Banús i ivori

boomp3.com

Fa uns anys, una amiga que havia viscut una temporada als Estats Units, va explicar-me un fenomen al que jo no vaig donar gaire credibilitat. La noia assegurava que, en una conversa telefònica, qualsevol nord-americà (i fins i tot ella, que només hi va viure uns anys) era capaç de saber si l'interlocutor era de raça negra. Jo li vaig respondre que, evidentment, si es tractava d'un adolescent que parlava slang, o d'una persona amb poca formació, no havia de ser difícil distingir-los. Però ella em va respondre que no, que prescindint de l'edat, el nivell cultural i l'origen geogràfic, els negres parlen diferent. Jo continuava pensant que no era possible que un negre que hagués estudiat a Harvard i visqués a Greenwich Village es pogués distingir d'un blanc del mateix nivell cultural.
Però resulta que sí, que és cert. Els americans no tenen cap problema en distingir un blanc d'un negre, com comfirma un estudi de la Universitat de Chicago, que analitza la diferència de salaris entre els blanc i els negres als EUA. Els autors del treball, varen fer escoltar a un seguit de voluntaris les veus de diferents persones. Les grabacions foren expurgades per tal d'eliminar qualsevol indici sobre l'origen de l'entrevistat. Tot i això, els voluntaris van identificar correctament, en un 84% dels casos, els parlants de raça blanca, i en un 77% els de raça negra. L'estudi explica, a més, que la gent que té veu de negre rep un salari inferior, encara que no sigui negre.
No se com analitzar aquestes dades. Després de tantes generacions, no entenc com és posssible aquesta diferència, i desconec si és deguda o no a factors biològics. Em costa de creure, però potser els negres tenen un sistema fònic lleugerament diferent. O potser simplement encara fa massa poc temps de l'arribada dels negres a uns estàndards de riquesa i formació cultural dignes.
De totes maneres, les diferències entre les diverses comunitats nord-americanes no acaben aquí.
Els mateixos autors que mantenen el blog d'on he tret la informació sobre les veus, Steven D. Levitt i Stephen J. Dubner, expliquen en el seu llibre Freakonomics un altre cas ben curiós. Resulta que, des de la decada dels 70, els noms que els pares posen als seus fills s'han convertit en un altre indicador fiable de l'origen dels nens. A diferència dels hispans o els asiàtics, els pares negres acostumen a posar noms negres als seus fills. En efecte, en un estudi fet a Califòrnia, es va comprovar que el 40% dels noms posats a nenes negres no eren utilitzats per cap nena blanca. Al contrari, el 40% dels noms de blancs, són quatre cops més freqüents entre blancs que entre negres. És impensable un nen blanc anomenat DeShawn, o una nena blanca que es digui Shanice. Tampoc hi ha gaire Connors ni Emilys entre la població negra.
En aquest cas, si que hi ha una clara relació entre els noms dels fills i els ingressos de la família. Molt probablement, en DeShawn serà fill d'una família (més probablement d'una mare soltera) pobre (i negra), mentre que els Jakes de famílies negres poques vegades viuen en suburbis. Tot i això, l'estudi mostra que els noms més populars entre els negres pobres (Kayla, Amber, DeShawn) són diferents del més posats entre blancs pobres (Cody, Travis, Angel, Heaven), que alhora divergeixen dels preferits pels blancs mitjans i rics (Sarah, Alexandra, Benjamin, Katherin, Samuel). De fet, els noms que avui estan de moda entre la classe alta, demà ho estaran a la classe mitjana, i demà passat només els posaran els pobres.
Tota aquesta història del melting pot i el mestissatge, em sembla que només és un sopar de duro. Blancs i negres, rics i pobres, es barregen tan poc com poden, i les dues comunitats es regeixen per principis ben diferents. Per això, quan els negres comencen a tenir diners, comencen a actuar com a blancs, i són titllats de traïdors pels negres sense tanta sort. És el cas del Barack Obama, molt popular entre els blancs, que ja fou acusat per Jesse Jackson de "acting like he's white".
Però els americans no són els únics que tenen problemes d'aquest tipus, sinó que són els que els tenen més avançats, ja que fa molts més anys que al país hi conviu gent de molt diverses procedències. A Europa, i sobretot a l'Estat Espanyol, on el fenomen és més recent, les diferències són encara més extremes. Aquí molts inmigrants no tenen ni tan sols dret a vot, i les diferents comunitats viuen, sovint, en mons completament separats, que rarament entren en contacte. Els fills dels inmigrants, nascuts a Manresa, encara són comptats com a inmigrants, i la majoria de catalans mai acceptarà algú que s'anomeni Hassan o Mohamed com a un dels seus. Ens queda molt camí per recòrrer, per arribar al punt en que el fill o el net d'un antic sense papers sigui candidat a la presidència del govern.

ELS ERRORS DEL DOCTOR WATSON

El concepte d’Auctoritas te l'origen en l'antiga Roma, però avui continua sent vigent. Hi ha persones que, degut al seu talent, experiència o esforç en un àmbit determinat, són referents mundials, i les seves opinions són respectades i poques vegades qüestionades. Quan Johan Cruijff parla de futbol, tothom calla, escolta i assenteix. Quan James D. Watson, premi Nobel de Medicina i pare de la teoria de l’ADN, parla de ciència, passa el mateix. O no? Les declaracions de Watson, on deia que als africans negres no valia la pena ajudar-los perquè mai sortiran de la misèria degut a que són menys intel·ligents que els blancs, han aixecat molta polseguera, i certament mereixen algun comentari.

D’entrada, cal aclarir que Watson és un genetista, i no un estudiós de la intel·ligència; per tant parlava, si més no en part, d’una especialitat diferent a la seva (les opinions de Cruijff sobre bàsquet no interessen a ningú, per molt que el bàsquet sigui un esport d’equip que es juga amb una pilota). Segons l’estereotip vigent, el científic és algú que viu tancat al seu laboratori, aliè als prejudicis i les pressions exteriors, experimentant i centrant-se en les dades objectives de la investigació. La realitat, però, és més prosaica, i els científics són persones sotmeses a les mateixes influències que la resta. Poden ser obtusos, masclistes, generosos, racistes, o comunistes, i les seves conclusions, poc o molt, estan sotmeses a la seva visió del món. Si Watson creu que els negres són inferiors intel·lectualment, sempre trobarà dades científiques que ho corroborin, igual que si vol demostrar el contrari. Les dades, com ens demostren els baròmetres del CIS i les enquestes electorals, poden tenir moltes lectures. Si, a més, el que volem mesurar no es deixa constrènyer a xifres concretes, les interpretacions poden ser infinites.

I la intel·ligència és, amb tota probabilitat, la característica humana més difícil de quantificar. La intel·ligència te multitud de matisos, des de les aptituds matemàtiques a la capacitat d’interacció social o la solució de conflictes; assegurar que una persona és més intel·ligent que una altra ja és una temeritat, que es multiplica quan comparem conjunts de població. Les comparacions són un dels passatemps preferits de la espècie humana, i sobretot de la nostra cultura. Tot el dia fem rànquings, i hem de saber constantment qui és més ric, més alt, més fort o més guapo. Un pas més enllà, volem saber si som més productius que els nostres veïns, més competitius que els alemanys, més virils que els americans. Fins fa ben poc, fèiem escales ascendents de la espècie humana, amb els blancs europeus a dalt de tot i els negres africans (o els aborígens australians) poc per sobre del nivell dels micos.

Molta gent creu que aquestes escales són “reals”, i que es varen deixar d’utilitzar en nom de la correcció política. No és cert; les escales unidireccionals són falses perquè no reflecteixen la inesgotable varietat de l’espècie humana, l’infinit nombre de possibilitats genètiques, que fan a cada individu únic en molts aspectes. No te sentit dir que els alemanys són més alts que els catalans, perquè hi ha milers de catalans més alts que milers d’alemanys; tot això deixant de banda la dificultat de definir qui és alemany (els que viuen a Alemanya, els que hi han nascut, els que tenen sang ària, els qui se’n senten?…) i qui és català. “En general” ells són més alts, però que vol dir en general? En els cas de l’alçada, fàcilment mesurable, podem fer una mitjana dels dos grups, però això només ens dona una idea genèrica, en cap cas ens serveix per fer valoracions concretes. En els casos de mesures menys objectivables, la dificultat és insalvable. Fer una escala de la intel·ligència humana per individus és molt difícil, perquè no ens posaríem d’acord en la manera de valorar-la; fer una escala per races, o per països, no te cap sentit, perquè les variacions són inabastables.

Tot i això, potser algun dia els científics es posaran d’acord i trobaran la manera de mesurar la intel·ligència , i potser també es podrà establir un rànquing per regions (repeteixo, no se m’acut com). Voldrà dir això alguna cosa? Se n’haurà de derivar alguna mesura social concreta? Això, per als que som d’esquerres, és irrenunciable: en cap cas, un diferència biològica pot justificar una diferència d’estatus legal. Tots sabem com van acabar les coses quan els europeus varem anar a civilitzar els salvatges africans. Les declaracions de Watson semblen una coartada per la nova colonització (hem marxat mai?) de l’Àfrica. Aviat sorgiran teories “científiques” que demostraran l’endarreriment d’altres pobles, i així estarem legitimats a seguir explotant-los sense sentir-nos culpables. A més, si són inferiors, als que estan aquí els podem seguir tractant com a ciutadans de segona, negant-los els drets més elementals.

Watson s’equivoca en dos aspectes; ni les dades demostren la inferioritat, ni d’això se’n podria treure cap derivació política ni legal. Els genis també es poden equivocar, i la prova és que Cruijff creia que Escaich seria un gran davanter centre i Jose Mari un mig de referència mundial.

L'ARTICLE 36

Aquell qui oblida la Història està condemnat a repetir-la. Aquesta frase de Jorge Santayana, gravada en pedra a l'entrada del bloc número 4 del camp d'Auschwitz, exemplifica la disposició moral de molts dels que ens acostem per primer cop a les ciències històriques. Aquesta innocència inicial aviat deixa pas a la evidència dels fets: la història és una repetició constant d'errors i de tragèdies. El coneixement dels fets no eximeix, de cap manera, de repetir-los.

Francesc Sanuy, advocat i polític, Diputat a corts, Conseller de la Generalitat, Delegat de la Generalitat a Madrid i comissari del Mil·lenari de Catalunya, de ben segur coneix perfectament la Història contemporània d'Espanya. Això no fou impediment, però, perquè el dia 15 de maig, al Matí de Catalunya Ràdio, deixés anar aquesta perla: No entenc quin factor d'enriquiment tindrem quan el 25% de la població voti el que mani un clergue integrista, fonamentalista i fanàtic. Deixant de banda l'evident falsedat de l'argumentació (un 25% de la població és d'origen immigrant; tots el immigrants són magrebins; tots els magrebins són musulmans; tots els musulmans són integristes, per tant el 25% dels catalans obeeix cegament els Imams), el més destacable del discurs és la correspondència total amb els arguments esgrimits en un altra disputa política.

L'any 1931, les corts espanyoles discutien la futura constitució republicana. Un dels articles que generà mes debat fou el 36, que instaurava el sufragi universal. Alguns partits d'esquerres no ho veien massa clar; la manca de formació de les dones i, sobretot, la influència que rebien dels capellans, les duria inexorablement a votar en massa a la dreta.

En el fons, el que s'amaga darrera d'aquesta argumentació, idèntica a la de Sanuy, és la idea que les dones llavors i els immigrants ara són només persones a mitges, certament racionals però no prou intel·ligents per a poder discernir per si soles el que més els convé. Els homes europeus i cristians hem de triar per ells i elles; al cap i a la fi, és pel seu bé. Això sí, Sanuy deixa ben clar que els romanesos i búlgars, naturalment, tenen tot el dret a votar (suposo que el fet de ser europeus, ni que sigui de l'Est, ja els fa ser persones completes).

Per sort, els contertulians del Senyor Sanuy el van rebatre d'immediat. Si volem una plena integració, els immigrants han de tenir tots els drets polítics; això si, quan portin aquí el temps suficient. Quines coses. Al 1931 també es va parlar de la Llei de la menopausa; les dones tindrien dret a vot a partir dels 45 anys (se suposa que als 45 el cervell d'una dona devia ser com el d'un home als 23, la majoria d'edat de llavors). Altre cop, la Història es repeteix.

Des de la CUP seguirem lluitant perquè, ara com al 1931, ningú no quedi al marge del funcionament democràtic, sigui quin sigui el seu origen i la seva formació. Cap excusa, cap argumentació pseudolaicista pot llevar a cap persona el dret a decidir com vol ser governat, el dret a ser un ciutadà de ple dret.