dilluns, 4 de maig del 2009

Justícia


S'ha acabat la farsa; el Barça guanyarà la lliga, i al Madrid no li servirà de res la millor segona volta de la història. No podia ser d'altra manera, si en això del futbol hi ha una mica de justícia (no ho tinc gens clar). Després d'una temporada per a emmarcar, de golejades escandaloses i d'un joc mai vist, encara hi havia gent que dubtava d'aquest equip. Jo mateix, no ho tenia del tot clar. Mal fet, i a partir d'ara, com diuen els amics del Yoyalodije, In Pep I trust.
El que estem vivint és molt gran, i quan tinguem una mica de perspectiva, ens adonarem de la sort que tenim de veure i viure aquest moment. Dos cops per setmana, amb molt poques excepcions, tenim el plaer de gaudir d'unes exhibicions futbolístiques incomparables. Gaudim-ne a fons, que difícilment viurem una altra temporada com aquesta. Alguna cosa s'espatllarà, els culers no estem preparats per a tantes alegries.
I tot plegat, amb un entrenador de Santpedor i 8 jugadors del planter al Bernabeu. El millor defensa (Piqué), el millor mig (trieu, Xavi o Iniesta) i el millor davanter (Messi) del món són del Barça, i fets a la Masia. Potser exagero, però ara per ara, no veig ningú millor. Jo no em queixaria pas si, jugant igual de bé, tots els jugadors vinguéssin de fora; però si a sobre són de la casa, oli en un llum, i que duri.



I el millor de tot, veure les carones dels madridistes després del partit, i l'alegria de tot un país, l'esclat de joia a les places i els carrers catalans. Ens hem hagut d'empassar tota la merda del chorreo, del canguelo i del clavo ardiendo; ens deien que jugar bé no servia de res, que l'estil no era important. Doncs té, aquí ho teniu. 2 a 6, i cap a casa. El bé ha triomfat, el futbol s'ha imposat, i el maligne s'ha quedat amb la cua entre cames.
Trigarem molts anys a oblidar-ho, tots recordarem el que fèiem aquest 2 de maig del 2009. Ho explicarem als fills, als nets, als nebots i a tothom que ens vulgui escoltar. Els narrarem, encara emocionats, com l'estètica va derrotar l'èpica en la batalla definitiva. De la mateixa manera que nosaltres varem envejar els nostres avis per haver gaudit del Samitier i el Kubala, els nostres nets ens maleiran per haver tingut el privilegi de viure aquest Barça meravellós.
Potser no n'hi per tant, d'acord; potser en faig un gra massa. És possible, però el que vaig viure dissabte passat va ser molt gran. Per primer cop, vaig veure el meu fill gaudint d'una victòria del Barça, emocionant-se, visquent el que significa ser culer. Digueu-me sentimental, però això no es paga amb diners.
Visca el Barça!