Assemblea

Aquest diumenge passat, a Mataró, la CUP va celebrar una Assemblea Nacional extraordinaria, on vàrem decidir l'estratègia a seguir durant els propers anys. Hi havia quatre propostes (la de Berga fou retirada), i després d'un debat lúcid i tranquil, la militància va optar per triar el model presentat per les CUPs de Lleida, Manresa i Sant Celoni. Més enllà dels titulars fàcils dels mitjans de comunicació de masses, més enllà de si ens presentem o no a les autonòmiques, m'agradaria comentar la meva percepció de l'assemblea. Si en voleu altres opinions, el Titot, el Pere Fontanals (company de la CUP de Manresa), el Juli Cuellar (Mataró), el Pau Juvillà (Lleida), i l'Antoni Rico també han publicat les seves observacions.
D'entrada, cal dir que estic molt satisfet de com es va desenvolupar l'assemblea; tot i les diferències entre projectes, el debat fou seré i adult, sense estridències ni retrets, i es va parlar del que calia. Malgrat alguns problemes logístics i de procediment (les votacions secretes alenteixen en excés el procés), la jornada fou força amena. La militància va respondre, conscient de la importància del debat, i la democràcia interna va sortir-ne reforçada.
Tot i que els mitjans presentaven l'assemblea com una confrontació entre els que volen presentar-se a les autonòmiques i els que no, el cert és que el debat estratègic anava molt més enllà. El que calia era decidir que volíem que fos la CUP quan sigui gran. I vàrem decidir que la CUP, les CUP, seguirien centrant-se en el treball municipal, tot i que cal començar el procés per esdevenir un referent nacional dins l'esquerra independentista.
Personalment, estic content amb la ponència, tot i que hi havia aspectes de les altres opcions que també m'agradaven molt. Trobo que és una llàstima que no es pogués refondre la ponència guanyadora amb la finalista (la de Vilafranca, Vilanova i la Geltrú, Capellades, Sant Pere de Ribes, Valls, Sallent i Martorell). Espero que a partir d'ara, i partint de la ponència triada, s'hi puguin fer esmenes, i encabir-hi el màxim de sensibilitats possibles. La proposta de Manresa, Lleida i Sant Celoni deixa moltes portes obertes, i crec que cal concretar els dos aspectes estrella: la relació entre la CUP i l'esquerra independentista i la decisió sobre les autonòmiques.
Jo m'inclino per una relació en peu d'igualtat amb l'EI (tot i que la CUP és, de facto, la punta de llança mediàtica del moviment), i pel reforçament de l'estratègia de la unitat popular. Pel que fa a les eleccions, encara tinc molts dubtes; sóc conscient que la conjuntura actual és segurament immillorable, però aquesta mateixa conjunturalitat em fa molta por. La nostra prioritat ha de ser reforçar les estructures internes, elaborar el nostre missatge, i aglutinar les classes populars a l'entorn d'un projecte engrescador. Si tenim tot això, podem enfrontar-nos amb les contradiccions que representa la participació en unes eleccions espanyoles. Si no ho aconseguim, els perills són massa grans. És cert que hi tenim molt a guanyar, sobretot pel que fa a la visibilitat pública, però també és cert que els riscos són enormes. No podem caure en la trampa i convertir-nos, empesos per la voràgine electoral, en un partit polític convencional. Jo no vull votants rebotats d'Esquerra, que avui ens votaran però demà no, jo vull difondre l'independentisme revolucionari.
En fi, que de moment no tinc massa clar que haurem de fer d'aquí dos anys, quan es convoquin eleccions. El que si que em va quedar clar diumenge és que la CUP ja és una organització madura, que sabrà fer el debat quan toqui, i que serà capaç d'esdevenir el que tanta gent espera, el referent popular de l'esquerra independentista.