El proper 2 d'abril es celebrarà el 80è aniversari del naixement de Serge Gainsbourg. El genial cantant i actor francès va morir l'any 1991, però, com es diu en aquests casos, les seves cançons el sobreviuran per molts anys. Tot i no ser massa conegut fora de l'estat francès, la seva influència és innegable, i la seva trajectòria, tan la vital com l'artística, ompliria més d'un llibre.
Un dels seus primers èxits fou Le Poinçonneur des lilas, una meravellosa cançó, que pel que es veu, com passa sovint amb Gainsbourg, també té una segona lectura sexual.
Un dels seus primers èxits fou Le Poinçonneur des lilas, una meravellosa cançó, que pel que es veu, com passa sovint amb Gainsbourg, també té una segona lectura sexual.
L'any 1965 arribà el primer èxit internacional, tot i que la cançó Poupée de cire, poupée de son era cantada per France Gall. Amb ella Luxemburg va guanyar el festival d'Eurovisió, i es traduí fins i tot al japonès.
A partir d'aquest moment, Gainsbourg es convertí en una estrella a França, i ben aviat va començar la polèmica. El moment culminant fou l'edició d'una cançó, ara de culte, cantada amb Jane Birkin (que més tard fou la seva dona) i que incloïa uns gemecs clarament orgasmàtics. Je t'aime... moi non plus, tot un clàssic.
Gainsbourg era ja un referent, però els escàndols continuaren, i tornaren a esclatar l'any 1979, quan publicà un disc on s'incloïa Aux Armes et caetera, una versió de La Marsellesa que no fou gens ben rebuda pels seus compatriotes més tradicionalistes. La cançó, en versió reggae, fou gravada a Jamaica amb l'ajuda de Robbie Shakespeare, Sly Dunbar, i Rita Marley.
Si a vosaltres tampoc no us agrada, us deixo la versió original de l'himne nacional francès. Aquesta cançó em provoca sentiments contraposats. D'una banda, no puc oblidar que es tracta de l'himne d'un dels estats que ens oprimeix, i que és el símbol principal d'una concepció estatal, el jacobinisme, que castiga no tan sols els catalans, sinó tots els pobles de França. De l'altra, em rendeixo a aquest ritme triomfant, al pas marcial de la música enardidora, a una lletra revolucionària. No puc oblidar que, abans de la consolidació de La Internacional com a himne revolucionari, La Marsellesa era cantada pels obrers socialistes i anarquistes com a himne de llibertat i igualtat. Podria penjar la versió oficial, però prefereixo deixar-vos aquesta joia, per a mi inigualable.
