Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra.

boomp3.com

La cosa està fotuda. Molt fotuda. Els espanyols guanyen l'Eurocopa, el Barça no sap on navega, la crisi empeny, Tele 5 s'uneix als botxins, el Nadal guanya Wimbledon enfundat en una estanquera, i fins i tot la Caballé es declara española de pura cepa (vés quina sorpresa). No és la millor època per l'independentisme, certament. O potser si; potser tota aquesta onada d'espanyolisme, menys rància però igual de perversa que les anteriors, servirà per acabar d'obrir els ulls a molta gent, que encara busca l'encaix de Catalunya dins Espanya. Potser sóc massa optimista, però és que no vull ni pensar en les alternatives. Si realment Catalunya s'ha d'espanyolitzar encara més, jo plego.

És evident que el PSC-PSOE està aconseguint els seus objectius. La suposada crosta dels mitjans de comunicació s'ha extirpat sense cirurgia, i el president no te cap vergonya en fer articles espanyolistes als diaris. Els referents nacionals s'eliminen, i l'antic missatge pseudofederalista torna amb força. Com ha dit sempre el PSC, ser catalans és la nostra manera de ser espanyols (i si ets de Vilafranca de Conflent, tens un problema).

I a Esquerra sembla que ja li va bé. Fins ara pensava que l'estratègia d'ERC era errònia i prou, però començo a creure que es tracta d'una opció suïcida. Han deixat en mans del PSOE la possibilitat de convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, i tot i la seva suposada influència, estem perdent fins i tot el poc que havíem aconseguit amb els convergents. Quan t'ajuntes amb un gegant, sovint hi tens les de perdre, a no ser que et conformis amb anar menjant les engrunes que li cauen. Aquesta sembla ser l'opció d'Esquerra, que ja en te prou amb les poltrones i els càrrecs. Passaran a la història com els que van fer possible que un partit espanyolista ensorri el país, però això no els preocupa. I ara que el Puigcercós remena les cireres, la cosa no té pinta de canviar.

En començo a estar tip, però no em rendeixo. En aquests moments gairebé depressius, em refugio en la literatura, que té respostes per a tot. Els clàssics són clàssics, entre d'altres coses, per la capacitat que tenen de transmetre sentiments universals. El que ens impacta no és un pensament original, una idea excepcional, sinó trobar els nostres mateixos sentiments meravellosament expressats ; adonar-nos que no estem sols, que els nostres pensaments i angoixes són compartits. I això és el que m'ha passat llegint aquest famosíssim poema de Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple.

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Això és, exactament, el que em passa pel cap. Per ganes marxaria, nord enllà, a recomençar la meva vida. Un nou país, noves costums, civilització, tranquilitat, ordre i seny. Prou crits, prou COPE, prou espanyolisme, prou tripartit. Però no, no he de seguir mai el meu somni. Sóc massa covard; i potser també m'estimo massa aquesta pobra, bruta, trista, dissortada terra.

L'últim post sobre l'Eurocopa (ho prometo)

Pel que sembla, la Real Federación Española de Futbol permetrà que la selecció catalana pugui jugar més partits, òbviament amistosos, durant els propers anys. Com ja vaig explicar en una entrada anterior, aquesta selecció de la Comunitat Autònoma de Catalunya a mi no em representa, ja que només admet jugadors d'una part del país. A més, quan els sembla convoquen jugadors nascuts a Espanya, com l'Iniesta (com que és espanyol, és mig català).
Tot i això, espero ansiosament el proper partit de la selecció catalana. Tinc ganes de veure que passa amb el Puyol, el Xavi, el Cesc, el Sergio Garcia i el Capdevila (potser me'n deixo algun). Jo suposo que, si el seleccionador té una mica de vergonya, no els convocarà. Si els convoca, suposo que els jugadors, ni que sigui amb excuses de lesions i baixes formes, renunciaran a la convocatòria, sempre i quan tinguin un bri de coherència personal. I si, malgrat totes les evidències, aquests jugadors participen amb la selecció, suposo que el públic actuarà de l'única manera possible: xiulant-los i maleint-los cada vegada que toquin la pilota.
Jo entenc (no ho comparteixo, però ho entenc) que un futbolista no renuncii a jugar amb la selecció espanyola. Sóc conscient que els calés i el prestigi que suposen l'aparador de la selecció espanyola són molt llaminers. No acusaré de botiflers els jugadors pel sol fet de defensar la Roja. Ara bé, aquests paios (el Puyol, el Xavi, el Cesc, el Sergio Garcia i el Capdevila) no només han jugat amb Espanya; aquests paios s'han fet un fart de cridar Viva España, d'embolicar-se amb la bandera espanyola, de saltar i ballar amb bufandes i cantant el Que Viva España del Manolo Escobar.
Aquests tios no tenen perdó de déu, són uns venuts, i si tots plegats tinguéssim una mica de decència, no jugarien mai més amb cap selecció catalana, de veritat ni de fireta.
Ara, que llegint l'opinió del President de la Generalitat, tot queda molt més clar. És trist, molt trist, que el senyor que representa els catalans del mal anomenat Principat es dediqui a fer discursos espanyolistes. Però encara és més trist que els pseudoindependentistes que el varen portar a la presidència no s'immutin. Ells, mentre tinguin la poltrona i el sou a final de mes, cap problema. Tan se val que el país se'n vagi a la merda, que el president manifesti públicament el seu espanyolisme militant, que el Bassas (a qui no suporto) se'n vagi de Catalunya ràdio per nacionalista(!). A ells tot això no els preocupa. I així anar fent; com els crancs, però anar fent.
Ha arribat un punt en què ja no se que pensar. La situació m'entristeix profundament, i de vegades ho engegaria tot a la merda i me'n aniria a viure a Suècia. Però aleshores penso que potser no, que potser totes aquestes samarretes espanyoles, tots els clàxons i les banderes, el que fan és potenciar el sentiment independentista de la majoria de la població. Ja us dic, no se pas com agafar-m'ho. Com que sóc optimista de mena, vull pensar què tot plegat serà a fi de bé.
En tot cas, nosaltres seguirem lluitant, des de Manresa i des d'on calgui, per arribar a aconseguir aquest món millor que volem. Els d'esquerra potser no se'n recorden, però Macià ho va dir ben clar: "Hem de saludar amb una alegria vibrant d'esperances el primer Parlament de la nova etapa autonòmica, en el curs de la qual podrem refer una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa". Jo suprimiria "de la nova etapa autonòmica", i substituiria Catalunya per Països Catalans. La resta, impecable.

Ja m'ho semblava

Massa sovint, els nostres prejudicis i esperances ens fan veure la realitat, no tal i com és, sinó com la voldríem veure. Les nostres anàlisis mostren millor com som nosaltres que no pas com és el que analitzem. Aquest defecte és transversal en l'espècie humana, però arriba a límits paradigmàtics en l'anàlisi política i històrica. En la derrota de la república al 39, nosaltres només hi veiem la impotència d'un país assetjat pels feixistes i abandonat per les democràcies, i en cap cas atribuïm la desfeta a les picabaralles internes ni a la incapacitat dels dirigents republicans.
Amb els resultats de les eleccions del 9 de març a Catalunya passa una cosa semblant. Els guanyadors, evidentment, s'atribueixen tot el mèrit, i proclamen que els catalans finalment han vist la llum i abandonen el nacionalisme per llençar-se als braços de l'espanyolisme. Els perdedors culpen el bipartidisme i prediquen la fi de la democràcia representativa. L'esquerra independentista, mentrestant, exposa una altra teoria. La majoria d'independentistes d'esquerres, inclòs el que us parla, creuen que els vots perduts d'Esquerra no anaren al PSOE, no foren capturats pel bipartidisme. Com m'he cansat d'argumentar (prometo deixar el tema amb aquest apunt), els votants d'Esquerra simplement es van cansar de les mentides del Carod i el Puigcercós, i van optar per quedar-se a casa.
La teoria s'aguanta, però potser és massa bonica per ser certa. Justament quan començava a dubtar-ne, quan sospitava que era massa casualitat que tota l'esquerra independentista es poses d'acord en alguna cosa, ara que desconfiava fins i tot de la meva anàlisi, resulta que teníem raó. En un interessant article de l'Avui (ho sento, però no en trobo l'autor), se'ns detalla com els vots d'esquerra anaren, efectivament, a l'abstenció i el vot nul. Que bons que som!
L'article està ple de coeficients de correlació i regressions lineals, però s'entén perfectament. No en tinc ni idea d'estadística, i les matemàtiques son per a mi un món inabastable, però m'encantaria entendre tota aquesta xerrameca. Trobo que hi ha poques coses més interessants que estudiar els resultats electorals, les variacions espacials i temporals, els canvis de dinàmica. Trobo especialment interessant el cas de l'Alemanya dels anys 25-33. Descobrir com un partit desconegut passa a ser el majoritari en quatre dies, com un país renuncia voluntàriament a la raó i el seny. Fa anys que ho intento, i poc a poc faig progressos, però em temo que mai podré arribar a entendre llibres com Hitlers Wähler, de Jürgen W. Falter, una monstruosa (per la mida i pel nivell) anàlisi dels votants nazis. Si algú sap alemany i estadística, que me'n faci un resum, siusplau.

UNA ALTRA ANÀLISI ELECTORAL

Només quatre ratlles per explicar perquè, en la meva humil opinió, els articulistes oficials s'equivoquen en l'anàlisi dels resultats de les eleccions espanyoles a Catalunya. Com que l'abstenció al total de l'estat va ser semblant a la del 2004, ens volen fer creure que va votar si fa no fa la mateixa gent, i que els catalans, fa quatre anys sobiranistes en massa, ara s'han tornat espanyolistes de cop i volta. El cert, però, és que al principat van votar 300.000 persones menys; i encara que l'abstenció hagués estat la mateixa, això no vol dir que votessin les mateixes persones. El que intento dir és que crec que la majoria de vots perduts per Esquerra no van anar a altres partits, sinó a la paperera. Com explica Salvador Cot en un interessantíssim article al Temps, Esquerra ha comés l'error de creure que els seus votants són com els del PSOE, i que els seguirien votant pel sol fet de proclamar-se independentistes, al marge de les seves actuacions reals.
També trobo encertada la tesi del Titot, que al seu bloc ens explica la seva teoria dels cercles concèntrics. En resum ve a dir que des de l'esquerra independentista no ens hem d'alegrar de la desfeta d'Esquerra. De moment (només de moment) ens hem de conformar amb anar recollint els vots que ERC perd per l'esquerra; ells que vagin ocupant el lloc de Convergència, que nosaltres ja ocuparem el seu. Ara es tracta d'aconseguir que l'independentisme creixi, encara que sigui per una altra banda. Com diu el Titot, si Esquerra s'hagués mantingut (tenint en compte que els més radicals ja no els votem), això voldria dir que l'independentisme hauria pujat molt (350.000 persones més), mentre que els resultats del 9 de març mostren que simplement s'ha estabilitzat.
Així doncs, la lectura correcta dels resultats em fa ser optimista, perquè crec que l'independentisme no ha desaparegut, simplement ha optat per no votar massivament els sectors més conformistes i apoltronats del moviment.

ANÀLISI (INTERESSADA) ELECTORAL

Per fi s’ha acabat la campanya. Ja s’ha celebrat “la festa de la democràcia” (de la seva democràcia, amb partits prohibits i polítics empresonats), i ara toca analitzar els resultats. Per molt que ens cogui als catalans, sí que ens importa qui mana a Madrid, i no podem oblidar que, amb l’estatutet que tenim, depenem per a quasi tot de la capital del Reino. I el que tindrem durant els propers quatre anys és més ZP, més populisme peronista (i 400 euros més a la cartera!). A les espanyes es reforça el bipartidisme (de fet, tanto monta, monta tanto) i IU desapareix del mapa, víctima del seu poc perfil i de la subordinació al PSOE (de què em sona?).

A casa nostra, pocs canvis a les Illes, més bipolarització al País Valencià i un nou escenari a les quatre províncies principatines. ERC i ICV se l’han ben fotut, sobretot els republicans. Se senten veus que culpen de la davallada al bipartidisme i a la desmobilització de l’electorat a les espanyoles, però això no ha afectat a CiU, i tampoc no va afectar-los (a ERC i ICV) fa quatre anys. Així doncs, les explicacions hem de cercar-les en les dinàmiques dels partits, més que no pas en factors externs i circumstancials.

Quan Esquerra decidí donar suport al PSC-PSOE, va entrar en una dinàmica molt perillosa. Crec que va errar els càlculs per dues raons. En primer lloc, van alimentar un partit en hores baixes, que ara s’ha convertit en un gegant. Creien que sense el poder, Convergència se n’aniria en orris, però el tret els ha sortit per la culata, i a més han reforçat el principal partit espanyolista de Catalunya, el PSOE.

D’altra banda, esquerra creia que el vot independentista era captiu, que mai no els abandonaria. Fins a les municipals de l’any passat, la cosa els anava prou bé, però la irrupció de les CUPs els ha agafat en fora de joc. Molts independentistes s’han adonat que hi ha una alternativa a la tebiesa i al seguidisme d’ERC; ara es pot ser indepe i no votar Esquerra. Els casos de Berga, Vilafranca i Vic, on a les municipals la CUP va treure els mateixos o més regidors que Esquerra, poden deixar de ser anecdòtics i convertir-se en tendència si els republicans continuen fent-nos la feina tan fàcil.

Pel que fa a Iniciativa, la mateixa medicina. Van decidir abandonar els trets propis i definitoris en benefici de les poltrones; van posar-se a roda del PSOE, sense exposar-se mai i sense prendre la iniciativa, i així podien recollir les escorrialles dels socialistes. Mai no porten la contraria al germà gran, i d’aquesta manera es guanyen els vots dels socialistes més radicals, dels que volen castigar al PSOE i dels que es senten incòmodes votant socialista però ben a gust amb la seva victòria. El discurs d’Iniciativa, centrat únicament en la crítica al PP, mai al PSOE, s’ha girat en contra seu; la gent s’espanta, sí, però no els vota a ells. Quan les coses es posen complicades, quan el PP treu el nas, aleshores la gent prefereix l’original a la còpia.

En definitiva, Catalunya també es bipolaritza, però menys (més aviat es tripolaritza); CiU segueix sent una referència; a Esquerra li donen l’últim avís i Iniciativa pot estar ja en fase terminal.

Ja ho veurem a les properes autonòmiques, però si la CUP es posa les piles, el mapa polític català, al menys al principat, pot patir un tomb molt interessant.

Grafic: Vilaweb

NO TENEN VERGONYA

Quan el mes passat, escudant-se en un pacte no escrit, l’alcalde prohibí a la CUP presentar mocions, els altres partits de l’equip de govern (i els de l’oposició) van assentir. Resulta que tots estaven d’acord amb la mesura, ja que era clar que presentar mocions en campanya electoral era pur electoralisme. Poc els importava que l’estat espanyol impedís l’exercici de la democràcia a milers de bascos; l’important era no distorsionar la campanya. Tampoc no semblava importar-los que, de fet, la campanya encara no hagués començat.

En canvi, ara resulta que ERC anuncia als quatre vents, tres dies abans del 9 de març, que presentarà una moció de suport a la independència de Kosovo. Es pot ser més cínic? Es pot caure més baix? Si fins i tot el periodista de Regió 7 els deixa en evidència!

El ple és el dia 17, i el normal seria anunciar les mocions la setmana del 10 (les mocions s’entren el dia 12 o 13). Però els senyors d’Esquerra no es podien esperar, i han fet una gran posada en escena, amb una roda de premsa amb els tres regidors. Tècnicament, no violen el pacte, però han quedat retratats. D’una banda, apunyalen per l’esquena els seus socis, i de l’altra es riuen a la cara de la CUP.

Repeteixo, no tenen vergonya. Després de mostrar-nos de què són capaços durant tots aquests anys de la maneta del PSC-PSOE, ara es recorden que són independentistes. Amb la jornada de reflexió a la cantonada, aprofiten el ple de l’ajuntament per fer propaganda, sense importar-los gens ni mica les formes.

Des del començament, ens esperàvem tota mena de pals a les rodes; som conscients que la política municipal no és un joc, i estem disposats a rebre més d’un contratemps. El que no ens podíem esperar és aquesta manca de tacte per part d’Esquerra, que ahir ens deixà tirats i avui fa el que a nosaltres se’ns nega. Naturalment, la CUP donarà suport a la moció, però no oblidarà fàcilment la maniobra.