Preparem les municipals

Doncs no, la CUP no es presentarà a les autonòmiques del 2010. Després de molt debat i de donar-hi moltes voltes, els militants vàrem decidir que encara no és el moment, i la proposta d'anar a les eleccions fou rebutjada per la majoria. Jo, per qüestions personals, no vaig poder quedar-me fins a l'hora de les votacions, però sí que vaig seguir bona part dels debats, i em sembla que entenc, si més no aproximadament, les raons d'aquesta decisió.
La veritat és que l'assemblea de Girona ha estat molt condicionada per qüestions alienes a les CUP, i aquest fet ha jugat en contra dels partidaris del sí. Els redactors de la ponència van fer tots els esforços possibles per raonar els avantatges d'anar a les eleccions, i ho van fer basant-se en criteris polítics i d'oportunitat. Més enllà de la conjuntura, exposaven raons de fons, estructurals, que aconsellaven que la CUP entrés en aquesta contesa electoral. L'excessiva pressió mediàtica, però, ha distorsionat els posicionaments, i ha plantejat la discussió en uns paràmetres que afavorien el no.
De la manera que jo ho veig, els ponents del sí han caigut en la trampa de la conjuntura, i això els ha fet perdre. El que a ells els ha semblat el punt més fort del seu discurs és el que molta gent ha vist com la prova de la feblesa del seu argumentari. M'explico.
Certament, mai com ara el panorama polític de la Comunitat Autònoma de Catalunya s'havia mostrat tan favorable als interessos de la CUP. La gent està farta dels partits tradicionals, hi ha molts independentistes descontents amb ERC, i la feina municipals de les CUP ha començat a donar fruits. Per primer cop, es pot pensar en que una candidatura independentista rupturista obtingui representació parlamentaria. A més, la irrupció de partits unionistes i xenòfobs fa pensar en la necessitat d'alternatives realment d'esquerres i independentistes. El creixement de l'esquerra independentista, doncs, possibilita l'entrada a les institucions, i fins i tot la fa necessària. La conjuntura és tan favorable, que els ponents del sí (o, si més no, això és el que s'ha transmès) han cregut que ja era suficient.
Des de la banda del no, aquesta actitud ha reforçat els temors, i ha servit per refermar el discurs de la prudència. Si no volem esdevenir un partit convencional, no caiguem en anàlisis de conjuntura convencionals. El problema no és presentar-se, sinó que en traurem, d'estar al Parlament. Calia explicar molt bé com es garantiria que la CUP seguís sent el referent de l'esquerra independentista, sense caure en el joc parlamentari i la política d'interessos. I això és el que la proposta del sí no ha sabut explicar. No dic pas que els ponents no ho tinguessin clar, ni que no estes suficientment explicat en la ponència. El cas és que la percepció de la militància ha estat aquesta.
I la majoria de la militància de la CUP té molt clar que el nostre objectiu no és esdevenir una alternativa a ERC o ICV. La nostra feina no és prendre-li vots al Carretero, molt menys encara a l'Anglada. La nostra feina és transformar la societat, i això també es pot fer des de fora del Parlament. Això no vol dir que els militants es creguin tots els arguments del No, ni que els sectors contraris a presentar-se siguin els dominants en l'organització. De fet, crec que molta gent va votar No a contracor; el vot real potser era un Sí, però no ara.
Si seguim treballant com ho hem fet fins ara, si la CUP segueix creixent i el nostre missatge es difon, aviat estarem preparats per a nous reptes. Tal i com jo ho veig, no hem de renunciar, d'entrada, a ser present als parlaments autonòmics. Hi passen coses massa importants com per a obviar-les. Però abans cal que tothom tingui clar que hi volem fer, i com ho volem fer. Sense pressions, sense presses; amb pas ferm i segur.

Euskadi és Espanya

Ho han aconseguit. Els espanyolistes ja poden estar ben contents, finalment les vascongades han caigut. Desprès d'intentar-ho de totes les maneres possibles, els no-nacionalistes (ni poc) manaran al País Basc durant els propers quatre anys. Si no hi ha cap daltabaix, PSOE, PP i UPD formaran govern, i faran fora al PNB. La manera d'aconseguir-ho ha estat ben simple: només ha calgut impedir que un 10 % de la població pogués exercir el seu dret a vot. D'aquesta manera, les coses són molt més fàcils.
Si l'esquerra abertzale hagués pogut votar, hauria tret, com a mínim, 7 escons. Suficients, no cal dir-ho, per a impedir la victòria espanyola. Però no, la democràcia espanyola, la de les tupinades i les tortures, ha estat inflexible, i més de 100.000 bascos s'han quedat sense veu. Aquesta és la seva democràcia.
Més del 60 % dels bascos ha votat partits no espanyolistes (PNB, EA, EB, D3M i Aralar), però han guanyat els espanyolistes. Com s'enten? Doncs ben fàcil; a part de les prohibicions, el sistema electoral hi ajuda força. A la Comunitat Autònoma basca, els tres territoris escullen el mateix nombre de diputats. Malgrat que Àlaba només representa el 14,36 % de la població basca, envia al Parlament els mateixos representants que Biscaia, amb el 53,18 % de la població. D'aquesta manera, el feu espanyolista alabés contraresta les províncies més abertzales, i el PPSOE pot estar tranquil. Dels 38 escons espanyolistes, 15 són alabesos; un 14 % d'habitants otorga el 40 % d'escons.
Són les seves normes, la pilota és seva i en fan el que volen. Si convé, no deixen jugar als que no són amics seus; i a sobre, quan guanyen, fan el milhomes. Ara ens sentirem a dir, cada dos per tres, que Euskadi també és Espanya, que els bascos s'han cansat del jou nacionalista i vint mil parides més. Però no ho oblideu, han guanyat fent trampes, i moltes. Jo personalment, mai no els reconeixeré aquesta victòria fraudulenta, aquest insult a la democràcia. La voluntat popular dels bascos ha estat trepitjada, els seus drets com a poble anorreats.
Les basques i els bascos han parlat, i ho han fet molt clarament; 3 de cada cinc volen una nació lliure. Tot i això, el front nacional molt probablement els governarà durant els propers quatre anys. Aquesta és la democràcia espanyola, la mateixa que ens impedeix, als catalans, decidir el nostre futur i triar les nostres pròpies regles de joc. Davant d'aquest enemic implacable, cal seguir lluitant. Amb totes les forces, per tots els mitjans, des d'aquí i des d'allí, fins que els nostres drets siguin garantits i la voluntat dels pobles sigui respectada. Ta segi aurrera!

Assemblea

Aquest diumenge passat, a Mataró, la CUP va celebrar una Assemblea Nacional extraordinaria, on vàrem decidir l'estratègia a seguir durant els propers anys. Hi havia quatre propostes (la de Berga fou retirada), i després d'un debat lúcid i tranquil, la militància va optar per triar el model presentat per les CUPs de Lleida, Manresa i Sant Celoni. Més enllà dels titulars fàcils dels mitjans de comunicació de masses, més enllà de si ens presentem o no a les autonòmiques, m'agradaria comentar la meva percepció de l'assemblea. Si en voleu altres opinions, el Titot, el Pere Fontanals (company de la CUP de Manresa), el Juli Cuellar (Mataró), el Pau Juvillà (Lleida), i l'Antoni Rico també han publicat les seves observacions.
D'entrada, cal dir que estic molt satisfet de com es va desenvolupar l'assemblea; tot i les diferències entre projectes, el debat fou seré i adult, sense estridències ni retrets, i es va parlar del que calia. Malgrat alguns problemes logístics i de procediment (les votacions secretes alenteixen en excés el procés), la jornada fou força amena. La militància va respondre, conscient de la importància del debat, i la democràcia interna va sortir-ne reforçada.
Tot i que els mitjans presentaven l'assemblea com una confrontació entre els que volen presentar-se a les autonòmiques i els que no, el cert és que el debat estratègic anava molt més enllà. El que calia era decidir que volíem que fos la CUP quan sigui gran. I vàrem decidir que la CUP, les CUP, seguirien centrant-se en el treball municipal, tot i que cal començar el procés per esdevenir un referent nacional dins l'esquerra independentista.
Personalment, estic content amb la ponència, tot i que hi havia aspectes de les altres opcions que també m'agradaven molt. Trobo que és una llàstima que no es pogués refondre la ponència guanyadora amb la finalista (la de Vilafranca, Vilanova i la Geltrú, Capellades, Sant Pere de Ribes, Valls, Sallent i Martorell). Espero que a partir d'ara, i partint de la ponència triada, s'hi puguin fer esmenes, i encabir-hi el màxim de sensibilitats possibles. La proposta de Manresa, Lleida i Sant Celoni deixa moltes portes obertes, i crec que cal concretar els dos aspectes estrella: la relació entre la CUP i l'esquerra independentista i la decisió sobre les autonòmiques.
Jo m'inclino per una relació en peu d'igualtat amb l'EI (tot i que la CUP és, de facto, la punta de llança mediàtica del moviment), i pel reforçament de l'estratègia de la unitat popular. Pel que fa a les eleccions, encara tinc molts dubtes; sóc conscient que la conjuntura actual és segurament immillorable, però aquesta mateixa conjunturalitat em fa molta por. La nostra prioritat ha de ser reforçar les estructures internes, elaborar el nostre missatge, i aglutinar les classes populars a l'entorn d'un projecte engrescador. Si tenim tot això, podem enfrontar-nos amb les contradiccions que representa la participació en unes eleccions espanyoles. Si no ho aconseguim, els perills són massa grans. És cert que hi tenim molt a guanyar, sobretot pel que fa a la visibilitat pública, però també és cert que els riscos són enormes. No podem caure en la trampa i convertir-nos, empesos per la voràgine electoral, en un partit polític convencional. Jo no vull votants rebotats d'Esquerra, que avui ens votaran però demà no, jo vull difondre l'independentisme revolucionari.
En fi, que de moment no tinc massa clar que haurem de fer d'aquí dos anys, quan es convoquin eleccions. El que si que em va quedar clar diumenge és que la CUP ja és una organització madura, que sabrà fer el debat quan toqui, i que serà capaç d'esdevenir el que tanta gent espera, el referent popular de l'esquerra independentista.

Ja m'ho semblava

Massa sovint, els nostres prejudicis i esperances ens fan veure la realitat, no tal i com és, sinó com la voldríem veure. Les nostres anàlisis mostren millor com som nosaltres que no pas com és el que analitzem. Aquest defecte és transversal en l'espècie humana, però arriba a límits paradigmàtics en l'anàlisi política i històrica. En la derrota de la república al 39, nosaltres només hi veiem la impotència d'un país assetjat pels feixistes i abandonat per les democràcies, i en cap cas atribuïm la desfeta a les picabaralles internes ni a la incapacitat dels dirigents republicans.
Amb els resultats de les eleccions del 9 de març a Catalunya passa una cosa semblant. Els guanyadors, evidentment, s'atribueixen tot el mèrit, i proclamen que els catalans finalment han vist la llum i abandonen el nacionalisme per llençar-se als braços de l'espanyolisme. Els perdedors culpen el bipartidisme i prediquen la fi de la democràcia representativa. L'esquerra independentista, mentrestant, exposa una altra teoria. La majoria d'independentistes d'esquerres, inclòs el que us parla, creuen que els vots perduts d'Esquerra no anaren al PSOE, no foren capturats pel bipartidisme. Com m'he cansat d'argumentar (prometo deixar el tema amb aquest apunt), els votants d'Esquerra simplement es van cansar de les mentides del Carod i el Puigcercós, i van optar per quedar-se a casa.
La teoria s'aguanta, però potser és massa bonica per ser certa. Justament quan començava a dubtar-ne, quan sospitava que era massa casualitat que tota l'esquerra independentista es poses d'acord en alguna cosa, ara que desconfiava fins i tot de la meva anàlisi, resulta que teníem raó. En un interessant article de l'Avui (ho sento, però no en trobo l'autor), se'ns detalla com els vots d'esquerra anaren, efectivament, a l'abstenció i el vot nul. Que bons que som!
L'article està ple de coeficients de correlació i regressions lineals, però s'entén perfectament. No en tinc ni idea d'estadística, i les matemàtiques son per a mi un món inabastable, però m'encantaria entendre tota aquesta xerrameca. Trobo que hi ha poques coses més interessants que estudiar els resultats electorals, les variacions espacials i temporals, els canvis de dinàmica. Trobo especialment interessant el cas de l'Alemanya dels anys 25-33. Descobrir com un partit desconegut passa a ser el majoritari en quatre dies, com un país renuncia voluntàriament a la raó i el seny. Fa anys que ho intento, i poc a poc faig progressos, però em temo que mai podré arribar a entendre llibres com Hitlers Wähler, de Jürgen W. Falter, una monstruosa (per la mida i pel nivell) anàlisi dels votants nazis. Si algú sap alemany i estadística, que me'n faci un resum, siusplau.

Ecosocialisme de pa sucat amb oli

Després d’analitzar el comportament del PSC i d’Esquerra després de les eleccions, avui toca el torn d’Iniciativa per Catalunya Verds. No pensava fer-ho, però últimament s’hi estan lluint tant que s’imposa un comentari. La seva trajectòria ja no era gaire esperançadora, i el tripartit els estava castigant molt. Es pensaven que anant a roda del PSOE ja en tindrien prou, però els socialistes van ser prou llestos com per anular-los i a sobre fer-los quedar en ridícul. No entendré mai perquè van acceptar Interior, si sabien que tard o d’hora s’acabarien enfrontant als interessos dels seus votants principals, els joves alternatius. De totes maneres, van sortir vius del bipartidisme extrem, i els resultats del 9 de març no van ser tan desastrosos com els d’Esquerra.

Però ara si que s'han posat de peus a la galleda; la gestió de la sequera per part del departament de Medi ambient ha estat un desastre, i segur que en paguen les conseqüències. D’entrada, abans de començar, hem de recordar que ICV va ser, juntament amb el PSC, el gran beneficiat de la lluita social que es generà al voltant del transvasament de l’Ebre. Van utilitzar el moviment per estigmatitzar el PP i CiU i guanyar vots, no només a les terres de l’Ebre, sinó a tot Catalunya (i a Aragó i tot). El seu lema era claríssim, No al transvasament, lo riu és vida. Després d’això, no se que s’esperaven quan van plantejar el transvasament del Segre (que és un afluent de l’Ebre i que per tant, a efectes hidrogràfics, és l’Ebre).

Però el pitjor no és el plantejament inicial, el pitjor ha estat la gestió concreta del tema. Com que no són rucs, primer van actuar d’amagatotis. Jo no se si realment creuen que la gent és idiota, però el tema de les estaques és de vergonya aliena. Encara ara no han aclarit d’on van sortir, i suposo que oficialment ho atribueixen als extraterrestres o a la NASA.

Després, surt el Baltasar i fa una classe magistral de Novallengua, acusant els filòlegs de ser els culpables del malentès. Com que transvasament és una paraula lletja, els acadèmics de la llengua n’han de trobar una altra per definir el que el Govern vol fer (ja sabem que els d’esquerres i ecologistes de debò mai farien una cosa lletja). El Gran germà d’Orwell n’estaria orgullós, d’aquests manipuladors del llenguatge.

Com que no havien fet prou el ridícul, resulta que el govern de Madrid, on manen els mateixos que aquí, els diu que ni parlar-ne, de transvasament. Els espanyols tenen prou vergonya (i sobretot prou por de perdre vots al País Valencià i a Múrcia) per recordar-se del que va passar amb l’Ebre, i no estan disposats a autoritzar la maniobra. El Gobierno del PSOE prohibeix al Govern del PSOE-ERC-ICV fer el que els catalans creuen que és millor per Catalunya. Si senyor, la Catalunya optimista, justa, valenta i de primera.

Per acabar-ho d’arreglar, el Baltasar reconeix que el PSOE els va fer amagar el pla fins després de les eleccions. La perplexitat m'astora. Què? Com? Us heu tornat tots bojos? És possible ser més poca-solta? El paio reconeix, públicament, que els interessos del poble català es supediten als del govern espanyol. A més, reconeix que ICV és una mena de sucursal catalana i guai del PSOE. Ja que en parlem, m’agradaria saber amb que els van amenaçar perquè tinguessin la boca tancada. O potser la recompensa per callar era molt bona. Els van prometre kubotans per a tots, o potser els van garantir les poltrones durant quatre anys més?

Si fos malpensat, fins i tot em plantejaria que el silenci fos a canvi de millores en la situació laboral dels familiars dels líders ecosocialistes; però tots sabem que això no és possible. Els seus interessos és redueixen a millorar la qualitat de vida dels catalans i a garantir-los un salari digne de 1.000 € al més (14.000 l’any); només una mica per sota dels 60.500 que cobren d’altres .Com deien fa 40 anys, siguem realistes, demanem la Lluna.

Ja veurem com se’n surten, però diria que, o bé opten per difernciar-se del PSC-PSOE i tenir un perfil més marcat, o tindran molts problemes per mantenir les seves parceles de poder, tant a la Generalitat com a molts municipis. Estan perdent els vots del cinturó, que són la seva força. Si no s’espavilen, el PSOE se’ls menjarà a Catalunya com ha fet a Espanya amb IU.

UNA ALTRA ANÀLISI ELECTORAL

Només quatre ratlles per explicar perquè, en la meva humil opinió, els articulistes oficials s'equivoquen en l'anàlisi dels resultats de les eleccions espanyoles a Catalunya. Com que l'abstenció al total de l'estat va ser semblant a la del 2004, ens volen fer creure que va votar si fa no fa la mateixa gent, i que els catalans, fa quatre anys sobiranistes en massa, ara s'han tornat espanyolistes de cop i volta. El cert, però, és que al principat van votar 300.000 persones menys; i encara que l'abstenció hagués estat la mateixa, això no vol dir que votessin les mateixes persones. El que intento dir és que crec que la majoria de vots perduts per Esquerra no van anar a altres partits, sinó a la paperera. Com explica Salvador Cot en un interessantíssim article al Temps, Esquerra ha comés l'error de creure que els seus votants són com els del PSOE, i que els seguirien votant pel sol fet de proclamar-se independentistes, al marge de les seves actuacions reals.
També trobo encertada la tesi del Titot, que al seu bloc ens explica la seva teoria dels cercles concèntrics. En resum ve a dir que des de l'esquerra independentista no ens hem d'alegrar de la desfeta d'Esquerra. De moment (només de moment) ens hem de conformar amb anar recollint els vots que ERC perd per l'esquerra; ells que vagin ocupant el lloc de Convergència, que nosaltres ja ocuparem el seu. Ara es tracta d'aconseguir que l'independentisme creixi, encara que sigui per una altra banda. Com diu el Titot, si Esquerra s'hagués mantingut (tenint en compte que els més radicals ja no els votem), això voldria dir que l'independentisme hauria pujat molt (350.000 persones més), mentre que els resultats del 9 de març mostren que simplement s'ha estabilitzat.
Així doncs, la lectura correcta dels resultats em fa ser optimista, perquè crec que l'independentisme no ha desaparegut, simplement ha optat per no votar massivament els sectors més conformistes i apoltronats del moviment.

ANÀLISI (INTERESSADA) ELECTORAL

Per fi s’ha acabat la campanya. Ja s’ha celebrat “la festa de la democràcia” (de la seva democràcia, amb partits prohibits i polítics empresonats), i ara toca analitzar els resultats. Per molt que ens cogui als catalans, sí que ens importa qui mana a Madrid, i no podem oblidar que, amb l’estatutet que tenim, depenem per a quasi tot de la capital del Reino. I el que tindrem durant els propers quatre anys és més ZP, més populisme peronista (i 400 euros més a la cartera!). A les espanyes es reforça el bipartidisme (de fet, tanto monta, monta tanto) i IU desapareix del mapa, víctima del seu poc perfil i de la subordinació al PSOE (de què em sona?).

A casa nostra, pocs canvis a les Illes, més bipolarització al País Valencià i un nou escenari a les quatre províncies principatines. ERC i ICV se l’han ben fotut, sobretot els republicans. Se senten veus que culpen de la davallada al bipartidisme i a la desmobilització de l’electorat a les espanyoles, però això no ha afectat a CiU, i tampoc no va afectar-los (a ERC i ICV) fa quatre anys. Així doncs, les explicacions hem de cercar-les en les dinàmiques dels partits, més que no pas en factors externs i circumstancials.

Quan Esquerra decidí donar suport al PSC-PSOE, va entrar en una dinàmica molt perillosa. Crec que va errar els càlculs per dues raons. En primer lloc, van alimentar un partit en hores baixes, que ara s’ha convertit en un gegant. Creien que sense el poder, Convergència se n’aniria en orris, però el tret els ha sortit per la culata, i a més han reforçat el principal partit espanyolista de Catalunya, el PSOE.

D’altra banda, esquerra creia que el vot independentista era captiu, que mai no els abandonaria. Fins a les municipals de l’any passat, la cosa els anava prou bé, però la irrupció de les CUPs els ha agafat en fora de joc. Molts independentistes s’han adonat que hi ha una alternativa a la tebiesa i al seguidisme d’ERC; ara es pot ser indepe i no votar Esquerra. Els casos de Berga, Vilafranca i Vic, on a les municipals la CUP va treure els mateixos o més regidors que Esquerra, poden deixar de ser anecdòtics i convertir-se en tendència si els republicans continuen fent-nos la feina tan fàcil.

Pel que fa a Iniciativa, la mateixa medicina. Van decidir abandonar els trets propis i definitoris en benefici de les poltrones; van posar-se a roda del PSOE, sense exposar-se mai i sense prendre la iniciativa, i així podien recollir les escorrialles dels socialistes. Mai no porten la contraria al germà gran, i d’aquesta manera es guanyen els vots dels socialistes més radicals, dels que volen castigar al PSOE i dels que es senten incòmodes votant socialista però ben a gust amb la seva victòria. El discurs d’Iniciativa, centrat únicament en la crítica al PP, mai al PSOE, s’ha girat en contra seu; la gent s’espanta, sí, però no els vota a ells. Quan les coses es posen complicades, quan el PP treu el nas, aleshores la gent prefereix l’original a la còpia.

En definitiva, Catalunya també es bipolaritza, però menys (més aviat es tripolaritza); CiU segueix sent una referència; a Esquerra li donen l’últim avís i Iniciativa pot estar ja en fase terminal.

Ja ho veurem a les properes autonòmiques, però si la CUP es posa les piles, el mapa polític català, al menys al principat, pot patir un tomb molt interessant.

Grafic: Vilaweb

NO TENEN VERGONYA

Quan el mes passat, escudant-se en un pacte no escrit, l’alcalde prohibí a la CUP presentar mocions, els altres partits de l’equip de govern (i els de l’oposició) van assentir. Resulta que tots estaven d’acord amb la mesura, ja que era clar que presentar mocions en campanya electoral era pur electoralisme. Poc els importava que l’estat espanyol impedís l’exercici de la democràcia a milers de bascos; l’important era no distorsionar la campanya. Tampoc no semblava importar-los que, de fet, la campanya encara no hagués començat.

En canvi, ara resulta que ERC anuncia als quatre vents, tres dies abans del 9 de març, que presentarà una moció de suport a la independència de Kosovo. Es pot ser més cínic? Es pot caure més baix? Si fins i tot el periodista de Regió 7 els deixa en evidència!

El ple és el dia 17, i el normal seria anunciar les mocions la setmana del 10 (les mocions s’entren el dia 12 o 13). Però els senyors d’Esquerra no es podien esperar, i han fet una gran posada en escena, amb una roda de premsa amb els tres regidors. Tècnicament, no violen el pacte, però han quedat retratats. D’una banda, apunyalen per l’esquena els seus socis, i de l’altra es riuen a la cara de la CUP.

Repeteixo, no tenen vergonya. Després de mostrar-nos de què són capaços durant tots aquests anys de la maneta del PSC-PSOE, ara es recorden que són independentistes. Amb la jornada de reflexió a la cantonada, aprofiten el ple de l’ajuntament per fer propaganda, sense importar-los gens ni mica les formes.

Des del començament, ens esperàvem tota mena de pals a les rodes; som conscients que la política municipal no és un joc, i estem disposats a rebre més d’un contratemps. El que no ens podíem esperar és aquesta manca de tacte per part d’Esquerra, que ahir ens deixà tirats i avui fa el que a nosaltres se’ns nega. Naturalment, la CUP donarà suport a la moció, però no oblidarà fàcilment la maniobra.

LA LÒGICA DEL MAL

Aquests dies he estat llegint el llibre The Logic of Evil, de William Brustein. Si el títol no us diu res, el subtítol és més explícit: The Social Origins of the Nazi Party, 1925-1933. El llibre no és cap novetat (va ser editat el 1996), però en ell hi he descobert una nova interpretació del fenomen nacional socialista. El tema m’apassiona, i estava al corrent de les explicacions usuals al gran dilema: com és possible que una societat culturalment i econòmicament tan avançada com l’alemanya es deixés enredar pels nazis?

Brustein repassa en primer lloc les teories habituals (crida irracional, reacció de la classe mitja-baixa, confessionalisme polític i partit transversal de protesta), les analitza i les troba totes insatisfactòries. A continuació, exposa la seva teoria. Segons l’autor, els que votaren Nazi simplement ho feren per interès, perquè l’NSDAP era el que millor representava els seus interessos. La teoria no és tan tonta com pugui semblar, i de fet crec que bàsicament és correcta. Els alemanys no podien saber que passaria, no s’imaginaven la guerra ni l’Holocaust. Perquè hem de creure que votaven per raons diferents que la resta d’europeus? Brustein fa un estudi molt detallat, i aporta moltes estadístiques que reforcen la seva teoria.

Aquesta teoria de l’afiliació basada en l’interès és hereva de la teoria del partit transversal de protesta, però aporta més contingut i explica les diferències entre regions i entre classes. Mühlberger i Falter, entre d’altres, ja havien desacreditat la tesi que defensava que el nazisme era un partit de la classe mitjana, demostrant que entre els afiliats al partit (i encara més entre els SA i SS) hi havia una gran quantitat d’obrers. Brustein va més enllà, i intenta explicar perquè els nazisme fou tan transversal. No sempre ho aconsegueix, però a mi em convenç força.

Explicar aquí tot el llibre no és possible, però us donaré una idea de com treballa: segons la seva teoria, els funcionaris estarien a favor dels nazis, ja que els valoren molt i demanen que els antics funcionaris imperials, ara expulsats, tornin. A més, prometen fer pujar el seu nivell de vida. Ara bé, durant els anys 1925-1932 es va prohibir en diversos Länder la militància al partit Nazi. Els militants s’arriscaven a ser expulsats del cos funcionarial a altres represàlies. Tot i que sembli mentida, ser nazi a l’alemanya de 1930 no era fàcil. Tenint això en compte, s’esperaria que els funcionaris es fessin nazis amb moderació mentre els temps eren difícils, però militessin en massa quan no hi hagués perill. Aquest és el gràfic que relaciona el tant per cent de funcionaris alemanys amb el tant per cent de funcionaris afiliats a l’NSDAP:

Fins l’any 32 els funcionaris militaven el que s’esperaria (de cada 100 alemanys, 4 són funcionaris; de cada 100 nazis, 4 són funcionaris), però l’any 33 la militància es dispara (de cada 100 nazis, 10 són funcionaris).

En definitiva, mentre els desincentius (risc laboral, risc físic) eren superiors als incentius (feina, seguretat), els militants eren els més fervents i prou. Quan la cosa canvia, tots els nazis de cor, ja convençuts de molt abans, passen a militar. Cal suposar que els que tot i ser nazis no militaven si que votaven, i això explica l’augment constant de vots de l’NSDAP fins l’any 1933.

Aquesta és la teoria de Brustein. Jo la trobo força encertada, tot i que no explica tot el fenomen, i no es poden descartar del tot les altres explicacions.

CACIQUISME SOCIAL

El dia desprès de les eleccions tornarem a sentir les queixes per la baixa participació, i els polítics i opinadors tornaran a plantejar solucions màgiques per acabar amb l’abstenció. Els partits polítics faran veure que no hi poden fer res, que l’opulència i el benestar desmotiven la gent. No explicaran, però, la realitat. No ens diran que a ells això ja els va bé, i que per això les campanyes electorals són cada cop menys polítiques i més comercials. L’important no és ja mobilitzar la gent, sinó simplement fer-la comprar el producte. Només així s’enten la precampanya que estem vivint, que sembla més un mercat que no pas un fòrum polític. Els uns ofereixen menys impostos, els altres més ajuts a la tercera edat, més enllà ens garanteixen rebaixes a l’IRPF. L’Estat del benestar espanyol és lamentable; les infrastructures no funcionen, l’educació va de mal en pitjor, la sanitat pública està saturada, però resulta que els diners els sobren, i els han de retornar.

La gota que fa vessar el got, el que acaba de fastiguejar a qualsevol, és la proposta de Zapatero de regalar 400 € a tothom, però només si guanya les eleccions. Com que la compra de vots és una cosa molt seriosa, il·legal fins i tot en aquest país, la mesura es disfresa de devolució. Evidenment, no s’ho creu ni ell; si fos així, per què no la fan abans de les eleccions, o encara millor, perquè no signa algun decret pel qual la devolució es faci guanyi qui guanyi? Doncs perquè això no serviria per guanyar vots, l’unic que preten la mesura. Poca broma, 5.000 milions d’euros de tots utilitzats per comprar vots, com si l’Estat no tingués res millor en que gastar-los. Però a més, ens volen vendre la maniobra com a progresista. Realment, el PSOE ha perdut la poca credibilitat que tenia com a partit d’esquerra. Es rendeix a les crides liberals del “diner a la butxaca”, repartint 400 euros a tothom per igual, rics i pobres (de fet, molts dels més pobres i els aturats no fan declaració i no se’n beneficiaran). Tant hi fa que guanyis 700 com 3.000 euros al mes, l’Estat t’ajudarà igual. I encara tenen la barra de dir que com que per a un pobre 400 € signifiquen proporcionalment més que per a un ric, la mesura és progressiva! El que més ens indigna de tot plegat és saber que el PSOE farà les seves habituals crides als votants d’esquerres, per impedir que la dreta guanyi les eleccions. Avancen a CIU i el PP per la dreta, però volen seguir sent el referent de l’esquerra.

Totes les grans mesures econòmiques proposades per Zapatero van en la mateixa direcció; el xec nadó, les subvencions per la vivenda, les retallades d’impostos, tots apunten cap al desmantellament de les polítiques redistributives. L’Estat es desenten de la seva funció, i retorna els diners als ciutadans, que ja s’espavilaran com els sembli. En lloc de fer llars d’infants públiques, els donen 2.500 € i que vagin a la privada; en comptes de fer vivendes socials, 200 euros per pagar a la inmobiliaria (que acte seguit apuja 200 euros els lloguers). Suposo que quan rebrem els 400 euros ens adjuntaran el formulari per fer-se client d’alguna mútua privada, perquè ja ens podem oblidar de les millores en la sanitat pública durant una temporada. I perquè ningú no s’enfadi, els mateixos diners per a tothom, és igual que sigui l’amo de la fàbrica com l’obrer. Així ningú els podrà acusar d’ajudar només els inmigrants. En resum, es llancen de cap a la doctrina liberal, mentre continuen postulant-se com a campions de l’esquerra compromessa. Que no ens enredin, siusplau. I sobretot, que desprès no culpin els ciutadans de la poca participació en les eleccions i de la poca credibilitat dels polítics.