divendres, 2 de maig de 2008

Nacionalisme i internacionalisme

Fa temps que volia escriure alguna cosa sobre en Billy Bragg, però no trobava l'excusa per a fer-ho. Aquesta setmana, però, he trobat dos bons motius per parlar del mestre. En primer lloc, i per fi, el Bragg ha tret un nou disc, Mr Love & Justice. Encara no l'he escoltat a fons, però sembla que és Billy Bragg en estat pur. Les lletres, com sempre, compromeses, i la seva guitarra sempre de fons. A la seva pàgina oficial podeu escoltar quatre cançons del disc, per si us en voleu fer una idea. També podeu trobar uns quants videos com aquest al Youtube.



Però en Billy Bragg és molt més que un músic, i les seves opinions són dignes de ser escoltades. L'altre dia l'Adam em va passar un article seu al Guardian, on analitzava el que ell anomena Englishness, que es traduiria com anglesitat. En Bragg intenta racionalitzar un seguit de fenòmens que estan passant a Anglaterra, que es manifesten sobretot en l'independentisme escocès i en la multiculturalitat. Davant d'aquest nou panorama, la dreta anglesa, com l'europea, opta per la radicalització del missatge patriòtic, apel·lant a l'unionisme i a la integració i britanització de tots els inmigrants. L'esquerra, per contra, o bé calla (i atorga) o bé opta per un fals internacionalisme que no soluciona cap dels problemes plantejats. Segons el Bragg, l'esquerra ha de construir un missatge nacional, ja que no es pot deixar que sigui únicament la dreta qui defineixi el concepte d'anglesitat. De la mateixa manera que hi ha diferents maneres de ser socialista (no per ser socialista has de ser estalinista), hi ha d'haver diferents maneres de ser patriota, i no tots els patriotes han de ser racistes, xenòfobs i unionistes. Ell posa com a exemple l'SNP (Partit Nacional Escocès), que és capaç de ser profundament nacionalista i alhora progressista (tampoc no és tan estrany!), i que sense renunciar a les seves arrels, publica propaganda en polonès, urdú i xinès. Els anglesos han de fer igual, diu Bragg, per tal d'evitar que l'insularisme guanyi la partida.
El missatge d'en Bragg és perfectament extrapolable a casa nostra. Aquí també hi ha qui sosté que el nacionalisme és sempre excloent i negatiu. Gent suposadament d'esquerres, que davant l'opressió nacional i la manca de drets apel·len a l'internacionalisme, o bé que prefereixen que patim dues opressions (la social i la nacional) que no pas una de sola (la social). Tot, això si, en nom del socialisme i la llibertat. Entenc que mai serem lliures sense una veritable justícia social, però no entenc perquè ser independent ha de significar ser insolidari. Jo puc (de fet és així) sentir-me català i ser internacionalista. Aspiro a un món sense diferències nacionals; però mentre espero, vull els meus drets. També lluito per una societat no patriarcal, però no per això trobo malament les petites passes que es van fent per la igualtat.
Sempre he pensat que, en el cas d'una invasió francesa, tots aquests no nacionalistes, internacionalistes de pa sucat amb oli, serien els primers en revoltar-se, en exigir els drets nacionals espanyols. Si els catalans volem justícia fiscal és perquè som uns egoistes insolidaris, però ells no comparteixen pas els impostos amb els països més pobres. Si són tan solidaris, que facin una caixa comuna amb Portugal, o amb el Marroc, i així molta més gent podrà gaudir de millor qualitat de vida.
Construir la catalanitat és encara més difícil que construir l'anglesitat, perquè nosaltres tenim, a sobre, el domini d'una altra nació que ens oprimeix. Tot i així, hem d'aconseguir crear un àmbit nacional on tothom s'hi senti còmode, des dels que tenen els dos cognoms catalans fins a la nova immigració, passant per la immigració espanyola de mitjans del segle XX. Només així, amb el suport de tots els catalans, podem aspirar a construir uns Països Catalans lliures nacionalment i justos socialment.