La meva lluita

Els més observadors us haureu adonat que darrerament he afegit enllaços a la secció del quiosc. Es tracta de suplements literaris de diferents diaris i de la New York Review of Books; si us interessa la literatura, en aquests enllaços hi trobareu les darreres novetats editorials, i podreu llegir les opinions dels principals crítics literaris. L'altre dia, tot fullejant Le Monde Livres, vaig descobrir una noticia realment interessant. El periodista i crític Pierre Assouline es fa ressò d'una polèmica sorgida darrerament a Alemanya, sobre la conveniència de reeditar l'obra clau de Hitler i del nazisme, La meva lluita, Mein Kampf (no entendré mai perquè, de tots els llibres de totes les èpoques, aquest és gairebé l'únic al que se li respecta el títol original).
Per als que vulgueu conèixer millor el context i la història d'aquesta Bíblia del nacionalsocialisme, el dia 6 de març, a les 21 hores, el canal franco-alemany Arte oferirà una nit temàtica dedicada a l'anàlisi de l'obra de Hitler. Per als qui tingueu satèl·lit, el programa és en obert, i la nit consta de dos documentals i un debat, amb Horst Möller i Pierre-André Taguieff.
Més enllà de la història i del que significà el llibre als anys 30, els alemanys es pregunten ara si té sentit continuar amagant-lo i negant-ne la publicació. Actualment, els drets d'edició estan en mans del Land de Baviera, que en prohibeix qualsevol edició i distribució. Llevat de les còpies antigues, a Alemanya no es pot comprar ni vendre el llibre, i des del final de la guerra no se n'ha fet cap edició. A Holanda no es pot ni tan sols comerciar amb còpies antigues, però en la majoria de països occidentals, tot i estar prohibida l'apologia del nazisme, el llibre es pot aconseguir fàcilment. A més, a Internet hi ha moltíssimes versions digitals del llibre, que circulen lliurement sense cap control.
El més preocupant de tot, per als que s'oposen a la circulació del llibre, és que el 2015 s'acabaran els drets d'autor, i el text serà de domini públic. És a partir d'aquest fet que a Alemanya i a Holanda es comencen a sentir veus s favor d'una edició crítica del Mein Kampf, que s'avançaria a les més que probables versions laudatòries que editarien els grups nazis. Ara és el moment de treure una bona edició, comentada i curosament editada, que s'imposi com a definitiva i que eviti el sorgiment d'edicions ambigües o directament filofeixistes.
En una altra entrada, ja vaig explicar la meva opinió sobre la prohibició dels llibres i publicacions nazis, i segueixo pensant el mateix. Prohibir llibres no serà mai la solució al ressorgiment del feixisme, i el que cal és, ben al contrari, fer tanta llum com sigui possible sobre aquest sinistre fenomen. Els alemanys i holandesos, encara que sigui a contracor i obligats per les circumstàncies, finalment sembla que permetran reeditar La meva lluita; espero que les noves edicions estiguin al nivell, i documentin encertadament el què significà per Europa i el món la victòria dels seguidors del llibre.
En cap cas podem permetre que a Europa passi com a alguns països musulmans, on Mein Kampf s'ha convertit en un llibre de culte (a Turquia, el quart més venut). Trobo d'allò més estúpid simpatitzar amb el nazisme únicament pel seu vesant antisemita; Hitler no era pas amic dels àrabs, i si n'hi hagués hagut una colònia important a l'alemanya d'entreguerres, haurien estat sense cap dubte objectiu de l'aniquilació racista. Entenc perfectament l'odi que senten molts àrabs i musulmans contra l'Estat d'Israel, però això no pot justificar l'antisemitisme radical de molts governs. A països com Iran, Aràbia Saudita i Palestina, tan La meva lluita com Els protocols dels savis de Sió són llibres promocionats oficialment, i en alguns casos Els protocols s'han fet servir com a llibres de text a les escoles.
No sóc tan ingenu com per creure que el feixisme és una malaltia que es cura llegint, però si que crec que amagar els fets i les idees que no ens agraden (o que sabem positivament que són malignes) no és la millor manera de lluitar per un món millor.

Infàmia i vergonya a la terra del sol naixent

És ben sabut que la història l'escriuen el vencedors, i els vençuts poden aspirar, com a molt, a que els guanyadors algun dia perdin el poder. Així ha passat a l'Estat espanyol, on després de més de 40 anys d'Història franquista, els republicans han recuperat la dignitat. Tot i així, la història es segueix manipulant, i alguns voldrien tornar enrere i seguir culpant de la guerra als que varen defensar la república i la llibertat.
Però, per increïble que sembli, les coses no sempre són així; hi ha vegades, tot i que molt poques, en que els vençuts són, des del primer moment, poc menys que els herois de la història. Normalment, això passa quan els vençuts formen part d'un bloc més ampli o bé quan perdut una guerra petita però segueixen sent dominadors; és a dir, quan els vençuts en el fons són vencedors (com ela americans al Vietnam).
Hi ha un cas, però, que s'escapa a qualsevol explicació racional (si més no, jo no l'hi trobo). El Japó imperial va ser un agent importantíssim del bloc que va perdre la II Guerra Mundial; va fer entrar en guerra els EUA tot bombardejant Pearl Harbor, i va fer tot el que va poder i més per anihilar les potències aliades. Tot i així, almenys a Europa, els japonesos són vistos com a víctimes, com a perdedors d'una guerra que els va enfonsar en la misèria. M'imagino que bona part d'aquest sentiment és fruit de l'impacte, real i metafòric, que tingué el llançament de les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Entenc que la salvatjada americana no té justificació possible, però tampoc hauria de tapar la realitat ni fer-nos oblidar el paper japonès durant la guerra.
Els alemanys, tots ells, fa dècades que purguen les bestieses nazis, siguin o no hereus dels malfactors. Tots els nens alemanys passen, almenys un cop, per un camp de concentració, i no hi ha gairebé cap nen anomenat Adolf des de fa un grapat d'anys. Encara ara, és gairebé impossible veure actes de solidaritat amb el poble palestí a Alemanya. I tot i així, l'estereotip de l'alemany segueix sent molt proper al nazisme. Per a molta gent, els alemanys segueixen sent nazis, que només esperen el moment oportú per reconquerir el món. Si no us ho creieu, recordeu aquest mític moment de l'Hotel Fawlty:



I els japonesos? els japonesos, pobrets, ho varen passar molt malament. Reitero que lamento moltíssim el patiment de la població civil, i se perfectament que el poble japonès no té cap culpa de la bogeria dels seus governants; però de la mateixa manera que exigim dels alemanys, no només una disculpa, sinó una condemna ferma del nazisme, cal exigir als japonesos el mateix.
Fins fa molt poc, l'estat japonès no havia demanat disculpes per la seva participació en el conflicte, i encara ara ho ha fet amb la boca petita. El més greu, però, és que aquests missatges són de cara enfora, i el cert és que molts japonesos no es penedeixen, en absolut, del que va passar. Us imagineu els alemanys fent desfilades vestits amb uniformes de les SS i onejant banderes amb l'esvàstica? doncs això passa al Japó, com podeu comprovar. De fet, a Tòquio hi ha un santuari on s'honora els màrtirs japonesos de totes les guerres, entre ells catorze criminals de guerra. El Santuari Yasukini és visitat assíduament pels primers ministres, i l'emperador no hi va perquè seria massa gros. Hi ha veus però, com la del Governador de Tòquio, que reclamen la visita imperial.
Tot plegat és força repulsiu, però encara n'hi ha més. Ara resulta que el govern japonès es nega a demanar perdó a les 200.000 dones que foren utilitzades com a esclaves sexuals pels militars nipons durant la segona Guerra Mundial. Potser aniria sent hora que tots plegats exigíssim als japonesos el mateix que hem exigit als alemanys, que no és res més que assumir els errors i fer tot el possible perquè no es repeteixin. Estic segur que la immensa majoria de japonesos s'avergonyeix del que feren els seus governants fa seixanta anys, però no faria mal a ningú que ho reconeguessin públicament, alleujant així una mica les víctimes de l'opressió imperialista.

NEGACIONISME I LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

M’alegra molt llegir al bloc del company Pere Fontanals una entrada sobre el tancament de la llibreria Europa. Fa temps que m’interesso en el negacionisme, i voldria fer algunes anotacions a l’article del Pere. Tal i com explica, des de l’esquerra no podem estar a favor de la negació de la llibertat d’expressió; encara que només sigui per coherència, no podem criticar el tancament de l’Egin i l’Egunkaria i lloar el d’una llibreria. A més, si les coaccions a la llibertat s’imposen, nosaltres som els que més hi perdrem.
Però hi ha un tema encara més important, el de la imposició de la història per decret. Ja sabem que és a fi de bé, però això és intolerable. La Història no és, no preten ser, una ciència exacta. Cada dia hi ha nous descobriments, noves interpretacions, noves teories. No podem pretendre explicar La Història, sinó que tenim un grapat de fets i interpretacions, que cada historiador analitza i reelabora. El que avui és blanc demà pot ser negre, o no. L’Holocaust està tan ben documentat com altres fets històrics contemporanis, però la investigació segueix, i cap llei no la pot aturar. Si seguim per aquest camí, algun dia prohibiran explicar que Colom era català o que existeixen els Països Catalans.
Al contrari del que semblen creure els polítics, la prohibició legal del negacionisme no n’impedeix l’expansió, sinó tot el contrari. La gent sense simpaties nazis no es creu aquestes bestieses, per molt que les trobi impreses en llibres (que per altra banda, cap llibreria seriosa ven), i els que s’ho creuen d’entrada ja no necessiten els llibres, que de tota manera sempre poden aconseguir per vies paral·leles. D’altra banda, la prohibició te un efecte pervers. Alguna gent, sobretot els més propers a les teories racistes i feixistes, la veuen com la demostració de la certesa de la teoria; si és mentida, perquè la prohibeixen? Amb tota la cara dura, comparen els negacionistes amb Galileu i Giordano Bruno, els veuen com els herois que defensen la veritat contra l’Acadèmia encadenada als vells prejudicis.
Ens pot semblar una bestiesa, però això reforça molt als negacionistes, que es poden presentar com a víctimes, com a científics incompresos i maltractats per l’stablishment. En aquest sentit, un dels fets que més força han donat al revisionisme és el desemmascarament de l’Enric Marco. Si negues l’holocaust, no pots esperar res millor que el representant de les víctimes resulti ser un estafador (per molta bona intenció que tingués). Hem d’anar amb molt de compte, perquè contra el nazisme no s’hi val tot. Si de debò volem no oblidar el que significà, hem de ser curosos, i no inventar ni exagerar fets; amb el que sabem segur que succeí n’hi ha ben bé prou per ofegar qualsevol simpatia pel moviment.
La veritat és un valor per sí mateix, i ha de ser un argument suficient, per molt temptadora que sigui la fabulació. Els nazis eren molt dolents, però no ens podem convertir en gent com ells; no cal. Expliquem el que sabem, fem-ho bé, i, sobretot, impedim que es reprodueixin les circumstàncies que van dur al nazisme al poder (xenofòbia, injustícies socials, militarisme, abusos del dret internacional,…).
La llibertat d’expressió ha de ser absoluta, sinó no te sentit. Entenc que per a les víctimes és molt dolorós, però el que cal és rebatre els seus arguments, demostrar-los que són falsos. No és tan difícil, tenim documents i proves de l’Holocaust. No cal inventar res, només confiar en les nostres forces i en l’enteniment de la gent.
Davant del cinisme nazi i el seu Arbeit macht Frei (el treball us farà lliures), hem de recuperar un valor universal molt ben exposat a la Bíblia: Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures (Jn 8, 31-42).

EL FRANQUISME ÉS FEIXISME?

A diferència dels moviments d’influència comunista, que s’autoanomenen comunistes, els moviments feixistes o filofeixistes d’entreguerres fugiren de la denominació genèrica. És lògic que grups tan nacionalistes reneguessin de noms estrangers, però això fa més difícil la categorització de tot el fenomen feixista. Actualment, hi ha maneres molt diverses d’entendre el feixisme, i segons qui opini, el feixisme és:

1. únicament el partit feixista italià (PNF).
2. les potencies de l’eix: el feixisme italià i el nazisme (NSDAP).
3. un fenomen més general, fruit de la situació a l’Europa d’entreguerres, que inclou, a part del PNF i el NSDAP, altres partits i moviments com la Falange, la Guàrdia de Ferro romanesa o La Creu fletxada Hongaresa.
4. les dictadures no comunistes de l’època d’entreguerres: Itàlia, Alemanya, Espanya, Portugal, Hongria, Vichy,…
5. Totes les dictadures no comunistes de tota l’època contemporània: les anteriors més el Xile de Pinochet, Argentina, Grècia,…
6. Totes les dictadures de tota l’època contemporània: les anteriors més les comunistes.
7. l’enemic polític que es vulgui, sense importar la ideologia ni l’època. El PP (segons el PCTB), el PCTB (segons el PP), …

Jo no sóc historiador, i la meva opinió és fruit de les lectures i de la meva reflexió. Tot i això, crec que coincideix bastant amb la de la majoria d’historiadors. M’inclino clarament per la postura 3, i només acceptaria la postura 4 si parléssim en termes molt generalistes, mai en una discussió acadèmica.

Així doncs, crec fermament que el règim franquista no era feixista. Abans d’explicar-ne els motius, vull aclarir que el fet que el franquisme sigui o no feixisme no afecta gens ni mica la valoració que cal fer-ne. El règim de Franco fou un dels més cruels del segle passat, molt més repressor que el feixisme italià, i els camps de concentració per a presoners republicans eren homòlegs als camps de la mort nazis. A més, és inqüestionable la col·laboració entre els tres règims, i per tant la classificació ideològica no resta raons a la condemna humanitària.

Quan tractem el tema del feixisme, cal explicar perquè va sorgir i sobretot perquè va triomfar. Per tant, hem de cercar les característiques que definien el moviment i que el feia atractiu per als ciutadans. D’aquestes característiques, algunes són compartides pel franquisme, com ara:

• L’antimarxisme
• L’antiliberalisme
• L’hipernacionalisme
• El corporativisme
• El totalitarisme
• El cabdillatge
• El militarisme com a eina política

Ara bé, hi ha tres característiques del feixisme, per a mi cabdals, que el franquisme no comparteix:

• La teoria revolucionària
• L’esquerranisme
• El partit de masses i la via parlamentaria

Els partits feixistes són, ens agradi o no, revolucionaris (especialment l’alemany, però també l’italià). Volen crear una societat nova, al marge del liberalisme i el parlamentarisme, amb uns homes nous i unes institucions diferents (una altra cosa és el que acaben fent en realitat). El franquisme, per contra, és conservador, catòlic i tradicionalista. El que vol és mantenir l’Staus Quo, fent els canvis mínims per garantir la continuïtat (o fins i tot tornar enrere, a la Edad de Oro imperial). Els nazis i feixistes no tenien relacions massa fluides amb l’església, mentre que aquí es van inventar el nacionalcatolicisme. De fet, la Falange, un partit bastant feixista, va convertir-se en Falange Tradicionalista amb l'arribada de Franco, tota una declaració de principis.

Una altra característica del feixisme, que té molt a veure en l’èxit que assolí, és l’apropiació de part de l’ideari socialista-comunista. En efecte, els feixistes (ni que fos per interessos tàctics) defensaven els drets dels treballadors, i aspiraven a una societat sense classes. En la seva visió, el que pels marxistes és el proletariat per a ells ho era el poble alemany (o l’italià); tots els alemanys havien de tenir els mateixos drets, i les classes socials no tenien sentit dins aquestes unitats nacionals. En canvi, el franquisme no va fer mai bandera de la igualtat, i tot i que formalment el nacionalsindicalisme anava en la mateixa direcció que el nacionalsocialisme, mai va ser una teoria central del règim. De fet, el franquisme no havia de convèncer ningú, i això ens porta a la tercera característica.

A Itàlia i Alemanya, el feixisme va haver de convertir-se en un moviment de masses abans d’arribar al poder, i en altres països ho va intentar. Tot i rebutjar-la, van utilitzar la via parlamentaria (igual que els comunistes), i van haver d’extendre el moviment mitjançant la propaganda i l’agitació. La Falange també ho va intentar (sense gens d’èxit), però el franquisme tirà pel dret i feu un cop d’estat. Això canvia totalment les regles del joc, i fa que el franquisme s’allunyi definitivament dels feixismes ortodoxos. Així doncs, els primers dos punts són conseqüència d’aquest fet.

Segons la meva opinió, el que fa diferent i exitós el feixisme és l’aparició, per primer cop, d’uns partits antimarxistes que busquen el mateix espai que l’esquerra. Fins aleshores, la dreta tradicional havia lluitat contra el marxisme simplement amb repressió, apuntalant les estructures de poder i atemorint les classes populars (com fa el franquisme). El feixisme és pioner en plantejar un antimarxisme revolucionari, que busca convèncer no només els votants tradicionals de la dreta sinó també les noves classes mitjanes i el proletariat. La seva proposta és: d’acord, la societat ha de ser més justa, però res d’internacionalisme ni de pèrdua de la propietat privada. El marxisme prioritza el proletariat i la propietat dels mitjans de producció, el feixisme es centra en la nació i en l’organització de la producció en benefici d’aquesta.

Alguna d’aquestes característiques si que era compartida per la Falange. Aquest partit, fundat l’any 1933, era més proper al feixisme italià i alemany, tot i que ja tenia trets propis que el diferenciaven (com el confessionalisme). Un cop Franco decretà la unificació de la Falange Española de las JONS amb la Comunión Tradicionalista i es feu l’amo del partit, tot va canviar i Falange es va convertir en un partit instrumental. Tot i que alguns camisas viejas encara creien en els ideals de la vella Falange, el partit estava al servei del general.

Aquesta és la meva opinió sobre un tema tan complex com el del feixisme. És molt probable que no hi esteu d’acord, i us agrairia molt que expliquéssiu el vostre punt de vista als comentaris. Seria molt enriquidor llegir les vostres opinions, i, si s’acaba generant un debat interessant, faria un nou post explicant els diferents arguments.