjables, que adornen els nostres carrers i places.
La veritat és que a Barcelona, com a la majoria de ciutats catalanes, han fet una bona neteja de noms franquistes, i el que sobta és més aviat la profusió de noms d'origen republicà, de Nin a Pestanya, passant per Azaña i Batet. Fins i tot m'ha sorprès l'abundància de noms relatius a la realitat pancatalana (Països Catalans, Rosselló, Perpinyà, València, Almansa, Maó, Fraga, Maestrat, Germans Desvalls, ...). suposo que Barcelona és tan gran que hi caben totes les possibilitats. A Manresa, en canvi, el nomenclàtor està centrat en referents espanyols, i és difícil trobar-hi noms relatius a la totalitat del territori.
L'únic retret que puc fer a l'ajuntament de Barcelona és que, encara ara, mantinguin un carrer en honor al Duc de la Victòria. M'imagino que part de la raó de la seva pervivència és que en el nomenclàtor s'utilitza el seu nom en clau, el seu títol nobiliari. En realitat el Duc de la Victòria és Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, el mateix Espartero que va bombardejar Barcelona i que va assegurar que calia fer-ho cada 50 anys. No he trobat la cita original, però a diversos llocs asseguren que fa així: "a Barcelona hay que bombardearla almenos una vez cada 50 años". Em sembla que un personatge amb aquest historial no es mereix un carrer a la ciutat que tant odiava.
Aquí s'acaba la meva excursió, però podria continuar, saltant de vincle a vincle, fins al testimoni d'un participant a la Olimpíada Popular de Barcelona l'any 1936 (passant per Montjuïc i l'estadi olímpic) o bé, si agafo un altre camí, fins al nou vídeo de El Tió Paló, el "James Brown de la Rumba" (passant per Barcelona, Gràcia i la rumba catalana). Aquesta és la màgia d'Internet, que ens permet perdre hores i hores mirant bestieses, de manera que al final no sabem com hem anat a parar on som. En el món real ens hem de conformar amb els sis graus de separació, però al món virtual, en només dos o tres passos, anem de Manresa a Nova York i d'avui al segle XVII.

El paper segellat

Avui fa dos-cents anys de la crema del paper segellat, i com que no se m'acut res de millor, torno a penjar el primer post que vaig escriure en aquest bloc. Ja se que tinc molta cara, però crec que no podria escriure res de millor. Quan el vaig penjar per primer cop, la crema de fotos del rei espanyol era un esport de moda; és per això que relacionava els dos episodis (crema del paper segellat i crema de fotos) amb una tendència històrica molt arrelada als Països Catalans: la revolta.

Aquest any es compliran dos-cents anys d’un fet històric gravat en la memòria col·lectiva dels manresans, i també gravat, en aquest cas literalment, a la façana de l’Ajuntament. El dia 2 de juny farà dos segles de la crema del paper segellat. Aquell dia, un grapat de manresans reunits a la plaça gran, van cremar públicament un paper amb el segell de Napoleó, símbol incontestable de l'imperi francès. D’aquesta manera, deien als forasters que no els volien, que no es sotmetrien als invasors.

Més enllà de jutjar l’encert històric de la resistència als francesos, que ens portaria al terreny de la política ficció (que hauria passat si haguéssim passat a ser francesos, si haguéssim gaudit i patit la Revolució, el jacobinisme, la igualtat,…), la crema del paper segellat s’inscriu dins d’un dels corrents principals de la història de Catalunya: la revolta; lluny del que ens volen fer creure, el que caracteritza els catalans, durant molts i molts anys, no és el pactisme, sinó l’alçament. Espanyols i francesos, antagonistes històrics, saben molt bé de quin peu calcem (o calçàvem), i per això ens descrivien com a levantiscos i fiers, i sempre han sabut que con estos catalanes hay que tener mano dura. Després de cada revolta venia la repressió, sovint brutal. Després d’Almansa, la pèrdua dels furs i la repressió; després de l’Onze de setembre, el decret de Nova Planta i la repressió; després dels Angelets de la Terra, l'anihilació de la catalanitat i la repressió. I així anar fent, caient i aixecant-nos, fins a l’any 1939.

Però llavors va arribar en Franco, i aquest ho tenia molt clar. Primer, la guerra d’extermini, allargant el conflicte per fer el màxim de víctimes, i després les dècades de repressió i d’adoctrinament, amb el propòsit declarat d’eradicar completament el pensament crític dins del país. Aquesta garrotada fou molt forta, i encara no ens n’hem recuperat del tot. Molts homes i dones es van perdre per sempre, assassinats o exiliats, i només uns anys després alguns varen poder tornar i d’altres s’afegiren a la lluita per les llibertats. Encara avui patim certs tics provinents del passat, però afortunadament el país fa dies que ha despertat. Tot i això, en el subconscient col·lectiu, ja no som un país lluitador i orgullós, sinó un país pactista i conformista.

Hem de tornar a aprendre a dir prou, a defensar els nostres drets sense complexes i a no deixar-nos enredar. Si no ens donen el que és nostre, si ens imposen els seus reis, si no ens deixen decidir el que volem ser, hem de ser capaços de revoltar-nos, d’alçar-nos davant seu i dir-los prou, fins aquí hem arribat. La desobediència i la insubmissió, la protesta i la denúncia, han de ser les nostres eines. Sobretot, quan queda clar que l’Estat Espanyol no està disposat a respectar la voluntat dels pobles que l’integren, negant-los el dret a decidir i retallant-los (ja veurem si no prohibint-los) els estatuts que volen els ciutadans.

Dos-cents anys després, els manresans seguim revoltant-nos davant les injustícies, tot i que quan tornem a cremar papers amb símbols monàrquics, els nostre alcalde ens titlli de vàndals. Tan vàndals, suposem, com aquells que cremaren el paper segellat.

Wifi per a tothom? I ara!

Davant dels grans fenòmens comunicatius, és habitual que es generi un debat, sovint esteril, entre defensors i detractors. Encara ara, la televisió és enmig de la controvèrsia entre els qui creuen que és una gran difusora d'idees i els qui pensen que és la causant de tots els mals. En realitat, la televisió, com sap tothom, és simplement una eina, i depén de l'ús que se'n faci pot ser una gran aliada o un enemic ferotge. Amb Internet passa el mateix, amb l'avantatge que no cal ser una institució o una gran empresa per utilitzar-la. Pot servir per acostar-nos a tots i fer un món millor, o pot ser una eina al servei del capital per continuar munyint la mamella.
Així doncs, és molt important saber les prioritats sobre aquest tema de les administracions; cal saber si aposten per Internet com a eina de cohesió social i de comunicació, o bé la volen com a xarxa comercial i propagandística. En aquest sentit, des de la CUP s'aposta clarament per la vesant social, i pretenem que la xarxa sigui una eina al servei de tot el poble, evitant, sobretot, la fractura digital. S'ha d'aconseguir que tothom tingui accés a la xarxa en igualtat de condicions, o bé hi haurà una part de la població, òbviament la més empobrida, que quedarà al marge de tot un món comunicatiu i de serveis.
A poblacions com Berga la CUP ja ha aconseguit que s'instal·lin xarxes gratuïtes en diferents punts de la ciutat. L'ajuntament de Puig-reig també ha optat per fer arribar Internet a la majoria de la població, així com moltes altres ciutats i pobles de tot el país. A la resta del món moltes ciutats ja han apostat pel wifi gratuït, tal i com es comenta en aquest apunt.
Amb aquests precedents, i amb la col·laboració de la gent de Güifibages, la CUP de Manresa va presentar una moció per tal que l'ajuntament iniciés els tràmits per desenvolupar una xarxa wifi.
No demanàvem res de l'altre món, simplement volíem que l'ajuntament investigués les possibilitats. La resposta fou, no podia ser d'altra manera, negativa. segons el senyor Alain Jorda, regidor, entre altres coses, de Tecnologia i universitats, el wifi gratuït és il·legal; i no se'n parli més. Jo no se quin és l'estatus legal de les instal·lacions dels municipis que he esmentat anteriorment, però dubto que l'ajuntament de San Francisco estigui oferint un servei il·legal als seus més de 700.000 habitants.
Tot plegat, una mostra més de la nul·la iniciativa del nostre ajuntament, que alhora de tractar les necessitats de la ciutat mostra una poca ambició digna de la poca capacitat dels polítics de l'equip de govern. Ara bé, això no és el més greu. El més greu és que l'ajuntament, i especialment el senyor Jorda, aposten per l'altra cara de la xarxa; en efecte, al bloc del regidor se'ns informa de com hem d'utilitzar Internet, no per socialitzar el coneixement, ni per comunicar-nos millor, sinó per competir i posicionar la ciutat en el mercat global.
Així doncs, les prioritat són clares. L'important és donar-nos a conèixer fora; els manresans, que s'espavilin.

Vermut i concert

Aquest dissabte, a les 11 del matí, la CUP ens convida a participar en un vermut-concert, davant de la Sala Ciutat, on es reivindicarà l'ús d'aquest equipament com a Sala Polivalent. Ja sabeu que la CUP fa anys que ho demana, i la resta de partits de l'ajuntament, inclosos els del govern, també s'hi han mostrat favorables. El 9 d'agost del 2007 (no fa ni un any), el diari Regió 7 publicava el compromís del senyor Ignasi Perramon, regidor de cultura, de construir la Sala Polivalent a l'actual Sala Ciutat. Segons el regidor, aquest pacte de mandat serà realitat l'any 2009 o 2010. També va assegurar que la remodelació té el compromís de tots els partits polítics i que, per tant, es tirarà endavant.
Doncs bé, com que de moment encara no s'ha començat a fer res, i ens temem que la cosa vagi per llarg, el dilluns que ve la CUP presentarà una moció instant l'ajuntament a definir els terminis d'execució de les obres. Volem compromisos reals, dates concretes; no podem permetre més endarreriments en una infraestructura tan important per la ciutat. Els músics en són conscients, i per això aquest dissabte recolzaran la demanda de la CUP.
Esteu avisats. Hi haurà un vermutet, amb patates i olives, i potser alguna altra sorpresa. La música serà de qualitat, ja que molts músics manresans (i de fora) ja han confirmat la seva presència.

Mocions de primera, alcaldes de segona

Ahir, tot llegint el regió 7, em va venir a la memòria un comentari que va fer el nick Moscada en un post anterior. L'amic definia en Joan Roma així:
Oh! esteu parlant del gran demagog de la federació XI del PSC-PSOE, del "Marshall"(Marsal) del Berguedà, de l'alcalde perpetu de Borredà...
I tot plegat ho he recordat llegint el lamentable article del senyor Roma d'aquesta setmana, Mocions mil. Coincidint amb el vint-i-novè aniversari dels ajuntaments democràtics, el senyor Roma ens il·lustra sobre els grans problemes que tenen les corporacions municipals. La gent poc informada del que realment és important, com ara jo, pensaria que els principals problemes dels ajuntaments són la manca de diners, les poques competències, les dificultats en temes crítics com la immigració o l'ensenyament, la corrupció urbanística o la dilapidació de recursos en sous i en despeses sumptuoses. Però no, un dels grans problemes dels ajuntament és, atenció, la gran afecció de determinats grups municipals, en la presentació de mocions de tota mena per ser tractades en els plens municipals, sense tenir res a veure amb les competències i obligacions dels ajuntaments respectius.
Per començar, el senyor Roma podria ser una mica valent, i on diu determinats grups municipals, dir la CUP, que tots sabem per on van els trets. En el següent paràgraf, l'alcalde ja entra en la desqualificació personal, titllant els regidors mocioners de poc menys que d'idiotes, quan atribueix la presentació de mocions a la frustració de determinats regidors i grups municipals de no tenir representació davant les institucions amb competències sobre els temes a tractar com poden ser el Parlament de Catalunya o el Congrés de Diputats. Aleshores els regidors actuen com a diputats imaginaris, i es posen a debatre qüestions sobre les quals no tenen ni la més remota idea o , utilitzant quatre generalitats que han llegit o escoltat en qualsevol tertúlia vespertina.
De debò, aquest paio és únic. Resulta que temes com els transgènics o la manca de democràcia a l'Estat espanyol no són temes que interessin als ciutadans. El fet que l'ajuntament no tingui competències sobre una qüestió, l'inhabilita per parlar-ne. Així doncs, els ajuntaments han de callar en temes com les infraestructures o la divisió territorial, els drets socials o la sequera. De totes maneres, no menciona entre els temes que estan fora de lloc, la condemna als atemptats ni a la violència de gènere. Potser aquestes mocions, com que són presentades pels partits seriosos, ja tenen el suficient pedigrí democràtic per a ser tractades.
La excusa per a criticar aquestes mocions, és que fan perdre temps i diners als polítics i funcionaris. És a dir, els diners no es perden en els sous estratosfèrics dels equips de govern, ni en els cotxes oficials, ni en dinars de feina en restaurants de luxe. No, es perden denunciant la injustícia de la guerra, la retallada de llibertats al País Basc o la invasió de correus transgènics. Sobre la pèrdua de temps, em sembla que no cal parlar-ne, que tots sabem que els polítics no donen a l'abast.
Tot l'article desprèn aquesta arrogància típica del personatge, que mira a tothom per damunt l'espatlla, especialment als nouvinguts. Doncs que s'hi vagi acostumant, que hem vingut per a quedar-nos. Quan insinua que els alcaldes haurien d'impedir la presentació de mocions extra municipals, el senyor Roma demostra el seu perfil democràtic, el mateix de tots aquells que creuen que les administracions són el seu feu privat. A Manresa ja van negar-nos un cop el dret a presentar mocions, però, ni aquí ni enlloc, no se'n sortiran.

LA SALA POLIVALENT

Manresa ha estat, tradicionalment, una ciutat de músics. A part dels més veterans (Carles Cases, Manel Camp) i dels grups més coneguts en l'actualitat (Gossos, Tupolev, Plouen catximbes, Mitjanit, ...), hi ha un grapat de grups menys coneguts, en molts casos gent jove que potser algun dia seran famosos, en altres músics de talent que s'han de conformar en viure a la semi-clandestinitat per manca d'oportunitats. Tots plegats han d'assajar en locals en pèssimes condicions, sovint granges en desús als afores de la ciutat. Els contactes entre músics es limiten als que comparteixen local, i no es pot crear xarxa ni treballar conjuntament, ja que molts no es coneixen.
Fins fa pocs anys, Manresa era també un referent català de la música en directe. Primer amb el Rock antirepressiu, després amb els concerts del JIR, Maulets, Inquietes o AAB, i finalment amb la Festa Major Alternativa. Ara però, els col·lectius manresans han d'organitzar els concerts als pobles dels voltants, i la FMA no té garantit l'espai més enllà de la propera edició. Les entitats es desesperen, i només es fan concerts al Congost en comptadíssimes ocasions.
La culpa d'aquest desgavell és de l'Ajuntament, que no es decideix a construir el que cal, una sala polivalent per a ús preferentment musical. Una infraestructura d'aquest tipus, amb l'afegit d'uns bucs d'assaig i una cafeteria, permetria a la ciutat recuperar l'empenta i tornar a ser un punt de referència musical per a tot el país. Els grups tindrien, d'una banda, un lloc on assajar (potser no hi cabrien tots, però una part sí); de l'altra, un punt de trobada i reunió per poder establir lligams i generar sinèrgies; i finalment, un aparador per mostrar les seves creacions.
L'ajuntament de Manresa ha manifestat en reiterades ocasions la seva voluntat de tirar endavant el projecte, però la realitat és que, a dia d'avui, encara no hi ha ni tan sols un projecte damunt la taula. El que altres pobles de la comarca ja tenen, Manresa encara ho ha de començar a dissenyar. Tot i que, per envergadura, caldria prendre com a referència el cas de la Mirona de Salt, no estaria malament que es fixessin en les sales de Santpedor o de Sant Joan, on properament tindran una altra sala per a espectacles de petit format.
Des de fa molts anys, la CUP ha apostat per la sala polivalent; en un primer moment, la millor opció semblaven ser els terrenys de la Fàbrica Nova, però l'ajuntament va donar prioritat als criteris urbanístics especulatius. L'única opció doncs, era i és la remodelació de la Sala Ciutat. Davant de la inoperància municipal, la CUP va presentar els seu propi projecte, que sense voluntat de ser definitiu sí que intenta mostrar com podria ser la nova instal·lació.

Abans de les eleccions municipals del 2007, tots els grups municipals van manifestar-se a favor d'aquesta remodelació, i l'agost passat, el regidor de cultura, Ignasi Perramon, va confirmar la voluntat de l'equip de govern de tirar endavant el projecte.
Ha passat gairebé un any des de les eleccions, i el projecte està aturat. Ens temem un altre ajornament, i Manresa no es pot permetre ni un any més sense sala polivalent. Al ple municipal del més d'abril, la CUP presentarà una moció instant l'equip de govern a comprometre's a tenir enllestit el projecte abans de final d'any, i a formar una comissió de seguiment del projecte, formada per polítics però també per músics i programadors.
Des d'aquí m'agradaria convidar tots els músics a fer pinya al voltant d'aquesta petició, a fi d'aconseguir que l'ajuntament no es pugui negar a una demanda tan assenyada. Es tracta de demostrar-los que no defallirem, que entre tots aconseguirem allò que volem i que la ciutat necessita.

MOBILITAT I BOTIGUERS

Sembla ser que finalment Manresa comença a convertir-se en una ciutat moderna, i aviat bona part del nucli antic serà zona peatonal. Amb la remodelació dels sectors Plaça Gispert i Reforma, la zona de vianants del Born s’ampliarà fins l’Alfons XII d’una banda i fins als Quatre Cantons per l’altra. Encara queda molt per fer, però per alguna cosa es comença. Per als que apostem per la mobilitat sostenible, es tracta d’una gran noticia, que pot ser el principi d’una nova època.

Però els de sempre ja protesten. Abans de veure’n els resultats, els botiguers ja saben que les obres els perjudicaran. De veritat que no els entenc; deu ser que no han anat mai a Barcelona, ni a Girona, ni tan sols a Vic. Tenen tanta feina que no s’han adonat que pràcticament tots els carrers comercials de totes les ciutats europees són en zones per a vianants. Algú s’imagina els cotxes circulant pel Portal de l’Àngel?

Segons els botiguers, si els clients no poden arribar fins a la porta de la botiga amb el seu cotxe, deixaran de comprar-los productes. No s’adonen que el que vol la gent és deixar el cotxe i poder passejar tranquil·lament, sense por de caure de la vorera i ser aixafat. Qui vol arribar amb cotxe fins a la porta ja va al Carrefour o al Lidl; els botiguers de Manresa s’han d’adonar que maino podran competir amb les grans superfícies en aparcament. Poden competir en proximitat, en qualitat, en servei, però mai en facilitats d’aparcament.

Quan comenci a funcionar el pàrquing de la Reforma les coses seran encara més fàcils, però ja ara disposem del pàrquing dels Quatre Cantons, a 100 metres o menys de l’Alfons XII. La gent dels afores o de la comarca pot deixar-hi el cotxe, caminar 3 minuts i arribar a la zona comercial, on poden passejar lliurement i visitar totes les botigues. Molt millor això que no pas haver de malaparcar a qualsevol indret i anar cuita-corrents a la botiga perquè no ens posin la multa. Evidentment, hauran de pagar per l’aparcament, però ja ho fan quan van a Barcelona i no hi tenen cap problema (i si no, que els botiguers paguin una hora de pàrquing als clients, com fan a molts llocs). Els únics problemes amb què es trobaran seran a l’hora de descarregar mercaderies, però de ben segur que ja s’han previst zones i horaris de càrrega i descàrrega.

Estic seguríssim que d’aquí a uns anys els botiguers ja s’hauran oblidat de les seves queixes, tal i com ha passat amb els del carrer del Born, que també es van queixar, i força, quan va ser peatonalitzat. Algun manresà s’imagina ara que els cotxes passessin pel Born?

Si per mi fos, tot el centre de Manresa, des de Sant Domènec i les muralles fins al riu, seria d'ús per a vianants, o com a mínim amb prioritat invertida. Amb pàrquings i un bon servei de transport públic (avui insuficient), no hi hauria d’haver problemes per convertir el nucli antic en un oasi de tranquil·litat. Si a això hi afegim una xarxa de carrils bici i una bona educació vial (que quan algú aparca sobre un pas de vianants la gent l’escridassi, per exemple), Manresa ja s’assemblaria a una ciutat europea normal.

Foto del Born: Pius Cisa i Camps

NO TENEN VERGONYA

Quan el mes passat, escudant-se en un pacte no escrit, l’alcalde prohibí a la CUP presentar mocions, els altres partits de l’equip de govern (i els de l’oposició) van assentir. Resulta que tots estaven d’acord amb la mesura, ja que era clar que presentar mocions en campanya electoral era pur electoralisme. Poc els importava que l’estat espanyol impedís l’exercici de la democràcia a milers de bascos; l’important era no distorsionar la campanya. Tampoc no semblava importar-los que, de fet, la campanya encara no hagués començat.

En canvi, ara resulta que ERC anuncia als quatre vents, tres dies abans del 9 de març, que presentarà una moció de suport a la independència de Kosovo. Es pot ser més cínic? Es pot caure més baix? Si fins i tot el periodista de Regió 7 els deixa en evidència!

El ple és el dia 17, i el normal seria anunciar les mocions la setmana del 10 (les mocions s’entren el dia 12 o 13). Però els senyors d’Esquerra no es podien esperar, i han fet una gran posada en escena, amb una roda de premsa amb els tres regidors. Tècnicament, no violen el pacte, però han quedat retratats. D’una banda, apunyalen per l’esquena els seus socis, i de l’altra es riuen a la cara de la CUP.

Repeteixo, no tenen vergonya. Després de mostrar-nos de què són capaços durant tots aquests anys de la maneta del PSC-PSOE, ara es recorden que són independentistes. Amb la jornada de reflexió a la cantonada, aprofiten el ple de l’ajuntament per fer propaganda, sense importar-los gens ni mica les formes.

Des del començament, ens esperàvem tota mena de pals a les rodes; som conscients que la política municipal no és un joc, i estem disposats a rebre més d’un contratemps. El que no ens podíem esperar és aquesta manca de tacte per part d’Esquerra, que ahir ens deixà tirats i avui fa el que a nosaltres se’ns nega. Naturalment, la CUP donarà suport a la moció, però no oblidarà fàcilment la maniobra.

GRÀCIES ROGER

L’alcaldada de l’últim ple a Manresa va impedir que el regidor de la CUP s’acomiadés de la seva feina tal i com ell hauria volgut. El Roger Torras ha estat durant molts anys la cara més visible de la CUP a la capital del Bages, i ha assolit el que fa vuit anys ningú no s’imaginava; ha aconseguit ser regidor en una ciutat de més de 60.000 habitants. Aquest repte és fruit del treball de tots els militants i simpatitzants, i el treball en equip és indubtablement la clau de l’èxit. Ara bé, no podem oblidar la feina del Roger, que en els moments més difícils ha donat la cara, i que en cap moment s’ha espantat davant de la responsabilitat. Tot i saber que tenia molt poques opcions de ser escollit, ha acceptat ser el cap de llista, amb tota la feina que comporta; ser cap de llista d’un partit gran és un xollo, però ser-ho de la CUP és més aviat una complicació que no pas un privilegi.

Ara el Roger plega per culpa de la dificultat de compaginar la feina de regidor amb la seva vida privada; la regidoria comporta una càrrega de treball molt gran, i no és possible treballar i a sobre ser regidor. La solució fàcil hauria estat anar fent la viu-viu, seguir sent regidor però sense fer bé la feina. El Roger ha estat honest, i no ha volgut defraudar la CUP ni els seus votants. Durant aquests mesos ha fet molta feina, tan als plens com al despatx, però ara és l’hora del relleu. El Roger seguirà treballant per la CUP, però ho farà com un militant més, fora dels mitjans i de l'ajuntament.

L’Adam Majó disposa de més temps, i podrà dedicar més esforç a intentar eludir les traves que ens vénen de totes bandes i així fer feina per a la ciutat i per als manresans. Segur que ho aconseguirà, i amb els suport de la resta de militants farà tot el possible per dur a l’ajuntament la feina que dia a dia porta a terme l’esquerra independentista manresana. Després els que manen ja s’inventaran les excuses oportunes, però l’Adam, com el Roger, seguirà impulsant les polítiques necessàries per a construir una ciutat més justa i uns Països Catalans lliures.

ALCALDADA A MANRESA

El que va passar dilluns a l’ajuntament de Manresa és una vergonya democràtica que cal explicar amb detall. El dimecres dia 13, com cada dimecres abans del Ple municipal, la CUP va presentar les mocions que volia discutir al plenari. Aquest més hi havia dues propostes: una on es demanava la retirada dels vestigis franquistes en la nomenclatura i els edificis públics, i una altra on es condemnava la il·legalització de l’esquerra abertzale.

Doncs bé, resulta que fa deu anys, els grups polítics que hi havia aleshores a l’ajuntament (els mateixos d’ara excepte la CUP i la PxC), van decidir que en els plens immersos en campanya electoral no es podien presentar mocions. Amb aquesta excusa, l’alcalde Camprubí va decidir no acceptar les mocions, i la CUP es va quedar sense veu al Ple. Com a mesura de protesta, el regidor Roger Torras va decidir no assistir-hi, tot i que aquest era el seu darrer ple.

Suposo que ara els partits de l’ajuntament diran que els de la CUP som uns immadurs, que no sabem com és la política de debò, que som uns radicals que boicotegem les institucions,…
I és cert, som tan ingenus que creiem que els plens serveixen per a fer-hi política, i no per passar l’estona. És normal que a la resta de partits no els faci res perdre un ple, perquè els seus aparells de propaganda i la seva tasca institucional ja els fan la feina. Però la CUP només disposa dels plens i de la feina de carrer per difondre la seva tasca i per solucionar les mancances de la ciutat. Durant l’any hi ha 11 plens ordinaris, un dels quals es dedica als pressupostos i on tampoc s’accepten mocions. Així doncs, resulta que en una quarta part de mesos la CUP no pot fer la seva feina ( i cada any hi ha eleccions). Ens sembla excessiu.

L’excusa que ens posen, la proximitat de les eleccions, ens sembla també molt poc seriosa. Si els partits grans no es volen fer malet en període preelectoral (si ni tan sols estem en campanya!) és el seu problema. Els interessos de partit no poden passar mai davant dels interessos de la ciutat. I si el mes abans de les eleccions l’alcalde decideix suprimir la zona esportiva del Congost? Tampoc es podrà dir res?

La moció sobre els noms dels carrers pot esperar, però la de suport als partits il·legalitzats preventivament només te sentit ara. Un cop passades les eleccions, potser els tornen a legalitzar i tot. És ara que cal denunciar la situació, que cal aclarir que les eleccions no són democràtiques si una part de la societat és il·legalitzada sense raons objectives. Potser per això s’han tret del barret aquest acord no escrit, del que ningú ens havia advertit fins que no hem tocat aquest tema.

És ben curiós; mentre ens hem centrat en temes del dia a dia municipal (sala polivalent, bicicletes, Riera de Rajadell,…) tot han estat bones paraules i copets a l’espatlla. Però quan hem començat a parlar de temes més polítics, el PSC ens ha saltat al coll, tan en la qüestió de l’autodeterminació dels pobles com en la de la negació de la democràcia. Si fem bondat ens ignoren, però quan posem el dit a la nafra, aleshores venen a per nosaltres. L'alcalde ha quedat ben retratat, negant la paraula a un partit escollit democràticament que volia expressar les seves idees al Ple municipal, el fòrum polític més important de la ciutat. I els altres partits, tan els del govern com els de l’oposició, ben calladets. No van dir res després de les declaracions del senyor Irujo, i ens han girat l’esquena altre cop en aquest cas. Molt bé, ja sabem a què atenir-nos.