S'ha acabat la temporada, i ja podem dir, sense por a ser titllats d'exagerats, que el Barça ha fet pena. Més enllà de les discussions futbolístiques, i de si en Guardiola és l'entrenador ideal (jo crec que ho pot ser), vull analitzar tot el que envolta el futbol a casa nostra, sobretot en el cas del Barça (el del València no és gaire diferent, però no el conec prou).
Ha arribat un punt, en que l'únic criteri per jutjar les temporades del Barça és el dels resultats. Òbviament, en l'esport els resultats sempre són el més important, però el grau al que s'ha arribat depassa el sentit comú. No fa pas tants anys, els del Barça estàvem prou contents si de tant en tant guanyàvem una Copa del rei, i les lligues eren una festassa que passava cada deu anys. I la gent era del Barça, els nens duien samarretes del Barça, i els nouvinguts es feien del Barça. Ara, dos anys sense cap títol són la fi del món, i cal cremar el Camp amb la directiva i els jugadors a dintre.
Aquest hiperresultadisme, que a molts els sembla normal, no te comparació possible a Europa. El Madrid, el club amb millor palmarès del món, tolera les crisis molt millor que nosaltres; i no cal parlar dels equips anglesos, que es poden passar 20 anys sense guanyar res, que els aficionats no defalleixen.
Allí els seguidors del futbol van al camp a gaudir, a passar-s'ho bé i a animar al seu equip. Si guanyen, bingo, però si no, al cap de quinze dies animaran encara amb més il·lusió. Només cal veure l'ambient d'un camp anglès, de l'equip que sigui, per adonar-se que allí la gent hi va a disfrutar. Al Camp Nou, per contra, la gent sembla que hi vagi a patir, i només s'anima si l'equip guanya (de vegades, ni així). Qualsevol excusa és bona per xiular l'equip; quan hi havia el Van Gaal (dues lligues i una copa en dos anys) es xiulava perquè no hi havia jugadors de casa, i ara que tenim 5 jugadors de la pedrera a l'equip titular (6 si comptem en Bojan), ara resulta que es xiula perquè no són prou bons.
I si parlem de les seccions, la cosa encara és pitjor. Només quatre gats van a veure l'handbol i l'hoquei, i la majoria de clubs ACB tenen més públic que el Barça. Però això si, a l'hora de criticar, tothom si veu amb cor. Aquest cap de setmana, els culers hem sentit la vergonya de veure com els aficionats del Vic es sentien més que els del Barça en les semis de la Copa d'Europa al Palau. Per contra, ahir mateix vaig poder veure la final de la Copa d'Europa d'handbol, a Kiel. El pavelló Sparkassen Arena feia por de veure. Resulta que fa tres anys que cada partit s'omple l'aforament, que és d'11.200 espectadors! L'any passat el THW Kiel va guanyar la seva primera Copa d'Europa, tot i ser un equip fundat l'any 1904. Poden guanyar o perdre, però els aficionats ajuden l'equip en tots els partits.
No deixa de ser curiós que els alemanys, que passen per ser freds i poc vehements, ens donin lliçons de passió a les graderies. El 1. F.C. Köln, Colònia pels catalans, milita a la 2. Bundesliga, la segona divisió alemanya; al seu palmarès hi ha tres lligues, quatre copes i una final de UEFA (també, en el palmarès oficial, hi consta un Trofeo Gamper). Per les seves files han passat jugadors com Klaus Allofs, Pierre Littbarski, Dieter Müller, Lukas Podolski, Anton Polster, i Harald Schumacher. En definitiva, un històric en hores baixes, que te el trist costum de pujar a primera i l'any següent tornar a baixar. Doncs bé, al Rheinenergiestadion hi caben 50.000 persones, i el camp s'omple gairebé cada partit. Aquest any tornaran a pujar, però no quedaran ni tan sols campions de la segona divisió; cap problema, la gent s'ho passa de cine. I així és com hauria de ser. L'esport ha de servir per passar-s'ho bé, no per fer-nos mala sang.
Si el Barça no ho guanya tot, la gent passa d'anar al camp, i molts dels que hi van ho fan per xiular. Com els nens petits, que si perden ja no volen jugar. I de poc serveix que aquest equip ens hagi fet gaudir de valent durant tres anys; al contrari, quants més títols guanyem, més en volem. El trinomi Laporta-Rijkaard-Txiqui ens ha fet guanyar, en cinc anys, dues lligues i una copa d'Europa. Extrapolant els resultats, i tenint en compte que la Lliga espanyola comença l'any 1928 i la Copa d'Europa l'any 1955, el Barça tindria 32 lligues i 10 Champions. És a dir, més que el Real Madrid, el millor equip del segle XX segons la FIFA. Em sembla que mereixen un xic més de confiança.
No ho se, potser és que no hi entenc, però hi ha alguna cosa que no funciona. Fins l'any 1991, el Barça guanyava una lliga cada 6,3 anys. Des del 91, en guanya una cada 2,1 anys. Tenim dues copes d'Europa en 109 anys d'història, les dues guanyades en els últims 16 anys. El Barça ha estat, històricament, el segon equip de l'estat espanyol, i a Europa estem, com a molt, al segon vagó. I ben bé que ens ho hem passat! El meu avi no va veure guanyar cap Copa d'Europa, però era tant o més culer que jo; no cal guanyar sempre, ni tan sols gairebé sempre. Disfrutem de l'esport, disfrutem del futbol, i si guanyem, molt millor.
Per no quedar-nos amb un mal gust de boca, us deixo un recull del que jo considero el millor jugador que mai he vist en directe. Aquí teniu el millor Romario:
Ha arribat un punt, en que l'únic criteri per jutjar les temporades del Barça és el dels resultats. Òbviament, en l'esport els resultats sempre són el més important, però el grau al que s'ha arribat depassa el sentit comú. No fa pas tants anys, els del Barça estàvem prou contents si de tant en tant guanyàvem una Copa del rei, i les lligues eren una festassa que passava cada deu anys. I la gent era del Barça, els nens duien samarretes del Barça, i els nouvinguts es feien del Barça. Ara, dos anys sense cap títol són la fi del món, i cal cremar el Camp amb la directiva i els jugadors a dintre.
Aquest hiperresultadisme, que a molts els sembla normal, no te comparació possible a Europa. El Madrid, el club amb millor palmarès del món, tolera les crisis molt millor que nosaltres; i no cal parlar dels equips anglesos, que es poden passar 20 anys sense guanyar res, que els aficionats no defalleixen.
Allí els seguidors del futbol van al camp a gaudir, a passar-s'ho bé i a animar al seu equip. Si guanyen, bingo, però si no, al cap de quinze dies animaran encara amb més il·lusió. Només cal veure l'ambient d'un camp anglès, de l'equip que sigui, per adonar-se que allí la gent hi va a disfrutar. Al Camp Nou, per contra, la gent sembla que hi vagi a patir, i només s'anima si l'equip guanya (de vegades, ni així). Qualsevol excusa és bona per xiular l'equip; quan hi havia el Van Gaal (dues lligues i una copa en dos anys) es xiulava perquè no hi havia jugadors de casa, i ara que tenim 5 jugadors de la pedrera a l'equip titular (6 si comptem en Bojan), ara resulta que es xiula perquè no són prou bons.I si parlem de les seccions, la cosa encara és pitjor. Només quatre gats van a veure l'handbol i l'hoquei, i la majoria de clubs ACB tenen més públic que el Barça. Però això si, a l'hora de criticar, tothom si veu amb cor. Aquest cap de setmana, els culers hem sentit la vergonya de veure com els aficionats del Vic es sentien més que els del Barça en les semis de la Copa d'Europa al Palau. Per contra, ahir mateix vaig poder veure la final de la Copa d'Europa d'handbol, a Kiel. El pavelló Sparkassen Arena feia por de veure. Resulta que fa tres anys que cada partit s'omple l'aforament, que és d'11.200 espectadors! L'any passat el THW Kiel va guanyar la seva primera Copa d'Europa, tot i ser un equip fundat l'any 1904. Poden guanyar o perdre, però els aficionats ajuden l'equip en tots els partits.
No deixa de ser curiós que els alemanys, que passen per ser freds i poc vehements, ens donin lliçons de passió a les graderies. El 1. F.C. Köln, Colònia pels catalans, milita a la 2. Bundesliga, la segona divisió alemanya; al seu palmarès hi ha tres lligues, quatre copes i una final de UEFA (també, en el palmarès oficial, hi consta un Trofeo Gamper). Per les seves files han passat jugadors com Klaus Allofs, Pierre Littbarski, Dieter Müller, Lukas Podolski, Anton Polster, i Harald Schumacher. En definitiva, un històric en hores baixes, que te el trist costum de pujar a primera i l'any següent tornar a baixar. Doncs bé, al Rheinenergiestadion hi caben 50.000 persones, i el camp s'omple gairebé cada partit. Aquest any tornaran a pujar, però no quedaran ni tan sols campions de la segona divisió; cap problema, la gent s'ho passa de cine. I així és com hauria de ser. L'esport ha de servir per passar-s'ho bé, no per fer-nos mala sang.
Si el Barça no ho guanya tot, la gent passa d'anar al camp, i molts dels que hi van ho fan per xiular. Com els nens petits, que si perden ja no volen jugar. I de poc serveix que aquest equip ens hagi fet gaudir de valent durant tres anys; al contrari, quants més títols guanyem, més en volem. El trinomi Laporta-Rijkaard-Txiqui ens ha fet guanyar, en cinc anys, dues lligues i una copa d'Europa. Extrapolant els resultats, i tenint en compte que la Lliga espanyola comença l'any 1928 i la Copa d'Europa l'any 1955, el Barça tindria 32 lligues i 10 Champions. És a dir, més que el Real Madrid, el millor equip del segle XX segons la FIFA. Em sembla que mereixen un xic més de confiança.
No ho se, potser és que no hi entenc, però hi ha alguna cosa que no funciona. Fins l'any 1991, el Barça guanyava una lliga cada 6,3 anys. Des del 91, en guanya una cada 2,1 anys. Tenim dues copes d'Europa en 109 anys d'història, les dues guanyades en els últims 16 anys. El Barça ha estat, històricament, el segon equip de l'estat espanyol, i a Europa estem, com a molt, al segon vagó. I ben bé que ens ho hem passat! El meu avi no va veure guanyar cap Copa d'Europa, però era tant o més culer que jo; no cal guanyar sempre, ni tan sols gairebé sempre. Disfrutem de l'esport, disfrutem del futbol, i si guanyem, molt millor.
Per no quedar-nos amb un mal gust de boca, us deixo un recull del que jo considero el millor jugador que mai he vist en directe. Aquí teniu el millor Romario:
3 comentaris:
Crec que, certament, se'n fa un gra massa. Pitjor, i molt, estàvem, amb Gaspar. Allò sí que va ser patètic. Ara hi ha una estructura, gent amb cara i ulls que ha tingut una mala temporada, però que, de moment, ho pot superar. Frank Rijkaard s'ha equivocat, però això no lleva que sigui un senyor. Això, en l'esport, hauria de comptar més. Bernd Schuster ha guanyat, és cert, però de molt mala manera. Segur que quan perdi, no només perdrà el punts sinó les formes, cosa que mai no podrem retreure a Rijkaard. I esper que quan li arribi l'hora de partir a Joan Laporta, sàpiga fer-ho així com toca. Mentre, cal fer-li una mica més confiança.
Molta gent li tenia ganes al Laporta des del primer moment, i ara aprofiten qualsevol excusa per lapidar-lo. Mentre el Rijkaard era l'entrenador, el criticaven per mantenir-lo; ara que el fa fora, el critiquen per fer-lo fora. N'hi ha que no suporten que el president del Barça sigui catalanista (segons ells, independentista; ja m'agradaria, ja).
no, si al final resultarà que preferiu perdre!
Publica un comentari a l'entrada