Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Internet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Internet. Mostrar tots els missatges

dijous, 5 de juny del 2008

Barçasfera



La blogosfera culer està commocionada. I no és per la moció de censura (o si més no, no directament); el cas és que aquests dies s'han destapat dos escàndols al voltant de dos conegudíssims blocs blaugranes, que qüestionen la credibilitat de tot plegat.
El primer cas es va destapar la setmana passada, i té com a protagonista el blocaire Moi, que gestionava El blog de Moi i era comentarista assidu de molts quaderns d'actualitat blaugrana. Tan a les entrades com als comentaris, el Moi destacava per les seves crítiques, sovint insultants, tan a la directiva com als aficionats del Barça; la premsa tampoc s'escapava de la seva retòrica incendiaria. Comentaris com ara:

"Hasta que el subnormaloide, trasnochado y borreguil público del Camp Nou no empiece a sacar pañuelos hacia el palco de presidencia, aquí nadie va a mover un puñetero dedo en aras a solucionar los incontrolados problemas que de manera vergonzante nos están hundiendo y ridiculizando",

o bé

"Las declaraciones de Rijkaard y Laporta después del encuentro me producen una mezcla de asco y verguenza. He estado a punto de ir al aeropuerto a llamarle de todo a Laporta en su cara, pero finalmente me he quedado en casa. Creo que compraré algunos sprays de pintura y dejaré mensajes en el Camp Nou y delante de casa de Cruyff, que sé dónde vive"

eren habituals. Per als periodistes reservava perles de l'estil:

"El Sport es un puto panfleto, un T.B.O. lamentable, que le hace la pelota a la directiva de turno para tratar de conseguir exclusivas de mierda, que en muchas ocasiones no se cumplen".

Jo mateix l'havia trobat sovint per blogs madridistes (ho confesso, hi estic enganxat), on comfraternitzava amb reconeguts antibarcelonistes com el Hugues, a qui li deia:

"Te puedo decir que estoy HASTA LOS HUEVOS del PUTO tiki-taka, caipirinhos, jugones pitufos como Iniesta y Xavi rotando sobre su propio eje una y otra vez y el rollo ése de la posesión del balón. Yo quiero hombres en el campo, tíos de verdad y no mariconas de la vida. Estoy harto de milongas y del hijo puta de Cruyff, un tío que le ha hecho mucho daño al Barça desde fuera del Club. Él se ha acabado convirtiendo en parte del entorno que él denunciaba cuando era entrenador. Es un ventajista de mierda y un abonado a lo del "yo ya lo dije". Ahora sí, Un saludo al Admistrador del Blog y otro para Hughes".

En definitiva, un hooligan antilaportista. Doncs bé, segons tots els indicis, i gràcies al treball d'investigació del blog De penalty (d'on he tret la majoria de cites), el tal Moi és el senyor Christian Castellví, número dos d' Oriol Giralt i membre de la mesa de la moció de censura. El Moi no ha contestat les acusacions, però tan el bloc com els seus comentaris han desaparegut.
L'escenari de l'altre escàndol també es prou conegut; es tracta del bloc del periodista Enric Bañeres, i te com a protagonista un altre comentarista incendiari, el nick Empleat (o Empleat3). Aquest habitual de cal Bañeres (i d'altres blocs culers) afirmava ser un treballador del club, que tenia accés a informacions confidencials. Quan les coses anaven bé al camp, es limitava a xafarderies sobre suposades relacions extramaritals del Laporta:

" Si quieres saber más, la Flavia era una camarera del catering de Paradís que sirve cenas en el palco a los baconcitos. Nuestro Tachito se enamoró y la ha ascendido hasta el departamento de relaciones públicas. Y fue a París y todo con una entrada usurpada al socio. El Barça le paga el sueldo a la amiga de nuestro presi. Eso es tener cojones, gracia y salero. El Barça paga por el morro del presi sus caprichos. Eso es un presi como dios manda. En el club es un escándalo. El que menos piensa que el Tachito está loco. Los seguratas van de culo y los chóferes no veas. Han de vigilar mientras... Los directivos van como locos intentando convencer a Moner para que se vote la moción el mes de julio. Tienen miedo de que pierdan y otro les cierre las cuentas del ejercicio actual, con la de pufos que hay que tapar. Soriano ha diho que "antes pasaran por encima de mi cadáver que votar en junio". Soriano ha propuesto una bateria de alegaciones a las razones del voto de censura para ganar tiempo. O mejor dicho perderlo y que se vote el 3 de julio. Estan cagaos porque las encuestas telefónicas con socio les han revelado que ahora mismo perderian la mocion por 22 a 78. O sea, que pierden de largo. Bajar hasta un 64/36 les costará mucho. Y cuanto más tarde se vote, mejor."

La seva credibilitat no era massa alta, però molta gent esperava les seves exclusives, ni que fos per riure's una mica del president i la junta. La cosa podria haver continuat així, si no fos per un descuit de l'anònim informant. Suposo que degut a les preses, l'individu es va oblidar de signar amb el pseudònim hi ho va fer amb el seu nom real, que és Enric Bañeres.
En efecte, el molt borinot utilitzava multinicks al seu propi bloc per tal de desprestigiar el Laporta. Un cop descobert, el periodista ha elaborat una complexa trama de ciberocupació, i acusa els hackers de fer-se passar per ell. Potser si, potser només es tracta d'una altra maniobra del baconet per desprestigiar aquest insigne periodista català.
Tot plegat és prou trist. Per als que acusen Internet de ser un cau de mentiders i manipuladors, la notícia és només una mostra del grau d'intoxicació a que estem sotmesos. Per als que confiem en la xarxa, aquests escàndols ens han de servir per recordar-nos que no tothom te bones intencions. Tal i com fem en el món real, el dels diaris, la tele i les ràdios, hem d'apendre a separar el gra de la palla.

dimecres, 4 de juny del 2008

Hipertextualitat


Les possibilitats que ens ha obert la xarxa són gairebé infinites; tenim accés a moltíssima informació (segurament massa), i podem interactuar amb milions de persones arreu del món (tot i que també n'hi ha milions que no tenen accés a les noves tecnologies). La web 2.0 ens ofereix unes possibilitats d'interacció encara més grans, i les xarxes socials fan que els usuaris hagin passat de subjectes passius a actors centrals en la trama d'Internet. Encara ens queden moltes coses per veure, i ningú no pot predir fins a on arribarem.
El que fa tan gran Internet, el que possibilita l'accés a tota la informació, l'invent central de tota l'estructura és, crec jo, l'hipertext. Els hipervincles són els que multipliquen exponencialment les possibilitats de navegació. A cada pàgina se'ns obren camins per a desenes de pàgines més, i les branques de l'arbre es divideixen fins a l'infinit. Comencem llegint el diari i sense adonar-nos-en acabem escoltant música al Myspace, o al bloc d'un expert en costumari català.
Això és el que m'ha passat aquest matí. He començat a la pàgina de Catalunya Ràdio i he acabat llegint l'article sobre el bombardeig de Barcelona l'any 1842 a la viquipèdia.
Tot ha començat amb un anunci que he sentit a Catalunya Ràdio. Era una falca de l'ajuntament de Barcelona, i de bon principi no em podia creure el que sentia. Per confirmar-ho, he entrat a la web i m'he baixat l'arxiu corresponent. En efecte, a la falca es demanava a la gent que entrés a la pàgina Bcn.cat; el problema és que el locutor pronunciava la lletra C a la manera castellana (/θ/ en lloc de /s/).


Resulta que els locutors professionals no saben pronunciar la tercera lletra del nostre alfabet, els correctors professionals són incapaços de detectar-ho, i en tot el procés de producció i emissió de l'anunci ningú no s'adona del despropòsit. I encara ens volen fer creure que el català no està en perill! No sabem pronunciar la tercera lletra de l'alfabet català!
Encara astorat per la confirmació d'aquest assassinat lingüístic, he entrat a la pàgina en qüestió, bcn.cat, la web oficial de l'ajuntament de Barcelona. La pàgina no tindria res d'especial si no fos per una idea que trobo molt encertada; hi ha una base de dades on es pot consultar l'origen dels noms dels carrers de la ciutat. L'aplicació és molt útil, i s'hauria d'ampliar a totes les webs de les ciutats catalanes. D'aquesta manera podríem saber tots els noms, diguem-ne indesitjables, que adornen els nostres carrers i places.
La veritat és que a Barcelona, com a la majoria de ciutats catalanes, han fet una bona neteja de noms franquistes, i el que sobta és més aviat la profusió de noms d'origen republicà, de Nin a Pestanya, passant per Azaña i Batet. Fins i tot m'ha sorprès l'abundància de noms relatius a la realitat pancatalana (Països Catalans, Rosselló, Perpinyà, València, Almansa, Maó, Fraga, Maestrat, Germans Desvalls, ...). suposo que Barcelona és tan gran que hi caben totes les possibilitats. A Manresa, en canvi, el nomenclàtor està centrat en referents espanyols, i és difícil trobar-hi noms relatius a la totalitat del territori.
L'únic retret que puc fer a l'ajuntament de Barcelona és que, encara ara, mantinguin un carrer en honor al Duc de la Victòria. M'imagino que part de la raó de la seva pervivència és que en el nomenclàtor s'utilitza el seu nom en clau, el seu títol nobiliari. En realitat el Duc de la Victòria és Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, el mateix Espartero que va bombardejar Barcelona i que va assegurar que calia fer-ho cada 50 anys. No he trobat la cita original, però a diversos llocs asseguren que fa així: "a Barcelona hay que bombardearla almenos una vez cada 50 años". Em sembla que un personatge amb aquest historial no es mereix un carrer a la ciutat que tant odiava.
Aquí s'acaba la meva excursió, però podria continuar, saltant de vincle a vincle, fins al testimoni d'un participant a la Olimpíada Popular de Barcelona l'any 1936 (passant per Montjuïc i l'estadi olímpic) o bé, si agafo un altre camí, fins al nou vídeo de El Tió Paló, el "James Brown de la Rumba" (passant per Barcelona, Gràcia i la rumba catalana). Aquesta és la màgia d'Internet, que ens permet perdre hores i hores mirant bestieses, de manera que al final no sabem com hem anat a parar on som. En el món real ens hem de conformar amb els sis graus de separació, però al món virtual, en només dos o tres passos, anem de Manresa a Nova York i d'avui al segle XVII.