diumenge, 18 de maig de 2008

Cançons de combat (I)

Segons la saviesa popular, la música amanseix les feres, però de vegades el que passa és tot el contrari. Molt sovint les cançons ens fan aflorar els sentiments, i la música es converteix en un catalitzador de les nostres emocions. La religió, conscient del seu poder, utilitza la música en moltes de les seves manifestacions, i les institucions polítiques també en fan ús sempre que els convé. Els himnes nacionals, com els religiosos, fan de vehicle entre el concret i l'abstracte, entre la raó i el sentiment. Els moviments contestataris, des de sempre, també han utilitzat la música, tan per difondre les seves idees com per cohesionar els seus membres.
La música és, per a mi, sobretot sentiment, passió. Em costa molt apreciar la bellesa estètica de la música, i difícilment em commourà una peça instrumental. Ara bé, si la lletra m'emociona, poques coses poden commoure'm més que una cançó. Hi ha moltes cançons que m'han fet vibrar, però intentaré fer-ne un resum a continuació.


L'Estaca; un clàssic d'en Llach, l'himne oficiós dels Països Catalans.



El Cant de Maulets; des de València per a tots els catalans.



La Marsellesa; l'himne francès (amb tot el que això representa) però també, durant molts anys, l'himne de la revolució.



Fischia il vento i Bella ciao; dues cançons partisanes italianes



Figli della stessa rabbia (Banda Bassotti); la mateixa ràbia, el mateix combat.



Grândola, Vila Morena; la revolució dels clavells a Portugal.



Eusko gudariak; l'himne del soldat basc.



Demà continuaré amb la llista, que encara queden cançons.