Ja han començat les olimpíades, i si no hi ha res de nou, seran uns altres jocs avorrits i previsibles. Per a mi, la gràcia de l'invent es va acabar just quan va caure el mur de Berlín. A partir de Barcelona 92, les olimpíades van perdre tot el seu encant. D'entrada, és difícil gaudir dels jocs amb un grapat d'amics a la presó, i més encara si els amics estan tancats precisament per netejar la imatge del país (d'Espanya) durant les olimpíades. Barcelona em va servir, també, per descobrir que darrera l'esperit olímpic i tota la parafernàlia, s'amaguen interessos molt més bruts.
Però el cop definitiu, el que realment em va amargar els jocs, va ser no poder veure aquells magnífics (i magnífiques!) atletes amb allò tan bonic de CCCP (o DDR!) brodat al pit. Veure'ls arrossegar-se amb les sigles CEI va ser un insult insuportable a l'esperit soviètic. Des d'aleshores, l'esport no ha estat el mateix.
Ja intento anar amb Rússia, però em costa molt. La Xina tampoc m'acaba de convèncer, i només queda recolzar els cubans. No aspiren a gaire, però com a mínim guanyaran alguna medalla. I almenys en un esport, podrem reviure aquells duels capitalisme-socialisme; els cubans intentaran revalidar el títol olímpic de beisbol, contra els poderosos ianquis, actuals campions del món. Que una petita illa del carib els prengui el títol en el seu esport nacional els fa molt mal, però si a sobre qui guanya és Cuba, l'orgull ianqui queda per terra.
A part del beisbol i l'atletisme, l'interès dels jocs es centrarà en el medaller, a veure si la Xina pot desbancar els americans. Si els xinesos guanyen alguna medalla a la piscina i a l'estadi d'atletisme, tot és possible. Ja us dic que els xinesos no em cauen gaire simpàtics (no perquè siguin comunistes, sinó perquè no en son prou), però els hauré de donar suport en totes les proves. En els assumptes quotidians, no sóc especialment antiamericà, i fins i tot diria que els respecto força. Però en l'esport els tinc un odi visceral, i no puc suportar veure'ls amb aquella cara de tòtils i la mà al pit cantant el barres i estrelles. Per tant, m'agradi o no, hauré de ser pro-xinés durant tres setmanes.
Per acabar d'amargar-me els jocs, resulta que és molt probable que Espanyi guanyi un bon grapat de medalles. Quan jo era petit, guanyaven les de vela i alguna més, quatre o cinc anant bé, i amb les retransmissions de TVE podíem seguir els moments importants de totes les competicions. Ara, si un espanyol està fent els vuitens de final del concurs d'esgrima, en el passen per davant de la final dels 4x400, que amb una mica de sort podrem veure en diferit mitja hora després. Espanya guanya medalles, i a sobre ens quedem sense veure el que ens agrada.
Tot plegat és culpa del pla ADO, un munt de diners que l'Estat i algunes empreses es gasten per aconseguir que l'esport espanyol sigui capdavanter. L'esport sempre ha estat utilitzat en la propaganda política, i s'ha utilitzat per demostrar la vitalitat i la fortalesa dels països. Quan un país va bé, el seu esport també va bé. Però aquí s'han volgut invertir els termes, i s'han pensat que si l'esport an
ava bé, el país també hi aniria. L'esport espanyol està molt bé, però el país continua sent una ruïna; tenen molts esportistes d'alt nivell, però segueixen sense científics, artistes ni homes d'estat.
Després de la comèdia de l'Eurocopa, i un cop retirada la crosta, tenia ganes de veure quin seguiment feia TV3 de les olimpíades. Després de dos dies, ja està ben clar quina serà la tònica. Espanya, Espanya, Espanya. Ja se que no es cap sorpresa, però cada cop són més descarats. Només parlen dels espanyols i una mica dels americans. Un cop repassats els resultats d'aquests, passem al Barça. Entrevisten tots els espanyols que els passin per davant, i ja ni dissimulen amb l'excusa de les seleccions "formades bàsicament per catalans".
En fi, que no n'espero gaire, d'aquests jocs. Em conformo amb poder gaudir de l'atletisme, la gimnàstica i alguna coseta més. Confio en Cuba, i espero que em donin alguna alegria. A part d'això, resar perquè Espanya guanyi les menys medalles possibles i perquè el Phelps s'ofegui a la piscina tot perseguint l'Spitz. Mentre no hi hagi una altra Marita Koch o un altre Sergei Bubka, no em queda cap altre consol. Ja se que alguns volen embrutar el nom de la gran Koch amb insinuacions de dopatge. No se d'on ho treuen. Mireu, això és un rècord del món, i la resta tonteries. Va fer 47.60. Ara, el rècord d'Espanya masculí està a 47.70!
Però el cop definitiu, el que realment em va amargar els jocs, va ser no poder veure aquells magnífics (i magnífiques!) atletes amb allò tan bonic de CCCP (o DDR!) brodat al pit. Veure'ls arrossegar-se amb les sigles CEI va ser un insult insuportable a l'esperit soviètic. Des d'aleshores, l'esport no ha estat el mateix.
Ja intento anar amb Rússia, però em costa molt. La Xina tampoc m'acaba de convèncer, i només queda recolzar els cubans. No aspiren a gaire, però com a mínim guanyaran alguna medalla. I almenys en un esport, podrem reviure aquells duels capitalisme-socialisme; els cubans intentaran revalidar el títol olímpic de beisbol, contra els poderosos ianquis, actuals campions del món. Que una petita illa del carib els prengui el títol en el seu esport nacional els fa molt mal, però si a sobre qui guanya és Cuba, l'orgull ianqui queda per terra.
A part del beisbol i l'atletisme, l'interès dels jocs es centrarà en el medaller, a veure si la Xina pot desbancar els americans. Si els xinesos guanyen alguna medalla a la piscina i a l'estadi d'atletisme, tot és possible. Ja us dic que els xinesos no em cauen gaire simpàtics (no perquè siguin comunistes, sinó perquè no en son prou), però els hauré de donar suport en totes les proves. En els assumptes quotidians, no sóc especialment antiamericà, i fins i tot diria que els respecto força. Però en l'esport els tinc un odi visceral, i no puc suportar veure'ls amb aquella cara de tòtils i la mà al pit cantant el barres i estrelles. Per tant, m'agradi o no, hauré de ser pro-xinés durant tres setmanes.
Per acabar d'amargar-me els jocs, resulta que és molt probable que Espanyi guanyi un bon grapat de medalles. Quan jo era petit, guanyaven les de vela i alguna més, quatre o cinc anant bé, i amb les retransmissions de TVE podíem seguir els moments importants de totes les competicions. Ara, si un espanyol està fent els vuitens de final del concurs d'esgrima, en el passen per davant de la final dels 4x400, que amb una mica de sort podrem veure en diferit mitja hora després. Espanya guanya medalles, i a sobre ens quedem sense veure el que ens agrada.
Tot plegat és culpa del pla ADO, un munt de diners que l'Estat i algunes empreses es gasten per aconseguir que l'esport espanyol sigui capdavanter. L'esport sempre ha estat utilitzat en la propaganda política, i s'ha utilitzat per demostrar la vitalitat i la fortalesa dels països. Quan un país va bé, el seu esport també va bé. Però aquí s'han volgut invertir els termes, i s'han pensat que si l'esport an
ava bé, el país també hi aniria. L'esport espanyol està molt bé, però el país continua sent una ruïna; tenen molts esportistes d'alt nivell, però segueixen sense científics, artistes ni homes d'estat.Després de la comèdia de l'Eurocopa, i un cop retirada la crosta, tenia ganes de veure quin seguiment feia TV3 de les olimpíades. Després de dos dies, ja està ben clar quina serà la tònica. Espanya, Espanya, Espanya. Ja se que no es cap sorpresa, però cada cop són més descarats. Només parlen dels espanyols i una mica dels americans. Un cop repassats els resultats d'aquests, passem al Barça. Entrevisten tots els espanyols que els passin per davant, i ja ni dissimulen amb l'excusa de les seleccions "formades bàsicament per catalans".
En fi, que no n'espero gaire, d'aquests jocs. Em conformo amb poder gaudir de l'atletisme, la gimnàstica i alguna coseta més. Confio en Cuba, i espero que em donin alguna alegria. A part d'això, resar perquè Espanya guanyi les menys medalles possibles i perquè el Phelps s'ofegui a la piscina tot perseguint l'Spitz. Mentre no hi hagi una altra Marita Koch o un altre Sergei Bubka, no em queda cap altre consol. Ja se que alguns volen embrutar el nom de la gran Koch amb insinuacions de dopatge. No se d'on ho treuen. Mireu, això és un rècord del món, i la resta tonteries. Va fer 47.60. Ara, el rècord d'Espanya masculí està a 47.70!
5 comentaris:
Jo estic bàsicament d'acord amb elque dius: el que ens van ensenyar uns jocs a casa és molt lleig. Però discrepo amb el fruir dels resultats. Per mi hi ha esportistes i ESPORTISTES. M'explicaré: més enllà del rèdit polític que una selecció estatal pot donar, cada persona que hi va té una vida a darrera i tot un esforç que se'l juga en unes setmanes. Perquè un cop està als tacs de sortida o davant les anelles, tot això desapareix i es pot veure l'esportista sol i despullat. Jo, la combinada de gimàstica encara m'emociona. I l'atletisme, també. Sempre hi ha el parell de peronatges mediàtics que s'emporten tots els titulars, però al seu costat hi ha molts altres sportistes igual (o més) sforçats.
Dicrepo del Phelps. Els mitjans ens han venut que vol fer una cosa més grossa que l'Spitz. Ell s'ha cansat de dir que de Mark Spitz només n'hi ha un i que ell no en vol ser un altre, senzillament vl ser el primer Phelps. Nedarà 20 curses en uns jocs. Spitz em embla que en va nedar 9. No es pot comparar. Com tampoc no es pot comparar ni els sistemes d'entrenament, ni l'estil... A mi m'agrada el que està fent el Phelps, encar quees posi la mà al pit al podi.
Però totalment d'acord amb l'abans i el després del mur de berlín. Abans el medaller era de dos.
El que sí que no pc aguantar és les retransmissions que ens fan. No retransmeten els jocs: retransmeten l'actuació dels espanyols i les capullades que diuen el Felipe i la Leticia. Això és política, no esport.
No tinc res contra el Phepls, i si ho aconsegueix serà brutal. Però no puc separar l'atleta de la seva bandera, perquè aquest és exactament el missatge olímpic: no hi ha atletes, hi ha atletes que representen estats.
L'esport no desapareix, i per això seguiré els jocs, però de vegades queda soterrat per la política i la mercadotècnia.
res a dir. Tens tota la raó. Hi hauria dhaver la possibilitat de representar-te a tu mateix o a un club. Qui volgués anar amb un estat, endavant. Però qui no pogués per raons polítiques o personals, també. La lluita seguiria sent desigual, però els que "només" consumim imatges del joc ho agraïríem
Exactament. Tot i així, el problema no és que representin un estat, sinó que no representin els "nostres" estats: PPCC, URSS, DDR,...
Per cert Enzo, no penses dir res del rècord de la Koch? quina és la teva marca? i el més important, que es fotia?
Publica un comentari a l'entrada