És evident que el PSC-PSOE està aconseguint els seus objectius. La suposada crosta dels mitjans de comunicació s'ha extirpat sense cirurgia, i el president no te cap vergonya en fer articles espanyolistes als diaris. Els referents nacionals s'eliminen, i l'antic missatge pseudofederalista torna amb força. Com ha dit sempre el PSC, ser catalans és la nostra manera de ser espanyols (i si ets de Vilafranca de Conflent, tens un problema).
I a Esquerra sembla que ja li va bé. Fins ara pensava que l'estratègia d'ERC era errònia i prou, però començo a creure que es tracta d'una opció suïcida. Han deixat en mans del PSOE la possibilitat de convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, i tot i la seva suposada influència, estem perdent fins i tot el poc que havíem aconseguit amb els convergents. Quan t'ajuntes amb un gegant, sovint hi tens les de perdre, a no ser que et conformis amb anar menjant les engrunes que li cauen. Aquesta sembla ser l'opció d'Esquerra, que ja en te prou amb les poltrones i els càrrecs. Passaran a la història com els que van fer possible que un partit espanyolista ensorri el país, però això no els preocupa. I ara que el Puigcercós remena les cireres, la cosa no té pinta de canviar.
En començo a estar tip, però no em rendeixo. En aquests moments gairebé depressius, em refugio en la literatura, que té respostes per a tot. Els clàssics són clàssics, entre d'altres coses, per la capacitat que tenen de transmetre sentiments universals. El que ens impacta no és un pensament original, una idea excepcional, sinó trobar els nostres mateixos sentiments meravellosament expressats ; adonar-nos que no estem sols, que els nostres pensaments i angoixes són compartits. I això és el que m'ha passat llegint aquest famosíssim poema de Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple.
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Això és, exactament, el que em passa pel cap. Per ganes marxaria, nord enllà, a recomençar la meva vida. Un nou país, noves costums, civilització, tranquilitat, ordre i seny. Prou crits, prou COPE, prou espanyolisme, prou tripartit. Però no, no he de seguir mai el meu somni. Sóc massa covard; i potser també m'estimo massa aquesta pobra, bruta, trista, dissortada terra.
