Topònims, llengües i sentiments

En el seu intent d'anihilar la llengua i la cultura catalanes, el franquisme va utilitzar també la toponímia. Per impedir la presència de la nostra llengua, fins i tot van canviar els noms de les viles i ciutats, eradicant així qualsevol vestigi de la cultura autòctona. Alguns noms simplement es van castellanitzar en la grafia (Tarrasa, Valencia), mentre que altres casos fins i tot es va castellanitzar el nom (San Baudilio, Mahón). Els noms catalans van desaparèixer literalment del mapa, i els noms castellans van quedar lligats a l'opressió i l'ignomínia. Aquest fet, però, no ens pot fer oblidar que els no catalanoparlants tenen noms propis, des de fa segles, per referir-se a les principals ciutats catalanes.
Les llengües d’arrel indoeuropea comparteixen bona part dels fonemes, però d’altres només existeixen en certs idiomes. De la mateixa manera que nosaltres no podem dir correctament Köln perquè no sabem dir la /œ/ (i diem Colònia), els castellanoparlants no poden dir Girona, perquè no saben dir la /ʒ/ catalana. Amb l’espanyolització contemporània del català tot ha canviat, però quan als Països Catalans es parlava català de debò, els nostres rebesavis no sabien pas dir Zaragoza, així amb les zetes, i per això havien de dir Saragossa. Jo vull seguir dient Saragossa, sense forçar la meva pronuncia. Hi ha casos en que la pronuncia és possible, però la història i la evolució de la llengua fan que hi hagi topònims propis, com Sant Sebastià o Munic, que s’ajusten molt millor a la oïda catalana que Donosti o München.
Si parlo en anglès, evidentment em referiré a la capital anglesa com London, però si parlo en català he de dir Londres, per molt que conegui el nom original. De la mateixa manera, un noi de Cadis ha de dir Gerona, per molt que el nom català sigui Girona.
Ha costat molt que els noms oficials de les nostres viles i ciutats tornessin a ser en català, i no podem deixar de fer-nos valer. Ara bé, que el nom oficial sigui Lleida no vol dir que tothom s’hi hagi de referir amb aquest nom. Al País Basc passa el mateix; han recuperat els noms bascos, i els noms oficials acostumen a incloure les dues nomenclatures o bé només les basques (Vitoria-Gasteiz, Arrasate-Mondragón). Em sembla el més normal del món, que els pobles bascos tinguin noms bascos. Però si els catalans portem tres-cents anys o més dient Bilbao i Pamplona, no entenc perquè ara hauríem de dir Bilbo i Iruña.
Aquests usos lingüístics sovint generen problemes, ja que els parlants no sempre sabem si certes ciutats tenen noms propis catalans o no. Quan no se quin equip de la lliga espanyola va jugar una eliminatòria contra l’Alemannia Aachen, la majoria de diaris i teles, tan espanyoles com catalanes, mantenien el nom alemany de la ciutat. Aquesta ciutat, avui dia poc coneguda, fou en segles passats, una capital europea de primer ordre, i el mateix Carlemany en feu el centre de la seva cort. És per això que moltes llengües tenen un nom propi per la ciutat: Aquisgrà, Aquisgrán, Aix-la-Chapelle, Aachen, Cáchy, Aquisgrana,...
Hi ha gent que s'enfada quan sent a dir que el Barça juga contra el Saragossa, i esgrimeixen el nom oficial del club, que segons ells s'ha de respectar. La realitat, però, és que el normal és respectar la denominació del Club i traduir el nom de la ciutat: Bayern de Munic, Juventus de Torí, F.C. Colònia, Olympique de Lió, Fenerbahçe d'Istambul. He comprovat que en altres llengües europees el procediment és el mateix; en italià (FC Barcellona), anglès (Sporting Lisbon), portuguès (Bayern Munique), francès (Lazio Rome), i alemany (AS Rom).
A mi m'agradaria que els catalans féssim com els alemanys, que pronuncien les paraules manllevades amb l'accent original. Si la paraula prové de l'anglès, la pronuncien en anglès, i si ve del francès, doncs en francès. Nosaltres no fem mai aquest esforç, i és força lleig sentir dir (i fins i tot veure escrit) coses com ara güifi. I no només és un problema estètic; després ens trobem que quan parlem en anglès, ningú no ens entén. I és que de güifi a /ˈwaɪfaɪ/ hi ha una bona diferència. Ara el mal ja està fet, i no es pot dir uaifai sense caure en el ridícul i la pedanteria absoluta.
De totes maneres, el cas dels noms de ciutat és del tot diferent. Hem de tenir molt clar que, més enllà dels noms oficials, cada llengua té la seva manera de tractar els topònims dels pobles veïns, tot i que això a vegades generi problemes. Els italians, per exemple, anomenen igual el principat de Mònaco que la ciutat alemanya de Munic, i les dues es diuen Monaco. En català, jo ja m'he perdut, i no se si he de dir Pequin, Pekin o Beijing, o bé si les inundacions han estat a Birmània o a Myanmar. El que si que tinc clar és que la Expo de l'aigua es farà a Saragossa, i que la ciutat més bonica del món és Florència.