dissabte, 30 d’agost del 2008

Perpinyà, la catalana

Boomp3.com

D'entrada, he de confessar que no sóc cap gran amant de la fotografia. Les fotos, per a mi, són poc més que retalls de realitat, i les considero més un substitut de la memòria que no pas un art. Tot i així, he de reconèixer que, en les mans adequades, una càmera de fotos pot esdevenir una eina artística de primera magnitud. I si aquestes mans són, a més, compromeses, les fotografies es poden convertir en portaveus de les injustícies i els desequilibris mundials. El fotoperiodisme és, sovint, la nostra porta d'entrada als conflictes dels països empobrits, i una foto ha servit, més d'un cop, per a despertar les nostres adormides consciències.
I resulta que el festival de fotoperiodisme més important del món es celebra, des de fa 20 edicions, a casa nostra. El Visa pour l’image de Perpinyà és una referència per a tots els amants de la fotografia, i la ciutat rossellonesa es converteix en la capital mundial del fotoperiodisme durant una setmana. De l'1 al 7 de setembre podeu trobar a Perpinyà un grapat d'exposicions, vetllades fotogràfiques i altres activitats relacionades amb el tema. Si entreu a la pàgina del festival, hi trobareu tota la informació necessària, i podreu fer un tastet de les fotografies que s'hi mostren.
Ja us dic que a mi no m'entusiasma la fotografia, però el meu germà, que n'és un apassionat, no es perd aquesta cita anual . El festival val molt la pena, i a més, pot servir per a (re)descobrir Perpinyà, una ciutat, com diu el tòpic, tan propera i tan llunyana a l'hora. A poc més de dues hores de Manresa, Perpinyà és una ciutat que m'encanta. No és ni massa gran ni massa petita, té un centre històric molt bonic, amb monuments interessants, i una vida al carrer prou intensa. Té les coses bones de l'estat francès sense perdre les coses bones catalanes. Suposo que si grates una mica la superfície, trobes les coses dolentes franceses i les catalanes, però així per sobre, la ciutat m'agrada molt.
A la web del festival hi ha una secció titulada Guia pràctica de Perpinyà, on trobareu informació sobre la ciutat, com arribar-hi, on menjar i veure i on dormir. Si encara no l'heu visitada mai, aprofiteu aquests dies, i si no, aneu a veure un partit de la USAP, que també val molt la pena. Més enllà del tòpics sobre la llengua, els gitanos i les senyeres, Perpinyà és una ciutat que no podem deixar-nos perdre.
És veritat que la catalanitat perpinyanenca és molt sovint folklòrica, i que la llengua hi té una presència més aviat escarransida. Però també és cert que la feina d'Arrels, de la Bressola, i d'altres entitats que treballen per enfortir la catalanitat de la Catalunya Nord, ha significat una revifalla de la llengua i de la cultura. Ara que ni tan sols cal descanviar moneda per anar-hi, és l'hora de descobrir no només Perpinyà, sinó totes les comarques de l'altra banda de la línia, una línia molt més real del que voldríem, que durant anys ha impedit la comunicació entre les dues parts del país. Una línia tan real i tan tangible com la que ens separa del País Valencià, que sovint sembla tan diferent i tan llunyà com si es trobés en un altre estat.
No hem de deixar que els enemics del país se surtin amb la seva; no ens podem permetre viure d'esquena a la resta de territoris catalans. No s'hi val a criticar Terra Mítica i lloar Port Aventura, o a meravellar-nos del Circuit de Catalunya mentre denigrem el de València. Ens riem de l'alemanyització de Mallorca, com si les costes principatines fossin verges de turisme. A Perpinyà hi ha molta gent que no se sent catalana. Però també n'hi ha molta a Barcelona, i no per això hi renunciarem.
Per cert, si aneu per aquelles terres, no oblideu tastar les especialitats locals, i molt especialment el Muscat (que s'hauria de dir Moscat), un vi blanc, dolç, semblant al moscatell. És boníssim, ideal per als postres, però que també es beu com a aperitiu. Degut a la ingent quantitat que en vàrem consumir durant la nostra primera visita a l'estadi Aimé Giral, va donar nom a una efímera penya de suporters manresans de la USAP.

7 comentaris:

Jordi Bonvehí i Castanyer ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi Masdeu ha dit...

Sobre la catalanitat de Perpinyà no es pot ser escèptic. És com dubtar de la espanyolitat de Valladolid o de la italianitat de Florència. Una altra cosa és que la llengua i la cultura estiguin sota mínims (com també ho estan a Barcelona i a València).

Jordi Bonvehí i Castanyer ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Àlex Gómez Ribera ha dit...

Jo sóc de l'opinió que la catalanitat a la Catalunya Nord actualment no és vist com una cosa folklòrica i turística, com "le pays catalan". Quelcom exòtic i que fa gràcia.

Els catalanoparlants de llengua materna ja fa temps que gairebé van desparèixer en patir un brutal trencament intergeneracional que fa bastant inviable la recuperació del català com a llengua natural.

D'altrabanda crec que infraestructures com el TGV Barcelona-Girona-Perpinyà faran molt per ensorrar la frontera i augmentar la comunicació nord-sud. Això potser que el català potser agafi un valor de llengua de comunicació amb el sud. Un sud més atractiu que no pas el cul de sac francés que és ara la Catalunya Nord.

Àlex

Jordi Masdeu ha dit...

Acabo d'arribar de Paris, i hi he vist la portada d'un diari que, referint-se al bon inici de temporada de la USAP, deia: "creme catalane". No se si això és bo o dolent, però és el que he vist.

Anònim ha dit...

Crec que val la pena informar-se bé sobre l'estat de l'imaginari col.lecitu a Catlanya Nord respecte a la catalanitat. No n'hi ha prou en passsar uns dies a Catalunya Nord. Us recomano que llegiu els escrits de Robert Marty.
La realitat, per a gran part dels nord-catalans és un sentiment de catalanitat (franco-catalanitat, per ser precisos) en bona part autoreprimida, que esclata en forma de simbols (senyera, sardanes, barretines) quan l'ocasió ho permet (Festes, USAP..). Respecte al català, hom pot detectar a Catalunya Nord, fàcilment, ganes (amb certa fustració inclosa) d'arribar a un estadi d'ús de la llengua com el nostre (sud-català). En tot cas, s'avança en diversos fronts.
Finalment, recordem Irlanda, independent del Regne Unit des de 1.920 i no ha recuperat el gaèlic, sense que per això ningú posi en dubte que son irlandesos i no anglesos.
Tanmateix, nosaltres no ens hi conformem. A Catalunya Nord, aparentment, pel que diuen les enquestes, tampoc.

Jordi Masdeu ha dit...

Gràcies per la recomanació del Robert Marty. N'havia llegit alguna cosa, però no el tenia present. Estic molt d'acord amb el que dius. Jo penso que és molt fàcil dir que el Nord (i el Sud)està perdut,i d'aquesta manera deixar-los abandonats.