A aquestes alçades, suposo que ja tothom sap de què es tracta. Ningú no sap ben bé per a que serveix, però qui no està al Facebook no existeix. Aquesta xarxa social és, si més no en el meu entorn, omnipresent. Pràcticament tots els meus amics hi són, tot i que alguns són semi analfabets informàtics. Però si no són al facebook, queden exclosos de les converses, i es perden bona part de les relacions interpersonals. Si volen veure les fotos de quan érem joves, o els vídeos més inversemblants, han d'entrar al facebook.
Tot i això, i pel que he pogut comprovar, el facebook és un fenomen relativament adult. Els adolescents en passen bastant, perquè suposo que ja tenen altres eines per a comunicar-se. Els que som una mica més grans, que ja ens hem quedat un xic enrere en les noves tecnologies, hem trobat en el facebook una eina fàcil i molt versàtil per a relacionar-nos. A més, tot el tema Remember when, molt present en el meu cercle (tothom penja fotos i vídeos de l'any de la pera) no interessa en absolut als més joves. Els meus amics i jo, en canvi, gaudim de valent amb les fotos i els vídeos de les manis i les festes de la nostra joventut.
La gràcia de l'invent és la interrelació entre els usuaris. Jo sóc amic de X persones, que tenen X amics cadascú i així exponencialment. Jo, que tinc pocs amics reals i que sóc un xic selectiu a l'hora d'afegir-ne de virtuals, només tinc 77 amics, però el més normal és tenir-ne més de cent. Personatges públics, com ara en Titot, en tenen més de 500. A l'hora de la veritat, si vols, estàs connectat a tots els amics dels teus 77 amics, i això són milers de persones.
Per donar-te d'alta, només necessites una adreça de correu, i això fa que hi hagi molts perfils diguem-ne poc creïbles. Fins i tot hi ha hagut problemes amb gent que ha utilitzat noms de personatges públic per treure'n profit, o simplement per denigrar-los. Si a això hi afegim que molta gent afegeix amics sense conèixer-los realment, la cosa acaba degenerant, i una bona part de les relacions facebooqueres són més aviat irreals.
Jo procuro no afegir amics indiscriminadament, i només demano l'amistat de gent que conec en persona, llevat d'un parell d'excepcions. Ara bé, el que si que faig és acceptar totes les peticions d'amistat. Si algú vol ser el meu amic, jo encantat. No és que em ploguin les peticions, ni molt menys, però sempre hi ha algun amic d'un amic que ho demana.
Una altra cosa són els grups i els esdeveniments, on tinc un criteri molt més flexible. Tot i que no m'apunto a tot el que em suggereixen, deu n'hi do. També tinc certa tendència a bombardejar els amics amb grups i esdeveniments creats per mi, o sigui que no em puc queixar. Actualment formo part de 18 grups, i m'he apuntat a un bon grapat d'esdeveniments. Jo mateix he creat un parell de grups, un de dedicat al gran ninotaire manresà Pep Pèrez, i un altre de dedicat als amants del Joc de les comarques.
En fi, que queda clar que tenim poca feina, o que la que tenim no la fem. D'aquí a tres anys, ja ningú no se'n recordarà del Facebook, i hi haurà una altra xarxa que ens robarà el temps i rebaixarà la nostra productivitat (ja hi ha empreses de selecció de personal que repassen els perfils del facebook dels candidats). Mentrestant, gaudirem d'aquest invent que no serveix per a res però que ens ha esdevingut indispensable.
Tot i això, i pel que he pogut comprovar, el facebook és un fenomen relativament adult. Els adolescents en passen bastant, perquè suposo que ja tenen altres eines per a comunicar-se. Els que som una mica més grans, que ja ens hem quedat un xic enrere en les noves tecnologies, hem trobat en el facebook una eina fàcil i molt versàtil per a relacionar-nos. A més, tot el tema Remember when, molt present en el meu cercle (tothom penja fotos i vídeos de l'any de la pera) no interessa en absolut als més joves. Els meus amics i jo, en canvi, gaudim de valent amb les fotos i els vídeos de les manis i les festes de la nostra joventut.
La gràcia de l'invent és la interrelació entre els usuaris. Jo sóc amic de X persones, que tenen X amics cadascú i així exponencialment. Jo, que tinc pocs amics reals i que sóc un xic selectiu a l'hora d'afegir-ne de virtuals, només tinc 77 amics, però el més normal és tenir-ne més de cent. Personatges públics, com ara en Titot, en tenen més de 500. A l'hora de la veritat, si vols, estàs connectat a tots els amics dels teus 77 amics, i això són milers de persones.
Per donar-te d'alta, només necessites una adreça de correu, i això fa que hi hagi molts perfils diguem-ne poc creïbles. Fins i tot hi ha hagut problemes amb gent que ha utilitzat noms de personatges públic per treure'n profit, o simplement per denigrar-los. Si a això hi afegim que molta gent afegeix amics sense conèixer-los realment, la cosa acaba degenerant, i una bona part de les relacions facebooqueres són més aviat irreals.
Jo procuro no afegir amics indiscriminadament, i només demano l'amistat de gent que conec en persona, llevat d'un parell d'excepcions. Ara bé, el que si que faig és acceptar totes les peticions d'amistat. Si algú vol ser el meu amic, jo encantat. No és que em ploguin les peticions, ni molt menys, però sempre hi ha algun amic d'un amic que ho demana.
Una altra cosa són els grups i els esdeveniments, on tinc un criteri molt més flexible. Tot i que no m'apunto a tot el que em suggereixen, deu n'hi do. També tinc certa tendència a bombardejar els amics amb grups i esdeveniments creats per mi, o sigui que no em puc queixar. Actualment formo part de 18 grups, i m'he apuntat a un bon grapat d'esdeveniments. Jo mateix he creat un parell de grups, un de dedicat al gran ninotaire manresà Pep Pèrez, i un altre de dedicat als amants del Joc de les comarques.
En fi, que queda clar que tenim poca feina, o que la que tenim no la fem. D'aquí a tres anys, ja ningú no se'n recordarà del Facebook, i hi haurà una altra xarxa que ens robarà el temps i rebaixarà la nostra productivitat (ja hi ha empreses de selecció de personal que repassen els perfils del facebook dels candidats). Mentrestant, gaudirem d'aquest invent que no serveix per a res però que ens ha esdevingut indispensable.
6 comentaris:
A mi també m'agrada molt aquest invent del facebook,però aquí us deixo l'opinió d'una gent que no és del mateix parer:
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=62959
Tot pot ser, com tu dius. Total, d'aquí a quatre dies ja sortirà una altra cosa i tots abandonarem el fb.
Sí s'ha d'anar alerta però també és veritat que a l'hora de configurar el compte tens moltes opcions per delimitar el que els altres poden saber i veure de tu, i no només quan configures el compte, també quan públiques un video, unes fotos...
El que em crida molt l'atenció es el tema dels grups al facebook, en l'ambit de l'independentisme existeixen tots els grups que us pugueu arribar a imaginar i molts més, els quals poden tenir una funció de redimir la conciència d'alguns dels seus membres per la seva nul.la activitat política real. Resumint, que si estirat al sofà de casa et pots apuntar al grup més canyero et veurà molta més gent que si t'estàs tres hores empesquinant cartells.
I una darrera reflexió,si us poseu a buscar grups relacionats amb l'esquerra abertzale en trobareu ben pocs o potser cap, d'acord que tal com estan les coses per allà tampoc és questió de facilitar la feina a la guàrdia civil però potser tambè hi ajuda que desprès de tres hores d'enganxar cartells ja no necessites demostrar res.
I per evitar malentesos només em resta mostrar el meu absolut respecte pels militants actius de l'independentisme i que també formen part de grups del facebook.
Tens tota la raó. En aquest país, tot és virtual. Trenta mil grups de boicot a Telecinco, però l'audiència no baixa ni mig punt. Amb això de l'Internet, no pots estar mai segur de res. Fins i tot es pot donar el cas de persones que facin comentaris a un mateix post amb noms diferents.
...Que cabrón. Maleïdes IP's
Publica un comentari a l'entrada