Euro 2008

Ha començat l'Eurocopa, i els amants del futbol tornem a tenir la nostra dosi diària de pilota. Aquest cop no hi ha cap favorit clar, i jo començo a témer que el meu pitjor malson algun dia serà realitat (si fins i tot Grècia va guanyar el títol, Espanya també té opcions). Els primers partits han estat força fluixets, i només Holanda i Alemanya han estat a l'alçada. Els cracs de moment no brillen, i almenys fins als encreuaments, tot plegat sembla que serà força avorrit.
Com que no hi ha massa arguments futbolístics, ens haurem de centrar en els aspectes perifèrics de la qüestió. La noticia de l'Eurocopa, fins ara, és la traïció de Lukas Podolski, el jugador alemany d'origen polonès, que va marcar els dos gols de la Mannschaft contra Polònia. Podolski va néixer a Polònia, però als dos anys ja vivia a Alemanya. De fet, era originari de Gliwice, a la Silèsia, que fins a 1945 formava part d'Alemanya. El seu avi, nascut al mateix lloc, era alemany de tota la vida, i això és el que li va donar la nacionalitat. Tot i així, s'hauria pogut nacionalitzar emparant-se en el fet d'haver viscut més de vuit anys al país. Les lleis de nacionalitat alemanya són força més complicades que les nostres, però nacionalitzar-se és possible, només cal viure-hi el temps suficient (haver nascut a Alemanya no et dóna la nacionalitat si els teus pares no són alemanys).
Si repassem les alineacions de tots els països, de seguida ens adonem de la multitud de jugadors d'origen estranger que hi ha. És un exercici estúpid, (ningú és més espanyol ni més alemany que cap altre) però ens il·lustra sobre la cada cop major multiculturalitat (odio la paraula, però en aquest cas no hi ha alternativa) dels països europeus rics. Sense voler ser exhaustiu, Espanya té el Senna, Alemanya té Podolski, Odonkor, Klose, Gómez, i Kurany, Àustria té Vastic, Korkmaz i Özcan, França té quatre o cinc francesos, Holanda té Boulahrouz i Afellay, Portugal té Deco i Bosingwa, Suècia té Ibrahimovic i Larsson, i Suïssa té Hakim, Fernandes i Senderos. Només Itàlia i Grècia (campions del món i d'Europa, per cert) no tenen cap estranger.
Els països més pobres, que no tenen immigració, opten sovint per comprar jugadors, de manera que les seves alineacions també són força variades. Croàcia té Rakitic (nascut a Suïssa) i Eduardo Da Silva (lesionat), Polònia té Guerreiro, Turquia té Marco Aurelio. Segur que me'n deixo algun, però em sembla que ja es veu a què em refereixo.
Actualment, no té sentit parlar de nacionals i d'estrangers. Si el 10 o el 15% de la població espanyola és immigrant, el lògic és que (d'aqui 15 anys) a la selecció espanyola hi hagi un fill de marroquí, un fill de bolivià i un fill de romanès, com a mínim. És el que passa als països on la immigració ja fa anys que s'ha establert, sobretot al nord d'Europa. L'Ibrahimovic, per exemple, va néixer a Malmö, fill de pare bosni i mare croata. Els pares del Khalid Boulahrouz eren marroquins, però ell va néixer a Holanda. El pare de Philippe Senderos és de Guadalajara, però als 17 anys va marxar del poble i va acabar a Ginebra, on es va casar amb la seva dona, nascuda a Iugoslàvia; el Philippe parla sis llengües (curiosament, no parla serbo-croat) i no es planteja jugar amb cap altra selecció que Suïssa.
l'Ivan Rakitić, per contra, va néixer a Suïssa de pares exiliats per la guerra, i ha optat per jugar amb Croàcia, tot i que ell mai no hi ha viscut. També és curiós el cas del Marco Aurelio, un brasiler de 31 anys, que el 2006 va adoptar la nacionalitat turca, i ara és conegut com Mehmet Aurelio. Un cas apart és el de Franck Ribéry, el jugador francès del Bayern; juga amb França, però s'ha canviat el nom a Franck Bilal Ribéry, ja que va convertir-se a l'Islam.
Lukas Podolski ho va deixar molt clar després del primer partit; ell te familiars i amics a Polònia, les seves arrels són allí, però ell és alemany. No va trair ningú, simplement va fer el que era la seva obligació. El traïdor és el que es gira contra els que l'acullen, no el que agraeix la rebuda.

Si aquest post us sembla massa seriós i el que voleu és diversió, entreu al Bloc de Paddy Power, on hi trobareu un divertidíssim joc anomenat Drinking Game (jo l'he trobat gràcies al bloc Bar Deportes). És un joc ideal per als que no tenim selecció i volem gaudir de l'Eurocopa. La cosa consisteix en quedar en un bar, i dedicar-se a beure seguint les instruccions, que varien segons el partit. Per al Portugal-Txèquia proposen: una copa cada cop que el comentarista digui que el C. Ronaldo és el millor jugador del món, un xupito de Jagermeister cada cop que diguin que el Koller és un gegant però té bon toc, i un Jagermeister amb gel si ho aprofiten per comparar-lo amb en Peter Crouch. N'hi ha més, i per a cada partit fan un retallable amb les instruccions. També hi ha instruccions més generals, com ara: 2 dits de beguda cada cop que algú simuli una falta (reduiu-ho a mig dit si juga Portugal). En fi, una gran opció per als apàtrides futboleros, que a cada gran competició hem de decidir amb qui anem (a part de amb l'equip que juga contra Espanya, és clar).

Nacionalisme i internacionalisme

Fa temps que volia escriure alguna cosa sobre en Billy Bragg, però no trobava l'excusa per a fer-ho. Aquesta setmana, però, he trobat dos bons motius per parlar del mestre. En primer lloc, i per fi, el Bragg ha tret un nou disc, Mr Love & Justice. Encara no l'he escoltat a fons, però sembla que és Billy Bragg en estat pur. Les lletres, com sempre, compromeses, i la seva guitarra sempre de fons. A la seva pàgina oficial podeu escoltar quatre cançons del disc, per si us en voleu fer una idea. També podeu trobar uns quants videos com aquest al Youtube.

Però en Billy Bragg és molt més que un músic, i les seves opinions són dignes de ser escoltades. L'altre dia l'Adam em va passar un article seu al Guardian, on analitzava el que ell anomena Englishness, que es traduiria com anglesitat. En Bragg intenta racionalitzar un seguit de fenòmens que estan passant a Anglaterra, que es manifesten sobretot en l'independentisme escocès i en la multiculturalitat. Davant d'aquest nou panorama, la dreta anglesa, com l'europea, opta per la radicalització del missatge patriòtic, apel·lant a l'unionisme i a la integració i britanització de tots els inmigrants. L'esquerra, per contra, o bé calla (i atorga) o bé opta per un fals internacionalisme que no soluciona cap dels problemes plantejats. Segons el Bragg, l'esquerra ha de construir un missatge nacional, ja que no es pot deixar que sigui únicament la dreta qui defineixi el concepte d'anglesitat. De la mateixa manera que hi ha diferents maneres de ser socialista (no per ser socialista has de ser estalinista), hi ha d'haver diferents maneres de ser patriota, i no tots els patriotes han de ser racistes, xenòfobs i unionistes. Ell posa com a exemple l'SNP (Partit Nacional Escocès), que és capaç de ser profundament nacionalista i alhora progressista (tampoc no és tan estrany!), i que sense renunciar a les seves arrels, publica propaganda en polonès, urdú i xinès. Els anglesos han de fer igual, diu Bragg, per tal d'evitar que l'insularisme guanyi la partida.
El missatge d'en Bragg és perfectament extrapolable a casa nostra. Aquí també hi ha qui sosté que el nacionalisme és sempre excloent i negatiu. Gent suposadament d'esquerres, que davant l'opressió nacional i la manca de drets apel·len a l'internacionalisme, o bé que prefereixen que patim dues opressions (la social i la nacional) que no pas una de sola (la social). Tot, això si, en nom del socialisme i la llibertat. Entenc que mai serem lliures sense una veritable justícia social, però no entenc perquè ser independent ha de significar ser insolidari. Jo puc (de fet és així) sentir-me català i ser internacionalista. Aspiro a un món sense diferències nacionals; però mentre espero, vull els meus drets. També lluito per una societat no patriarcal, però no per això trobo malament les petites passes que es van fent per la igualtat.
Sempre he pensat que, en el cas d'una invasió francesa, tots aquests no nacionalistes, internacionalistes de pa sucat amb oli, serien els primers en revoltar-se, en exigir els drets nacionals espanyols. Si els catalans volem justícia fiscal és perquè som uns egoistes insolidaris, però ells no comparteixen pas els impostos amb els països més pobres. Si són tan solidaris, que facin una caixa comuna amb Portugal, o amb el Marroc, i així molta més gent podrà gaudir de millor qualitat de vida.
Construir la catalanitat és encara més difícil que construir l'anglesitat, perquè nosaltres tenim, a sobre, el domini d'una altra nació que ens oprimeix. Tot i així, hem d'aconseguir crear un àmbit nacional on tothom s'hi senti còmode, des dels que tenen els dos cognoms catalans fins a la nova immigració, passant per la immigració espanyola de mitjans del segle XX. Només així, amb el suport de tots els catalans, podem aspirar a construir uns Països Catalans lliures nacionalment i justos socialment.