El meu viatge a Roma

Article publicat a ManresaInfo.cat, el 29 de maig del 2009

Dimarts, 26 de maig

Camp Nou, Barcelona. 17:00 h. Nivell d'ansietat, 8 sobre 10. Nivell d'eufòria, 4/10.
L'esplanada del camp és plena de gent; 20 busos esperen per carregar la multitud. Banderes, bufandes i samarretes del Barça per tot arreu. No les tinc totes; fins que no pujo al bus, no m'acabo de creure que aniré a Roma.

Carrers de Barcelona. 18:10 h. Ans. 8/10, euf. 6/10.
El meu bus arrenca. Càntics i cervesa. No conec ningú. A la part del darrera del bus hi ha els típics semi-hooligans culers. Nois joves, de bona família, torrats i cridaners. Porten una nevera plena de cerveses. Si s'acaben, els xòfers també van carregadets de birres; les venen a un euro.

Àrea de servei, prop de Montpeller. 22:17 h. Ans. 6/10, euf. 6/10.
Primera parada, hora de sopar. La gent es comporta molt bé. Quan ens posem en marxa, comença l'avorriment. Ja estic fart de llegir, i els del darrera no em deixen dormir. Vaig fent cops de cap, però fins les 3 no aconsegueixo adormir-me.

Dimecres, 27 de maig

Àrea de servei, Itàlia. 08:30 h. Ans. 7/10, euf. 5/10.
Ha arribat el gran dia, però estic trinxat. Parem a esmorzar, i la gent fa mala cara. Després dels cafès, la cosa canvia. Comencem a parlar del partit, l'eufòria creix. Ja som a prop de Roma, o això ens pensem.

Peatge de l'autopista, prop de Roma. 11:23 h. Ans. 8/10, euf. 6/10.
Els carabinieri ens aturen quan passem l'últim peatge. Ens fan ensenyar l'entrada a tots, i posen un cotxe davant del bus per escoltar-nos fins l'estadi. Van molt a poc a poc. Així no arribarem mai!

Piazzale Clodio, Roma. 13:08 h. Ans. 8/10, euf. 8/10.
Ja hi som! Ha costat, però ja estem a tocar de l'estadi. Necessito desconnectar, i opto per agafar el metro i marxar del centre. Al cap de tres quarts, estic menjant pizza i bevent cervesa a l'altra punta de Roma. Els nervis passen. La pausa m'ha anat molt bé. Torno cap al centre, comença la festa.

Colosseu, Roma. 16:30 h. Ans. 6/10, euf. 6/10.
Als voltants del Colosseu tot és blaugrana. Pel que diuen, tot el centre és del Barça. Com que al centre de la ciutat no venen alcohol, els anglesos no es deixen veure. Al costat del Colosseu hi ha la copa, l'orelluda, la més desitjada. La gent està molt i molt tranquil•la. Ningú no canta, ningú no crida.

Plaça de Sant Pere, Roma. 17:24 h. Ans. 3/10, euf. 5/10.
Que bonic que és Sant Pere! Em marxa l'ansietat, l'anaconda desapareix. Aquí, enmig de la plaça, fins i tot un ateu com jo pot sentir com se li eleva l'esperit. Pels voltants, els seguidors del Barça es barregen (i es fan fotos) amb monges africanes i grups de turistes polonesos. Ningú no ho dubta, Déu és del Barça.

Piazzale Flaminio, Roma. 18:25 h. Ans. 8/10, euf. 3/10.
Ja és l'hora d'anar cap a l'estadi. Aconsegueixo pujar a un bus, però quedo arraconat per la multitud. Quan m'hi fixo, veig que el bus és ple de seguidors anglesos. Comencen a cantar, i se'm posen els pèls de punta. No paren; canten 15 o 16 cançons, totes diferents, totes meravelloses. Tothom se sap la lletra, és impressionant. La més simple i curta, i una de les poques que entenc, fa així (la música és la del When The Saints Go Marching In):
Oh Manchester (oh Manchester),
Is wonderful (is wonderful),
Oh Manchester is wonderful,
It's full of tits, fanny and United,
Oh Manchester is wonderful.

Oh Merseyside (oh Merseyside),
Is full of shit (is full of shit),
Oh Merseyside is full of shit,
It's full of shit, shit and more shit,
Oh Merseyside is full of shit.

Merseyside, per si algú no ho sap, és Liverpool. De debò, aquesta gent em fa molta enveja. Nosaltres només tenim quatre o cinc cançons (l'himne, el ser del Barça és... i poca cosa més), i només les canten els més exaltats. Els anglesos no paren, tots ells, de cantar cançons brutals, moltes d'elles fetes per a l'ocasió. Baixo del bus desmoralitzat, però de seguida veig l'estadi i m'animo.

Fan Zone del Barça, Stadio Olimpico, Roma. 19:10 h. Ans. 5/10, euf. 7/10.
Després de caminar molt, i de fer poca cua, ja sóc dins del recinte. Les aficions estan separades, i hi ha una Fan Zone per a cada equip. Com que no hi ha cervesa, l'animació no és cap cosa. Hi ha música i menjar (passant per caixa). La gent canta i balla, però sense massa eufòria. Jo estic estranyament tranquil. Només m'exalto quan sento el Viva la vida, una cançó no massa bona d'un grup que no suporto, i que ara mateix considero la millor cançó que mai s'hagi composat (després de l'himne soviètic i la marsellesa, és clar).

Curva Sud, porta 18, bloc 18AD, fila 65, seient 8D. Stadio olimpico, Roma. 20:30 h.Ans. 9/10, euf. 7/10.
Un quart d'hora de cua i ja sóc dins l'estadi, al meu seient. El camp es veu molt bé, tot i que estic molt lluny. Ara si que estic nerviós. Ja surten els jugadors, l'anaconda es mou. Em creuo amb els jugadors de l'equip de bàsquet, que han vingut a veure la final. També hi ha el Chichi, el nostre Chichi. No les tinc totes, el Silvinho no m'acaba de convèncer, i el Busquets al mig del camp em fa por. Tot i així, In Pep I trust. Els anglesos canten, nosaltres també, i molt! Comença la cerimònia, nyonya però acceptable. Que comencin ja!

Curva Sud. Stadio olimpico, Roma. 20:55 h. Ans. 3/10, euf. 10/10.
El partit no ha començat bé. El Manchester apreta, nosaltres no la rasquem. Tenen ocasions, sort del Piquenbauer i el Valdés. La gent està histèrica. Iniesta en dribla un, la passa a l'Eto'o; finta, xut, la xarxa es mou. Perdo el món de vista, m'abracen, m'abraço. Comment tu t'appelles? Je m'appelle Samuel. Brutal, quina passada, l'adrenalina raja pel meu cos. La gent no para de cantar, semblem hooligans de debò.

Curva Sud. Stadio olimpico, Roma. 21:35 h. Ans. 5/10, euf. 9/10.
Mitja part. No tinc esma ni d'aixecar-me. Em quedo al meu lloc, flipant, en èxtasi. El que estic vivint és molt gran. Darrera meu, un nen de deu o dotze anys no s'ho acaba de creure. L'Steward que tinc al costat (un italià molt trempat) i jo, petem la xerrada. Som molt a prop del triplet.

Curva Sud. Stadio olimpico, Roma. 22:10 h. Ans. 6/10, euf. 10/10.
La segona part ja era una altra cosa. El típic partit d'aquest Barça, tocant i tocant, amb el Manchester corrent sense ni olorar la pilota. Però no acabàvem de marcar, i tots temíem que ens fessin un gol tonto, i a patir. La gent seguia animant, tots empenyent, però el gol es resistia. Centra Xavi, remata Messi, de cap! Més abraçades, més crits; Copa, Lliga i Champions! Deliri, el camp vibrava sota els nostres peus. Eo, eo, eo, esto es un xorreo! Ara tornen els nervis, encara queden vint minuts. Molts recordàvem la final del 99, al Camp Nou, quan el ManU va fer dos gols en un minut.

Curva Sud. Stadio olimpico, Roma. 22:35 h. Ans. 0/10, euf. 10/10.
Falta molt poc, ja és nostra. Quin any, mare de déu. Tres copes, un joc enorme. Guanyarem la copa amb set nanos del planter, amb el Guardiola a la banqueta. La toquem i la toquem, rondo gegant. Són molt bons, molt! Això s'acaba; salts, alegria, càntics. Ens recordem del Madrid, de la Brunete, del canguelo, del clavo ardiendo, del xorreo. Ja en tenim tres, com el Manchester. I les hem vistes totes tres, amb aquests ullets. Quina alegria. Em truquen els amics, truco a casa; el Barça és això, un sentiment, un país.

Piazzale Clodio, Roma. 23:57 h. Ans. 0/10, euf. 10/10.
Arribo al bus, que ja m'ha costat prou. Ens han tingut una hora tancats a l'estadi. Al principi, cap problema, cantàvem i aplaudíem als nostres. Després, la gent s'ha començat a posar nerviosa. Volíem sortir, córrer, celebrar el títol, i no podíem. Quan han obert, la gent ja estava cremada. Fora, m'he perdut, i no trobava el bus. Sort dels policies, sinó encara voltaria per la ciutat eterna. Abraçades amb els companys que havia conegut el dia abans, cervesa (ara sí) i més càntics.

Dijous, 28 de maig

Àrea de servei, prop de Gènova. 02:17 h. Ans. 2/10, euf. 9/10.
Hora de sopar. No havia menjat res des del dinar de dimecres. Estem molt cansats, però molt contents. Parlem del Guardiola, del Messi, del Piqué. Cap retret, a ningú. Ha estat la temporada perfecta, inoblidable. Ara toca dormir, ja no podem amb la nostra ànima. Encara queden moltes hores de bus, després el tren. Val la pena. Les tres copes.

I el dos mil deu, al Bernabeu!

Phelps no és imbatible

Avui us proposo un exercici d'imaginació. Suposem que un esportista de l'estat espanyol (aragonès, andalús o murcià) guanya, per primer cop, el millor especialista de l'història en una modalitat determinada. Per exemple, suposem que un tal José Martínez, fill de Jaén, ha guanyat una cursa oficial a Michael Phelps, el millor nedador de la història, que va guanyar 8 medalles d'or a les últimes olimpíades i 6 a les anteriors. Imagineu-vos que passaria si un espanyol aconseguís aquesta gesta. Sense cap mena de dubte, TV3 obriria els informatius, o com a mínim la secció d'esports, amb aquesta magnífica notícia. De fet, ja ho fa sovint, obrint els informatius amb victòries de l'Alonso, el Nadal o el Contador.
Doncs resulta que aquest dilluns, a la Charlotte Ultraswim, un català va guanyar una cursa al Michael Phelps, a qui va deixar a gairebé un segon en els 100 metres lliures. Aquest català, que també ostenta el rècord del món dels 50 lliures, ja va estar a punt de derrotar Phelps a les olimpíades de Pequín, però s'hi va quedar a les portes. Com és possible que un fet d'aquesta magnitud hagi passat desapercebut? Com pot ser que TV3, tan atenta sempre a les gestes esportives dels catalans i els espanyols, no hagi emès cap especial ni hagi fet connexions en directe amb Charlotte?
L'explicació és molt senzilla, i mostra clarament quin és l'estat del nostre país i quina és l'actitud de la televisió autonòmica catalana (i de l'anomenada Ràdio nacional de Catalunya) envers la nostra terra. El problema del nedador en qüestió, Frédérik Bousquet, és haver nascut a la banda equivocada de la frontera. Si fos lleonès o gallec, TV3 el tractaria coma un dels nostres. Li faria entrevistes, ens ensenyaria el seu poble i parlaria amb els seus pares. Però com que Bousquet és rossellonès, i per tant, francès, TV3 no el considera dels nostres, i les seves gestes no tenen cap importància.
Tot i els milions que es gasten en promocionar-s'hi (l'USAP porta publicitat de TV3 a les seves samarretes), la corporació no té cap mena d'intenció d'incloure la Catalunya Nord en el nostre imaginari col·lectiu. Per a ells, allò és França, i només s'hi acosten, molt de tant en tant, quan hi passen coses de rellevància internacional. Hi donen el mateix tracte que a Marsella o Stuttgart, molt per sota de l'atenció que dediquen a les comunitats autònomes espanyoles. Per TV3, és més notícia un incendi a les Canàries que un incendi al Conflent.
Les instruccions polítiques són clares, i els mitjans públics s'asseguren d'eliminar tot el que pugui ser associat a pancatalanisme. Si poden, sempre intenten colar allò de "territoris de l'antiga corona d'Aragó"; i si no hi poden incloure els aragonesos, sempre els queda el recurs dels "territoris de llèngua catalana". Tot plegat, per no dir Països Catalans. I sempre, sempre, fent referència a les zones sota domini espanyol, ignorant completament els territoris ocupats per França. La Catalunya del Nord no existeix, i no se la té mai en compte. Si fos d'altra manera, TV3 subtitularia en català les intervencions fetes en castellà (gairebé la meitat de la programació informativa), de manera que els rossellonesos, que no saben espanyol, les poguéssin entendre.
És una llàstima, perquè des de les comarques sota administració francesa, la Comunitat Autònoma catalana és un referent molt important. Per a ells, nosaltres som l'exemple a seguir, i observen amb enveja els nostres avenços nacionals. Nosaltres, però, els donem l'esquena i els abandonem a la seva sort. Només ens fixem en Perpinyà si l'USAP està apunt de guanyar algun títol. Aleshores, tots trempem amb l'Estaca i les senyeres, i fins i tot TV3 té el detall d'oferir-nos el partit. La resta de dies, res. Sort que la conselleria de mitjans de comunicació està en mans d'Esquerra. Així demostren el seu grau de compromís en la construcció d'uns Països Catalans lliures.

Visca la copa, fora el rei (segona part)

Tot i l'alegria d'haver guanyat la copa, i malgrat la satisfacció per la feina ben feta, em feia molta mandra escriure sobre la final d'ahir. El Pedro J, però, ha aconseguit desemmandrir-me, amb una de les frases més fastigoses de la història del periodisme: "una sociedad democrática no puede aceptar como parte de su paisaje el que miles y miles de personas abucheen al jefe del Estado y al himno nacional" diu el grandíssim desgraciat. Així són ells (i quan dic ells vull dir ELLS, tots ELLS), que s'han arribat a creure que la democràcia era el franquisme, que el democràtic és omplir un camp de soldats i funcionaris que aixequen el braç quan entra el cap d'estat. Per a ells, que la gent expressi les seves idees és la demostració de l'absència de democràcia. Estan tan acostumats a prohibir partits i tancar diaris dissidents, que no entenen que encara quedin ciutadans no afectes al règim.



És el mateix que es pensaven els de TVE, que encara creuen que tothom és idiota, i que no tenim ulls a la cara. En l'era de les comunicacions, ara que tots tenim accés a tots els mitjans, es pensen que poden censurar una xiulada. Són tan rucs, però, que fins i tot els seus se'ls han girat en contra. Ahir i avui, tots els mitjans brunetils, critiquen fortament l'actuació de la primera, i demanen responsabilitats pel lamentable incident. Encara que només sigui per desgastar els socialistes, i per parlar d'alguna cosa que amagui el triomf blaugrana, des de l'As fins al Marca, passant pel Mundo i la SER, han iniciat una croada contra la censura. Fins i tot la Rosa Diez està indignada.
Tot plegat em fa molta por, perquè no acabo de veure on volen anar a parar. Em temo que l'objectiu és doble. D'una banda, els xiulets són la prova de la neteja de cervell a que estem sotmesos tots els catalans i bascos criats pel nacionalisme; de l'altra, justifiquen tot l'odi que ens tenen, i serviran d'excusa per als atacs contra Catalunya dels propers anys.
En fi, que no ens poden ni veure. Ja es va veure abans del partit, amb tots els mitjans lloant l'Athlètic i desitjant la victòria dels bascos. Els espanyols, de tota la vida, ens odien a nosaltres molt més que als bascos, per molt que nosaltres siguem més pacífics i menys valents. Ja s'ho faran.
I del partit no cal parlar-ne gaire. Jo mai no he vist res semblant; aquesta superioritat, aquest talent, aquesta seguretat, aquest joc endimoniat. Són el millor equip del món, el millor Barça de la història. I a Roma, guanyarem.

Justícia

S'ha acabat la farsa; el Barça guanyarà la lliga, i al Madrid no li servirà de res la millor segona volta de la història. No podia ser d'altra manera, si en això del futbol hi ha una mica de justícia (no ho tinc gens clar). Després d'una temporada per a emmarcar, de golejades escandaloses i d'un joc mai vist, encara hi havia gent que dubtava d'aquest equip. Jo mateix, no ho tenia del tot clar. Mal fet, i a partir d'ara, com diuen els amics del Yoyalodije, In Pep I trust.
El que estem vivint és molt gran, i quan tinguem una mica de perspectiva, ens adonarem de la sort que tenim de veure i viure aquest moment. Dos cops per setmana, amb molt poques excepcions, tenim el plaer de gaudir d'unes exhibicions futbolístiques incomparables. Gaudim-ne a fons, que difícilment viurem una altra temporada com aquesta. Alguna cosa s'espatllarà, els culers no estem preparats per a tantes alegries.
I tot plegat, amb un entrenador de Santpedor i 8 jugadors del planter al Bernabeu. El millor defensa (Piqué), el millor mig (trieu, Xavi o Iniesta) i el millor davanter (Messi) del món són del Barça, i fets a la Masia. Potser exagero, però ara per ara, no veig ningú millor. Jo no em queixaria pas si, jugant igual de bé, tots els jugadors vinguéssin de fora; però si a sobre són de la casa, oli en un llum, i que duri.



I el millor de tot, veure les carones dels madridistes després del partit, i l'alegria de tot un país, l'esclat de joia a les places i els carrers catalans. Ens hem hagut d'empassar tota la merda del chorreo, del canguelo i del clavo ardiendo; ens deien que jugar bé no servia de res, que l'estil no era important. Doncs té, aquí ho teniu. 2 a 6, i cap a casa. El bé ha triomfat, el futbol s'ha imposat, i el maligne s'ha quedat amb la cua entre cames.
Trigarem molts anys a oblidar-ho, tots recordarem el que fèiem aquest 2 de maig del 2009. Ho explicarem als fills, als nets, als nebots i a tothom que ens vulgui escoltar. Els narrarem, encara emocionats, com l'estètica va derrotar l'èpica en la batalla definitiva. De la mateixa manera que nosaltres varem envejar els nostres avis per haver gaudit del Samitier i el Kubala, els nostres nets ens maleiran per haver tingut el privilegi de viure aquest Barça meravellós.
Potser no n'hi per tant, d'acord; potser en faig un gra massa. És possible, però el que vaig viure dissabte passat va ser molt gran. Per primer cop, vaig veure el meu fill gaudint d'una victòria del Barça, emocionant-se, visquent el que significa ser culer. Digueu-me sentimental, però això no es paga amb diners.
Visca el Barça!