Perpinyà, la catalana

Boomp3.com

D'entrada, he de confessar que no sóc cap gran amant de la fotografia. Les fotos, per a mi, són poc més que retalls de realitat, i les considero més un substitut de la memòria que no pas un art. Tot i així, he de reconèixer que, en les mans adequades, una càmera de fotos pot esdevenir una eina artística de primera magnitud. I si aquestes mans són, a més, compromeses, les fotografies es poden convertir en portaveus de les injustícies i els desequilibris mundials. El fotoperiodisme és, sovint, la nostra porta d'entrada als conflictes dels països empobrits, i una foto ha servit, més d'un cop, per a despertar les nostres adormides consciències.
I resulta que el festival de fotoperiodisme més important del món es celebra, des de fa 20 edicions, a casa nostra. El Visa pour l’image de Perpinyà és una referència per a tots els amants de la fotografia, i la ciutat rossellonesa es converteix en la capital mundial del fotoperiodisme durant una setmana. De l'1 al 7 de setembre podeu trobar a Perpinyà un grapat d'exposicions, vetllades fotogràfiques i altres activitats relacionades amb el tema. Si entreu a la pàgina del festival, hi trobareu tota la informació necessària, i podreu fer un tastet de les fotografies que s'hi mostren.
Ja us dic que a mi no m'entusiasma la fotografia, però el meu germà, que n'és un apassionat, no es perd aquesta cita anual . El festival val molt la pena, i a més, pot servir per a (re)descobrir Perpinyà, una ciutat, com diu el tòpic, tan propera i tan llunyana a l'hora. A poc més de dues hores de Manresa, Perpinyà és una ciutat que m'encanta. No és ni massa gran ni massa petita, té un centre històric molt bonic, amb monuments interessants, i una vida al carrer prou intensa. Té les coses bones de l'estat francès sense perdre les coses bones catalanes. Suposo que si grates una mica la superfície, trobes les coses dolentes franceses i les catalanes, però així per sobre, la ciutat m'agrada molt.
A la web del festival hi ha una secció titulada Guia pràctica de Perpinyà, on trobareu informació sobre la ciutat, com arribar-hi, on menjar i veure i on dormir. Si encara no l'heu visitada mai, aprofiteu aquests dies, i si no, aneu a veure un partit de la USAP, que també val molt la pena. Més enllà del tòpics sobre la llengua, els gitanos i les senyeres, Perpinyà és una ciutat que no podem deixar-nos perdre.
És veritat que la catalanitat perpinyanenca és molt sovint folklòrica, i que la llengua hi té una presència més aviat escarransida. Però també és cert que la feina d'Arrels, de la Bressola, i d'altres entitats que treballen per enfortir la catalanitat de la Catalunya Nord, ha significat una revifalla de la llengua i de la cultura. Ara que ni tan sols cal descanviar moneda per anar-hi, és l'hora de descobrir no només Perpinyà, sinó totes les comarques de l'altra banda de la línia, una línia molt més real del que voldríem, que durant anys ha impedit la comunicació entre les dues parts del país. Una línia tan real i tan tangible com la que ens separa del País Valencià, que sovint sembla tan diferent i tan llunyà com si es trobés en un altre estat.
No hem de deixar que els enemics del país se surtin amb la seva; no ens podem permetre viure d'esquena a la resta de territoris catalans. No s'hi val a criticar Terra Mítica i lloar Port Aventura, o a meravellar-nos del Circuit de Catalunya mentre denigrem el de València. Ens riem de l'alemanyització de Mallorca, com si les costes principatines fossin verges de turisme. A Perpinyà hi ha molta gent que no se sent catalana. Però també n'hi ha molta a Barcelona, i no per això hi renunciarem.
Per cert, si aneu per aquelles terres, no oblideu tastar les especialitats locals, i molt especialment el Muscat (que s'hauria de dir Moscat), un vi blanc, dolç, semblant al moscatell. És boníssim, ideal per als postres, però que també es beu com a aperitiu. Degut a la ingent quantitat que en vàrem consumir durant la nostra primera visita a l'estadi Aimé Giral, va donar nom a una efímera penya de suporters manresans de la USAP.

Més jocs olímpics

Boomp3.com

Jo sóc dels que penso que la natura és molt sàbia, però que els humans ho són (ho poden ser) encara més. Els paisatges naturals no em deixen indiferent, però m'agraden molt més els paisatges urbans. Si he de triar entre la catedral de Chartres i el Matternhorn, sempre em quedaré amb el gòtic. Entre el so d'un riu i l'ska, sempre l'ska. Entre una foto del Gran Canyó i un Malèvitx, sempre Malèvitx.
El que fa diferent a la humanitat, el nostre fet diferencial, és la modificació de la natura. Els animals mai no faran catedrals, ni tampoc mai inventaran un esport. Els esports són arbitraris, complexos, humans. Qualsevol infant, si troba una pilota, el primer que fa és xutar-la, és el més natural. A partir d'aquí, però, s'ha creat tot un conjunt de normes i regles que han fet possible el futbol tal i com el coneixem. El que en origen és poc més que un acte reflex, es converteix en un esport i, segons qui el practiqui, en un art.
Tot i això, els instints primaris perduren. Tot mirant l'atletisme olímpic, m'adono que, de vegades, la natura és apassionant. No calen normes, regles, prohibicions. D'aquí a allà. El que arribi primer, guanya. Les curses són l'esport nu, l'home contra l'home. Aquí no s'hi valen les excuses; ets tu contra l'altre. I tant se val la distància, dels 100 a la marató. Totes tenen alguna cosa. Els 100 i 200 són explosius, sents l'adrenalina. Els 400 requereixen una resistència ala velocitat brutal. Els 800 (els meus preferits) tenen velocitat, resistència i tàctica. Els 1500 són molt tàctics, però també molt bells. I el fons és increïble. Veure el Bekele, després de 9.600 metres, apretant a corre com un esperitat és una experiència inoblidable.
Ara bé, el que va fer l'altre dia l'Usain Bolt als 100 metres sobrepassa qualsevol explicació. No se si és que va dopat fins les celles, però el que vaig veure l'altre dia em va deixar sense alè. No va sortir massa bé, però als 50 metres ja anava davant, i als 80 metres es va deixar anar. I va fer rècord del món! Jo no havia vist una cosa semblant des del Ben Johnson, amb l'afegit que el Bolt és un corredor molt plàstic, estèticament admirable. Si segueix així, arribarà a baixar de 9.50.
Fora de les curses, l'atletisme em cansa. Els salts m'avorreixen, sobretot des de que no hi ha cubans ni soviètics al capdavant. Sense el Sotomayor, el Bubka i el Pedroso, trobo que hi ha massa intents, em perdo amb les alçades i m'exasperen els temps morts. Els llançaments mai no m'han interessat massa, i també se'm fan llargs i avorrits. I pel que fa a aquell monstre que s'entesten a incloure al programa, a aquella aberració anomenada marxa atlètica, prefereixo no parlar-ne. Els amants de l'atletisme pensareu que sóc un ignorant, però no hi puc fer res més.
Ja queda poc perquè els jocs s'acabin i tornem a la normalitat del futbol per dinar i per sopar (per sort!), però mentre durin, intentaré gaudir al màxim de les curses, aveure si el Bolt guanya els 200. I a veure si s'acosta al rècord de 19,66 del Michael Johnson (que mai hauría d'haver gosat trencar el rècord del gran Pietro Mennea.



Pel que fa a la resta, les olimpíades estan prou bé. Els espanyols guanyen medalles, però menys de les que em pensava, i els xinesos van davant al medaller. I TV3, com no podia ser d'altra manera, continua la seva campanya d'espanyolització. Només parla dels espanyols (i una mica del Phepls), i parla d'ells com si fosin dels nostres. En canvi, la primera medalla catalana d'aquests jocs no es va ni comentar. En la cursa en què Phleps va guanyar el seu segon or, els 4X100, el perpinyanenc Frédérick Bousquet va aconseguir la plata, però això no és suficient per sortir a les noticies de TV3 (ni de cap altra cadena pública catalana). Com que neda per França, no compta com a català. Ja ho sabeu, ser catalans és la nostra manera de ser espanyols, i si no ets espanyol, no pots ser català. L'excusa serà que el Bousquet se sent francés i ni tan sols parla català, però això no s'aplica al Tamudo ni al Sergio García. El cert és que TV3 és una televisió autonòmica, i no aspira a ser una televisió nacional. Ja s'ho trobaran.

Pequin 2008

Boomp3.com

Ja han començat les olimpíades, i si no hi ha res de nou, seran uns altres jocs avorrits i previsibles. Per a mi, la gràcia de l'invent es va acabar just quan va caure el mur de Berlín. A partir de Barcelona 92, les olimpíades van perdre tot el seu encant. D'entrada, és difícil gaudir dels jocs amb un grapat d'amics a la presó, i més encara si els amics estan tancats precisament per netejar la imatge del país (d'Espanya) durant les olimpíades. Barcelona em va servir, també, per descobrir que darrera l'esperit olímpic i tota la parafernàlia, s'amaguen interessos molt més bruts.
Però el cop definitiu, el que realment em va amargar els jocs, va ser no poder veure aquells magnífics (i magnífiques!) atletes amb allò tan bonic de CCCP (o DDR!) brodat al pit. Veure'ls arrossegar-se amb les sigles CEI va ser un insult insuportable a l'esperit soviètic. Des d'aleshores, l'esport no ha estat el mateix.
Ja intento anar amb Rússia, però em costa molt. La Xina tampoc m'acaba de convèncer, i només queda recolzar els cubans. No aspiren a gaire, però com a mínim guanyaran alguna medalla. I almenys en un esport, podrem reviure aquells duels capitalisme-socialisme; els cubans intentaran revalidar el títol olímpic de beisbol, contra els poderosos ianquis, actuals campions del món. Que una petita illa del carib els prengui el títol en el seu esport nacional els fa molt mal, però si a sobre qui guanya és Cuba, l'orgull ianqui queda per terra.
A part del beisbol i l'atletisme, l'interès dels jocs es centrarà en el medaller, a veure si la Xina pot desbancar els americans. Si els xinesos guanyen alguna medalla a la piscina i a l'estadi d'atletisme, tot és possible. Ja us dic que els xinesos no em cauen gaire simpàtics (no perquè siguin comunistes, sinó perquè no en son prou), però els hauré de donar suport en totes les proves. En els assumptes quotidians, no sóc especialment antiamericà, i fins i tot diria que els respecto força. Però en l'esport els tinc un odi visceral, i no puc suportar veure'ls amb aquella cara de tòtils i la mà al pit cantant el barres i estrelles. Per tant, m'agradi o no, hauré de ser pro-xinés durant tres setmanes.
Per acabar d'amargar-me els jocs, resulta que és molt probable que Espanyi guanyi un bon grapat de medalles. Quan jo era petit, guanyaven les de vela i alguna més, quatre o cinc anant bé, i amb les retransmissions de TVE podíem seguir els moments importants de totes les competicions. Ara, si un espanyol està fent els vuitens de final del concurs d'esgrima, en el passen per davant de la final dels 4x400, que amb una mica de sort podrem veure en diferit mitja hora després. Espanya guanya medalles, i a sobre ens quedem sense veure el que ens agrada.
Tot plegat és culpa del pla ADO, un munt de diners que l'Estat i algunes empreses es gasten per aconseguir que l'esport espanyol sigui capdavanter. L'esport sempre ha estat utilitzat en la propaganda política, i s'ha utilitzat per demostrar la vitalitat i la fortalesa dels països. Quan un país va bé, el seu esport també va bé. Però aquí s'han volgut invertir els termes, i s'han pensat que si l'esport anava bé, el país també hi aniria. L'esport espanyol està molt bé, però el país continua sent una ruïna; tenen molts esportistes d'alt nivell, però segueixen sense científics, artistes ni homes d'estat.
Després de la comèdia de l'Eurocopa, i un cop retirada la crosta, tenia ganes de veure quin seguiment feia TV3 de les olimpíades. Després de dos dies, ja està ben clar quina serà la tònica. Espanya, Espanya, Espanya. Ja se que no es cap sorpresa, però cada cop són més descarats. Només parlen dels espanyols i una mica dels americans. Un cop repassats els resultats d'aquests, passem al Barça. Entrevisten tots els espanyols que els passin per davant, i ja ni dissimulen amb l'excusa de les seleccions "formades bàsicament per catalans".
En fi, que no n'espero gaire, d'aquests jocs. Em conformo amb poder gaudir de l'atletisme, la gimnàstica i alguna coseta més. Confio en Cuba, i espero que em donin alguna alegria. A part d'això, resar perquè Espanya guanyi les menys medalles possibles i perquè el Phelps s'ofegui a la piscina tot perseguint l'Spitz. Mentre no hi hagi una altra Marita Koch o un altre Sergei Bubka, no em queda cap altre consol. Ja se que alguns volen embrutar el nom de la gran Koch amb insinuacions de dopatge. No se d'on ho treuen. Mireu, això és un rècord del món, i la resta tonteries. Va fer 47.60. Ara, el rècord d'Espanya masculí està a 47.70!

Shakespeare

Diumenge vaig anar al teatre. Vaig assistir al Festival Shakespeare de Mataró (anteriorment es feia a Santa Susanna), i vaig veure-hi El Rei Lear, del director Oriol Broggi i la companyia La Perla 29. La representació no va ser res de l'altre món, però la força del text de Shakespeare es va deixar sentir, i molt. Molta gent, des del Dr. Samuel Johnson fins a Harold Bloom, ha intentat explicar la grandesa del Bard, però les nostres paraules són insuficients per explicar el seu geni. Alguns posen l'èmfasi en les temàtiques, altres en la profunditat dels personatges, i encara d'altres en el domini del llenguatge.
Jo no se el perquè, desconec els mecanismes que ho fan possible, però puc assegurar-vos que Shakespeare és diferent. Les seves trames, els seus diàlegs, els personatges; tot és grandiós. El seu teatre em fa arribar a cims que cap altre autor em permet visitar. Com ja vaig dir en una altra entrada, fins i tot sense entendre del tot l'anglès, les representacions en la llengua original em posen els pels de punta.
L'altre dia, a la representació del Rei Lear, vaig viure en directe un dels moments més intensos de l'obra shakespeariana, l'entrada en escena de l'ancià rei amb la seva filla petita morta als braços. El moment és d'una intensitat brutal, i en comptades ocasions l'art ha arribat a un patetisme semblant. Qui no plora amb el final de Lear és que no te sentiments. I això que el rei no és, precisament, un personatge simpàtic.
Shakespeare és un geni, i a més és un geni popular, respectat en el seu temps, i venerat sempre. Bona part de la grandesa del d'Stratford rau en la poca dificultat dels seus textos, que el fan molt accessible per a tots els públics. en aquest aspecte, només Cervantes és comparable a l'anglès, i els dos queden molt lluny d'autors meravellosos però difícils com Joyce, Kafka o Dant (tot i que de vegades, aquesta mateixa dificultat és la que ens fa gaudir de les seves obres).
Als països anglosaxons, Shakespeare és omnipresent. I això, en la nostra època, no sempre és una bona cosa. Per culpa d'una certa postura anti intel·lectual, força estesa actualment, sovint veiem Shakespeare convertit en un símbol de l'art encarcarat i avorrit. En les pel·licules i sèries americanes, els seus llibres són, juntament amb l'acné i els quilos, els grans enemics de la joventut. Per a l'hedonisme més buit i consumista, la literatura és un destorb. Fins i tot el gran Rowan Atkinson, gran admirador del poeta, ha dedicat un parell d'esquetxos a riure's de Shakespeare. En un especial de l'escurçó negre, Edmund colpeja el poeta, de part de tots els estudiants anglesos que l'hauran de suportar en el futur. Entenc la broma, i si jo hagués nascut a Anglaterra, aquesta entrada segurament lloaria Cervantes. Quan ets estudiant, no t'agrada llegir a la força, i costa molt copsar la bellesa artística de l'obra quan la teva preocupació és aprovar l'examen que et posaran sobre el llibre.



Tot i així, Shakespeare segueix sent Shakespeare. I no només són les seves grans tragèdies (Hamlet, Macbeth, Lear) les que ens arriben dins l'ànima. També hi ha obres menors magnífiques. La tempestat, Romeu i Julieta, El mercader de Venècia, El somni d'una nit d'estiu,...La seva obra és plena de moments sublims, que han estat representats milers de vegades. Mireu si no aquest fragment de Ser o no ser, d'Ernst Lubitsch, on s'utilitza un fragment d'El mercader de Venècia per enfrontar-se a Hitler:

I per acabar, el meu moment shakesperià preferit. El discurs de Marc Antoni al funeral de Juli Cèsar (versió original). El millor discurs polític de la història de la literatura, i un exemple de com l'oratòria pot commoure les masses. L'homenet del bigoti del vídeo anterior en sabia molt, d'això.

Repeteixo, fora la bandera espanyola

L'altre dia us explicava el que va passar amb l'alcalde i el tema de la bandera espanyola. Com que no ens deixen parlar del tema al ple municipal, hem decidit fer una campanya per mostrar-los que els manresans no volen fer Festa Major amb l'estanquera sobrevolant-los el cap, i hem escrit un manifest contra la bandera, que a continuació us reprodueixo. Si el voleu firmar, aneu a aquesta pàgina, i ompliu el formulari. Es tracta d'una iniciativa de la CUP, però en cap cas en volem treure un rèdit polític, sinó tan sols aconseguir fer veure al PSC (i als seus col·legues) que no la volem, que la bandera se la posin on els càpiga.
Aprofitant els recursos de la xarxa, també he iniciat una causa al Facebook. Si us hi voleu adherir, entreu aquí. Crec que el manifest pot esdevenir una bona eina per a aconseguir que l'ajuntament s'ho repensi, si més no de cara a l'any vinent. Per això, us convido a difondre el missatge (aquí en teniu una versió per imprimir), a fer-lo arribar a tots els manresans i, evidentment, a que signeu el manifest.

S'acosta la Festa Major, i els manresans estem frisosos per gaudir la setmana més festiva de l'any. Durant el cap de setmana de la festa grossa, tot si val i tot s'accepta, i ens oblidem durant uns dies dels problemes i les frustracions de la vida diària. El correfoc, els gegants, la moscada infantil, els castells, l'Alternativa, el correaigua, la tronada, els balls, les sardanes, el castell de focs, el cercavila. N'hi ha per a tothom, xics i grans, noctàmbuls i familiars.

La Festa ens uneix, ens referma en la nostra manresanitat. Veiem gent que durant la resta de l'any no tornem a trobar, ens retrobem amb les nostres arrels i gaudim de la ciutat com poques vegades. Tots junts, pels carrers i places, però sobretot a la Plaça Major. Allí es concentra la festa, allí ballen els gegants i dansa l'esbart, a la plaça pugen els castells (dissabte), esclata el correfoc, peta la tronada, allí va néixer la Tremenda. La plaça gran és el nucli i l'origen de la Festa Major.

La plaça reformada, sense grua, oberta i presidida per l'Ajuntament, la casa de tots els manresans. I dalt l'ajuntament, presidint la festa, la Bandera Espanyola. La bandera de l'Estat que ens ocupa, la que ens recorda que no som lliures. El símbol d'Espanya i de la monarquia, la mostra més palpable de com se'ns impedeix decidir lliurement el nostre futur. I nosaltres ja n'estem farts; no volem que la bandera ens espatlli la festa. No volem que, mentre alcem el cap per contemplar els gegants, topem amb aquest símbol espanyolista que ens agredeix la vista. No volem que mentre es boc salta pel balcó, la rojigualda ens espatlli la màgia del moment. En la festa de tots els manresans no hi ha d'haver lloc per a imposicions, i per això manifestem el nostre total desacord amb la presència de la bandera del regne d'Espanya al terrat de l'ajuntament de Manresa durant la Festa Major, i demanem al consistori que faci el possible per evitar-nos el tràngol d'haver de gaudir la Festa sota la seva constant, molesta i indignant presència.

Si tu també n'estàs fart, signa aquest manifest, que serà lliurat a les autoritats competents i difós als mitjans de comunicació manresans. No et resignis a ballar amb la bandera espanyola sobre el teu cap; ves a aquesta pàgina (www.manresa.cup.cat, menú "adherir-te al manifest") o al Casal Popular La Fadulla (C/Verge de l'Alba 4 baixos) i dóna la teva signatura contra la bandera espanyola.