Shakespeare

Diumenge vaig anar al teatre. Vaig assistir al Festival Shakespeare de Mataró (anteriorment es feia a Santa Susanna), i vaig veure-hi El Rei Lear, del director Oriol Broggi i la companyia La Perla 29. La representació no va ser res de l'altre món, però la força del text de Shakespeare es va deixar sentir, i molt. Molta gent, des del Dr. Samuel Johnson fins a Harold Bloom, ha intentat explicar la grandesa del Bard, però les nostres paraules són insuficients per explicar el seu geni. Alguns posen l'èmfasi en les temàtiques, altres en la profunditat dels personatges, i encara d'altres en el domini del llenguatge.
Jo no se el perquè, desconec els mecanismes que ho fan possible, però puc assegurar-vos que Shakespeare és diferent. Les seves trames, els seus diàlegs, els personatges; tot és grandiós. El seu teatre em fa arribar a cims que cap altre autor em permet visitar. Com ja vaig dir en una altra entrada, fins i tot sense entendre del tot l'anglès, les representacions en la llengua original em posen els pels de punta.
L'altre dia, a la representació del Rei Lear, vaig viure en directe un dels moments més intensos de l'obra shakespeariana, l'entrada en escena de l'ancià rei amb la seva filla petita morta als braços. El moment és d'una intensitat brutal, i en comptades ocasions l'art ha arribat a un patetisme semblant. Qui no plora amb el final de Lear és que no te sentiments. I això que el rei no és, precisament, un personatge simpàtic.
Shakespeare és un geni, i a més és un geni popular, respectat en el seu temps, i venerat sempre. Bona part de la grandesa del d'Stratford rau en la poca dificultat dels seus textos, que el fan molt accessible per a tots els públics. en aquest aspecte, només Cervantes és comparable a l'anglès, i els dos queden molt lluny d'autors meravellosos però difícils com Joyce, Kafka o Dant (tot i que de vegades, aquesta mateixa dificultat és la que ens fa gaudir de les seves obres).
Als països anglosaxons, Shakespeare és omnipresent. I això, en la nostra època, no sempre és una bona cosa. Per culpa d'una certa postura anti intel·lectual, força estesa actualment, sovint veiem Shakespeare convertit en un símbol de l'art encarcarat i avorrit. En les pel·licules i sèries americanes, els seus llibres són, juntament amb l'acné i els quilos, els grans enemics de la joventut. Per a l'hedonisme més buit i consumista, la literatura és un destorb. Fins i tot el gran Rowan Atkinson, gran admirador del poeta, ha dedicat un parell d'esquetxos a riure's de Shakespeare. En un especial de l'escurçó negre, Edmund colpeja el poeta, de part de tots els estudiants anglesos que l'hauran de suportar en el futur. Entenc la broma, i si jo hagués nascut a Anglaterra, aquesta entrada segurament lloaria Cervantes. Quan ets estudiant, no t'agrada llegir a la força, i costa molt copsar la bellesa artística de l'obra quan la teva preocupació és aprovar l'examen que et posaran sobre el llibre.



Tot i així, Shakespeare segueix sent Shakespeare. I no només són les seves grans tragèdies (Hamlet, Macbeth, Lear) les que ens arriben dins l'ànima. També hi ha obres menors magnífiques. La tempestat, Romeu i Julieta, El mercader de Venècia, El somni d'una nit d'estiu,...La seva obra és plena de moments sublims, que han estat representats milers de vegades. Mireu si no aquest fragment de Ser o no ser, d'Ernst Lubitsch, on s'utilitza un fragment d'El mercader de Venècia per enfrontar-se a Hitler:

I per acabar, el meu moment shakesperià preferit. El discurs de Marc Antoni al funeral de Juli Cèsar (versió original). El millor discurs polític de la història de la literatura, i un exemple de com l'oratòria pot commoure les masses. L'homenet del bigoti del vídeo anterior en sabia molt, d'això.